La ruta dels bolivians i els ruandesos a Catalunya (11)

  • Carme Junyent ens parla d'algunes de les troballes gastronòmiques que ha fet arran de la feina amb el GELA en aquest nou capítol de la sèrie "No patiu per mi"

Carme Junyent
10.08.2023 - 21:40
VilaWeb
Fotografia: Fonda Sala d'Olost.

Al GELA hem fet diversos projectes de recerca que impliquen treball de camp o, si més no, voltar força pel país. Sempre que podem aprofitem aquestes excursionetes per conèixer el país (són tots bastant urbanites) i, és clar, els restaurants. Una de les que ens va deixar més bons records va ser quan vam anar a Cadaqués (l’única vegada que hi he estat). Havíem llegit que a Cadaqués s’hi havien empadronat sis-cents bolivians de cop i, com que era l’època en què cercàvem llengües, ens hi vam arribar un dia. Com que era a l’hivern i en laborable, no ens va costar gens de trobar bolivians (que no sempre ho eren, però en aquell moment hi havia alguna mena de conveni que en facilitava la regularització i es van donar alguns transvasaments nacionals). Pel que fa a les llengües, vam trobar parlants de quítxua, aimara i guaraní, llengües que ja teníem a l’inventari i la novetat va ser que vam localitzar dos usuaris de llengua de signes boliviana.

M’adono que, quan rememoro sortides del GELA que ens han deixat un gran record, sempre hi era l’Eva Monrós [Història de l’Eva]. Amb les seves ganes de viure, la seva esperança malgrat totes les adversitats que va haver de viure, l’Eva va ser un element cohesionador del grup potentíssim. Encara ara, anys després de la seva mort, el seu record serveix per a unir-nos. Ella va venir a Cadaqués, va compartir amb nosaltres una paella esplèndida en un restaurant que tenia tot l’aspecte de ser un històric (parets blanques, motllures blaves) del qual no recordo el nom. Per la posició, podria ser Sa Gambina, però no hi podria posar la mà al foc.

Un altre projecte que ens va fer voltar molt va ser el dels ruandesos a Catalunya. L’any 2007, Òmnium Anoia em va lliurar el premi al Compromís Cultural, un premi que també va ser lliurat a mossèn Josep Maria Pujol, que era el rector de Santa Margarida de Montbui. Vaig assistir a l’acte del lliurament del seu premi i vaig descobrir una persona absolutament enlluernadora. Havia estat missioner a Ruanda i, des de feia uns anys, una de les seves tasques era acollir els capellans ruandesos que venien a exercir a les parròquies del bisbat de Vic. De fet, era un intercanvi prou simètric: primer els catalans van anar a convertir-los i ara els ruandesos venen a convertir-nos a nosaltres. Òbviament, una història així no se li podia escapar al GELA i vam endegar un projecte per a conèixer tots els aspectes lingüístics de la vida dels ruandesos sobretot al Bages i Osona. El projecte el dirigia la Mònica Barrieras i amb ella vam recórrer diversos pobles (Santpedor, el Figueró, els Prats de Lluçanès, Artés…) per anar-los a entrevistar. Va ser així com vam descobrir la Fonda Sala d’Olost.

La parròquia, la rectoria i la Fonda Sala són a la mateixa plaça. Vam visitar el mossèn, un noi joveníssim que vivia en aquell edifici enorme i no podia entendre per què l’església era sempre buida. Ell, que havia vingut al país que l’havia convertit, resulta que es trobava en el lloc d’origen de la seva fe i aquí no creia ningú. Més que això, però, recordo que em va impressionar la gran sensació de soledat que transmetia.

Quan vam entrar a la fonda, ni la Mònica ni ja sabíem que entràvem en un d’aquests llocs que deixen empremta i al qual jo he tornat unes quantes vegades. El local està dividit en dos ambients: un on es menja el menú i un altre on se serveixen els plats a la carta. Aquell dia vam menjar menú. La qualitat era tan excepcional que inevitablement et fa pensar en els llocs on, pel mateix preu, et donen menjar convencional i adotzenat que no tenen res a veure amb aquests llocs on la tradició, la feina ben feta i la professionalitat et fan viure una experiència única per molt pocs diners. És aquella sensació que hi ha algú que pensa en tu, que et vol complaure i que t’ofereix el millor que té. Hi he tornat unes quantes vegades, tant de menú com de carta, i he constatat com la qualitat no para de créixer –si és que això és possible– i el servei és igualment amable triïs l’opció que triïs. Va ser una gran troballa gràcies a la recerca de les llengües dels catalans.

També en el mateix projecte vam anar a parar al Robert de Nola de Caldes de Montbui. En aquest cas, no és que hi hagués cap capellà ruandès, però la Mònica estava treballant en l’edició del Llibre de Sent Soví i havia convertit la cuina de casa seva en una mena de laboratori de cuina medieval per poder provar les receptes. Em va fer gràcia portar-la a un restaurant que duia el nom de l’autor del receptari medieval Llibre del Coch. És que al GELA sempre ens ho hem passat molt bé.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor