Marc Comanegra: “Conec independentistes catalans que s’han volgut formar militarment a l’estranger”

Marc Comanegra és l’autor de Nova Planta 2034, ni treva ni pau, una novel·la que ficciona un xoc armat violent i cruel a Catalunya d’aquí a deu anys. Comanegra, universitari de carrera científica, ha escrit una novel·la que conté forts components de ciència-ficció d’ús civil i militar, i escenes violentes, cruels [podeu llegir-ne un fragment]. Comanegra és un pseudònim, però no és pas anònim, que l’autor assisteix a les presentacions del llibre i per Sant Jordi signarà llibres a les sis de la tarda a VilaWeb. Però, de moment, prefereix separar el seu nom real del literari, per seguretat (“He vist creadors a la presó, com Hasel. I no em fio de què pugui passar”, ens deia fa uns dies) i també per separar la seva activitat professional de la literària. El llibre Nova Planta 2034, autoeditat, ha venut fins ara 700 exemplars, diu l’autor, gràcies al boca-orella. Els exemplars es venen a Amazon; a alguns punts de venda (VilaWeb, a Barcelona; llibreria Arola, a Molins de Rei; i a la botiga Malapell, a Sabadell) i a les presentacions (n’ha fet dues, i la pròxima serà el 25 d’abril, a dos quarts de vuit a l’Ateneu Igualadí). VilaWeb ha entrevistat Marc Comanegra per parlar de la novel·la i els seus punts de vista.

—Marc Comanegra és un pseudònim. Per què?
—Vull separar la meva activitat professional de la meva activitat literària. Al final, la qüestió important és la història, tot i que sé que la gent es fixa en els autors.

—Escriviu professionalment?
—Jo tinc una feina més tècnica, i professionalment escric, però és una escriptura tècnica, d’informes, de fer presentacions, per a clients…

—La novel·la comença un 26 de gener. Per què?
—És una data important per als catalans: el 26 de gener de 1641 hi ha a la batalla de Montjuïc, amb la victòria catalana enfront dels terços castellans. Franco va entrar per la diagonal un 26 de gener de 1939, i la interpretació diu que era per contrarestar aquella derrota del 1641. El llibre explica un tercer 26 de gener. La novel·la fa diversos jocs, i un dels importants és la inversió de rols. Què passa si tot el que hem patit els catalans, ara ho féssim els catalans? Quins sentiments i reaccions provoca en el lector?

—Per què aquesta atracció per una ficció militar?
—Per a mi, el model d’independència perfecta és el de Txecoslovàquia, però la realitat és que també hem vist processos d’independència enfront d’una potència agressiva (com ha estat, històricament, Castella, al mateix nivell que Rússia o Turquia). I els processos reeixits d’independència són els que s’enfronten a aquesta violència.

—Amb qui us heu inspirat per als personatges?
—Conec independentistes catalans que s’han volgut formar militarment internacionalment i han participat en conflictes bèl·lics de tot el món. Independentistes catalans que, per un servei al país, han adquirit experiència militar, que és fonamental. Tu no pots construir un exèrcit o unes forces de seguretat del no res. Els cossos policials tenen material que pot ser d’ús militar o d’ús policial. Normalment, els països que aconsegueixen la independència es basen en els sistemes policials amb aquest material de doble ús que passa de civil a militar. I molts països del món envien també tropes que en diuen d’ajuda humanitària, però que senzillament serveixen perquè les seves tropes agafin experiència en combat real. Perquè a cada generació aquesta experiència es perd. Espanya, per exemple, envia tropes en conflictes. Jo he tingut familiars que han participat en l’exèrcit espanyol en conflictes internacionals.

—El llibre dóna molta importància als personatges femenins.
—La primera escena del llibre, que és la que capta l’atenció, inicialment estava pensada entre un policia espanyol i tres militars homes. I aquí em vaig adonar que cometia el mateix error que un dels meus referents, Isaac Asimov, que en les seves primeres obres no hi sortien dones. I vaig dir, mira, que sigui una dona. I és un dels personatges que s’ha apoderat, sorprenentment, de la novel·la. La conversa amb la correctora m’ha ajudat molt, i m’ha donat la visió femenina. I li ho agraeixo molt. En el cas dels personatges homes, porten noms d’amics. I en el cas de les dones, amigues, i dones que he conegut al llarg de la meva vida.

—Per què feu servir, encara que sigui poc, el castellà en alguns diàlegs?
—És un element de confrontació, en el nostre dia a dia. Volia jugar amb això. És un element que un catalanoparlant entén. És important el joc entre el català i el castellà a la novel·la.

