27.08.2023 - 21:40
És un dels més grans escriptors del segle XX i, com a tal, la seva personalitat i la seva obra estan encara ara plens d’enigmes i misteris. Reflexionar sobre ell i la seva vida és descobrir també l’essència de la seva literatura, l’impacte que va tenir abans i ara en la nostra societat, en la cultura i el periodisme, i, potser, intentar respondre’s la pregunta de per què no hi ha hagut més Capotes després d’ell.
L’home que va revolucionar la literatura, creant la no-ficció, amb l’extraordinària A sang freda, explica que va començar a escriure a vuit anys, de cop i volta, sense inspirar-se en cap exemple. Ho confessa al pròleg de Música per a camaleons, un petit tractat sobre ell i la seva obra. Escriptor i personatge, vida i obra, veritat o invenció, el real i l’imaginari, la tendresa i la sàtira cruel, la infància i la maduresa, l’amor i l’odi, són elements que, encara que puguin semblar antagònics o contradictoris, es van anar entreteixint i nodrint entre si, durant la seva existència vital i literària, tot creant el personatge i l’obra.
Escriure bé i el veritable art
En el mateix pròleg fa una afirmació contundent sobre el que ha estat la literatura durant la seva vida: “Un dia vaig començar a escriure sense saber que m’havia encadenat per tota la vida a un amo noble però despietat. Quan Déu et fa a mans un regal, també et fa a mans un assot; i l’assot és només per autoflagel·lar-te.” De jovenet va escriure tota mena de relats. Són preciosos els contes del sud dels EUA, on ell va viure de nen a casa d’unes tietes. La seva mare, una dona llançada i molt atractiva, l’havia deixat amb elles per provar fortuna a Nova York.
Al començament, confessa, escriure va ser molt divertit. Tot estava per aprendre. I ell s’hi dedicà en cos i ànima, obsessivament, com si li anés la vida. Més tard, però, s’adonà que s’endinsava en un terreny molt més complicat del que ell podia imaginar. “Va deixar de ser divertit quan vaig descobrir la diferència entre escriure bé o malament, i en acabat vaig fer un altre descobriment encara més alarmant: la diferència entre escriure bé i el veritable art; és subtil però brutal. I després d’això va caure l’assot!”
Els seus dots de descripció literària, tot combinant amb elegància tendresa, crueltat, poesia, i de sorprendre amb la manipulació del més fosc i ignot de la psicologia dels personatges, es van fer evidents en els seus primers èxits literaris: Altres veus, altres àmbits, Un arbre de nit i El convidat del Dia d’Acció de Gràcies, per exemple, retraten bellament i profunda la societat i els tabús i paranys morals dels estats del sud, que ell tan bé coneixia.
Els seus personatges són nens o adults que encara no han madurat del tot per a fugir de la infància. Són criatures adorables i alhora terribles. Es guien per fantasies i impulsos espontanis sense sentir cap mena d’obligació de controlar-los. D’ells surt l’ambigüitat del bé i el mal, quan encara aquests conceptes no han estat definits per la societat i la moral imperant. Hi ha un rerefons molt fosc i sorprenent en les ments dels seus petits personatges del sud. Una immensa gamma de grisos entre el blanc i el negre. Així com una immensa gamma de blancs i de negres que assetgen els grisos. Observar meticulosament l’entorn i descobrir la veritat (o la mentida) en els més petits detalls, sigui un gest imperceptible o un fragment de somni, era un dels atractius que el feia irresistible. La vida i la literatura, el que havia vist i viscut i el que volia explicar, per a ell eren indestriables.
Truman Capote contra tots
Era baixet, homosexual, amb cara i veueta de nen petit, dots que a la seva època eren motiu de befa i escarni. Ell, per contra, va saber donar la volta a la realitat i al destí. Si l’homosexualitat era mal vista i, fins i tot, moralment castigada, ell en feia ostentació pública, sense cap mena d’embuts. Semblava que tingués la ingenuïtat d’un nen i la valentia d’un lleó. Amb la seva manera d’actuar a la vida diària i d’escriure va revolucionar tots els gèneres. Els literaris i els sexuals. Fins a arribar a escandalitzar tothom de tal manera que, de mica en mica, es va anar quedant aïllat.
