Macron: o responsabilitat o miratge

Emmanuel Macron ha guanyat les presidencials franceses amb molta més claredat que no es preveia. Esdevé així el president de la República Francesa més jove –només trenta-nou anys– i assumeix també el càrrec de copríncep d’Andorra.

L’abast de la victòria de Macron ha estat important. Fa un any no era ben bé un desconegut, però gairebé. La decisió de forjar un moviment polític nou, fora dels partits tradicionals, va ser clarament un encert. Però va ser un encert que ara podria passar-li factura, perquè caldrà veure quin resultat és capaç d’obtenir aquest moviment a les legislatives del mes vinent. L’esquema de votació en doble volta que se segueix a l’estat francès sempre acaba originant una tria a la contra, cosa que fa difícil de mesurar quin és l’abast real del suport a Macron i quin tant per cent dels vots li ha estat lliurat només per frenar Marine Le Pen. Fins al mes vinent no sabrem si a França, definitivament, també s’ha acabat el bipartidisme i com es reparteixen l’escenari els cinc grups que han tingut presència en aquestes eleccions presidencials.

La tria de Macron ha estat afavorida, sens dubte, per la presència de Marine Le Pen com a contrincant. Hi ha hagut molts militants de l’esquerra que han preferit no votar o votar en blanc. Alguns han dit que tant era el patró (Macron) com la pàtria (Le Pen) per a justificar que no donaven suport a Macron. És cert que la xifra de vots en blanc ha obtingut un rècord històric. Però, al costat de tot això, l’amplitud de la victòria de Macron deixa clar que la majoria del francesos no ha dubtat a l’hora de barrar el pas al Front National. Sempre és difícil d’escollir en una tria en què no t’agrada ningú, però la possibilitat que Le Pen fos presidenta anava més enllà d’allò que era possible de tolerar. Eren ben significatius els equilibris d’alguns per a dir que la gent no votàs Macron però recordant alhora que no podia votar Le Pen. Que l’extrema dreta aconseguís la presidència era la pitjor hipòtesi, sense discussió possible. I, posats a triar, la tria de Macron era més sensata. Fins i tot des de la discrepància i la desconfiança.

Tanmateix, ara caldrà veure de què és capaç el nou president. Crec que fóra bo de contemplar el pas de Le Pen a la segona volta com un avís seriós contra tot allò que es fa malament. Com ho va ser el Brexit. Com ho va ser Trump. Le Pen ahir va parlar d’obrir-se cap al centre, d’obrir el seu partit cap al centre, perquè sap que l’extrema dreta té uns límits que sempre li seran de molt mal superar. Segurament, aquests límits li han barrat el pas a la presidència, però l’han portat ensems més lluny que ningú no hauria esperat ara fa un any. Que un 37% dels vots en una elecció presidencial hagen anat al Front National, senzillament fa feredat.

Si Le Pen ha arribat fins ací ha estat perquè ha sabut incidir sobre problemes reals, fent servir demagògia a cabassos, però identificant-los ben clarament. Sobre problemes reals que uns altres neguen de manera insensata: el desastre sòcio-econòmic en què viu la majoria de la població, la imposició de polítiques d’austeritat des d’una Unió Europea que té un gravíssim dèficit democràtic, la sensació que anem cap avall i no pas cap amunt.

Per això si les polítiques de Macron segueixen aquest mateix camí, i dissortadament sembla que sí, el resultat d’ahir podria ser només un miratge. Fa uns quants mesos, després del Brexit, imaginàvem un panorama molt i molt perillós a Europa amb l’extrema dreta guanyant molt de terreny als Països Baixos, a França i a Alemanya. Va ser frenada als Països Baixos i ha estat frenada a França.  Són dues notícies excel·lents. Tanmateix, Macron ara tindrà una responsabilitat molt important. Ha estat escollit perquè no guanyàs el Front National. Ell hauria d’evitar que el Front National continuàs creixent. I l’única manera de fer-ho és canviant les polítiques que ens han duts a tots plegats fins ací. En la campanya ja no va voler fer els canvis de programa que li reclamava l’esquerra per votar-lo en la segona volta. Espere que com a president entenga que, si no és així, aquesta victòria seua podria acabar essent un simple, i perillós, miratge històric.