diàleg

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

El president Torra i el primer ministre Sànchez van acordar ahir que una comissió dels dos governs mirarà de pactar un ordre del dia per a allò que tots hem convingut a anomenar taula de diàleg. Aquesta taula es podria reunir abans de l’anunciada inhabilitació judicial del president Torra, inhabilitació que hem de recordar que té per motiu haver defensat els presos polítics amb una pancarta.

En la conversa telefònica d’ahir entre tots dos dirigents, el president Torra digué al primer ministre Sánchez que la part catalana proposaria de parlar d’autodeterminació i d’amnistia, dos punts en què tots els partits independentistes estan d’acord. L’amnistia entesa com a solució a un problema concret, que és el dels presoners polítics i exiliats; i l’autodeterminació, digué Torra, com a ‘arrel del problema’.

Les taules polítiques, les taules de negociació política serveixen per a això. Per a anar a l’arrel i mirar de trobar un camí transitable per a totes dues parts, a partir d’aquesta arrel reconeguda per tothom. Les taules administratives o de gestió són una altra cosa, important i necessària, però responen en tot cas a una altra dinàmica: repartir diners, pactar lleis, adoptar mesures, acordar coses. Tot això no és que no es puga fer o no calga fer-ho, sinó que s’ha fet. D’una manera peculiar, si ho voleu, però s’ha fet. Tots hem vist, per exemple, com el president Torra, armat d’una paciència infinita, ha participat en cada reunió que Sánchez ha volgut convocar amb ell, els presidents Puig i Armengol, el president basc, el president gallec i els presidents de les autonomies.

La taula de diàleg, doncs, no hauria de servir per a parlar d’allò de què ja es parla en unes altres taules. Per la part catalana, això sembla que ho vegen clar. La qüestió és si el primer ministre Sánchez, si la política espanyola en general, ho entenen. I jo diria que no.

Perquè que l’arrel del problema siga l’autodeterminació implica dues coses necessàries. La primera, que Catalunya siga reconeguda com un subjecte polític. No com l’entitat administrativa que evidentment Catalunya és, sinó com un subjecte polític, capaç per tant de prendre decisions per ell mateix i de fixar objectius sense haver de subordinar-se a ningú. I la segona, que a aquest subjecte polític li siga reconeguda la legitimitat de formular projectes, els que vulga, i de provar de dur-los a terme sense coaccions.

Ni l’una cosa ni l’altra no passen. I n’és una prova concloent que al president de la Generalitat li falten dies per a ser desposseït del seu càrrec, d’una manera insòlita, per un tribunal polític. Fins al punt que aquesta és fins i tot una dificultat evident per a fer la trobada, perquè el president té a l’agenda dues citacions judicials els dies 17 i 23. Quant a l’altra gran institució de la Generalitat, el Parlament de Catalunya, ahir també va fer un acte commemorant els quaranta anys del període actual i ho va fer reclamant que s’acabàs la intromissió judicial en les seues decisions.

Podem esperar que això canvie? A hores d’ara, la veritat és que no és creïble pensar que cap govern espanyol reconeixerà mai l’existència de Catalunya com a subjecte polític i encara menys que reconeixerà la legitimitat d’aquest subjecte polític per a triar el seu camí.

I aleshores, algú podria dir què caram fan si tot això és tan clar? Doncs simplement fan política, en el sentit més quotidià i menys impressionant del terme. Per a Pedro Sánchez, no en tinc cap dubte, la taula és un comodí que fa jugar com li interessa, quan li interessa i tan sols amb l’objectiu de cobrar-se després el preu que li interesse. Ara, això, per a la part catalana, no ha de ser necessàriament ni frustrant ni dolent.

Quan fas política acceptes que has de moure peces i obtenir resultats. I per tant procures posar aquestes peces al tauler de la millor manera possible per a servir els teus interessos i només pensant en els teus interessos. Sánchez, efectivament, mirarà de treure profit de la convocatòria i aquest –és tan simple com això– hauria de ser també l’esperit de la part catalana. Que se’n pot traure res, d’això? Doncs endavant. Que amb vista a Europa, per exemple, és positiu de fer veure que Espanya reconeix que hi ha un problema polític a resoldre? Doncs endavant.

Endavant, però, sempre que se sàpiga què es fa i amb quin objectiu, i que no s’alimenten fantasies. En això de la taula, tal com està, és justificada una aproximació pràctica. Si al moviment independentista, ben cínicament, aquesta reunió li val per a aconseguir res, per mi cap problema que hi vagen. Tanmateix, l’arrel del problema de l’arrel del problema seria que a l’hora de seure-hi, en realitat s’ho creguessen, que va de debò. Perquè això sí que seria francament preocupant.

 

PS. Jordi Goula explica avui en aquest article com la fusió entre Argentaria i el BBV va aconseguir acabar amb el poder bancari basc. Casualment, o no, també en aquella operació el BBV basc era tres cops més gran i Argentaria penjava del govern espanyol. Però tres anys després no quedava ni un basc manant i tot el poder s’havia concentrat a Madrid. És això el que li espera a CaixaBank? Els en recomane molt la lectura…

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.