Truman Capote, l’escriptor i el personatge famós, va ser així tota la vida. Ho era i ho feia veure. De fet, tenia una intel·ligència aguda i brillant que el feia ser el protagonista absolut de qualsevol reunió social en què participava. Li agradava. Li anava bé el paper. Podia ser molt divertit i molt cruel, però sempre amb una agudesa superior a la resta d’amics, coneguts i saludats. Li agradava fer de bufó, però, en el fons, el que treia a la superfície era la farsa, la hipocresia i la banalitat del món que l’envoltava, sobretot el de la jet-set cultural i econòmica de Nova York.
A sang freda, la gran obra de no-ficció del segle XX
Tot i que va aconseguir una notable reeixida l’any 1958 amb la novel·la Esmorzar a Tiffany’s i el film que en va seguir, protagonitzat per Audrey Hepburn, A sang freda (1966) és la seva gran obra. Amb ella, Capote, sempre en els límits, i jugant amb els perills, es va inventar el gènere de “novel·la de no-ficció”, que va obrir nous camins, o grans avingudes, als joves periodistes i escriptors de les generacions posteriors. L’any 1959, l’escriptor va passar sis anys a Kansas investigant un misteriós i cruel assassinat d’una família en una zona isolada de l’estat.
Durant sis anys va intimar amb molts amics i veïns dels morts i dels assassins, als quals va entrevistar a la presó un munt de vegades. Diuen, fins i tot, que va tenir una relació d’enamorament platònic amb un dels criminals, la qual cosa podria haver influït en la intensitat i la profunditat dels fets i els sentiments que plasmava en el llibre. “Volia fer una novel·la periodística, una cosa a gran escala que tingués la credibilitat dels fets reals, la immediatesa de les pel·lícules, la profunditat i la llibertat de la prosa i la precisió de la poesia”, escriu en el pròleg de Música per a camaleons. I exactament així va ser.
A més a més, aquest combinat d’elements i forces no li van impedir, novament, de treure el millor i el més pur Capote que duia dins des que era petit. El que sap reflectir en la seva prosa el trànsit perillós dels personatges per les fronteres més tenebroses de l’ànima humana, entre el bé i el mal, entre la vida i la mort, entre el que es diu i el que s’imagina o se somnia. Tot de pensaments i actituds a estones molt vius i, d’altres, molt ofegats per les teranyines més inhumanes de la moralitat estricta americana, puritana, cristiana i, sovint, sexualment reprimida, dels anys quaranta i cinquanta.
“No deixis que la veritat t’espatlli una bona història”, deia ell. I potser per això, exhaust després de sis anys de treball obsessiu a Kansas, a prop de les víctimes, els assassins, els veïns, la policia i el fiscal, no podia més. Necessitava publicar el llibre i fugir per sempre més d’aquell paisatge que l’ofegava. Tant com la seva relació sentimental amb un dels criminals empresonats i sentenciats a mort. Però l’execució s’endarreria. Capote no tenia final per al llibre. A més, es començava a enfrontar a problemes d’alcoholisme i drogaddicció. Obsessionat per poder culminar la seva gran obra, Capote va remoure cel i terra, escrivint i telefonant a tota la gent del poder que podia decidir sobre el cas, fins que, finalment, els van executar.
L’any 1966, Capote va publicar A sang freda, que va tenir una acollida excel·lent entre el públic i la crítica en tots els àmbits. La literatura de Capote arribava a l’ànima dels més selectes intel·lectuals i, a la vegada, de les classes populars, més aviat addictes al best-seller. Durant dies, la seva cara va ser a la coberta de totes les grans revistes americanes. I les pàgines de llibres dels millors i més prestigiosos diaris li van dedicar ressenyes molt elogioses. En un any va vendre 300.000 exemplars i va estar a la llista dels més venuts del New York Times durant trenta-set setmanes. En definitiva, aquell 1966 A sang freda es va vendre més que qualsevol altre llibre no novel·lístic, a excepció dels llibres d’autoajuda. Fins avui ja s’han fet desenes d’edicions a tot el món i se n’han venut milions d’exemplars.
