L’engany del procés. La catxa del Consell per la República

Schmitt arriba a la conclusió que amb els vots, els electors en realitat no fan sinó confirmar allò que ells consideren que ja és una realitat. Tant si ho és com si no

Vicent Partal
22.03.2021 - 06:49
Actualització: 22.03.2021 - 07:49
VilaWeb
Constitució a Brussel·les, el desembre del 2018, del Consell per la República.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Sempre m’ha intrigat una tesi que proposa el jurista i filòsof alemany Carl Schmitt en el seu llibre Teoria de la constitució. Schmitt és un d’aquells personatges tremendament perillosos que tanmateix cal escoltar atentament si vols entendre la realitat. En tot allò que pensava i predicava, pràcticament no puc combregar-hi en res; i, de fet, la seua obra va acabar alimentant el pitjor totalitarisme. Però, tècnicament, és sòlida i en alguns aspectes fins i tot brillant. Tant que avui una part de l’esquerra europea reivindica sense embuts temes schmittians, com ara la irrepresentabilitat del poble –allò tan gastat de “no ens representen”– o l’ocupació, el poder, de la plaça com a contrast amb la buidor parlamentària.

Però per al cas que ens ocupa em centraré en una de les conseqüències que va originar la seua repassada exhaustiva de les eleccions alemanyes de la primera part del segle XX, Perquè Schmitt arriba a la conclusió que amb els vots, els electors en realitat no fan sinó confirmar allò que consideren que ja és una realitat. Tant si ho és com si no. Ve a dir que les circumstàncies de la vida política o de la campanya fan que els electors visquen com si fos real allò que podria ser impostat i prou. I que ho sancionen amb el seu vot. De manera que s’origina la paradoxa, sobretot en el cas de les impostacions, que els polítics arriben a trobar-se tan vinculats i obligats pel vot rebut que pot passar que una cosa que era sols gesticulació acabe fent-se realitat.

Assumim per un moment, doncs, que això és així, que independentment de què pensen realment els polítics i què estiguen disposats a fer, hi ha projectes que els dirigents proposen en un moment determinat i que prenen vida perquè els votants els fan seus com si fossen una realitat que acaben forçant a existir. Assumim-ho fins i tot sabent que és una tesi molt agressiva i injusta cap als polítics. I imaginem, per exemple, que tot el procés ha estat un engany, una enorme catxa –com Clara Ponsatí va denunciar, ja de seguida, que havia estat el Primer d’Octubre.

Suposem, per tant, que la reacció a la sentència del Constitucional espanyol sobre l’estatut els sorprengué. I que s’hi afegiren per capturar aquella onada de vots però sense intencions reals de fer la independència. Convergència i Unió perquè veia que perdrien la posició dominant en la política catalana i Esquerra Republicana perquè eixia del govern tripartit, d’aquella horrorosa presidència de Montilla, que calia fer oblidar. Imaginem que Artur Mas solament volia la llista unitària per a esquivar la derrota electoral. Imaginem que el referèndum del Primer d’Octubre, que no era al full de ruta, apareix únicament perquè Carles Puigdemont ha d’aprovar un pressupost que la CUP no vol aprovar. I imaginem que s’acaba fent tan sols per a pressionar el govern espanyol. Imaginem, en fi, que la independència no es proclama per a fer-la, sinó tan sols per a continuar intentant de mantenir el poder, enmig de la batalla per l’hegemonia partidista. I que tot allò que ve després té més a veure amb la guerra pel poder dins l’independentisme que no pas amb la voluntat real de fer la independència. Imaginem que Junts és tan sols la continuació disfressada de Convergència i no vol fer la independència però que ha trobat en el rupturisme una manera d’evitar la descomposició o de justificar per què el seu líder és a l’exili i no a la presó. I imaginem que Esquerra Republicana, després d’haver negociat amb Soraya Sáenz i amb Pedro Sánchez, en realitat ja sap que no hi ha res a fer amb Espanya i que els enganyaran sempre, però ha trobat en el reformisme la manera de collar finalment els convergents i superar-los. Ja està. Ja ho hem dit tot i l’engany és monumental. Però…

Però imaginem també que l’observació de Carl Schmitt és certa. I que en cada moment els votants, vosaltres mateixos, han introduït la butlleta de vot en l’urna vivint com una realitat allò que per als polítics podia ser, no ho sabem, un engany. Imaginem que vau votar Junts pel Sí, els qui ho vau fer, convençuts que era el vot de la vostra vida. Que us vau jugar fins i tot la vida anant a votar el Primer d’Octubre perquè volíeu aconseguir la república catalana. I que d’aleshores ençà heu mantingut i augmentat i tot el suport a l’independentisme perquè hi ha una realitat que veieu fins i tot si els polítics no se la creuen: que la independència és factible i l’única eixida possible al malestar que vivim.

Suposant tot això, que és molt suposar, la pregunta seria si es pot continuar aguantant eternament una dinàmica com aquesta, diguem-ne l’engany permanent, o si hi ha un moment que aquesta realitat creada per les decisions dels votants obliga de tal manera la classe política que acaba generant realitats que potser no volien els polítics però que ja no poden esquivar.

La resposta de Schmitt a una qüestió com aquesta, i és una resposta tremendament intel·ligent, és una altra pregunta: i quina importància té això, en realitat?

Entre la catxa i el vot

Jo no sóc tan conspiratiu per a creure que aquesta dinàmica entre la catxa dels polítics i el vot popular és la clau de tot allò que ha passat aquests anys. Això no és veritat. I crec haver vist prou de prop el procés i els seus actors per a defensar en públic que és cert que hi ha de tot, en tots els partits, però també que hi ha molta noblesa, molta generositat i lliurament personal i fins i tot fe, si em permeteu de fer servir una paraula tan esquiva. I és partint d’aquesta percepció personal que us demane que em deixeu remarcar dues coses que considere molt importants per a entendre el moment que vivim.

La primera és que, evidentment, les conseqüències són infinitament més importants que no les intencions. Les conseqüències de la catxa i tot, si voleu creure que ho és. Perquè no són ni poques ni intranscendents. Tot això fa com més va més inviable la permanència de Catalunya dins Espanya, sí o no? Tot això ha desemmascarat el règim polític espanyol empenyent-lo contra les cordes, si o no? Tota aquesta descomposició galopant i visible d’Espanya té res a veure amb les decisions adoptades pels ciutadans i els polítics catalans, sí o no? I encara: ha dinamitat la lògica interna dels partits catalans i ha posat fi a la placidesa de la gestió autonòmica, sí o no? És a dir: han passat realment coses transcendentals, ni que fos a partir d’un possible engany inicial, sí o no? És a aquesta mena de raonament que es referia Schmitt quan es demanava si tenia gens d’importància la intenció dels polítics.

Especialment perquè resulta que les coses que han passat alhora han creat una consciència nova, o una consciència més aprofundida, han refinat l’anàlisi i han forçat a fer nous passos que al seu torn aclareixen encara més les coses. Com veiem ara, per exemple, que passa amb la negociació del nou govern i el paper que hi ha de tenir el Consell per la República.

La trajectòria del Consell ha estat erràtica, o interessada, o partidista si voleu. Però ha tingut l’enorme virtut de marcar un camí que estic segur que la majoria dels votants de Junts i potser una part dels votants de la CUP consideren realista, en els termes proposats per Schmitt. En la bifurcació de l’independentisme, el Consell, la institucionalització unilateral a partir del mandat del Primer d’Octubre, és la conseqüència lògica de defensar que amb Madrid no hi ha res a parlar; ens n’hem d’anar i punt. El Consell és, o hauria de ser, la concreció d’un pla que implicaria fer real la independència a partir de la destrucció del monstre de la transició espanyola per la via del sistema de justícia europeu –una destrucció ben avançada, com supose que, això sí, poca gent deu discutir. I el Consell seria en aquest marc, o hauria de ser, l’Autoritat Nacional Catalana, nascuda ja al marge de la legalitat espanyola i responsable de fer-se càrrec provisionalment del país, quan toque, encapçalant la confrontació i emergint com a interlocutor. Ha estat això, és això, ara o fins ara, el Consell per la República? Més aviat no. Però, tornem-hi, què importa més: què és o quines conseqüències té allò que la gent assumeix que és?

La negociació per a formar govern, segons que avançava en exclusiva Odei Etxearte dijous a VilaWeb, resta aturada precisament en el paper del Consell. De manera coherent, Esquerra vol que no en tinga gairebé gens, tot remarcant que la legitimitat no és a Waterloo ni deriva del Primer d’Octubre, sinó que és a Barcelona, en el govern autonòmic, i deriva de les eleccions organitzades, sí, pel govern espanyol. Junts, en canvi, vol que el Consell tinga un paper central, si no el paper central, remarcant que la legitimitat està en el referèndum del Primer d’Octubre i no en les eleccions espanyoles, autonòmiques, posteriors. Si s’ho creuen, els uns o tots, tant hi fa. El fet que compta és si aquesta és la realitat que han votat els electors respectius i si tindrà prou força per a posar a prova els partits, obligant-los a anar més enllà d’on voldrien anar i tot.

Encarir la negociació?

Concretament, i parlant ara de Junts. La pregunta és si aquesta pressió actual en favor del Consell serà solament una manera d’encarir la negociació, perquè en realitat sols els interessen les cadires i les prebendes, o si de debò han assumit que ara és prioritari encaminar-se a la confrontació amb Espanya. Fins al punt que estan disposats a no entrar en el govern si no hi ha garanties que es camina cap a aquest enfrontament. Serà molt interessant de veure què acaba passant…

Ho serà fins i tot en el supòsit que s’imposen finalment els matisos. Perquè pot passar que Esquerra i Junts troben una fórmula a mig camí, que jo no sé imaginar, per a encaixar els dos projectes. I és evident que també hi ha fórmules fàcils: per exemple, que governe Esquerra tota sola, però amb un pacte de legislatura tancat amb Junts, que faça possible de conciliar la defensa de les posicions tan divergents de cadascú amb el suport al conjunt del moviment –en definitiva, si Junts no entra en el govern però tanca un acord de legislatura per escrit que garantesca la governabilitat d’Esquerra, ens trobaríem amb l’equivalent al pacte signat per Artur Mas i Oriol Junqueras el desembre del 2012.

Ara, venint d’aquella interpretació segons la qual tot allò que els partits han fet del 2010 ençà en realitat solament tenia per objectiu conservar el poder, una decisió com aquesta a què sembla que s’encara Junts, si realment acaba deixant-los fora del govern, m’imagine que tothom la catalogarà de canvi constatable. Si més no, perquè deixaria clar que hi ha coses que una part de l’independentisme ja no pot fer tres anys després, vulga o no, siga sincer o no. I perquè en la pràctica implicaria que per a una força política major la gestió de l’autonomia ja no té gens d’interès ni credibilitat i alhora situaria dues de les tres forces independentistes, Junts i la CUP, en una situació en què governar dins el marc legal espanyol ja hauria deixat de tenir importància. I vejam qui és capaç de dir que això no complica, i molt!, la vida a l’estat espanyol i les seues intencions. A banda, i aquest és el segon element important que volia remarcar, que arribar a aquest punt faria evident que, contra allò que alguns volen fer veure, la pressió, la persistència i la resiliència de la ciutadania sí que dóna fruits concrets, reals i constatables. Apoderant un poble que va viure per primera vegada la democràcia més real quan l’exercí, de manera unilateral, i emocionant, el Primer d’Octubre.

Atents, doncs, al desenvolupament, aquesta setmana, d’un debat tan apassionant i transcendental com aquest.

 

PS. Després d’enviar aquest editorial als subscriptors al correu de cada vespre s’ha fet públic que hi ha un acord entre ERC i la CUP per a la investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat. Així, doncs, ara el debat se centra completament ja en la negociació entre ERC i Junts.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
21.03.2021  ·  22:12

Res és etern. Això, des de l’òptica catòlica, no s’entén; però és cert. Des del començament del procés, els fets han capgirat la situació de Catalunya, d’Espanya i de la mateixa Unió Europea. I de moltes altres coses, també. Els partits que hi havia fa deu anys, o bé han desaparegut o ho faran més prompte que tard. I els polítics que hi havia seran substituïts per d’altres diferents. Perquè la realitat de fa deu anys ha desaparegut. Sembla inevitable un col·lapse financer d’Espanya. Està per veure si arrossegarà tota la Unió Europea o no ho farà. Però pensem que, fins i tot aquesta UE està a la vora del desastre més absolut. Ni té vaccins ni és capaç de gestionar-ne la compra. I això suposa la seua fi com a actor de pes en la política mundial. Tant és, el que es diga o es faça a Barcelona. El Consell per la República existeix i està fora de l’abast d’Espanya. I seguirà funcionant i augmentant la seua importància. Com deien els vells (del vell el consell) “és llei de vida”.

Francesc Gilaberte
Francesc Gilaberte
21.03.2021  ·  22:19

Posats a imaginar, imaginem què JxCat fa un acord per investir a l’Aragonès però no entra al govern i exerceix el control d’un govern exclusivament d’ERC i fiscalitza i treballa per què les accions d’aquest govern siguin rupturistes i s’encaminin cap a la independència. El que faci o deixi de fer la CUP i/o Comuns quedaria irrellevant i ERC es veuria obligada a mostrar la seva veritable cara. Posats a imaginar, per mi que no quedi.
Visca Catalunya Lliure !!*!!

JORDI DE
JORDI DE
21.03.2021  ·  22:33

Posant un altre exemple de mistificació refrendada, crec que s’ha de començar a dir que a Catalunya, PSC és com VOX, a pesar del que hagi dit en campanya Illa i a pesar que vulgui una investidura per a ell per a escenificar el contrari.

Alex Rodriguez
Alex Rodriguez
21.03.2021  ·  22:44

El Consell de la República ha de tenir el paper central en la política catalana. I això ha de ser així mentre l’independentisme guanyi eleccions autonòmiques o s’arribi a l’independència.
No vull entrar a comentar l’anàlisi, però efectivament, no importa gaire perquè hem arribat on som, sinò que hi som.
El que m’hauria agradat veure després del 21-O del 2017 és confrontació continua des del Govern i des del Parlament.
Aixecament de la declaració d’independència. Aprovació de lleis cap a la independència real. Les ‘desobediències’ del president Torra multiplicades per cent. Continuació de la internacionalització del conflicte. Si tot això provocava un nou 155 i més polítics a la presó, evacuació del Parlament i blocatge total. Participació a les eleccions autonòmiques per guanyarles i de nou blocatge total. Si el govern il.legalitzés partits, abstenció massiva.

Però res d’això no va passar, només submissió autonòmica quasi total. Si Esquerra continua amb aquest marc mental autonòmic, com sembla, tenim un problema greu. Vull creure que s’hi entendran. Però si no ho fan, sorgiran noves forces polítiques i nous cicles. Cap partit és etern, com s’ha vist recentment.

Jordi Pedemonte
Jordi Pedemonte
21.03.2021  ·  22:45

Per ERC autonomia implica tranquil·litat i cadires, per Junts no ho tinc tan clar ells amb sort s’ho miren del punt de vista dels problemes que tindran si continuen amb el rupturisme.
Pot-ser aquesta solució, ERC sola al govern, si que aclariria una mica les coses, però implicaria quatre anys de manipulacions de ERC als mitjans catalans i als votants, que no se com acabarien.
Madrit estaria contenta amb una generalitat en mas exclusives d’ERC per que implica un govern com a molt nacionalista i de vot gratis al gobierno central.
La repressió continuaria igual que ara, finançada en part pels pressupostos que generosament ERC va regalar al Pedro Sanchez.
Si el consell PER la república continua sense fer res de res, sense moure un dit la cosa acabarà com el rosari de l’aurora.
Sembla que apareixerà un nou banc 11once, coses en surten i mes que n’hi pot haver. Que punyetes fa el concell? res de res i tot i així fa nosa a ERC.
No se.

Mª Teresa Brasó
Mª Teresa Brasó
21.03.2021  ·  22:50

Endevant el Consell. Pactes els que es poguin pero de cara a la independencia.
Gracies per l,editorial

Joan Verdera
Joan Verdera
21.03.2021  ·  23:10

No entenc com que dues forces independentistes (Cup i Junts) arribin a considerar gens interessant el govern de la Catalunya autonòmica pot representar una complicació per Espanya. Tot buit d’espai polític s’ocupa. Segons com es faci aquesta deserció autonòmica, pot fer emprenyar el seu electorat, que no em sembla que estigui per orgues poc pragmàtics

Berta Carulla
Berta Carulla
21.03.2021  ·  23:12

És el que dèiem alguns…ja fa uns anys. I aquí seguim, a la casella de sortida. Potser si els que gaudiu de micròfon i audiència afileu el relat.. potser si alceu la veu per posar en valor el primer d’octubre front dels qui volen eixamplar la base….espanyolista…i pretenen vendre motos i allargar i allargar el procés i anar fent bullir l’olla encara que només contigui aigua bruta.. Potser si denuncieu maniobres clarament deslleials abans d’ahir ahir i avui dels que malaguanyen les victòries..

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
21.03.2021  ·  23:15

A) El monstre de la transició espanyola és i serà viu mentre Espanya pugui argumentar que les constitucións s’han de complir i respectar en qualsevol país del món.
B) He dit moltes vegades que no m’he cregut del tot que els polítics (excepte algun que diré després) no volien la independència. Era una catxa per arribar a un pacte fiscal suficient per fer callar els independentistes de debò.
C) Es cert que això que en diem “el carrer” pot fer canviar l’objectiu dels polítics autonomistes. Però aquests polítics tenen, a favor seu, la tranquil·litat de saber que l’Estat pujarà la repressió fins a límits de fer desistir milers de persones cremades profundament. I es podran mantenir en el seu camí autonomista pel segles del segles.
D) La via d’ERC no és independentista. NINGÚ sap el pensament d’Aragonès de cara a alliberar Catalunya ni crec que aquesta persona de paraula curulla d’obvietats ens ho faci conèixer mai. Crec que parlar de referendum també inclou forçar la resposta “NO” a la Independència.
E) El Consell de la República que he recolzat es comporta de manera bastant partidista i amb poca argumentació realista quan NOMÉS parla de la repressió actual i oblida el colonialialisme diabòlic de tres/quatre-cents anys.
F) Sembla que Junts busqui TOTES les oportunitats per desprestigiar ERC i fer cada dia més difícil un enteniment amb el partit de Junqueras. A l’enemic (Junts i ER són enemics) se l’hi ha de donar una SORTIDA DIGNA.. no es pot ferir cada dia l’enemic si el vols al teu costat.
G) No es pot descartar la hipòtesi de anar canviant l’objectiu dels partits autonomistes i transformar-los en partits d’alliberament. Però per ara, sense que entre tots canviem MOLTES COSES, no ho veig gens realista.

Cal una dinàmica molt més ASERTIVA. En cal convèncer-nos de que no podem seguir sent una Nació dominada in aeternum.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
21.03.2021  ·  23:35

Pot ser n’hi ha que el món se’ls acaba als Pirineus i això de sotir d’Espanya els fa basarda, oi?
Però, hores d’ara, el camí passa, necessàruament, per Brussel.les, Estrasburg i Luxemburg.
Volem fer aquest camí. I el farem malgrat els porucs professionals de la política del mentrestant peix al cove, amb el seu anar fent la puta i la Ramoneta.
Per cert, Waterloo queda ben a prop de totes tres ciutats.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
21.03.2021  ·  23:43

Esquerra governarà sola o no governarà.
I la seva implosió (en un parell d’anys) está escrita en el destí dels cecs i els sords al crit de la vida.
I llavors, finalment, el camí cap a la independència serà pla i sense bardisses.

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
21.03.2021  ·  23:46

Es veu a venir que no hi haurà acord fins a l’últim minut abans de que quedin convocades automàticament les eleccions.

Quan Artur Mas va haver de de fer el pas al costat, tothom tret d’ell sabia que no tenia mes remei que baixar del burro. Però com que ell no ho va veure fins al últim minut no hi va haver acord fins al últim minut.

Ara ERC no té mes remei que baixar del burro i acceptar que el Consell per la República es el govern de la República al exili mentre que la Generalitat no es més que el govern d’una merda d’autonomia espanyola.

Però com que els partits catalans tenen tendència a somiar truites segur que fins al últim minut no s’adonran de la realitat i per tant no hi haurà acord fins al últim minut.

Josep Gualló
Josep Gualló
22.03.2021  ·  00:01

VICENT NO ENTENC A QUE JUGUES. CREIA QUE ERES INDEPENDENTISTA

Ja fa temps que blanqueges l’autonomisme emprant un terme de la teva invenció que és “Independentisme Reformista”. Això és una contradicció en si mateixa, en podríem dir “La paradoxa del Vicent”.

Esquerra es un partit S.A. Junts no ho és. Potser seguint el teu criteri no ha tingut temps de convertir-s’hi. Però s’hi convertirà. Doncs no et crec aquesta treta.

A l’exili Junts ha creat el Consell per l República amb una finalitat molt concreta. Posar-lo en funcionament està costant més del que era d’esperar. Però no era d’esperar que ara esquerra vulgui discutir quina es la finalitat del Consell i encara menys que a tu et sembli raonable.

El meu lema és ” O republicà independent o anem a bufetades”. Clar i català. I al que ‘atreveixi a tornar a parlar de la bifurcació de l’independentisme reformista li fem la cara nova.

Si vam ser capaços d’aguantar l’1-O les pallisses dels piolins per aconseguir el nostre ideal, hem de ser capaços de fer una “media vuelta ar” i ser nosaltres els que atonyinem a qui fins ara ens atonyinava.

s’ha acabat el bròquil. Tu ja m’entens. Ja m’entens. Ja m’entens.

josep SELVA
josep SELVA
22.03.2021  ·  00:12

Sense el Sr. Schmitt hauria estat difícil fer l’editorial d’avui. No se si he acabat de copsar-ne la intenció perquè a certes profunditats no hi arribo, però el final m’ha semblat entendre que el pacte pel pacte i perquè hem arribat al 52% no te cap mena de sentit i menys de futur i que si no es surt de la via i es va camp a través no es va enlloc.
No tenim ni tindrem govern, aixó espero i llegiré, amb interès també, els editorials que s’escriguin basats en el que segurament un altre pensador com el Sr. Shmitt ja va albirar sense que fins ara ens en hàgim adonat

Jaume Riu
Jaume Riu
22.03.2021  ·  00:19

POLÍTICA DE CATXA
He llegit dues vegades l’editorial d’avui pel gust de confirmar que en la tècnica del periodista Partal hi veig semblança amb la tècnica exitosa del Dr. Trueta per curar ferides de guerra, doncs tant un cas com l’altre es basen en la necessitat absoluta d’eliminar cossos estranys i restes de teixits deteriorats.
Molt enginyós el recurs d’imaginar que des de l’any 2010 tot el procés, des de la manifestació dels polítics al costat de la població -i no al davant-, ha estat un engany del procés, una catxa sense tenir cartes guanyadores.
Amb aquesta excusa d’imaginar les possibles catxes, des del text de l’editorial s’han pogut descriure els enganys possibles, per desactivar els arguments més conservadors/autonomistes i deixar ben neta la ferida. Bona feina de Vicent Partal.
Així es veu que el Consell per la República ha tingut l’enorme virtud de marcar un camí realista fora de l’abast de la justícia (sic) espanyola, i que l’objectiu més saludable és la confrontació amb el regne d’Espanya. Fins al punt que en la negociació per formar govern (govern autonòmic, és clar), els cirurgians estan disposats a no entrar en el govern si no hi ha garanties que es camina cap a aquest enfrontament, sense cossos estranys ni restes de teixits deteriorats. També penso que serà molt interessant de veure què acaba passant…

Lluis Lopez
Lluis Lopez
22.03.2021  ·  00:22

Excel.lent editorial.

Molt bon antidot per quan es llegeixen les columnes de Bernat Dedeu al ElNacional. Certament fa molt de be aquest editorial.

Josep Vilà
Josep Vilà
22.03.2021  ·  00:28

Les realitats paral.leles estan molt bé a la ficció, però l’única realitat tangible és que superar el 50% de vots no ha significat res. Consegüentment aquells q es van declarar perdedors per no haver superat el 50% sobre el cens de l’1 d’octubre (quina bestiesa) han quedat despullats d’arguments. L’única sortida: fer seguir rodolant la roda del hamster engabiat. I posa-li com a música de fons alguna filosofia minoritària, que avessats a no tocar cuixa ens encanten els refinaments dialèctics estèrils.

Miquel Amorós
Miquel Amorós
22.03.2021  ·  00:32

Com diu el Partal tots els partits han canviat i seguiran canviant.
Ja tothom accepta la tesi que ERC ha agafat el rol del peix al cove del partit del Pujol, Ciu.
JUNTS, havia agafat el rol d’ERC quan manava Carod-Rovira.
I la CUP?
Pel pacte que han acordat pet investir ‘el cigronet’ sembla que més que la CUP que va enviar el Mas a la paperera de la Història, sembla la de JuntsxCat quan Junts-pel-si de l’1 d’octubre. Han rectificat i ara volen entrar al Govern. I crec que han venut molt bé de preu la investidura.
Però segons comenta en Partal, ara, JUNTS, en la defensa del Consell per la República i la possibilitat de no entrar al govern, esdevindria per primera vegada i un cop deslliurats del pes mort del PDCAT, esdevindria doncs una CUP.
La CUP que no volia entrar al Govern i tenia la posició més rupturista que ningú.
Tot molt agafat pels pèls però no em negareu que té molta pinta de ser així.
Veurem que passa aquesta setmana.

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
22.03.2021  ·  02:07

Genial, Vicent. Gràcies.

Albert T
Albert T
22.03.2021  ·  02:15

Això que en dieu la classe política, més aviat és una banda de mentiders i estafadors! Mai han tingut cap voluntat real de preparar res per a fer l’independència, exceptuant casos puntuals i dignes, com el de l’admirada i respectable Clara Ponsatí (precisament perquè no pertany a la classe política).
Personalment i, pel que sento i veig, no sóc pas l’únic, em fan vergonya, fàstic i ràbia tots. Però el problema no és que aquesta banda siguin uns miserables estafadors, el problema real pel qual no avancem en res, ans al contrari, és la quantitat de gent que, o bé per una ignorància injustificable, vist tot el que ja ha passat, o bé per estultícia cronificada, els continuen rient les gràcies i votant-los, en lloc de repudiar-los per sempre per aquest munt de barbaritats que han fet, que fan i que faran, traïnt la voluntat de tot un país, on molta gent s’hi va jugar la pell de veritat pensant que no podrien ser tan miserables de perpetrar aquesta inmensa traïció!

Ed Garrido
Ed Garrido
22.03.2021  ·  03:00

Al.lucinant que la CUP vulgui fer president al net del Caudillo de Pineda! Els superpurs, els megaradicals, ara volen que ER governi sense cap pla de ruptura! S han venut per quatre cadires. Junts no ha de permetre un govern no independentista com el d ER. Perque, per tenir als Sols i Heredia cada cinc minuts a TV3 per acabar de manipular a tothom? Perque el de Pineda no va a Waterloo a parlar amb el MHP Puigdemont? Doncs perque ER l odia, no hi ha mes, i aixi no es pot fer res. Noves eleccions.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
22.03.2021  ·  05:27

Moolta imaginació…, però el titular no imagina sinó que afirma. Ja! Imagineu-vos també una societat on els mitjans serveixen al poble i no al capital. CUPaires…, no us coneix ni la vostra mare. Fer president aquell que no respecte el mandat electoral, que fa fora el MHP Torra i que dona estabilitat a l´Espanya repressora? Junts, a l´oposició!

Joan López
Joan López
22.03.2021  ·  06:44

Una realitat,la gent vota indepèndencia. Que ho tinguin ben present els partits.
Per això puja I pujarà mes el porcentatge de vot. Visca Catalunya Lliure

Carme Garcia
Carme Garcia
22.03.2021  ·  07:07

La CUP va fer fora en Más i Turull, no va voler donar suport al MHP Quim Torra en la legislatura passada, en la que per cert si tots haguessin fet el que havien promés a a campanya electoral, al menys seriem en un altre posició, no sabem quina però el President no hauria estat el President Torra sinó el MHP Puigdemont.
Ara ER no vol el Consell per la República, simplement perquè ells no l’han creat es un artefacte creat per Puigdemont i això el mossèn Junqueras no o pot permetre, per això no ha tirat mai endavant, l’han boicotejat tot el que han pogut.
No pot ser que tot aquesta gent que quan es va formar Junts x si dubtaven de si Màs i cia tiraria endavant la independéncia, ara blanquegin a ER sense posar cap de les preguntes que es feian sobre la taula.
Queda molt malament preguntar-se si un d’esquerres pot traïr al poble?????
Doncs Si es veu que SI, perquè el Sr. Partal moltes vegades ha tapat a ER per no deixar-los amb el cul a l’aire.
Espero que sinó es per fer el que van prometre en campanya electoral , Junts no faci govern i es quedi a l’oposició, però sense cap pacta ni acord amb ER.
I el CxR, NO ES TOCA.

josep soler
josep soler
22.03.2021  ·  07:11

Segur que per alguns el Primer d’Octubre va ser un buf per continuar amorrats al piló del sou pel càrrec. Són els que van iniciar la contrarevolució del 3 d’octubre i avui parlen de la via àmplia i els 4 arreplegats que venen de Convergància i ara estan a JUNTS però estarien més còmodes a ERC. L’error del relat està en el concepte de “repartir-se el poder”. La Generalitat no és cap poder. Només és una delegació territorial del règim espanyol sense cap poder executiu ni pressupostari. La Generalitat només és un gestoria del que decideix Madrid pels catalans.
Els votants del Primer d’Octubre que encara volem la independència, no volem que JUNTS participi en un govern de Vichy, ni volem que faci president a un generalet Pètain mediòcre i botifler que no aporta res. L’Aragonès no està ni capacitat per fer de gestor d’una comunitat de veïns d’una casa unifamiliar.
Si JUNTS fa Aragonès president, serà el principi del final de JUNTS, del Consell per la República i l’esperança de molts catalans que no anem de “buf”

enric llopis
enric llopis
22.03.2021  ·  07:18

Com sempre, d’acord amb el senyor Josep Soler. El demés són rebaixes autonòmiques i massa paraules.

Roser Giner
Roser Giner
22.03.2021  ·  07:58

Si no hi ha desobediència no hi ha independència. I avui no es dona el cas, ni s’ha donat mai. Tot és molt llastimós, patètic i deplorable.

Albert Miret
Albert Miret
22.03.2021  ·  08:04

Benvolgut Vicent. Fa uns quants dies que vas deixar clar que les brometes no t’agradaven en l’apartat de comentaris, i avui cites la brometa de la catxa de la Clara Ponsatí per fer un editorial que a més de la meitat dels clients de VW ens cau com si ens caigués un elefant a sobre. Potser la brometa de la catxa, bandera aprofitada per ERC fins al vòmit és oportuna si el que es tracta és d’augmentar la part minoritària de clients, però de veritat que em sembla bastant lletja, per a dir-ne d’alguna manera. No acabo d’entendre el que et proposes amb aquest article. És i ha estat sempre evident que és el poble el que li exigeix al polític una direcció determinada, i si és un bon polític, li facilita els seus anhels. Quan és el poble el que es deixa conduir per un sàtrapa egocèntric que només li ofereix el sofà i la pastanaga per anar passant el temps i no haver d’enfrontar-se a la realitat, tot se’n va a la claveguera o a la Moncloaca que tant els agrada. Avui Vicent, no compro aquest editorial, i si l’entenc com l’entenc, em sembla tristíssim. El joc que està intentant imposar ERC és tan retrògrad, que el que intenta Junts és poder controlar almenys parcialment les polítiques que ens volen tornar anys enrere per imposar un altre Bisbe, que aquesta vegada no es dirà Pujol. I a això no hi volem jugar.

Enric Muntadas
Enric Muntadas
22.03.2021  ·  08:08

Sabrem qui està disposat a “trencar la paraula” per interessos partidistes, ideolögics, estratègics, econòmics, personals,… I qui no. Sabrem en qui es pot confiar o si ja no podem confiar en ningú. Independement que compartim el seu model econòmic o no. El món, encara que actualment el nostre model social i de vida sembli que sense diners, sense economic no existiria vida ni podriem sobreviure, fa molts milenis que existeix. Es tracta de saber qui vol asegurar el seu present o donar una oportunitat al futur. L’objectiu no hauria de ser polític, hauria de ser cobstruir les bases per un futur on tots tinguem respectats els nostres drets i que poguem confiar que tothom complirà amb els seus deures i amb la paraula donada.

Ramon Berdegué
Ramon Berdegué
22.03.2021  ·  08:19

En el punt que estem, hi hem arribat per motius diversos, nobles, no tan nobles, mentides i veritats, però som on som i la repressió pot venir per fets molt greus, no tant greus i fins i tot gratuïtament, nyordia l’aplica segons li interessi, si no hi ha res s’ho inventa. Davant d’aquesta evidència, que es fa? Els que tenen por, cangueli cagarrines, vigilen molt a no posar la pota, d’altres no vigilen tant. A la fi el tracte que els faran serà el mateix si no es retracten i confessen la fe en la mare pàtria. Doncs perquè coi fem tant el ruc, plantar cara plegats i anar omplint les presons o exiliant-se al moment oportú, és la força més gran que tenim, la gent respon als carrers, els polítics no donen la talla. Ho sento però tots els que culpeu esquerra i veieu igual que jo que els altres independentistes fan igual o pitjor però més ben disfressat, us hi hauríeu de fixar més bé. Tots tenen por, molta por. Ñ els té cagats i pixats, per molt que es netegin i perfumin, a mi no me la colen.

Victor Serra
Victor Serra
22.03.2021  ·  08:19

No se perquè tantes vegades caiem en el marc mental unionista. El procés no va ser un engany. No es pot enganyar més de 2 milions de persones durant tant temps. El procés és una voluntat d’independència ben real d’almenys 2 milions de catalans. Que després s’hagi gestionat millor o pitjor, que hi hagi hagut encerts i errors estratègics, que s’hagi precipitat l’embat sense estar preparats per sostenir-lo, que ens haguem equivocat en mesurar la reacció de l’Estat espanyol i la UE, són coses que poden passar i de les quals s’ha d’aprendre per anar endavant. Més de 2 milions de catalans no volem ser espanyols i estem disposats a fer el possible per deixar de ser-ho. I això no ha canviat ni canviarà.

jaume vall
jaume vall
22.03.2021  ·  08:48

Com tantes vegades passa, el director ens proposa un subjecte de debat. Amb informació, amb dades, amb un punt de neutralitat, de distanciament, d’equidistància, a voltes exasperant, però ben sovint convenient.
I després venen els comentaris. I ens milloren la perspectiva. Com avui.
Deixi’m, senyor Usó, transcriure íntegrament el seu. Ha estat el primer, i per mi, ha reblat l’essencial.

