01.03.2021 - 21:50
L’article de Josep Casulleras que publiquem avui (“El moment calculat per la fiscalia per a rebentar la negociació“) crec que dóna les claus per a entendre el perquè de la inopinada querella presentada ahir per la fiscalia –per tant, pel govern espanyol– contra el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, contra el vice-president Josep Costa i contra els secretaris Eusebi Campdepadrós i Adriana Delgado.
Casulleras remarca el factor temps, el cronològic. Com cal. Tots sabem de sobres, ja, que l’estat espanyol fa servir la justícia com una peça de la política. A hores d’ara, ignorar o dissimular això són ganes de fer riure. La fiscalia és un braç més, una peça mecànica, que treballa per afavorir els interessos polítics del govern del qual depèn. I la cronologia dels fets, com la que dibuixem en l’article, deixa poc marge a la discrepància envers aquesta formulació. Diu Casulleras: “No solament no hi ha hagut cap senyal de distensió de la fiscalia, cap picada d’ullet, cap moviment per a pensar que poden començar a canviar les coses perquè la repressió s’aturi; no solament no ha passat això, sinó que la fiscalia ha començat a ensenyar les cartes i a presentar els expedients polítics curosament desats per a rebentar la dinàmica política catalana.” I aquesta és, lamentablement, la pura realitat.
Tinguem-ho clar, doncs: això que veiem aquestes darreres hores és la resposta d’Espanya al 52%. I, si ho voleu veure així, és la traducció a fets de les paraules del president Montilla quan afirma, ho va dir en una entrevista recent a RTVE, que no hi ha cap camí polític per a resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya i que ells no faran res per a cedir en la dominació. Quan li demanen si la majoria social a les urnes acabarà forçant un referèndum Montilla, l’home que va apunyalar el president Maragall, respon amb una altra pregunta: “Vostè creu que des d’Espanya es facilitaria una convocatòria d’un referèndum per a liquidar Espanya?” Resposta amb què el 128è president de la Generalitat implica moltes coses. Una de molt cridanera és fins a quin punt tenen coll avall que perdrien clarament el referèndum. Però n’hi ha una altra de ben notable: per als nacionalistes espanyols després d’anar-se’n Catalunya ja no hi haurà Espanya. I aquest crec que és un factor psicològic que no hauríem de menystenir.
Quan jo vaig nàixer Espanya tenia quatre províncies més que les que té avui: Sidi Ifni, Sàhara, Rio Muni i Fernando Poo, els habitants de les quals eren tan indiscutiblement espanyols com ho pot ser avui qualsevol veí de Bétera. I el territori “nacional” era gairebé el doble de l’actual. Aquest és el mapa que hi havia a la paret de la meua escola, allò era Espanya. I jo sempre ho recorde quan algú em diu que no es poden canviar les fronteres espanyoles. Mentida. Es poden canviar tant que jo les he vistes canviar en vida meua.
Ara, tampoc no m’enganyaré: és clar que sé que ni Sidi Ifni, ni el Sàhara, ni Rio Muni ni Fernando Poo eren aquesta Catalunya d’avui que els nacionalistes espanyols consideren tan important, tan imprescindible, que quan se’n vaja no deixarà pas a una Espanya més petita, com va passar entre l’Espanya de la meua infantesa i l’actual, sinó a la liquidació, total, a la fi del seu país.
I vista la cosa així, entès aquest dramatisme extrem amb què ho explica el president Montilla, no cal calfar-se el cap per a entendre què passa en realitat. Passa que ells ja han assumit que no frenaran la seua violència, especialment quan la constatació que avancem, malgrat tot i malgrat tots, és tan indiscutible com ara mateix. Sinó que l’augmentaran i tot. I d’ací que perseguesquen ara de sobte fins i tot la mesa d’un parlament ja moribund, fora de temps, com és l’actual. I que ho facen en el context d’una autèntica orgia de repressió i agressivitat contra el moviment independentista en què l’extrema violència policíaca i el descarat relat mediàtic manipulador es complementen, encaixen com un guant amb la persecució judicial més descarada. I val més, per tant, que tots en prenguem nota.
Està clar que actuen amb tot el que tenen i desesperats. L’argument sembla ser del tipus “heu de fer el que més em convé a mi. I si no, tornareu tots a la presó”. Davant d’això només es pot continuar cap avant. La meta ha d’estar més propera del que volen que ens semble. Per això actuen com ho fan. Seguim. Tal i com estem, no tenim res a perdre.