Consell per la República
Constitució a Brussel·les, el desembre del 2018, del Consell per la República.

Sempre m’ha intrigat una tesi que proposa el jurista i filòsof alemany Carl Schmitt en el seu llibre Teoria de la constitució. Schmitt és un d’aquells personatges tremendament perillosos que tanmateix cal escoltar atentament si vols entendre la realitat. En tot allò que pensava i predicava, pràcticament no puc combregar-hi en res; i, de fet, la seua obra va acabar alimentant el pitjor totalitarisme. Però, tècnicament, és sòlida i en alguns aspectes fins i tot brillant. Tant que avui una part de l’esquerra europea reivindica sense embuts temes schmittians, com ara la irrepresentabilitat del poble –allò tan gastat de “no ens representen”– o l’ocupació, el poder, de la plaça com a contrast amb la buidor parlamentària.

Però per al cas que ens ocupa em centraré en una de les conseqüències que va originar la seua repassada exhaustiva de les eleccions alemanyes de la primera part del segle XX, Perquè Schmitt arriba a la conclusió que amb els vots, els electors en realitat no fan sinó confirmar allò que consideren que ja és una realitat. Tant si ho és com si no. Ve a dir que les circumstàncies de la vida política o de la campanya fan que els electors visquen com si fos real allò que podria ser impostat i prou. I que ho sancionen amb el seu vot. De manera que s’origina la paradoxa, sobretot en el cas de les impostacions, que els polítics arriben a trobar-se tan vinculats i obligats pel vot rebut que pot passar que una cosa que era sols gesticulació acabe fent-se realitat.

Assumim per un moment, doncs, que això és així, que independentment de què pensen realment els polítics i què estiguen disposats a fer, hi ha projectes que els dirigents proposen en un moment determinat i que prenen vida perquè els votants els fan seus com si fossen una realitat que acaben forçant a existir. Assumim-ho fins i tot sabent que és una tesi molt agressiva i injusta cap als polítics. I imaginem, per exemple, que tot el procés ha estat un engany, una enorme catxa –com Clara Ponsatí va denunciar, ja de seguida, que havia estat el Primer d’Octubre.

Suposem, per tant, que la reacció a la sentència del Constitucional espanyol sobre l’estatut els sorprengué. I que s’hi afegiren per capturar aquella onada de vots però sense intencions reals de fer la independència. Convergència i Unió perquè veia que perdrien la posició dominant en la política catalana i Esquerra Republicana perquè eixia del govern tripartit, d’aquella horrorosa presidència de Montilla, que calia fer oblidar. Imaginem que Artur Mas solament volia la llista unitària per a esquivar la derrota electoral. Imaginem que el referèndum del Primer d’Octubre, que no era al full de ruta, apareix únicament perquè Carles Puigdemont ha d’aprovar un pressupost que la CUP no vol aprovar. I imaginem que s’acaba fent tan sols per a pressionar el govern espanyol. Imaginem, en fi, que la independència no es proclama per a fer-la, sinó tan sols per a continuar intentant de mantenir el poder, enmig de la batalla per l’hegemonia partidista. I que tot allò que ve després té més a veure amb la guerra pel poder dins l’independentisme que no pas amb la voluntat real de fer la independència. Imaginem que Junts és tan sols la continuació disfressada de Convergència i no vol fer la independència però que ha trobat en el rupturisme una manera d’evitar la descomposició o de justificar per què el seu líder és a l’exili i no a la presó. I imaginem que Esquerra Republicana, després d’haver negociat amb Soraya Sáenz i amb Pedro Sánchez, en realitat ja sap que no hi ha res a fer amb Espanya i que els enganyaran sempre, però ha trobat en el reformisme la manera de collar finalment els convergents i superar-los. Ja està. Ja ho hem dit tot i l’engany és monumental. Però…

Però imaginem també que l’observació de Carl Schmitt és certa. I que en cada moment els votants, vosaltres mateixos, han introduït la butlleta de vot en l’urna vivint com una realitat allò que per als polítics podia ser, no ho sabem, un engany. Imaginem que vau votar Junts pel Sí, els qui ho vau fer, convençuts que era el vot de la vostra vida. Que us vau jugar fins i tot la vida anant a votar el Primer d’Octubre perquè volíeu aconseguir la república catalana. I que d’aleshores ençà heu mantingut i augmentat i tot el suport a l’independentisme perquè hi ha una realitat que veieu fins i tot si els polítics no se la creuen: que la independència és factible i l’única eixida possible al malestar que vivim.

Suposant tot això, que és molt suposar, la pregunta seria si es pot continuar aguantant eternament una dinàmica com aquesta, diguem-ne l’engany permanent, o si hi ha un moment que aquesta realitat creada per les decisions dels votants obliga de tal manera la classe política que acaba generant realitats que potser no volien els polítics però que ja no poden esquivar.

La resposta de Schmitt a una qüestió com aquesta, i és una resposta tremendament intel·ligent, és una altra pregunta: i quina importància té això, en realitat?

Entre la catxa i el vot

Jo no sóc tan conspiratiu per a creure que aquesta dinàmica entre la catxa dels polítics i el vot popular és la clau de tot allò que ha passat aquests anys. Això no és veritat. I crec haver vist prou de prop el procés i els seus actors per a defensar en públic que és cert que hi ha de tot, en tots els partits, però també que hi ha molta noblesa, molta generositat i lliurament personal i fins i tot fe, si em permeteu de fer servir una paraula tan esquiva. I és partint d’aquesta percepció personal que us demane que em deixeu remarcar dues coses que considere molt importants per a entendre el moment que vivim.

La primera és que, evidentment, les conseqüències són infinitament més importants que no les intencions. Les conseqüències de la catxa i tot, si voleu creure que ho és. Perquè no són ni poques ni intranscendents. Tot això fa com més va més inviable la permanència de Catalunya dins Espanya, sí o no? Tot això ha desemmascarat el règim polític espanyol empenyent-lo contra les cordes, si o no? Tota aquesta descomposició galopant i visible d’Espanya té res a veure amb les decisions adoptades pels ciutadans i els polítics catalans, sí o no? I encara: ha dinamitat la lògica interna dels partits catalans i ha posat fi a la placidesa de la gestió autonòmica, sí o no? És a dir: han passat realment coses transcendentals, ni que fos a partir d’un possible engany inicial, sí o no? És a aquesta mena de raonament que es referia Schmitt quan es demanava si tenia gens d’importància la intenció dels polítics.

Especialment perquè resulta que les coses que han passat alhora han creat una consciència nova, o una consciència més aprofundida, han refinat l’anàlisi i han forçat a fer nous passos que al seu torn aclareixen encara més les coses. Com veiem ara, per exemple, que passa amb la negociació del nou govern i el paper que hi ha de tenir el Consell per la República.

La trajectòria del Consell ha estat erràtica, o interessada, o partidista si voleu. Però ha tingut l’enorme virtut de marcar un camí que estic segur que la majoria dels votants de Junts i potser una part dels votants de la CUP consideren realista, en els termes proposats per Schmitt. En la bifurcació de l’independentisme, el Consell, la institucionalització unilateral a partir del mandat del Primer d’Octubre, és la conseqüència lògica de defensar que amb Madrid no hi ha res a parlar; ens n’hem d’anar i punt. El Consell és, o hauria de ser, la concreció d’un pla que implicaria fer real la independència a partir de la destrucció del monstre de la transició espanyola per la via del sistema de justícia europeu –una destrucció ben avançada, com supose que, això sí, poca gent deu discutir. I el Consell seria en aquest marc, o hauria de ser, l’Autoritat Nacional Catalana, nascuda ja al marge de la legalitat espanyola i responsable de fer-se càrrec provisionalment del país, quan toque, encapçalant la confrontació i emergint com a interlocutor. Ha estat això, és això, ara o fins ara, el Consell per la República? Més aviat no. Però, tornem-hi, què importa més: què és o quines conseqüències té allò que la gent assumeix que és?

La negociació per a formar govern, segons que avançava en exclusiva Odei Etxearte dijous a VilaWeb, resta aturada precisament en el paper del Consell. De manera coherent, Esquerra vol que no en tinga gairebé gens, tot remarcant que la legitimitat no és a Waterloo ni deriva del Primer d’Octubre, sinó que és a Barcelona, en el govern autonòmic, i deriva de les eleccions organitzades, sí, pel govern espanyol. Junts, en canvi, vol que el Consell tinga un paper central, si no el paper central, remarcant que la legitimitat està en el referèndum del Primer d’Octubre i no en les eleccions espanyoles, autonòmiques, posteriors. Si s’ho creuen, els uns o tots, tant hi fa. El fet que compta és si aquesta és la realitat que han votat els electors respectius i si tindrà prou força per a posar a prova els partits, obligant-los a anar més enllà d’on voldrien anar i tot.

Encarir la negociació?

Concretament, i parlant ara de Junts. La pregunta és si aquesta pressió actual en favor del Consell serà solament una manera d’encarir la negociació, perquè en realitat sols els interessen les cadires i les prebendes, o si de debò han assumit que ara és prioritari encaminar-se a la confrontació amb Espanya. Fins al punt que estan disposats a no entrar en el govern si no hi ha garanties que es camina cap a aquest enfrontament. Serà molt interessant de veure què acaba passant…

Ho serà fins i tot en el supòsit que s’imposen finalment els matisos. Perquè pot passar que Esquerra i Junts troben una fórmula a mig camí, que jo no sé imaginar, per a encaixar els dos projectes. I és evident que també hi ha fórmules fàcils: per exemple, que governe Esquerra tota sola, però amb un pacte de legislatura tancat amb Junts, que faça possible de conciliar la defensa de les posicions tan divergents de cadascú amb el suport al conjunt del moviment –en definitiva, si Junts no entra en el govern però tanca un acord de legislatura per escrit que garantesca la governabilitat d’Esquerra, ens trobaríem amb l’equivalent al pacte signat per Artur Mas i Oriol Junqueras el desembre del 2012.

Ara, venint d’aquella interpretació segons la qual tot allò que els partits han fet del 2010 ençà en realitat solament tenia per objectiu conservar el poder, una decisió com aquesta a què sembla que s’encara Junts, si realment acaba deixant-los fora del govern, m’imagine que tothom la catalogarà de canvi constatable. Si més no, perquè deixaria clar que hi ha coses que una part de l’independentisme ja no pot fer tres anys després, vulga o no, siga sincer o no. I perquè en la pràctica implicaria que per a una força política major la gestió de l’autonomia ja no té gens d’interès ni credibilitat i alhora situaria dues de les tres forces independentistes, Junts i la CUP, en una situació en què governar dins el marc legal espanyol ja hauria deixat de tenir importància. I vejam qui és capaç de dir que això no complica, i molt!, la vida a l’estat espanyol i les seues intencions. A banda, i aquest és el segon element important que volia remarcar, que arribar a aquest punt faria evident que, contra allò que alguns volen fer veure, la pressió, la persistència i la resiliència de la ciutadania sí que dóna fruits concrets, reals i constatables. Apoderant un poble que va viure per primera vegada la democràcia més real quan l’exercí, de manera unilateral, i emocionant, el Primer d’Octubre.

Atents, doncs, al desenvolupament, aquesta setmana, d’un debat tan apassionant i transcendental com aquest.

 

PS. Després d’enviar aquest editorial als subscriptors al correu de cada vespre s’ha fet públic que hi ha un acord entre ERC i la CUP per a la investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat. Així, doncs, ara el debat se centra completament ja en la negociació entre ERC i Junts.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.