“Res és etern. Això, des de l’òptica catòlica, no s’entén; però és cert. Des del començament del procés, els fets han capgirat la situació de Catalunya, d’Espanya i de la mateixa Unió Europea. I de moltes altres coses, també. Els partits que hi havia fa deu anys, o bé han desaparegut o ho faran més prompte que tard. I els polítics que hi havia seran substituïts per d’altres diferents. Perquè la realitat de fa deu anys ha desaparegut. Sembla inevitable un col·lapse financer d’Espanya. Està per veure si arrossegarà tota la Unió Europea o no ho farà. Però pensem que, fins i tot aquesta UE està a la vora del desastre més absolut. Ni té vaccins ni és capaç de gestionar-ne la compra. I això suposa la seua fi com a actor de pes en la política mundial. Tant és, el que es diga o es faça a Barcelona. El Consell per la República existeix i està fora de l’abast d’Espanya. I seguirà funcionant i augmentant la seua importància. Com deien els vells (del vell el consell) “és llei de vida”. ”
Perfecte.

I ara, afegeixo molt poquet. Sobre autoenganys: benvinguda aquesta catxa a l’estat. Malgrat haver de reconèixer com ho fa Clara Ponsatí que vam pecar d’improvisació, d’incredulitat. Els ciutadans van respondre empoderats, i tot ha canviat. L’1/O ja és un referent. És passat. El divorci amb Espanya és ja un referent. Actual. I el Consell de la República ha de ser un referent, aviat, ben aviat, si volem tenir un futur.
Hem explicitat que no volem viure amb un agressor. Algú creu que ara “fent bondat” i acceptant que millori el seu comportament, la vida al seu costat serà millor?

Pere Grau
Pere Grau
22.03.2021  ·  09:25

Dos observacions (tan breu com pugui). Primera. No té cap sentit que acusi el CpR de partidisme qui no hi ha volgut entrar de ferm i hi ha enviat només un parell de personatges de tercera o quarta línia com a observadors. Si ERC s’hi hagués abocat en la mesura que ha estat possible (i que hauria estat lògica) avui el CpR ja hauria fet un pas de gegant endavant, (segurament amb una direcció col·legiada) I això encara seria possible, però no deu encaixar amb la via del “diàleg dels cent anys”.

Segona: Potser ens trobarem que la idea de pacte de legislatura sense entrar al govern, serà la única solució per evitar una repetició periòdica d’eleccions a l’estil del “dia de la marmota”. Jo ho veuria com un mal menor. Almenys es podria anar per feina, amb una distribució clara de responsabilitats.

Josep Castelltort
Josep Castelltort
22.03.2021  ·  09:32

Alemanya va enviar Lenin a Rusia per afeblir l’enemic rus. Després la la revolució rusa va demostrat que havia estat un error immens.
La CIA havia finançat Castro per fer caure Batista.
Els polítics acostumen a pensar a curt termini. Menys en Pedro Sánchez que pensa a molt més curt termini. L’Aznar, en canvi, pensava en molt mes llarg termini.
A les eleccions es barregen el curt termini dels polítics amb els corrents de fons de la gent.
A JuntsxCat són, essencialment, polítics. Però l’estat al tenir els exiliats i els presos, no deixa més sortida fins i tota als polítics de pensar en el mig termini.
Al Consell x República els ciutadans estem , bàsicament, representats per polítics això no ens anirà bé.

Pep Agulló
Pep Agulló
22.03.2021  ·  09:32

IMAGINEM-NOS QUE ERC I LA CUP VOLEN LA CONFRONTACIÓ…

M’irrita profundament utilitzar el terme anar de catxa per desnaturalitzar el procés com si fos una estratègia pensada per obtenir rèdits autonomistes. Segur que en aquell Octubre hi havien polítics que improvisaven i molts atemorits que volien aturar-ho, però sempre a l’embat de l’onada ciutadana.

Anar de catxa vol dir mentir de bon principi, d’una forma absolutament planificada per claudicar en el seu moment. Això és falç. L’opinió (frívola i oportunista del moment) de la intocable Ponsatí, elevada a la categoria d’estratègia del govern, és una punyalada al procés i als represaliats. Pensar que l’estada a la presó o a l’exili ho és per una jugada catxa és del tot cruel i indigne.

Per tant si imaginem, com vol jugar l’editorial, el terme anar de catxa, no és procedent perquè suposa una estratègia preparada molt abans de l’1-O. La “imaginació” et portaria a un altre escenari bifurcat diferent del que et vols imaginar…

En la teva imaginària suposició s’escola un real supòsit: el dubte permanent que manifestes de que la formació de Puigdemont es cregui l’enfrontament que diuen que és el que cal fer. I l’editorial li posa la prova de cotó: si entra al govern d’ERC i CUP vol dir que era una catxa, si es queda a l’oposició li donarem un altre plus de credibilitat sempre amb la suposició de què no pot ser que dintre l’independentisme Junts sigui la força que actuí segons la voluntat popular de l’1-O. Tot és més complicat que això…

L’arquitectura imaginativa de l’editorial es basa en prejudicis. La CUP digui el que digui i faci el que faci, és una força “revolucionària”, que no se sap què vol dir, però que en fets de vegades s’ha trobat al cantó de l’unionisme. En el cas de la Laura, li’n donen la presumpció de culpabilitat dels togats d’entrada. Mai he llegit cap editorial sobre la CUP. Mai.

Igualment Junts faci el que faci actua en clau partidista i el consell és només un símbol republicà sense trellat. Tot plegat és un prejudici a la transversalitat del procés, a la transformació històrica que ha fet una part majoritària del que va ser Convergència i que aglutina forces de tot arreu.

I mentre, ERC que va tirar la tovallola aquell Octubre del 2017, resulta que proposa “una altra via” per arribar a la independència…És molt imaginar.

Ja veurem els fets…

Maria Villarroya
Maria Villarroya
22.03.2021  ·  09:41

Vicenç quina manera d’abaratir el somni!!
Algun dia ens explicaràs el per què de tapar dia sí i dia també a ER??
Ja que avui estàs molt imaginatiu…
Imaginem…que des de les eleccions del 21D .Intercanviem els papers ..que totes les accions/fets d’ER les haguessin fet Junts cap als seus socis d’ER…..
Oi que a hores d’ara Junts ja estaria a la paperera de la història? Sincerament, sigues sincer (primer de tot amb tu mateix) oi que tu haguessis estat el primer en fer editorials dia sí i dia també……destacant la seva traïció?????
Totalment d’acord amb Josep Soler. JUNTS no ha d’entrar en un govern autonomista i botifler

ENRIQUE BALLADARES
ENRIQUE BALLADARES
22.03.2021  ·  09:50

Viendo cómo se mueve ERC, sería bueno e interesante, apoyar lo más posible a un gobierno catalán, sin formar parte, directa, del mismo.

CxR, es molt important.

Andreu Palomo
Andreu Palomo
22.03.2021  ·  10:15

Francament, l’editorial d’avui m’ha decepcionat…….ho sento Sr. Partal…i personalment preferiria que Junts es mantingui ferma en la defensa del Consell per la República, fins on faci falta…i si cal, facilitar l’investidura d’ER i no entrar al Govern….

Josep Salart
Josep Salart
22.03.2021  ·  10:38

El senyor Schmitt ens diría:

Mai he vist uns traïdors com el partit d’ ERC ni tampoc tanta gent interessada fent-li el joc.

Teníem la darrera oportunitat per ser lliures i crear un país com cal, però no hi ha nivell i això, alguns se n’aprofiten.

Jordi Parera
Jordi Parera
22.03.2021  ·  10:42

molt d’acord amb el comentari de Pep agullo, ahir vaig llegir l’editorial i vaig pensar caram quina pedrada que ha llançat sobre junts i amb axio de fer servir el analisis de Schmitt es tirar la pedra i amagar la ma. no crec que fos un engany no crec que els votants independentistes es puguin tractar com una unitat tant homogenia com ens vol fer creure tampoc, sino ERC no hauria quanyat en aquestes eleccions. Per cert ja que mai parla de la cup i les seves contradiccions i proclames de arrencada de cavall i parada de burro.. jo alguns dels votants de la cup que conec no son en absolut comunistes o anticapitalistes simplement voten cup per pressionar i accelerar el process o aixo creuen ells.

