25.02.2021 - 21:50
Estic agradablement sorprès pel silenci, per la discreció, en què es desenvolupa la negociació per a formar el nou govern de la Generalitat de Catalunya. Alguna cosa se n’ha filtrat, això és inevitable en el món en què vivim, però en general cal dir que, a diferència de tot allò que ha passat en ocasions anteriors, els quatre grups involucrats, ERC, Junts, CUP i Comuns, aconsegueixen de mantenir el debat tancat dins l’edifici parlamentari.
No és que ara aplaudesca l’opacitat, és clar. Simplement dic que, com crec que tothom pot entendre, hi ha negociacions que el soroll públic no les ajuda i que la prudència que demostren tots els actors involucrats la veig sana. Encara que, com és fàcil d’imaginar, també sóc conscient que no n’hi ha prou, de cap manera.
Sobretot perquè ja ha passat la meitat del temps que, en principi, hauria de durar aquesta negociació. Les eleccions van ser el 14 de febrer i per tant a tot estirar el 12 de març s’ha de constituir el nou parlament. És cert que no cal haver tancat completament l’acord de govern aquell dia, només cal un acord sobre la mesa i el president. Però en les circumstàncies actuals la decisió que s’adopte sembla que necessàriament haurà d’aclarir una mica el panorama.
Especialment, quant a la participació o no dels comuns. Aquesta setmana tothom tenia coll avall que el pacte real ja s’havia reduït a una negociació entre els tres partits independentistes, amb els comuns, si de cas, com a suport extern esporàdic, per exemple per al pressupost. Però Oriol Junqueras en una entrevista de fa poques hores ha insistit encara a dir que ERC no vol triar. I per una altra banda una filtració, sembla que interessada, ha posat sobre la taula la possibilitat que la CUP reclame la presidència del parlament –cosa que la CUP ha negat i que, per la informació que en tenim, no s’ha proposat mai durant la negociació. Qui siga el president o la presidenta del parlament, doncs, marcarà un primer perímetre públic al possible acord i segurament en definirà les grans línies. Qui siga el president –que la cosa més fàcil és que siga algú de Junts– i qui el vote. Perquè si els comuns, per exemple, no hi voten a favor serà evident que han quedat despenjats del pacte.
Tanmateix, a partir de la constitució del parlament encara faltarà molt de camí. Perquè tot indica que els tres grups independentistes han après la lliçó, o sembla que l’han apresa, i segons les poques filtracions que arriben no negocien solament el repartiment del govern i dels càrrecs institucionals sinó també el projecte polític que aplicaran i el comportament que tots tres grups de manera coordinada han de tenir en afers sensibles, com és la negociació a Madrid o la política de seguretat, els Mossos.
Aviat veurem si són capaços d’arribar a cap acord o no. El desllorigador d’aquest acord, com aquests dies s’ha repetit en entorns significatius tant d’Esquerra com de Junts, podria consistir a marcar un límit temporal a la negociació amb Pedro Sánchez. I a partir d’aquell límit, si no hi ha resultat tangible, s’hauria de reactivar la proposta unilateral. Esquerra, així s’explicava en el llibre que van escriure Marta Rovira i Oriol Junqueras, no hi renuncia, a la via unilateral, però creu que abans cal exhaurir totes les possibilitats d’acord. I Junts, que no creu en l’acord, ara pot esperar un temps raonable. La discussió lògica seria, doncs, marcar com s’identifica el moment de la progressió. Especialment si la CUP decideix –més que no pas entrar en el govern, que sembla molt difícil– de participar en els òrgans de govern del parlament, cosa que sembla més factible. Perquè aleshores la cambra podria deixar de ser l’escenari de totes les picabaralles entre els independentistes i tornar a esdevenir el centre de l’enfrontament amb l’estat espanyol que va ser el 2016 i el 2017.
PS. Sembla que els partits tenen la voluntat de no repetir els errors. Els ciutadans hauríem de tenir aquesta mateixa voluntat i això implica no confiar tant en ells i ser molt més exigents des del carrer. I recordar que el moment de la confrontació i la forma com es produirà no han d’anar necessàriament sincronitzats amb les institucions. Des de l’octubre del 2019 el país ha avançat molt en aquest camí i ara no seria gens bo de fer-se enrere.
És una bona notícia que les negociacions siguen discretes. I que els ciutadans ens mantinguem ferms. Perquè sembla que abans de rebre els diners d’Europa, des d’allà s’exigiran mesures que garantesquen el retorn dels diners. I això implicarà, com sempre passa ací, fortes retallades per a la població. De manera que bé cal que ens espavilem tots. Polítics i ciutadans.