07.10.2022 - 21:15
|
Actualització: 07.10.2022 - 21:24
En qualsevol manual sobre com manipular una notícia, hi ha una pràctica essencial, que és la més important de totes: aïllar-la de la seqüència, treure-la de context.
Per això no es pot aïllar –ni és decent en termes periodístics– la decisió adoptada avui per la militància de Junts d’abandonar el govern de totes les coses que han passat aquestes darreres setmanes i que, en definitiva, ens han portat fins ací. Propose, en conseqüència, una lectura dels fets que han passat que inclou, com a mínim, tres consideracions:
1. Què ha passat perquè les bases de Junts, fins i tot en contra del que demanava una majoria de la direcció, trenquen el govern?
El que ha fet Junts com a partit polític és inusual a l’estat espanyol i en la democràcia postfranquista –deixar en mans de la militància, sense controlar-la, la decisió de més pes en termes polítics. I això la fa molt important. I segurament també l’explica.
Les bases de Junts han adoptat una posició que, objectivament, és molt forta. I si ho han fet, després d’haver votat ells mateixos en el seu moment que calia entrar en aquest govern, la cosa més racional és pensar que el factor clau a l’hora d’adoptar-la ha estat que no podien continuar més així. Però, aleshores, la pregunta obligada és què fa que un grup polític passe en setze mesos de votar a favor d’entrar en un govern a no poder continuar més temps dins seu i votar d’eixir-ne.
I en el cas que ens ocupa, la cosa és més greu encara. Perquè la pregunta en realitat és com és possible que dos grups polítics tan diferents com la CUP i Junts, en només setze mesos, passen de donar suport a una investidura –i en el cas de Junts, entrar en un govern– a formar part de l’oposició? En tan sols setze mesos.
Qualsevol manera de respondre a aquesta pregunta sense analitzar i assenyalar, en primer lloc, la responsabilitat directa de qui té més responsabilitat de tots, és a dir, del president de la Generalitat, és fer trampa. O practicar l’art innoble de la propaganda.
2. Quina relació té aquesta actitud amb les mobilitzacions ciutadanes del mes de setembre i amb la crítica creixent contra la ineficàcia de l’estratègia portada a terme fins ara?
Tampoc no sembla gaire raonable desvincular això que ha passat amb Junts del sentiment opositor creixent dins el moviment independentista cap a l’acció del govern Aragonès. Han passat cinc anys d’ençà de la proclamació de la independència i setze mesos d’ençà de la formació del govern i per a qualsevol independentista és una evidència que es perd el temps. Particularment, amb la taula de diàleg.
Aquesta és la raó per la qual ha crescut d’una manera tan notable el rebuig al govern. Un rebuig que és visible, que esclata al carrer l’Onze de Setembre gràcies, precisament, a un greu error del president Aragonès mateix, quan desautoritza la manifestació, i el Primer d’Octubre. Amagar que això que ha passat avui té a veure amb la mobilització ciutadana d’aquest setembre és fer trampa. O practicar l’art innoble de la propaganda.
i 3. En què es basa ara el president Aragonès per a governar?
Finalment, després de la sortida de Junts del govern, la qüestió central, la que és realment important, és quina legitimitat política –jurídica, la té tota– té ara el govern Aragonès.
En les eleccions, Pere Aragonès i Esquerra Republicana van quedar segons per darrere del Partit Socialista. En una democràcia parlamentària, és legítim formar govern en minoria, practicant la geometria variable. I també és habitual, i legítim, bastir una coalició encapçalada pel segon partit més votat si es dóna el cas que el primer no té prou vots per a arribar a formar una coalició que li garantesca la majoria absoluta, com a mínim parlamentària. És el cas català, en què el PSC no pot formar una coalició que li done els 68 vots necessaris i, en canvi, ERC sí que va poder.
Però què passa si el president que va quedar segon perd els vots de la coalició que el va portar a la presidència? Què passa quan, com en el cas que ens ocupa, dels 74 vots aconseguits per la investidura el govern, passa a tenir només els 33 del partit del president, amb els dos socis anant-se’n a l’oposició?
En la majoria de països democràtics, amb una situació com aquesta, el president dimiteix perquè entén que s’ha quedat sense legitimitat per al càrrec que ostenta: ni va guanyar el vot popular en les eleccions ni té el suport de la coalició que el va portar a la presidència, superant qui va guanyar el vot popular. I perquè la gestió que ell, com a cap visible de la coalició, ha fet de la confiança dipositada objectivament és nefasta si resulta que no és un partit sinó els dos altres partits que el deixen sol. El president sempre pot proposar una qüestió de confiança o instar l’oposició a presentar una moció de censura per a guanyar un poc de legitimitat, però mirar de transitar els mesos vinents tot sol com si no haguera passat res, a banda de ser una cosa gairebé impossible, és un menysteniment clar de l’electorat i de la responsabilitat del càrrec que ostenta. I no destacar avui això, per damunt de qualsevol altra cosa, és fer trampa. O practicar l’art innoble de la propaganda.