Víctor Torguet
Víctor Torguet
22.03.2021  ·  11:05

Crec que el Vicent ja fa molt de temps que podria haver escrit aquest editorial que a mi no m’ha sorprès gens. Hi ha moltes evidències dels darrers anys que donen molt de sentit al l’exercici que ens proposa.
També és cert que la dura realitat fa mal i moltes vegades preferim suavitzar-la amb arguments que tinguin una mínima versemblança i obrin més pas a l’esperança.
Pel que fa a la realitat que jo he vist al llarg del “procés”, la classe política que se’n diu independentista té una capacitat infinita d’enganyar als votants i una incapacitat absoluta de construir un pla de consens cap a la independència. Escric “capacitat” assumint que dins els partits encara queda algú compromès amb l’independentisme, perquè després de tants anys, parlar de “capacitat” i no de “voluntat” és tenir encara la il·lusió de que no són tant perversos com semblen.
Votem a aquests partits perquè no en tenim ningú més. Quan alguna alternativa ha intentat treure el cap (ex: Primàries o Front Republicà) el món polític “independentista” li ha posat la bota al coll. ERC, Junts i la CUP sembla que han trobat l’equilibri perfecte per conduir la infame autonomia catalana estirant fins a la nàusea les pastanagues que cadascú posa davant el ulls dels seus votants.
Els mateixos polítics que no han volgut crear un pla consensuat i robust cap a la República en els darrers molts anys, adaptable a les realitats repressives i a qualsevol canvi sobtat (ex: Covid-19), són els que estan intentat formar govern ara. Realment creieu que una parella (o trio, encara més complex) que porta anys odiant-se pot reconciliar-se i iniciar un viatge de felicitat duradora?
El govern que surti de les forces que se’n diuen “independentistes” (i que no ho són), si és que en surt, serà tan fràgil com el passat. I portarà encara més frustració. I farà que encara voti menys gent a forces indepes. I atenció, arribarà un moment que els desmobilitzats unionistes tornin a guanyar. I pot ser aquest és el principi de la fi del “procés”.
Calen moviments rupturistes, com JUNTS fora d’un govern d’ERC o com un Consell per la República actiu i efectiu (fins i tot com a contrapoder de la Generalitat).
Necessitem torna a sortir al carrer, pressionar al mon polític. Convertir les pastanagues en objectius reals. Els nostres vots no poden abonar tanta perversió de la nostra voluntat.
L’editorial d’avui és tot un encert.

Josep Albà
Josep Albà
22.03.2021  ·  11:37

La meva opinió és que tota la primera part de l’editorial, la que fa referència a la “catxa” és l’explicació més afinada del que ha passat des del 2010 fins avui. Totes les forces polítiques de Catalunya que es fan passar per independentistes han pescat en l’enorme, el grandiós llac de l’independentisme popular. No s’ho creien, no en tenien ganes i no s’imaginaven ni remotament que més de 2.300.000 catalans estarien disposats a jugar-se la vida per anar a dipositar el vot de la seva vida: el vot per la Independència.
Naturalment l’1 d’Octubre va acabar en estafa, rendició i drama. No podia ser d’una altre manera perquè tota aquella colla de polítics, tota, no tenia res pensat, ni preparat, ni tan sols imaginat pel cas que l’1 d’Octubre fos la victòria aclaparadora i fulminant que va ser. I personalment, crec que el 3 d’Octubre, aquella força al carrer, aquell país sencer aturat només per la força de l’independentisme de base, sense organització prèvia ni sindicats majoritaris, ni res de res, els va acabar d’aterrir, perquè van veure que la gent anava de debò i van constatar que ells, cap d’ells, estava a l’alçada d’allò que estava passant.
I van ser presoners de la por, del terror de qui s’ha vist ficat en un merder en el que ni hi creu, ni ho vol, ni veu que sigui viable de cap manera. I això els va portar al desastre, a la descomposició absoluta, a caure pel pedregar sense aturador possible, a acceptar el 155 sense ni un cop de porta, a malbaratar completament el fet que el país -o si més no una part majoritària i decisiva del país- estava mobilitzat, disposat, ferm i victoriós com no ho havia estat mai, a trencar tota estratègia comuna, a creure que a España hi havia democràcia i justícia, a comportar-se amb una obediència absurda i cega… en definitiva, a perdre els papers de la manera més vergonyosa, impensable i definitiva.
La segona part de l’editorial no la veig tan clara i tot són bàsicament suposicions. Conseqüències n’hi ha hagut, però l’independentisme de base, s’ha anat afeblint. Són molts cops rebuts, i pràcticament cap guany que compensi el patiment. Hem perdut més d’un milió de vots en tres anys i mig escassos. I jo encara no he vist trencar cap ou. Potser la no entrada de Junts al Govern seria el primer gest contundent que demostraria que alguna cosa ha canviat, al menys en una part d’aquella classe política que va mirar-se l’1 d’Octubre tan incrèdulament com qui veu un unicorn rosa aterrant a la plaça de Sant Jaume.
Però, creieu realment que algun gest contundent és produirà?
Jo tampoc.

David Mascarella
David Mascarella
22.03.2021  ·  11:43

Què direu alguns si JxC entra al Govern? O creieu que és millor estar a l’oposició bloquejant temes que la majoria de votants aprovarien ?

Prou parlar (d’oida) de cadires sense fer números. On ha anat el gruix de C’iU que és majoria en totes les institucions? (PDCAT al marge) abans d’afirmar cal comprovar.

Un Òrgan coordinador del Procés seria el més representatiu si l’integren els tres partits, Òmnium Cultural i ANC (que entre ells dos sumen més de 200 000 afiliats) i el Consell. Això és indiscutible. Sobretot per l’obligada neutralitat i força del consens que s’acordés.

Sense massa coneixement, opino que les expectatives “catxa” són vàlides i sempre han format part dels programes electorals, sobretot quan posen data sense prou garanties de què es converteixin en fets. Cal reconèixer amb prudència la seva efectivitat com a pol d’atracció, i saber que només és un primer pas com a declaració d’intencions.

Aquí trobariem explicacions de l’autoengany producte del desitg i la precipitació?

Bé Partal, furgar en les contradiccions d’uns i altres és molt necessari per fugir de la simplificació intentant separar el gra de la palla. I té un preu…

Rafael Benavent
Rafael Benavent
22.03.2021  ·  12:09

Vicent, cada dia toques la molla de l’os. EXCEL·LENT!!! Confirmat per l’interés que despertes. MALGRAT totes les opinions que tracten de desautoritzar-te per un suposat partidisme. Sintetitzant: ENDAVANT el CxR. DESPULLANT protagonismes de partit. Mirada profunda i llarga. I, en aquesta aposta i sentit, avís per a navegants: MHP Ximo Puig: No continue preguntant a Madrid el paper que ens toca fer als valencians deixant-nos en el cul a l’aire contemplant, impassibles, la independència del Principat, sense saber encara on posar els ous. On quedariem nosaltres, després? Orbitant, sols davant el perill, a qui? Per favor: SENY i GENEROSITAT als partits que es tenen per independentistes.

Antònia Calvo
Antònia Calvo
22.03.2021  ·  12:14

Molt aclaridor! Moltes gràcies Vicent!

Aleix Gaus
Aleix Gaus
22.03.2021  ·  12:31

El CONSELL PER LA REPÚBLICA crec queés una eina molt necessaria i em sap greu que ERC la menysprei. La voluntat ciutadana vol tirar endavant el full de ruta i els partits s´haurien de posar les piles per fer efectiu la República. Si no és aixi anem unaltre cop cap el precipici

Oscar Bernades
Oscar Bernades
22.03.2021  ·  12:35

Elemental benvolgut Partal!, per això feia tanta angúnia el judici de Marchena, on els acusats falsa o realment de forma ingènua al·legaven no haver fet res punible, mentre l’acusació era de rebel·lió (alguns potser encara no entenen que el que van fer era irrellevant). I tant que es va produir una rebel·lió! perquè així ho van viure els ciutadans (i així ho va experimentar Espanya i el seu estat per la pròpia feblesa endèmica). Si ho volien fer o no el governants (o si ho van fer), és irrellevant, políticament és indiscutible (amb bandera o sense eh, advocat Melero?) el que va succeir.
Evidentment la lectura és política i penalment inadmissible, es miri per on es miri, però d’una cosa n’estic segur quan el fiscal Zaragoza, pobre home, jura que la rebel·lió es va produir, és absolutament sincer.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
22.03.2021  ·  12:56

Subscric els comentaris dels Srs. Soler i Gualló.

