Mai no tornaran a ser joves com quan eren a la barra del Gimlet

Fa poc vaig ser convocat a una hora i dia concrets a la cocteleria Dry Martini. Diria que ha estat la vegada en què més d’hora he traspassat la porta del local del carrer d’Aribau. El bar era ple com un ou. De gom a gom. De fet, em va costar Déu i ajuda fer-m’hi pas. Tothom semblava amic de tota la vida, i les salutacions entre coneguts que feia temps que no es veien es repetien en totes les colles que es feien i es desfeien aquí i allà. Alguns ens ho miràvem amb ulleres gairebé antropològiques, com recomanava aquests dies als meus alumnes que es miressin el centre comercial que hi ha més a prop de la facultat. En un racó, vam fer la nostra capelleta amb gent com Vicent Sanchis, Albert Om i Xavier Graset, periodistes més joves que els protagonistes de l’acte i que es troben, aparentment, fora de lloc. El motiu del retrobament era la inauguració de l’exposició “Hola Barcelona!” de Maria Espeus, que va retratar fa més de quaranta anys els joves protagonistes de la nit de la ciutat, avui amb cabells blancs i xacres pròpies de l’edat, però supervivents d’un temps en què molts no van arribar a vells.

Tot i que el seu nom i cognom tingui una mena d’equívoca ressonància catalana, Maria Espeus va néixer a la ciutat sueca de Boras l’any 1946, però és establerta a Barcelona d’ençà del 1977, després de començar la carrera l’any seminal de 1968 i treballar al París postmaig francès. Col·laboradora de mitjans de comunicació, editorials, institucions públiques i agències de publicitat d’arreu, va ser la retratista oficial dels Jocs Olímpics del 1992 i va rebre el Premi Nacional de Cultura el 2017. L’any 1980 va començar a retratar els seus companys de generació, els amics i coneguts que es trobaven en bars de la Barcelona vella, d’aquell Born encara rude, estripat i salvatge on no arribaven visitants ni turistes, com la sala Zeleste, el Xampanyet, el Miramelindo, el Berimbau o, especialment, el Gimlet, inaugurat al carrer del Rec l’any 1982 pel bàrman Javier de las Muelas. Precisament, el barista i empresari ha estat l’impulsor de la recuperació al seu sancta sanctorum de la mostra que es va veure per primera vegada l’any 1982 a l’Institut d’Estudis Nord-Americans, en la desapareguda Primavera Fotogràfica. Fundat als anys cinquanta i presidit pel doctor Josep Maria Pi Sunyer –evocat en un dels darrers Miradors–, el IEN va actuar com a espai d’intercanvi i punta de llança de la política cultural atlàntica, que, paral·lelament a la signatura dels acords amb l’Espanya de Franco, volia educar la societat catalana en la causa de la llibertat i, de passada, contrarestar la seducció comunista que es començava a fer forta en el món universitari, intel·lectual i cultural.

El mosaic d’un temps i una ciutat

La idea de deixar testimoni d’una generació en un moment determinat no és pas nova. Un dels retratats més joves, el col·lega Sergio Vila-Sanjuán, comparava aquest “Hola Barcelona!” amb la sèrie dels dibuixos al carbó de Ramon Casas, en què l’artista va retratar la cultura catalana finisecular, que es van començar a publicar a Pèl i Ploma i que es van veure per primera vegada a la Sala Parés l’any 1899. Com escrivia el seu amic Miquel Utrillo, “aquestes imatges que van començar com a lleugers croquis en què el caràcter es fa amb la caricatura, no van ser durant molt de temps el resultat d’un pla persistent; l’artista solia traçar en curtes sessions el retrat d’aquells l’aspecte dels quals li interessava, prescindint de tota idea de conjunt; eren les pàgines d’un àlbum dispers i heterogeni, on només es reflectien impressions fugaces. Més tard, la idea de conservar l’aspecte dels homes de la seva generació i els seus amics, els companys, els artistes d’altres terres i els que la nostra visitaven, el va portar a fundar l’abundant Galeria que és fidel transsumpte del nostre temps, a través dels que visitaven els estudis de Barcelona, de Madrid o de París.” En aquella col·lecció, hi ha espai per a intel·lectuals, polítics i artistes, dels patriarques de la Renaixença fins a la nova generació de Solidaritat Catalana. Un intent d’aconseguir un retrat de grup amb voluntat de cànon o de qui és qui, encara d’un món majoritàriament masculí, que va tenir continuïtat, com també ens recorda Vila-Sanjuán, en la  colla d’artistes de postguerra que envoltava el matrimoni format per la pintora Olga Sacharoff i el també artista Otto Lloyd, nebot d’Oscar Wilde i germà d’Arthur Cravan. I, especialment, en l’exposició que es va poder veure l’any 1971 a la sala Aixalà, “La Gauche qui rit”, de Colita, traspassada fa poc, i en què es va donar carta de naturalesa a la Gauche Divine.