—Comenteu la frase: “Aquest llibre és un llibre feixista.”
—A vegades la gent que està molt ideologitzada políticament, té una visió molt simplista. I ho redueix tot al feixisme. El feixisme és un fenomen del segle XX i la humanitat té tres-cents mil anys. Fenòmens que s’expliquen a la novel·la han passat al segle XX, han passat al segle XIX, al XVIII, al XVII, al XVI i al XV. I són fenòmens durs, òbviament. El llibre juga amb això. La sèrie The boys, que és de superherois malèvols, algú pensa que és feixista? Jo he volgut reflectir aquesta maldat en alguns personatges, sí. També per veure quina reacció provoca en el lector. I totes les crueltats que s’hi expliquen, ja et dic que és per jugar amb la inversió de rols. Han passat. I han passat abans del feixisme. Crec que anem cap a un autoritarisme cada vegada més clar, i el que faig amb el llibre és estirar la corda fins al màxim. Si els catalans tinguéssim un poder absolut, sense que ningú pogués aturar-nos, fins on podríem dur això? Jugo amb això.

—I es veu que als catalans se’ls en va la mà.
—En aquest sentit, crec que els catalans no som especials ni diferents de cap altre poble. I tenim un dol nacional i unes coses acumulades, sobretot la gent que té consciència històrica, de les injustícies que hem patit i de la impunitat que ha resultat d’aquestes injustícies. Crec que és imaginable que hi hagi determinats perfils que se’ls en vagi la mà. Imaginable no perquè hi estigui d’acord, sinó perquè això passa en altres societats.

—Quant de temps heu dedicat a escriure la novel·la?
—El primer esborrany, de 75.000 paraules, va ser un mes dedicat fonamentalment a escriure això (entre mitjans de setembre i mitjans d’octubre). Sóc autònom i és el mes que tenia lliure. Després, fins al desembre, vaig revisar capítol a capítol, fins que en quedés content.

—Quins referents literaris teniu?
—Soc bàsicament lector d’assaig. I les novel·les que llegeixo són thrillers que m’enganxen. Sóc fill de l’aposta que es va fer als anys noranta de traduir best-sellers al català. És un gènere que em va enganxar. A part d’Isaac Asimov i la ciència-ficció, doncs, Michael Crichton, John Grisham, Dan Brown. He intentat de fer un crema-pàgines. I veig que el temps de lectura típic és entre tres dies i vuit. Hi ha gent que el llegeix d’una tirada. Era la idea.

—Teniu pensada una segona part del llibre. Què hi direu?
—La ciència-ficció serà més evident. El component nacional també serà un dels fils conductors, però hi haurà una reflexió més a escala global, no només a escala catalana. Aquesta és la intenció.

—Aquest llibre és una crítica al procés català?
—Sí, té un component de crítica al procés. I la crítica més concreta sobre el procés català serà en la segona part. En un moment en què no s’ha aconseguit l’objectiu, la crítica és legítima, crec.

—Si us demano com s’arriba a la independència, Marc Comanegra què diu?
—Que no en tinc ni idea. Com a individu se m’escapa completament, he acceptat la meva limitació en l’àmbit personal. Si tingués clar això, entraria en política. I no vull entrar en política, òbviament.

—Voleu dir res que no hagi preguntat?
—Primer, vull agrair als lectors l’entusiasme. És un llibre que es basa en el boca-orella i un experiment editorial. Crec que assistim al col·lapse del model editorial. Ja hem vist què ha passat amb la distribució per intentar d’emular el model de l’edició en castellà. Crec que és un error. Aquí vaig provant, d’una banda, el llibre electrònic, que crec que dóna moltes virtuts a la cultura catalana, i d’una altra, la impressió sota demanda. Crec que les llibreries haurien de tenir màquines d’impressió sota demanda i replicar el model Amazon, però amb els interessos nacionals catalans i per a la cultura catalana. Òbviament, és un model que té espais per a professionals, per a un dissenyador gràfic que faci una bona coberta, per a un maquetador, per a un corrector (cal un corrector i jo n’he tingut). Una de les coses que em sap greu és que aquest model ara exclou les llibreries. Però jo no tinc capacitat de repartir a les llibreries, i a mi el model tradicional de distribuïdors no m’interessa, perquè em quedo sense diners, em quedo sense marges. Ara hi guanya tothom tret dels autors, perquè molt pocs autors poden viure de la seva obra. Hauríem d’anar a un model en què l’autor hi guanyi, i després, els altres.