No tinc clar si la editorial està per justificar ER i aigualir el desig d’independència o el contrari.
El que si tinc clar, com a exvotant d’ER des del 2017, és que la cúpula d’ER liderada pel botifler Oriol Junqueras, i guarnida per acòlits autonomistes o espanyolistes, com Roger Torrent o Gabriel Rufián, als que podem Sumar en Sergi Sol o en Sergi Sabrià i d’altres, NO representa cap voluntat independentista. Els fets d’aquests darrers 3 anys ho avalen. Malauradament encara hi ha força votant d’ER que s’empassa les enceses proclames de l’Oriol Junqueras en campanya. Només calia escoltar el que deia poc abans del 14-F, i comparar-lo amb el que deia uns mesos abans.
La ER de Junqueras ha esdevingut allò que tant criticava, un partit de línia Convergent. En realitat, com hem vist la crítica era per enveja no per sentit ideològic o de País.

ER és en aquests moments un partit empresa, com era Convergència, i que diu en campanya el que vol escoltar la gent, per després no complir-lo.
JxCat no és actualment, majoritàriament, un partit regit per criteris empresarials, si no per conviccions ideològiques.

S’han canviat els papers CiU-ERC.
Tot i així JxCat ha de suportar la crítica fàcil, per manca d’arguments més sòlids i intel·ligents, tant devla cúpula d’ER com dels espanyolistes dels Comuns i com, els adolescents de la CUP. JxCat és més social i democràtic que els dos primers esmentats. Perquè part de ser democràtic és defensar sense fissures el dret d’autodeterminació dels pobles, i això Podemos/Comuns ja no saben el que és di affecta la unitat pàtria espanyola. La cúpula d’ER si que sap el que és, però la seva prioritat ha esdevingut la hegemonia autònomica a les ordres del borbònic regne d’espanya.

El Consell per la República no té una sobrerepresentació volguda de JxCat, te el que va voler l’Oriol Junqueras per rancúnia, en no voler donar-li suport. Per a ell ara l’obstacle per a aconseguir ser la vedette, ja no es diu CiU, es diu el MHP Carles Puigdemont i JxCat. I s’ha aliat amb l’espanyolisme per a frenar l’independentisme des de dins. Enveja malaltissa.
Ja que és lògic que el Consell per la República la hagi liderat el MHP Carles Puigdemont, President legítim, foragitat pel cop d’estat dels del 155, i que s’ha trobat sense el suport d’ERC perquè la seva cúpula te objectius personals i de partit, vaja que Catalunya per a ells és secundària.

Si no hi ha un programa ferm de confrontació amb l’estat, millor no entrar al govern i millor anar a eleccions. En el nou escenari JxCat podrà gaudir d’entrada dels drets d’imatge electorals que injustament s’havia agafat PdCAT, tal com les urnes han demostrat.

Als de la CUP els diria que s’ho facin mirar. Tant bel·ligerants contra Artur Mas i ara tan poc exigents a l’Aragonès i la ER de Junqueras.

Alfred Mollá
Alfred Mollá
22.03.2021  ·  13:00

El brau es farcit de banderilles, cada dia es mes dèbil, si la classe política independentista no va per feina es que, realment, s’han rendit.

Gaspar Coll
Gaspar Coll
22.03.2021  ·  14:25

Supòsits i més supòsits. Hipòtesi interessant que Junts X Cat no sigui al govern. Obviament, des de l’autonomia no es farà la ruptura. Des de fora, enfortint el Consell perla República no es tindran lres mans lligades. Aixi, Esquerra tindrà l’oportunitat de centrar-se en la pura gestió auitonòmica, i resmés.

Roser Caminals
Roser Caminals
22.03.2021  ·  15:05

Si tot el procés ha estat una catxa (hipòtesi que trobo massa simplista) és la ciutadania la que ha d’ultrapassar els polítics i fer-lo realitat. En els moviments revolucionaris, fins i tot els pacífics, el poble és el cavall i els partits el carro.
El Consell per la República no és un partit o una entitat més com pretén ER. És el govern legítim a l’exili, transversal i pluripartidista, amb el President elegit al cap, el veritable contrapoder de l’estat espanyol i la Generalitat que en forma part.

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
22.03.2021  ·  15:45

Bona tarda! Sr. Partal avui en el seu editorial hi ha molta imaginació, massa pel meu entendre.
Si ens hem d’imaginar que des de la retallada de l’Estatut al 2006 tot el que s’ha fet amb ganes de trobar un nou camí -la independència de Ñ- tot ha estat una gran catxa, doncs no crec que moltes, ni molts hi estem d’acord.
S’han fet passos, molts i vam arribar a l’1 d’octubre, vam votar. Vam fer una vaga general el 3 d’octubre i seguim “batallant” per arribar a la República catalana.
Llençar-ho ara tot no és ni possible ni esperable. Som un poble resilient i continuarem.

Ara bé, això de formar un Govern fort, efectiu i durador entre ER, Junts i la CUP esdevé molt complicat perquè cadascú té unes prioritats i no vol cedir-les a canvi de diguem-ne “engrunes” lligades a cadires i poder, clar.
Confiem que en aquests quatre dies trobin el desllorigador. És molt difícil, potser improbable però molt necessari per al País. A veure com acaba tot.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
22.03.2021  ·  15:49

M’apunto al comentari de Josep Soler. Però espero que Junts no es quedi a l’oposició. Que no investeixi cap president a corre cuita i aprofiti els dos mesos que queden per negociar i blindar tan el Consell per la república com l’estratègia per l’independència. I si no hi ha acord que hi hagi noves eleccions i que la gent decideixi si junts ha de quedar a l’oposició. Afortunadament els independentistes de debò no acceptem les trampes de polítics com els d’ER i la CUP, que diuen una cosa i després fan la contrària, per mantenir el cul aferrat a les poltrones.

Annamanu Ràfols
Annamanu Ràfols
22.03.2021  ·  15:49

Potser en l’article es confón el que es la imaginació amb el que es la FANTASIA.

Adrià Arboix
Adrià Arboix
22.03.2021  ·  16:04

Totalment d’acord amb l’encertat comentari de la Roser Caminals.

Federació de Comitès Poble Català Albert
Federació de Comitès Poble Català Albert
22.03.2021  ·  17:11

Aquest savi i profund editorial de Vicent Partal incita a la reflexió i em motiva a fer un comentari en la línia de les tesis de la Federació de Comitès Poble Català (FCPC), registrada en seguretat a Faldes, que presideixo. Tesis que divulguem des de l’any 2001 des de l’entitat matriu Agència del Cens Nacional del Poble Català (ACNPC).
Seguin l’ordre de nocions de l’editorial:
És un engany el “procés”? Llegir, amb ganes d’aprendre, tot el dictamen (no només el titular i la conclusió) del Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) de l’ONU de 10 juliol 2010 sobre la declaració de independència de Kosovo (el TIJ en les seves 54 pàgines no el nomena mai unilateral) porta a dir que els dirigents del procés d’octubre 2017 si no van enganyar, sabent-ho, al poble català, sí que es van enganyar ells mateixos per l’error de no tenir en compte el sentit del dictamen citat i d’altres textos de referència en dret internacional dels pobles que des de l’ACNPC havíem divulgat àmpliament i que els hi havíem lliurat i comentat personalment en entrevistes. Fins i tot el Full de Ruta de l’ANC de 2012 promovent el procés d’Independència deia: “… en cas d’impediment de l’Estat espanyol s’aplicarà el procediment proposat per la Agència del Cens Nacional del Poble Català”. Però, malgrat l’impediment espanyol de 2014, no es van aplicar el 2017.
La ignorància voluntària d’aquestes bases jurídiques elementals, va permetre als dirigents de 2017 “tirar del dret” amb el “l’enorme catxa” a l’Estat espanyol que Vicent Partal ens recorda que Clara Ponsatí va denunciar, ja de seguida, que havia estat el Primer d’Octubre. I el 9 juny 2018 , en un acte de l’ANC a La universitat de Londres, Clara Ponsatí va reiterar: “… estàvem jugant a pòquer i jugàvem de farol”. Però sembla que si que, entre els independentistes, la teoria de Carl SHMITT de l’engany popularitzat ha funcionat a favor del Consell per la República i dels errors de 2017 que diu voler revalidar.
El que és una realitat és que la independència és possible, amés de necessària. Però per passar de la il·lusió a la realitat, de conformitat amb el dret internacional, l’ha d conduir i proclamar el poble català ell mateix (titular directe del dret a l’autodeterminació) i no les institucions autonòmiques que l’Estat espanyol té a Catalunya.
En quest sentit, el passat dia18 de març ,vam adreçar un Requeriment a 12 polítics independentistes, dels tres partits, que en aquest moment negocien el nomenament de President i la formació de Govern. Recordant-los, novament, les bases jurídiques internacionals que avalen aquest requeriment-proposta de programa. També els hi oferim adreçar-los una proposta de pla detallat de Nou procés d’independència de Catalunya, compartit entre el poble de sentiment nacional català i els partits polítics independentistes, que tenim en esborrany i que vam difondre el novembre de 2020 en grups reduïts.
Aquest pla de Nou procés incorporava ja el concepte de l’Autoritat Nacional Catalana per a dirigir i conduir el procés des de fora de les institucions autonòmiques. El Consell per la República també incorpora aquest concepte en el seu document “Preparem-nos” que va divulgar el 18 de desembre 2020. Però la composició i la finalitat, en relació als partits i al procés de 2017 són molt diferents. És un concepte difícil d’adoptar per un redactor però el vam considerar necessari, i que el Consell l’hagi adoptat amb posterioritat potser es deu a una gran coincidència
Com acaba Vicent el seu editorial, esperem el desenvolupament del debat d’aquesta setmana. I esperem veure que passa desprès, per actuar en conseqüència.
Albert Bertrana i Bernaus

