03.01.2024 - 21:40
Ahir es va armar una certa polèmica quan es va difondre una reunió entre Junts i el PP, anterior al pacte de Junts amb els socialistes. Segons la narració dels fets, una delegació dels dos partits es va reunir en un hotel de Barcelona per explorar si era possible d’arribar a cap acord sobre la investidura. En la reunió, els de Junts van posar sobre la taula les demandes que més tard també posaren davant el PSOE –amnistia, autodeterminació, mitjancer internacional…– i els de Feijóo van dir que així no hi havia res a parlar.
Feijóo mateix, sense donar-ne detalls, ja ho havia explicat quan va dir que ell podria ser el president del govern espanyol, tan sols que hagués dit que sí a les condicions de Junts. I encara, després, hi va haver aquella sonada reunió a peu dret entre el president Puigdemont i el cap del PP europeu, Manfred Weber, en què Puigdemont li va dir que Junts podria entendre’s amb el PP si el partit espanyol canviava algunes actituds. Són detalls que revelen un canvi de guió molt interessant i que té molt a veure, val a dir, amb tot això de què parlem aquests darrers dies, tot allò de fer passar el poder davant de la seducció.
Molt interessant per què? Doncs perquè implica un realisme diplomàtic que és nou en l’independentisme català, però que encaixa en la pràctica de qualsevol moviment d’alliberament nacional que vol aconseguir el seu objectiu. Allò dels vint quilòmetres de platja de què parlàvem ahir…
Durant anys, molt interessadament, el PSOE ha anat forjant una pressió ideològica consistent a demonitzar el PP –que ho té tot per a ser demonitzat–, però ho ha fet per interès propi; com una manera de mantenir captius els partits nacionalistes entorn seu. Pur cinisme, perquè, en canvi, ells bé han pactat amb el PP sempre que els ha plagut.
La cosa ara, per tant, no és si Junts, o qualsevol altre partit independentista, es reuneix amb el PP o no, i si hi negocia. La cosa és de què parlen en aquesta reunió. I sobretot la cosa és qui se situa en la posició dominant.
Perquè estar en la posició dominant és condició necessària perquè el resultat t’afavoresca. I aquest és el canvi interessant d’ara. La diferència amb algunes negociacions que hem viscut –el pacte del Majestic, per exemple– és que ara no és acceptable l’ambigüitat sobre qui hi ix guanyant, no s’hi val allò que hi guanyen tots dos, sinó que se cerca la derrota de Madrid. Obligar els partits espanyols a passar per on no volen passar.
Per tant, el fet d’haver negociat tant amb el PP com amb el PSOE i les condicions posades i aconseguides amb aquest darrer partit són bons símptomes que indiquen que alguna cosa important ha canviat en l’imaginari diplomàtic català. Tot i que, òbviament, cal ser prudents, perquè encara ens resta per comprovar si això és així de debò i amb totes les conseqüències. L’amenaça tan sols té credibilitat si es compleix.
Abans de llançar les campanes al vol, caldrà comprovar, quan siga el moment, si Junts és capaç de fer mal al PSOE així que els socialistes travessen un sol mil·límetre de la ratlla marcada –la setmana vinent, per exemple, veurem què fan amb alguns punts del decret llei clarament inacceptables que Pedro Sánchez durà al congrés. I caldrà veure, sobretot, si en el moment decisiu, a Junts li tremolarà els pols o no per deixar caure Pedro Sánchez. Perquè tot plegat és això: o et són útils o els deixes caure. Sense gens de pietat, ni cap remordiment.