La gent de “Hola Barcelona!”, però, no són escolis d’aquell grup d’escriptors, arquitectes, models i periodistes nascuts majoritàriament en entorns burgesos i disposats a combatre el franquisme transgredint la moral, des de la zona alta de Barcelona o des de Cadaqués. Senyorets per naixement, per mala consciència escriptors de poesia social, com diria el gran poeta Jaime Gil de Biedma. Els moderns de la primeria dels vuitanta, que preferien la ciutat vella i eren més difícils de classificar –artistes, dissenyadors, productors, creatius, fotògrafs, gastrònoms…–, no compartien els antics lligams de classe, de bressol i d’escola dels seus germans grans, ni les seves tabarres ideològiques. Més heterogenis i promiscus, políticament eren també fills de la postmodernitat anunciada l’any 1979 pel filòsof francès Jean-François Lyotard. “Ja no existint els déus i no existint encara Crist, hi ha hagut, de Ciceró a Marc Aureli, un moment únic on ha existit l’home sol”, escriu Marguerite Yourcenar sobre aquell moment memorable de canvi cultural que s’esdevenia a la Roma imperial entre civilitzacions. Més pessimista, el teòric marxista Antonio Gramsci escrivia a la presó: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres.” La qüestió és que l’any 1975 havia mort el dictador Francisco Franco. Però també havien mort Marx, Freud i Walt Disney, i començava a ser difícil de creure en alguna cosa. No era l’època del compromís de l’intel·lectual, sinó de gaudir del triomf de l’única revolució realment transformadora i triomfant. Perquè aquesta setmana en què s’ha mort el doctor Santiago Dexeus potser paga la pena de recordar que va fer més per canviar el món la píndola que no les tones de paper sobre la lluita de classes i el materialisme històric que han acabat al Mercat de Sant Antoni.

La memòria, aquell gran cementiri

Espeus assegura que la motivació del projecte era personal, allunyada de la idea de representar de manera global o completa una ciutat o una generació. Es tractava d’una tria subjectiva, moguda per l’amistat o la inspiració que li suscitaven els retratats, tots ells pertanyents al teixit creatiu i que sentien que ho tenien tot per a fer. Al seu estudi del carrer de Girona, davant la seva Hasselblad i el flaix Balcar, una cadira i un fons de paper neutre, hi van passar tots. Músics com el Gato Pérez, Pau Riba, Jaume Sisa, Carles Santos, Loquillo i la Voss del Trópico; cineastes com Bigas Luna, Francesc Bellmunt, Rosa Vergés i Gonzalo Herralde; actors com Juanjo Puigcorbé i Arnau Vilardebó; dibuixants i artistes com Javier Mariscal, Fina Miralles, Nazario, Ocaña i Miquel Àngel Gallardo; periodistes com Àngel Casas, Llàtzer Moix, Jordi Vendrell i un tal Federico Jiménez Losantos; escriptors com Biel Mesquida i Isabel Núñez; editors com Jaume Vallcorba i productors com Rafael Moll; cuiners i gormands, com Ramon Parellada i Llorenç Torrado; dissenyadors, com Amèrica Sánchez; o botiguers com Fernando Amat; fotògrafs, com Ouka Leele i Mireia Sentís; modistes, com Toni Miró i Lydia Delgado; perruquers, com Marcel Montlleó; o maudits, com Pau Maragall… Fins a un total de cent seixanta-cinc.

Com que aquell moment de joventut esclatant, l’hora de l’esplendor a l’herba, de la glòria a la flor, es va esvair per culpa de l’edat i les obligacions, de la sida, de la institucionalització i del “Barcelona, posa’t guapa”, alguns van acabar culpant-ne el catalanisme –encarnat en el seu imaginari per un malèfic Jordi Pujol–, es van encunyar metàfores sobre el Titanic i es van generalitzar comparacions amb la movida madrilenya, promoguda i regada per les noves autoritats socialistes. El recurs de la nostàlgia és agraït quan hom descobreix, tal com el periodista Manuel Ibáñez Escofet va titular els seus records, que la memòria és un gran cementiri. I, no debades, quaranta-cinc dels retrats són morts. Quan hom recorda aquells temps de pell tesa i cabellera al vent, de nits en blanc i matins sense caparra, de confiança cega en el forever young als seixanta-molts anys, als setanta o, fins i tot, als vuitanta, descobreix que mai no tornarà a ser jove. “Hola Barcelona!” recorda un moment concret dels primers vuitanta, entre el final de la transició i aquell “A la ville de Barcelona” o els temps de “Dissenyes o treballes?”. I els qui no la vam viure ens la podem mirar lliures de l’engavanyam melangiós, fent balanç crític del llegat d’aquella generació. La Barcelona d’avui també és cosa d’ells. També és filla dels seus somnis i les seves frustracions.