ramon Feixas
ramon Feixas
22.03.2021  ·  17:43

Interessant editorial que s no s’està de posar de manifest les dues ànimes dels independentistes i partidistes, amb més o menys equilibri anímic. Si Convergència era sinònim de poder diners dins l’independentisme i no tenia rival, passar a que els que tenen els diners es decanten per partits espanyolistes i els que tenen poder polític són empresonats , precisament per exercir-lo sense corrupció, no és estrany que molta gent se senti descol·locada davant el procés. Que el més espavilat és el que sap fer més diners és quelcom que no es canvia pas del sentit comú, per una reacció del poble català, amb polítics inclosos als abusos i l’opressió de l’Estat espanyol. Si aquesta etapa fos superada socialment l’Editorial ja no es parlaria de l’autoritat nacional catalana. Primer perquè el Parlament de Catalunya, almenys per part dels catalans , és sobirà. En segon lloc ,la funció del Consell per la República es basa fonamentalment de crear un avia per a la independència, no per fer encara més dependents les institucions pseudo-autonòmiques, talment en Terradelles va forjar un camí per tenir una institució, que en aquest s cas seria fer-la sobirana de debò. En tercer lloc, perquè a part dels partits hi ha les institucions que connecten amb la força de la gent i no poden tenir una relació de subordinació amb l’exili, que ha de tractar aspectes diferents, en cap cas jeràrquicament, Finalment bona part govern Republicà legítim és a la presó. i la seva participació no pot ser en forma de submissió. Algunes s tradicions de Junts, a pesar de ser un partit nou, aniria bé que s’adaptessin al no liderisme, fins i tot per la salut global de l’independentisme. Que cada independentista valori una mica més la seva capaciatat de pensar i no no divinitzi la capacitat de pensar dels líders, encara que les decisions finalment algú les ha de prendre.

Ferran Moreno
Ferran Moreno
22.03.2021  ·  17:45

Catxa o autoengany col·lectiu, el cas és que en cap moment hi va haver intenció real d’arribar fins al final amb totes les conseqüències. Com a molt va ser això, fer pressió per mirar de forçar una negociació amb l’estat, el qual en cap moment va mossegar l’ham.
Per més inri, ens vàrem rendir, i ens trobem ara pagant com a fets consumats el que vàrem declarar com a simbòlic.

Superada la nostra santa innocència -esperem-ho- i suposadament, estant avui ja de tornada de tot allò, els partits haurien de tenir seriosos problemes per proposar-nos amb credibilitat alguna cosa que vagi més enllà de la famosa “taula de diàleg” o de “treballar per crear les condicions per a fer un nou referèndum acordat”, és a dir, més enllà del fum.

A més, ara tenen majoria absoluta i el 52%, és a dir, una altra excusa menys per a no declarar la independència. El resultat de l’1 d’octubre i aquest 52% haurien de ser raons suficients per declarar-la. Però no, no canviarà absolutament res, ens distrauran amb qualsevol altre tema menor -en són especialistes-, i els tornarem a perdonar al primer discurs.
Qualsevol presa de pèl té un límit i un final, però em faig creus del temps que permetem que duri aquesta. Necessitem creure-hi, no hi volem renunciar i ens aferrem al que sigui.

Molt d’acord amb els comentaris de Víctor Torguet (11.05) i de Josep Albà (11.37).

Joan Royo
Joan Royo
22.03.2021  ·  18:20

Ha quedat clar que ERC i la CUP han enterrat l’1 d’octubre de 2017. Junts si no l’ha enterrat ha d’exigir a ERC recuperar la DUI que va ser suspesa. Si ERC no ho accepta, Junts a l’oposició i eleccions més prompte que tard. Fóra la prova fefaent per demostrar qui és independentista i qui no.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
22.03.2021  ·  19:13

La teoria de Schmitt em sembla molt interessant i encertada sociològicament, a part de la seva ideologia nazi. I descriu molt bé el que ha passat i està passant a Catalunya, almenys en bona part. Mai he tingut clar que pretenien els politics que que varen recollir el tetimoni de la gent que es manifestava; cocretament Artur Mas i també Oriol Junqueras. Però tant és! El fet és que 2.300.000 ciutadans l’1-O vàrem sortir al carrer a votar. I el 21-D hi vàrem tornar i recentment el 14 F, i els resultats són cada cop més clars. Tant, que no és concebible ni seriós negar aquesta realitat. I tant, que res tornarà a ser com abans, ni a Catalunya ni a España. Potser sí que cal girar full…, però seran molts fulls i giraran endavant!

Ara veurem què fan els nostres politics per a fer govern, però facin el que facin serà poc rellevant, perquè si no fan el que diu la lògica democràtica, els votant els tornarem a passar per damunt.

Salvador Molins
Salvador Molins
22.03.2021  ·  20:49

Infinitament per sobre de tot el que puguem dir i pensar, del que puguem defensar o atacar, hi ha un fet transcendent que Puigdemont va ignorar de fet, i amb ell molts, no tots, aquell 10 d’octubre de 2017, potser aleshores no era capaç de copsar-ho, la inconsciència en aquell moment de paor, inconsciència del respecte i el valor i l’estima d’un Poble mil·lenari per recuperar la seva ànima i la seva independència. Ara en parlem en passat, aquell moment en que un llamp va ferir infinitament el cor dels catalans que tenien i tenen ben viu l’anhel de ser Poble Lliure, l’anhel esperat i somiat per miríades de catalans al llarg de la història.
Hi va haver una cosa molt per sobre de la misèria i limitacions del moment concret, va ser la dignitat del Poble català lliure que va anar votar la seva decisió “Estat Català Independent en forma de república” el poble, tots nosaltres, no anàvem de catxa sinó amb el cor i la llibertat a la mà, tots nosaltres vam transformar aquell 1r d’octubre de 2017, el Referèndum d’Autodeterminació, que de cap manera hem de repetir perquè ja el vam guanyar, vam transformar-lo en un Mandat del Poble Català vers el Poble Català. Si creiem en nosaltres, no podem negar-lo, no podem negar-nos a nosaltres mateixos, només tenim una vida, només tenim aquests moment a moment, només tenim una llibertat i la hem de fer viva per a nosaltres, per les nostres noves generacions i per tots els nostres avantpassats.
Complim el mandat del 1r d’octubre i del 27 d’octubre de 2017:
Edificar la ja incipient República votada i guanyada
en el Referèndum d’Autodeterminació i en la DUI al Parlament.

Unitat estratègica, costi el que costi de dificultat.
Incondicionalment inclosa al pacte entre ER i Junts.
Quina serà sinó la nostra dignitat i fermesa.
Sense aquest compromís no som res ni tindrem res.
Visquem la nostra Independència,
sense demanar permís a ningú,
sense esperar ordres de ningú.

Francesc Contreras
Francesc Contreras
22.03.2021  ·  21:08

Aviat sortirem de dubtes. Comparteixo opinió del Sr Soler.

PEPE PEDREGAL
PEPE PEDREGAL
22.03.2021  ·  22:25

Seria d’agraïr que el dia de la sessió d’investidura, cadascun dels partits independentistes donés, en seu parlamentària que és on toca, les raons veritables de la seva opció (SI/NO o abstenció). No volem que en qualsevol negociació amb l’Estat hi hagi un relator internacional que doni fe dels acords i en faci el seguiment?. Doncs això. Aquí el relator seríem els votants i faríem examen de la coherència de cada formació política amb els compromisos adquirits o amb les discrepàncies manifestades que hagin impedit un acord. Aquest acords han de ser públics i també les raons per les quals no s’ha dut a terme el govern de majoria sorgida de les urnes.

david graupere
david graupere
23.03.2021  ·  00:21

El més lògic si no hi ha cap full de ruta per a reactivar la declaració en qualque moment d’aquests 4 anys vinents, 4 anys per a fer un segon assalt… parlamentari, és que es doni suport a ERC i CUP fora del govern.

Perquè -al fons- deixar el Consell fora de joc i deixar que les Serrets facin la jura de bandera a Madrid, és la pau autonòmica, una capitulació dessota mà.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes