30.12.2023 - 21:40
Bo i coincidint amb els deu anys de la mort de Miquel Barceló Perelló (Felanitx, 1939-2013), l’editorial Anagrama ha editat El cercle de Felanitx, un volum que aplega tota l’obra literària d’aquest catedràtic d’història medieval que va desenvolupar la seva carrera docent i d’investigador a la Universitat Autònoma de Barcelona i que va escriure la seva obra literària (narrativa i poesia) al principi i al final de la seva vida, abans d’entrar a la universitat i una vegada jubilat, els darrers deu anys de la seva vida.
Miquel Barceló Perelló va ser un felanitxer de cap a peus, dotat d’un gran talent, estudiós d’exterminis, tal com es va definir alguna vegada, i poeta i escriptor abans no s’hagués iniciat com a historiador. El cercle de Felanitx aplega tota la seva obra narrativa, que consisteix en dos volums de narracions (El terme de Manacor i Trenc d’alba); un text per a una exposició del pintor homònim (Miquel Barceló vist per Miquel Barceló); i una novel·la autobiogràfica inacabada (L’hivern de 1947, a la vila).
“El meu nebot Miquel”
El volum conté un pròleg del periodista literari Emili Manzano, que posa l’accent en la reivindicació de la vocació literària de l’autor. Manzano recorda que a Barceló li va néixer de ben jovenet aquesta vocació, fins al punt que, quan va entrar a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, ja tenia un primer llibre de poemes publicat. Manzano ho explica així: “El jove felanitxer vol escriure. I escriu. […] A divuit anys, dóna a la impremta de l’editorial Moll un recull de poemes, Així sia. Elegies irremeiables (1957), un petit volum de ressonàncies rilkeanes. […] Crida l’atenció per l’allunyament d’una previsible influència tant de l’escola mallorquina clàssica (Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera) com dels seus renovadors (Blai Bonet, Jaume Vidal, Josep Maria Llompart…).”
Ja a Barcelona, Miquel Barceló Perelló va connectar, fora de l’àmbit universitari, amb el grup de Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma, que era deu anys més gran que ell. I explica Manzano: “Jaime Gil l’adopta com a ‘nebot’ i així l’inclou en la llista d’amics i companys poetes que esmenta a ‘En el nombre de hoy’, el poema que obre Moralidades (1966): ‘y mi sobrino Miguel’.”
Sobre aquella època, durant la carrera, Barceló tradueix literatura italiana per al catàleg de Seix Barral. Un dia acompanya Manuel Vázquez Montalbán, company de facultat, a entrevistar Juan Marsé, amb motiu de la publicació de la seva primera novel·la, Encerrados con un solo juguete (1960). Així va conèixer Marsé, que va ser un dels seus grans amics tota la vida.
El 1963, després de llicenciar-se, se’n va anar a Nova York, on va treballar per a la UNESCO i va obtenir plaça de professor associat a la New York University. Un càncer que ja el perseguiria tota la vida el va fer tornar a Barcelona i és aleshores quan va ingressar a la Universitat Autònoma de Barcelona i va començar a donar classes d’història medieval en aquella UAB acabada d’estrenar.
Presentació d’El cercle de Felanitx
El 23 de novembre va fer deu anys de la mort de Miquel Barceló Perelló. Bo i coincidint amb aquesta data es va presentar El cercle de Felanitx a la llibreria Laie de Barcelona. L’acte va reflectir el personatge. Mancava mitja hora per a començar i a la llibreria Laie ja es notava en l’ambient aquella pulsió dels dies de celebració, de retrobades, d’aquells actes que comporten una certa tensió nerviosa perquè tot surti bé.
La llibreria de mica en mica es va anar omplint d’amics, familiars i lectors de Miquel Barceló Perelló: les seves dues filles, Margalida i Coloma, discretes; amics felanitxers, com ara el periodista Andreu Manresa; amics i companys de la UAB, com ara el llatinista Joan Gómez Pallarès i l’historiador Josep Maria Fradera. També hi havia la filla de Juan Marsé, el periodista cultural i assagista Josep Massot, i molta gent més. Hi parlaren Emili Manzano, l’historiador Enric Ucelay-Da Cal i la cantant Maria del Mar Bonet, amb un pòrtic del llibreter Lluís Morral, també amic de Barceló.
El van definir com un historiador mallorquí que es dedicava a qüestions poc estudiades, un mite vivent de Felanitx, un home profundament illenc que va desinsularitzar-se sense perdre la insularitat, preocupat pel vincle entre la gent i la terra, estudiós de la història musulmana i de la població musulmana de les Illes i de la península ibèrica d’abans que fos reemplaçada, exterminada, i que se silenciés, de la seva precisió cartogràfica a l’hora d’escriure i descriure…
Manzano, que no va deixar de reivindicar la vocació literària de Barceló, relatava un seguit d’anecdotari com si contés una rondalla, i Maria del Mar Bonet explicava com va conèixer, joveníssima, Miquel Barceló, quan, amb l’arqueòleg Guillem Rosselló Bordoy, seguien els seus recitals en petits bars i li cridaven del darrere de la sala estant coses incomprensibles en àrab. I de com l’historiador va instruir-la en poesia àrab, en el sufisme, també en les cançons de la música del camp i del treball. I Ucelay va recordar que Barceló estava preocupat per la relació temps-espai i que volia dir “allò que se sap, però que no se’n xerra”. Un llibre, va dir, que trenca el silenci.
La narrativa de Barceló, el Felanitx que ja no hi és
És quan Barceló es va retirar de la vida acadèmica que va reprendre la vocació d’escriptor. L’editorial Ensiola és el segell que li publicà el 2007 el recull de narracions El terme de Manacor, seguit poc després per un altre recull, Trenc d’alba, que surt a l’editorial la Magrana el 2009. D’aquestes narracions, Emili Manzano en parla en aquests termes: “Una col·lecció d’estampes i relats, de cròniques i retrats, fins i tot una mena de fantasia distòpica sobre la desaparició del poble natal, que semblen arrabassats al temps i que oscil·len entre una ambientació vagament fantasmal i una atenció extraordinària pel detall físic, pels gestos dels personatges, per la dimensió dels espais, les formes geogràfiques i els volums de les coses.”
La novel·la autobiogràfica, L’hivern de 1947, a la vila, que no va acabar, ens situa a Felanitx, a través de la mirada d’un infant de deu anys que es vincula amb el trauma de la guerra del 1936-1939. Tal com diu Manzano, Barceló escriu “amb la consciència manifesta de ser el darrer testimoni d’alguns fets, de l’existència d’algunes persones que, un cop desaparegut el narrador, ja no recordarà pus ningú més”.