Isolat en la seva bogeria fosca
Però aquell 1966 també obsequiaria l’escriptor amb un altre gran regal, que tot i que ell aleshores ni ho podia sospitar, acabaria essent un regal enverinat. El primer clau del seu taüt. De fet, seria el projecte que acabaria marcant i accelerant la seva decadència física i professional, fins que l’acabaria matant a cinquanta-nou anys.
El 5 de gener de 1966, Truman Capote va signar un contracte amb Random House per escriure Pregàries ateses, que havia de ser un equivalent contemporani de l’obra mestra de Marcel Proust, A la recerca del temps perdut, una anàlisi del petit univers de la jet-set cultural i econòmica de Nova York. El títol és una cita de santa Teresa d’Àvila: “Es vessen més llàgrimes per les pregàries ateses que per les no ateses.”
Capote va cobrar un avançament, i un altre, i un altre, però quan arribava la data el llibre mai no era enllestit. Ell en parlava, la gent en parlava, alguns dels seus amics asseguraven que els n’havia llegit capítols, però el llibre mai no apareixia. En un programa de televisió va arribar a afirmar que seria la seva obra pòstuma: “Perquè o bé jo la mato o em mata ella a mi.” I així va ser, en realitat.
Tanmateix, l’any 1975 va publicar alguns capítols a la revista Esquire. Va ser una bomba. La societat en què ell es movia i tan bé coneixia va reaccionar furiosa contra ell. El van marginar i vilipendiar. Ell deia, sorprès: “Però, què s’esperaven? Jo sóc un escriptor i ells són el meu material. O és que creien que jo m’he relacionat amb ells tots aquests anys perquè els considero molt interessants?”
A l’esmentat pròleg de Música per a camaleons acaba dient: “I com ha afectat tot això el meu altre treball en marxa, Pregàries ateses? Molt considerablement. Mentrestant, aquí em tenen, isolat en la meva bogeria fosca, tot sol amb el meu joc de cartes… i, és clar, amb l’assot que Déu em va regalar.”
La veritat és que Capote no es va recuperar mai de l’escàndol que van generar els primers capítols publicats a Esquire i va morir sense veure el llibre publicat. Diuen que va deixar el manuscrit enllestit, però que algú el va fer desaparèixer. Qui sap. Potser algun dia apareix en una casa de subhastes. Aquest és un més dels misteris que envolten la vida de l’escriptor. L’enigma final. L’any 1987, Random House va publicar els tres relats que havien sortit a les revistes, aplegats sota el títol Pregàries ateses. De moment, és tot el que en sabem.
The Capote Tapes
L’any 2019 s’estrenava el millor documentari que mai s’ha fet sobre l’escriptor: The Capote Tapes, dirigit per Ebs Burnough, un film que explora, dins l’enigma final de la vida de Capote, el llarg i dolorós procés d’escriptura de Pregàries ateses, la seva obra pòstuma, de moment, i inacabada. És una bona mirada retrospectiva a la vida i la psicologia del protagonista que, a la vegada, explora el misteri de l’obra pòstuma, i les repercussions que tot allò tingué en la jet-set novaiorquesa i en la vida de Capote. És un bon retrat polièdric de l’autor com a reflex d’aquella societat frívola, rica, hipòcrita i banal que ell volia retratar.
Si A sang freda va ser el cim de la seva carrera, Pregàries ateses significaria la seva decadència i destrucció final.
El film està construït amb molt bon material d’arxiu i de nova factura: entrevistes amb amics, escriptors, presentadors de televisió i gent del seu entorn, com ara Norman Mailer, Lauren Bacall, Jay McInerney i Colm Toibin, entre molts més. També és molt interessant la versió que en dóna Kate Harrington, la seva filla adoptiva, filla d’un amant de l’escriptor que morí alcoholitzat. El protagonista indiscutible, sens dubte, és ell que, amb les declaracions provocatives que va fer durant la seva carrera, ens dibuixa un perfil públic seu prou potent, de no-ficció, evidentment, tot i que ell era molt propens a la sobreactuació i el show. Hi ha des de les primeres declaracions d’un jove intel·ligent, pedant i molt segur d’ell mateix fins a les darreres aparicions televisives, alguna considerablement impactant pel seu aspecte gras i envellit, sota els efectes de l’alcohol i les drogues.
Seductor, malvat, divertit, perillós, un freak absolut, l’escriptor més aclamat d’ençà de Voltaire, un nen entremaliat, alcohòlic i drogoaddicte, va escriure les millors frases de la nostra generació… Són algunes de les qualificacions que li dediquen aquells que el van conèixer. La més exacta, per a mi, la que el defineix en cos, ànima i actitud davant la societat, és la de “la dolça taràntula”. Em sembla una definició molt gràfica perquè era elegant i agradable, es movia amb agilitat i precisió, lentament o ràpidament, mai no sabies què pensava ni com reaccionaria i, sobretot, era perillós, podia ser mortal. De fet, quan es va publicar a Esquire un dels capítols de Pregàries ateses, una de les afectades de la jet-set es va suïcidar amb barbitúrics.
En una de les seves aparicions a la televisió, la taràntula va ser implacable: “Com menys intel·ligent és un actor, més bé treballa. Per exemple, Marlon Brando és un actor meravellós, però és tan babau que fa venir calfreds.”
“Si no triomfes a Nova York, no triomfes”, diu el seu amic i escriptor Dotson Rader. I a ell el van acollir en aquella societat exclusiva i classista. Capote ho veia i recordava tot, fins als més mínims detalls i així, durant anys, va anar arxivant al cap i als seus quaderns totes les peripècies, defectes i tafaneries d’aquella societat immoral que, en el fons, no era la seva. “Quan parla d’aquesta gent destil·la menyspreu. Si vols conèixer el veritable cor de Truman Capote, has de llegir els llibres que dedica a la gent pobra, als del sud, als assassins de Kansas”, reflexiona Rader.
La mare de Truman Capote volia triomfar entre aquesta jet-set novaiorquesa. Va deixar el nen amb les tietes del sud per anar a la gran metròpoli. De fet, va aconseguir d’entrar en aquesta societat elitista. Es va casar amb un home ric, Joe Capote, i va viure a Park Avenue, però alguna cosa devia fallar perquè va acabar suïcidant-se amb vodka i pastilles. El fill va quedar profundament marcat per aquest fet. Deia (o s’inventava) que ella havia mort als seus braços. Potser, apunta algú, Pregàries ateses era la revenja del fill contra aquella societat de la qual la seva mare es va sentir exclosa.
El millor del film, però, és el retrat que se’n fa de la complexa psique del personatge. Lauren Bacall, intel·ligent i perspicaç, el defineix a la perfecció: “Parlava amb aquella veueta de nen petit i, en canvi, el seu riure era fort, profund, d’home gran. El seu intel·lecte el va convertir en un rival únic. Era algú a qui desitjaves veure perquè sabies que no era com la resta. Ell, d’alguna manera, millorava la teva vida.”
L’escriptor Norman Mailer, amb qui Capote tenia molt bona relació i confiança, reflexiona: “Potser la seva vida és un triomf i no un fracàs. Qualsevol persona amb el seu passat s’hauria enfonsat. L’alçada, els seus complexos i mancances… El 99% de les persones que han tingut la mateixa vida que Truman s’han enfonsat. No han tingut èxit. Només tenen històries tristes. Però ell se’n va saber beneficiar.”
