La maniobra més eficaç

«Parafrasejant Fuster, avui podríem dir que ser una nació és la maniobra més eficaç per a esdevenir un estat»

Vicent Partal
27.07.2020 - 08:45
Actualització: 27.07.2020 - 10:45
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Avui, 27 de juliol, fa quaranta anys de la mort de Joan Ballester i Canals. Potser a alguns lectors el nom no els dirà res, però segur que tothom, en un moment o un altre de la seua vida, ha vist la seua obra. Sobretot aquest mític mapa que ell va ser capaç d’editar en ple franquisme:

Ballester i Canals fou un editor i activista cultural i polític que va crear, amb les Edicions d’Aportació Catalana i amb la llibreria Públia, uns espais de reflexió i pensament sobre el país que encara avui són imprescindibles per a saber on som. Per haver publicat el 1962 el seu famós mapa dels Països Catalans, va ser jutjat l’any 1970 i condemnat a passar uns mesos de presó al mateix temps que la llibreria era objecte de diversos atemptats. Però la seua eficàcia com a propagandista no es va limitar al mapa. Ell també va fer populars expressions com ara ‘Entre tots ho farem tot’ i ‘De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó’. Ballester va ser un home de pedra picada amb una modèstia molt accentuada que segurament ha impedit que el seu nom tinga el reconeixement que mereix i que seria just. Joan Fuster, però, ho va reconèixer obertament quan va dir que la publicació del mapa era ‘la maniobra més eficaç’ en termes polítics que havia vist mai. No s’equivocava pas. Més recentment, Roger Palà n’ha reblat el clau dient que ‘no és un mapa, sinó una esmena a la totalitat’. Efectivament.

Avui, però, cal prendre l’exemple de Ballester i recordar-lo no tan sols mirant al passat. Perquè intuïsc que s’opera un canvi important al país i que una part de l’independentisme ix d’aquests tres anys de desconcert i resistència per la via que Ballester i Canals va practicar, que és la de l’autocentrament, l’autoafirmació.

El procés independentista, amb els seus alts i baixos, ha arribat a generar molta confusió ideològica. Tots tenim pressa, i aquesta pressa ha fet que en algun moment s’hagen buscat dreceres que a curt termini semblaven interessants, però que a la llarga comencen a esdevenir autèntics culs-de-sac. Ara, per exemple, una part de l’independentisme, polític i social, xala i es gasta diners amb els problemes de la monarquia espanyola. Tant, que arriba a semblar més conscienciat i interessat a resoldre la reorganització d’Espanya que no a eixamplar l’escletxa oberta entre Espanya i una bona part, una part notable, del nostre país.

Tot plegat és una conseqüència més del problema que fa temps que denuncie: aquest penós i empetitidor utilitarisme intel·lectual que fa de la teoria no el substrat sobre el qual recolzar-te, sinó una crossa per a les ambicions personals i partidistes. Una part de l’independentisme català s’ha llançat fa temps a un exercici poc homologable de reinventar la roda, fent veure que la disminució de la càrrega nacional és una bona estratègia per a aconseguir la independència. Una teoria, aquesta, que no aguanta no ja la comparança amb la teoria política internacional, ni la pràctica, sinó el simple contrast amb la realitat local.

Parafrasejant Fuster, avui podríem dir que ser una nació és la maniobra més eficaç per a esdevenir un estat. I ser una nació sempre, encara que l’autonomisme haja fet i continue fent mans i mànigues per evitar-ho, comença per pensar-se i representar-se a un mateix com una nació. Separada, com totes les nacions. Ballester no en va tenir cap dubte: el mapa dels Països Catalans és inassimilable per Espanya i França, ens separa automàticament. Cosa que el franquisme va entendre. Si ell haguera imprès un mapa de les quatre províncies, potser no hauria anat a presó…

Una de les conseqüències dels fets del 2017 és que la violència espanyola ha fet desaparèixer totes les prevencions que el sistema autonòmic i el pacte postfranquista havia creat. I per això dins mateix de l’independentisme s’estableixen noves línies de fractura, que no són sinó clarificacions, potser difícils, costoses, fins i tot personalment, de vegades. Possiblement per primera vegada en la història contemporània, ara hi ha un gruix notable de catalans, no un sector marginal com sempre hi ha hagut, sinó un gruix prou notable per a guanyar eleccions i tot, que ja no sent absolutament res envers Espanya, excepte unes ganes enormes de marxar. I, en tot cas, una justificada aversió.

I, al mateix temps, passa un fenomen al qual no donem la importància deguda, que és molta: hi ha un gruix d’espanyols que viuen als Països Catalans que, obertament, ja no es reconeixen com a catalans, ni volen ser-ho. S’inventen arguments certament exòtics però ben significatius, com ara el ‘dret de la no integració’ que una certa esquerra caviar fa córrer aquests darrers dies. Tot i la feblesa evident dels seus arguments, utilitaris i buits, perquè només proven de dissimular el caràcter radicalment colonialista i per tant antidemocràtic del discurs, això que diuen, i el fet mateix que passe, ens hauria de fer pensar i reflexionar a tots. Per entendre millor, sense totes les rèmores conceptuals d’un temps passat, com cal continuar endavant.

 

PS. Per a celebrar i recordar com cal Joan Ballester Canals, el Foment de Girona demana que avui fem fotografies de mapes dels Països Catalans per a penjar-les a les xarxes amb l’etiqueta #elfomentdelmapa. Ací trobareu trenta mapes curiosos dels Països Catalans i ací deu preguntes i respostes sobre què són. Als blocs de VilaWeb, avui parla de Ballester i Canals Jordi Martí i hi trobareu també aquest article del Llamp i, entre més, aquest apuntament de Jaume Renyer.

PS2. Després d’haver publicat l’editorial s’ha sabut la mort d’un altre gran, Lluís Serrahima. Serrahima va ser el pare de la nova cançó i l’autor de la lletra de ‘Què volen aquesta gent?’. Persones com Ballester i Serrahima van sobreposar-se al franquisme però, sobretot, van saber articular estratègies per la llibertat d’una gran eficàcia, amb molt poques eines a la mà. Per això són exemples de vida i de pensament que cal seguir encara avui.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
26.07.2020  ·  22:14

Més enllà de tot el que puguen dir els polítics. és cert. Molts catalans ja no ens sentim espanyols; però potser més important i tot és que els espanyols que viuen a casa nostra ja han assumit la seua condició d’estrangers. mentalment, comencen a valorar el fet que se n’hauran de tornar al seu país. Poca broma.

Sime Jordan
Sime Jordan
26.07.2020  ·  22:47

Parle de memòria i per tant és per això que aquest escrit quedarà una miqueta genèric…

Sopant, una nit d’estiu a les acaballes dels anys 70 del segle passat, al xalet que Vicent Ventura tenia en Llíria ens contava com en eixe mateix indret, una dècada abans (no recorde si el 68 o 69) un grup de gent estigueren treballant per a adaptar el nom de les comarques a denominacions que tingueren més consens i lluny de localismes, entre elles el Camp de Llíria passà a ser el Camp de Túria… A banda del mateix Vicent Ventura, d’altres persones que participaren sols recorde el de Max Cahner i, no puc confirmar plenament, Ernest Lluch…

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
26.07.2020  ·  22:52

Molt d’acord amb cada punt. Gràcies, Vicent.

Ramon Sans
Ramon Sans
26.07.2020  ·  23:22

Gràcies per l’article .

joan rovira
joan rovira
26.07.2020  ·  23:23

Molt interessant, com acostuma, el comentari d’En Jaume Usó. Qui habita un territori, vingui d’on vingui, mai pot ser-ne un colonitzador perquè l’estima, comparteix i s’integra. Molt diferent de qui hi viu sense estimar, compartir ni integrar-se. Com molt bé saben tant l’estat espanyol com l’estat francès que de manera fraudulenta van imposar-se sobre uns territoris perfectament endreçats per a conviure al llarg de tot l’arc mediterrani superior, en procés d’aprendre a desenvolupar sinergies amb l’altra meitat del primer tram de la Mediterrània; simètric, pel paral•lel 45º nord, al Mar del Nord i la Mar Bàltica; que correspon al clima humit i sec, respectivament. Els quals han de recuperar la seva presència humana i política en el continent europeu.

PD.
Per tornar a la qüestió que planteja En Jaume Usó suggereixo posar atenció a la diferència del contingut entre “estranger” i “extranjero”. En català és un atribut bàsicament de la “persona” mentre que en castellà del “país”. Com sempre en castellà, anomenat espanyol, l’individu queda supeditat a una entelèquia superior. Mentre que en català és la persona que coneix si està en un país diferent d’ell. En aquest sentit, la llengua és clau per a compartir una manera de fer i, manllevant una imatge precisa d’En Josep Blesa, diria que espanyols i catalans compartim el mateix cel però no el mateix l’horitzó.

estranger -a
1 adj. [LC] Que és d’un altre país. És estranger: és anglès. Mercaderies estrangeres.
2 m. i f. [LC] [AD] Persona natural d’un país diferent d’aquell on es troba. Un estranger. Al poble conviuen estrangers i nacionals.

extranjero, ra
Del fr. ant. estrangier.
1. adj. Dicho de un país: Que no es el propio.
2. adj. Natural de un país extranjero. U. t. c. s.

Llorenç Marquès
Llorenç Marquès
26.07.2020  ·  23:23

Només voldria dir a Josep Usó,…..que de Catalunya qui no es senti català, no el farà fora ningú, simplement seran estrangers, i si marxen serà per conservar las feines de funcionaris, magistrats o policia espanyola……per que com nou Estat tindrem lo nostre i la nostre gent,…..i m’hi jugo un pèsol, que molts d’aquesta gent faran mans i mànigues per trobar una feina catalana i quedar-se aquí, així com tots els descontents d’Espanya, i els oportunistes,….que es voldran instalar en el nou i prosper Estat de Catalunya, un dels futurs motors d’Europa junt amb Baviera i qualcun altre……A Catalunya no s’expulsa a ningú, només a las forces d’ocupació o invasores…..

Albert Ventura
Albert Ventura
26.07.2020  ·  23:35

Senyor Uso, doncs entre el Stoixkov i l’Albert Boadella prefereixo que li donin el passaport al Stoixkov, que vol que li digui?

Josep Gualló
Josep Gualló
27.07.2020  ·  00:39

LA UNITAT PER QUI LA VULGUI

Aquest, Vicent és el títol que vas posar a un dels editorials que més m’han agradat, sense menystenir els altres perquè generalment tots m’agraden.

Dos no es poden unir si un del dos no vol. Encara pitjor si hi ha un tercer en discòrdia, com és el cas actual. Insistir en que s’uneixin, es voler fer entrar el clau per la cabota. Com es pot anar junt amb un partit que es defineix a si mateix com a independentista no nacionalista? No es pot.

Soc dels que no coneixia la vida i miracles de Joan Ballester i Canals. Després de que l’has presentat i explicat la seva obra, em converteixo en un fervent admirador seu. Crec que no soc l’únic, ni molt menys, que he combregat amb els seus postulats sense saber qui n’era l’autor. Gracies a ell per la seva feina, que no sorprèn que el portés a la presó, i a tu Vicent per fer que el coneguem.

Per esdevenir un estat, cal ser una nació. I tant que si!!! Aquesta és la maniobra més eficaç.

Gemma R.
Gemma R.
27.07.2020  ·  00:47

L’ enemic més ferotge i més anti-català, el tenim a casa. Compte amb comprar-li el discurs perquè és molt més colonialista i aniquilador que el del propi Estar espanyol. És a aquesta gent que hem de combatre i assanyalar, despullant-los sense miraments. Es vesteix d’ internacionalista, feminista i comunista. Però generalment ve de gent formada de casa bona, i és de pensament més feixista que he vist mai. Un catalanòfob no pot ser mai mai d’ esquerres, ni demòcrata. Ni tant sols feminista que és un moviment que lluita pel respecte i els drets a les minories, no tant sols els de les dones. El dret a no integrar-se, és la colonització de manual, de tota la vida! I es fan dir “anticolonial”. Ve a dir, jo tinc dret a no respectar als teus drets, només vinc a xuclar i a exigir que tú si respectis els meus. És el discurs més feixista del món mundial, surrealista.

JESÚS ESTREMERA
JESÚS ESTREMERA
27.07.2020  ·  01:16

Venc d’unes setmanes de problemes envers un entorn hostil, però també d’un paradís dels infinits que tenim a la nostra pàtria única, la Terra. Després d’arribar de problemes i de la natura que tot ho posa al seu lloc, em trob l’entrevista amb el president Puigdemont i aquest editorial i només vull celebrar la cultura, la catalana, perquè és la meva, i les altres, perquè també són molt meves i una mica catalanes. Celebrem, idò!

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
27.07.2020  ·  07:33

Un bell editorial. Salut.

Oriol Roig
Oriol Roig
27.07.2020  ·  07:49

No hem de marxar d’Espanya… Cal fer que Espanya marxi de Catalunya, que no és el mateix. No hi ha ningú que pensi que els Estats Units o la Índia van marxar d’Anglaterra…

Josep Segura
Josep Segura
27.07.2020  ·  08:18

De vegades no entenc la manera d’argumentar del nostre director. Concretament, en aquest editorial, critica obertament la campanya “Coronaciao” engegada per l’Omnium. Jo no sé si és encertada o no. Si més no, obeeix a un postulat molt partalià pel qual l’ensorrament d’Espanya pot ajudar, i molt, a acostar-se d’una punyetera vegada “a un pam de la independència”. Ocupar-se del propi melic no impedeix actuar, al mateix temps, fent accions destinades a tombar el pal de paller de la croada mesetària que ens va afusellar el 3-O. I si ens hem de preocupar veritablement dels nostres melics, potser que el nostre periodisme més proper ens faci un dia un bon diagnòstic sobre el que passa amb els Mossos, ja que “sense Mossos no hi pot haver independència”. Partal dixit.

Blanca Anguera
Blanca Anguera
27.07.2020  ·  08:20

El mapa de Joan Ballester i Canals és pot comprar a VilaWeb?

Gràcies per l’editorial.

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
27.07.2020  ·  08:39

Gràcies, Sr. Partal, per recordar-nos la figura de Joan Ballester i Canals. Permeteu-me, però, recordar que l’existència a casa nostra de nuclis d’espanyols que no se senten catalans ni volen ser-ne no és cap novetat. Aviat farà cent anys de la dictadura de Primo de Rivera que, a més d’abolir la Mancomunitat, va fomentar la immigració mitjançant les obres de l’Exposició del 1929. Ja abans, Alejandro Lerroux representava aquesta població sobrevinguda i els instava a combatre la catalanitat “burgesa”. Costa definir aquests immigrants, sovint amuntegats en ghettos gens envejables, com a colons. Però el fet de no voler integrar-se ha existit des de sempre, si més no en una part d’aquests immigrants, fins que les grans masses arribades als anys seixanta es van ubicar en barris nous, sense cap signe de catalanitat. Des del meu punt de vista, la novetat és que l’expressió política d’aquest supremacisme espanyol a casa nostra ens acusi a nosaltres, precisament, de supremacisme! I tot només perquè no abandonem la llengua catalana, malgrat haver après també la seva.

Pep Agulló
Pep Agulló
27.07.2020  ·  09:00

SENSE NACIÓ QUE SOM?

Ho podem amagar o tergiversar però estem vivint un xoc d’identitats: la catalana i l’espanyola a Catalunya. En la nostra trinxera l’afirmació de la nació és l’edifici que sustenta la nostra resistència a ser assimilats per l’Estat com tant bé ho entenia Fuster i Ballester… I com tant “malament” ens ho volen vendre altres “indepes” que per “ampliar la base” busquen diluir la nació.

LLIBERTAT I AMNISTIA!

PS. La campanya d’ÒMNIUM i la crida de la diputada de la CUP a anar a Madrid a manifestar-nos és un sense sentit total… i en canvi no s’afegeixen a la lluita que clama per la llibertat de Julian Assange !!

Josep Castelltort
Josep Castelltort
27.07.2020  ·  09:47

A mí em sembla que hi ha un matís a afegir. Els que viuen a Catalunya i se senten espanyols no tenen dret a decidir el futur dels catalans. Ni nosaltres tenim dret a fer-los ser catalans. Però no poden votar al Parlament de Catalunya. Carrizosa, si deixem de ser una colònia, no pot ser diputat al Parlament de Catalunya perquè no forma part de la nació catalana. I hem de deixar de patir perquè ens diguin supremacistes o el que se’ls acudeixi.
Nosaltres hem de respectar absolutament tots els drets dels espanyols residents a Catalunya. Però no ens podem posar a les seves mans.
Ara bé, per aquesta imprescindible clarificació mental, s’ha d’acabar la conya de la doble nacionalitat espanyola/catalana d’entrada. Més endavant ja ho veurem, però ara no pot ser que posem els nostres enemics al nostre costat a decidir el futur de la nació.
Amb por no s’avança. Siguem justos i que diguin el que vulguin.

jordi Rovira
jordi Rovira
27.07.2020  ·  10:06

Un article més confós que en altres ocasions, on només podem comptar per aportació nova, ben ressaltada i conformada; la constatació de la distància entre catalans i Espanya; espanyols amb Catalunya. Una distància que que sembla contradir la tesi de l’estratègia del possible eixamplament de la base; però que ben segur segueix del tot la idea de comptar-nos. Jo no sé si hi ha tal daltabaix entre comptar-nos i ampliar la base. Tampoc veig clara l’afirmació d’un comentari sobre amagar o tergiversar el xoc d’identitats. El procés és un xoc d’identitats. Segurament ho és des del seu inici: i potser ho sigui en relació a l’atac a una identitat catalana pensada des d’una integració sense apoderament de qui integra. Una integració naif, que dóna a Catalunya un deix de feblesa.
Potser calgui enfocar de forma més seriosa un problema de fons dins la nació catalana: si requerim arribats de fora, com els fem nostres des d’una identitat oberta al creixement? Vist així, el senyor Segura fa un comentari molt intel·ligent al meu entendre. Davant d’una identitat espanyola que nega a l’altre; més m’estimo una identitat en construcció com la catalana que mira com fer seva l’aportació dels nouvinguts.
Fins aquí, moltes coses de les que passen o passaran no aguanten la comparació amb la teoria política internacional, ni amb les realitats donades fins ara. Fins ara també cremàvem el petroli com si fos aire, i ja veurem què passarà en el futur…

Jordi Torres
Jordi Torres
27.07.2020  ·  10:24

Bona editorial, sempre convé recordar que la lluita contra un sistema instaurat no es pot reduir només a les accions col.lectives canalitzades dins del mateix sistema, sinó que també cal acompanyar-les amb iniciatives individuals, molt més difícils de contrarrestar. El terreny de joc oficial és el que li convé al poder establert (perquè el controla) i el proclamarà com a única via possible, però la creativitat, l’ofici, l’art… són alternatives a l’abast de tothom qui les treballi.

Josep Salart
Josep Salart
27.07.2020  ·  10:50

La meva esposa, bereber de naixement, es precisament la persona que em fa mantenir la radicalitat més absoluta per la lluita del nostre país. Sempre em recorda que el poble bereber fa 1.300 anys que els àrabs el vàren colonitzar amb l’expansió del càncer de l’islam. I així encara els dura.

Sempre em diu: lluitaré per la meva terra catalana defensant la llengua, la cultura, el seny i les maneres de fer les coses perquè aquests 300 anys de colonialisme castellà, ja fa massa que dura. No vull que en passin 1000 més. Finalitza molt sovint fent-me llegir Kateb Yacine o Ibtissam Lachgar, per possar-ne dos de ben diferents però d’idees clares.

Kateb Yacine

Enric Emo
Enric Emo
27.07.2020  ·  12:13

D’acord amb l’editorial del Sr Partal.

Un afegit: defensar la nació catalana i parlar-ne no té que ser de per si un enfrontament amb els catalans que voten unionista. No vol dir que l’enfrontament emocional i polític no existeixi, però pot no ser tant gran com alguns pensen.
M’explico. A Catalunya hi un gruix determinat d’espanyols anticatalans, però també hi ha els que se senten catalans i espanyols a l’hora amb totes les gradacions possibles.

La meva experiència es que molts unionistes es queden desconcertats quan els dic: “Llavors, diga’m, tu vols destruir la nació catalana? Negar-la no es un acte fonamental de destrucció?”

La independència no prohibirà ni impedirà que els ciutadans de Catalunya que vulguin se sentin espanyols o que en conservis la nacionalitat. Es pot establir la possibilitat de triar entre la nacionalitat catalana y l’espanyola o d’obtenir les dues nacionalitats a l’hora per als que siguin ciutadans de Catalunya en el moment de la independència.

No hem de renunciar a dialogar amb els catalans unionistes i respectar-ne els drets personals. Son precisament els enemics de la independència que sempre han amenaçat amb muntar un Ulster a Catalunya.

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
27.07.2020  ·  12:39

La Libertad de Catalunya es impedir que la corrupción de las mentes y el destrozo de las vidas que manda en España mande también en Catalunya

A eso se dice que la lucha del Pueblo de Catalunya es la lucha para la victoria de la vida y de la civilización humana contra la plaga nauseabunda del fascismo de una España putrefacta.

Bon Día…!!! Visca Catalunya Lliure…!!!
❤️❤️❤️❤️❤️❤️❤️

El fascismo es violencia, mentira, engaño, podredumbre moral y suciedad mental.

España está putrefacta por el fascismo porque el fascismo es su sistema de vida, domina en las mentes de la gente, en las familias, en los medios de comunicación, en la magistratura, en los cuerpos de seguridad del estado, en todos sus partidos políticos y en el gobierno… El fascismo en España es “cultura”, es lo que con perversión y cinismo tienen la inmunda desfachatez de llamar “arte”, “justicia” e “inteligencia”.

El Antifascismo de Catalunya es Nobleza y Belleza de Espíritu…

Es Dignidad, defensa de la Libertad, de la Verdad, de la Integridad mental, de la Conciencia y de la Capacidad de juicio de las personas. Es Apertura mental, Creatividad, Convivencia y Crecimiento civil de la sociedad basado en los valores de la Lealtad y de la Comunicacin.

Gaspar Coll
Gaspar Coll
27.07.2020  ·  13:37

Recordo quan de jovenet vaig anar a la llibreria de Ballester a compar un mapa dels Països Catalans, no recordo exactament si era al carrer Diputació o al carrer Consell de Cent de Barcelona. El vaig tenir molt de temps penjat a la meva habitació de casa els pares. Concideixo amb Vicent Partal: la meva consciència nacional es va anar reafirmant sobre aquell mapa; no hi havia províncies, ans una riquesa comarcal tant rica i variada com els colors que les dibuixaven. Cadascú donarà al mapa el valor que vulgui; per a mi és imatge gràfica, val més que mil paraules. Imaginar prefigura el ser i el fer. Gràcies Vicent per recordar-nos-ho.

Montserrat Puig
Montserrat Puig
27.07.2020  ·  14:58

Estic totalment d’acord amb tots i cadascun dels punts de l’editorial d’avui.

Gràcies Sr.Partal, per ser tan clar.

Francesc Contreras
Francesc Contreras
27.07.2020  ·  15:08

La maniobra més eficaç reconéixer el FRACÁS de pretendre la unió dels partits “indepes” …
I organitzar la lluita sense ells.

Fins ara li em posat massa fàcil a Ñ. Hiha moltes alternatives al marge dels partits i els seus interessos. Lo únic que fan és nosa, marejar la perdiu, perdre temps, desmotivar la gent, mentir, manipular… en definitiva treballar EN CONTRA de CAT

L’estrategia aixamplar la base, o la taula de la negociació, son dos exemples, denunciats x Cotarelo, i altres del FRAU que representen alguns partits

El que jo vull GUANYAR es la independéncia del meu país, no unes eleccions autonómiques. Fins ara el meu vot no ha servit per massa. Les majoríes que reclamava Mossén Junqueras no LI han servit x res més que x escriure llibres De PAU I AMOR desde la presó

Vull ENTERRAR els partits, abans que ells m’enterrin a mí

Salut i RepúbliCAT

Enric Mauri
Enric Mauri
27.07.2020  ·  15:53

[Gaspar Coll – 13:37 … c. Consell de Cent, entre Aribau i Enric Granados, vorera costat muntanya]
En el meu cas, ja adult, casat i amb un fill. vaig anar a viure a quasi una travessia de la llibreria; en Joan Ballester era ja traspassat de ni feia molt, i la portava la seva vídua .. Ell un autèntic “obrer” de la nació catalana!
[aprofito per esment d’un altre “obrer”, encara viu, l’Eliseu Climent, amb uns quants paral·lelismes]

Rubèn Fernández-Pola
Rubèn Fernández-Pola
27.07.2020  ·  15:55

Aquest mapa el teníem a un dels caus de l’església parroquial de Berga on l’escolania de mossèn Armengou assajàvem (anys 66-70, en el meu cas). Aquella pobre canalla no podíem copsar ni remotament l’immens poder connotatiu d’aquest mapa. Sí que érem conscients, però, que el mapa mostrava una realitat molt diferent de la que vivíem al carrer i a l’escola.
Som una nació complexa (quina no ho és?). Totes les coloraines del mapa d’en Ballester reflecteixen aquesta pluralitat. Potser la complexitat és un dels requisits bàsics per ser nació. Hi tenim, per exemple, les cinquanta ombres del groc: des dels quins desitgen que el presos polítics surtin lliures fins als qui desitgen que s’hi podreixin. I més que una nació som un sol poble. Si li dius això a un d’aquests significats “catalanistes moderats” se’t fot a riure. Però sí. D’Espanya estant som una nació i un sol poble. Qui no ha viscut, qui no ha sentit, a les Espanyes, a una farmàcia, a un CAP, a un hotel o restaurant el rebuig explícit, indissimulat, pel fet de ser catalans, pel simple i fotut fet de ser catalans, sense ni tan sols preguntar-nos a quin matís del groc estem adscrits?
Som una nació i un sol poble, i Espanya no s’està pas de fer-nos-ho saber, i no ara i adés, sinó ara i sempre.

Salvador Molins
Salvador Molins
27.07.2020  ·  17:23

Aquest editorial és real i dinàmic, perquè el mandat del 1r oct I la DUI del 27 oct 2017 era real pels catalans unilaterals que vam respondre al clam del Referèndum. Per a nosaltres era legal i legítim i real. Ens ho creiem i som conscients que en som lliures i corresponsables. Hem decidit esdevenir plenament lliures de nou. Aquest és el mandat: Catalunya Independent en forma de República. Ningú no ens la regalarà, l’hem d’edificar, l’hem de reconstruir sense esperar ordres i sense demanar permís a ningú, ni Trump ni Madrid o París. Som-hi doncs! I complim com a Poble lliure.
Tot Poble lliure ensenya la seva llengua, la seva geografia -el mapa i més coses, la seva història, … als seus infants, a tothom, propis i forans.
El nou govern haurà de tenir clar aquestes coses, sinó no el votarem.
Tots els lleials al 1r oct votant en bloc hem de trencar la divisió a la que ens volen abocar els nostres partits.
Per aixecar la DUI i per assegurar la Llengua votem junts, de 2 a 3 milions, els del “Sí” del 1r oct 2017.

Assumpció Cantalozella
Assumpció Cantalozella
27.07.2020  ·  17:30

Gràcies, Vicent. No podrem ser si no som lliures.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
27.07.2020  ·  17:50

El mapa de la nació catalana de Ballester no s’acaba al riu Sènia ni a la ratlla de l’estat francès, ni als límits provincials de Lleida ni al litoral principatí. El mot català i la nació no es redueix a la Catalunya restricta de quatre províncies però sovint ho sembla. Reflexionem-hi.

Joan Royo
Joan Royo
27.07.2020  ·  18:03

Quant de bé pot fer un mapa i quant de mal. S’encasta en el cervell i crea un imaginari, els espanyols sempre ho han sabut, recordem el mapa pollós i la infernal trinitat que penjaven a les parets de les escoles. I com remuguen perquè al “Temps” de tv3 apareix el mapa odiat per aquesta xusma. De l’esquerra “caviar” podem esperar qualsevol cosa i cal enquadrar-la en el que són: enemics de Catalunya i dels PPCC, botiflers.

ramon Feixas
ramon Feixas
27.07.2020  ·  19:14

Es una característica habitual de l’espècie humana la de dir que és femella quan se li ha vist el cul. Donat el tràgici obsolet fet de que encara existeixen estats, ésser i comportar-se com una nació es mostra com la força més efectiva per esdevenir estat. Sembla que va per llarg que la consciència social faci fàstics a aquesta contaminant realitat.
Existeix ja una llei universal dels drets humans que assenyala molt bé quin a és la dignitat, els drets i els deures de cada humà. Vol dir que el ser humà és capaç de legislar be. Els estats fan inaplicable aquesta llei. Hi ha uns coneixements tècnics i científics avançadíssims que l’espècie ha aconseguit, de tal manera que hi ha medis suficients perquè cap humà quedi exclòs d’una qualitat de vida digna, sense que hagi d’usurpar el que fa falta als altres. Els estats i organitzacions militars empren una gran majoria dels recursos per matar i destruir. Hi ha una forma política que seria capa´d’aglutinar l’acceptació de tothom ( excepte els carronyaires usurers) que se’n diu democràcia. Els estats duien exercir-la en els seus intercanvis amb de en que les empreses estan encaminades a lucrar-se els que saben invertir i estirar diners del comú augmentant el deute públic Així democràcia vol dir de dalt a baix. Mana el que té e diner sobre els polítics manen pers sobre ciutadans i territoris imposant diferencies socials, enlloc de la democràcia que va de baix a dalt. Si mirem la wiquipedia, Economia:
“La extracción, producción, intercambio, distribución y consumo de bienes y servicios;
La forma o medios de satisfacer las necesidades humanas ilimitadas mediante recursos limitados;
La forma en la que las personas y sociedades sobreviven, prosperan y funcionan.
La distribución eficiente de los factores productivos en una sociedad”.
És evident que es tracta de l’extrem oposat a quan els estats parlen de que l’economia bé o creix, que consisteic enb fer créixer les bombolles que porten conseqüències com va portar la del totxo o com està portant la del turisme i que els que hi han guanyat excessivament en temps d’inflació no en deixen anar ni un. Al contrari. Si economia és per naturalesa equilibri, l’economia de la religió capitalista és el foment de les diferències. El que és de tots no és ningú però hi ha molta gent que pateix per culpa d’un deute públic creat pels vicis d’uns altres. Els estats amb la seva capacitat legislativa i executiva garanteixen que un a virtut sobreprotegida sigui la d’estirar, de tal manera que els més rics ( que en una democràcia ral serien considerats lladres són els més admirats i els models a segir. Està tan infectat que fins i tot els sindicats funcionen com lobies.
Hi ha recursos. Hi ha capacitat, però quasi tots els gestors socials estan mancats totalment de consciència d’espècie i ho enfoquen protegir-se ells fins i tot amb una tropa de guardaespatlles, de protegir als seus estats, que no vol dir les persones dels seus estat, sinó aquells que garanteixen la moma i els intercanviadors de favors.
L’independentisme ha escollit bé el terme que els identifica, ja que nació Catalunya ja n’és, que vol dir que és capaç de gestionar-se com a estat si els monopoli de la repressió franquista no li impedís. La independència ideal no seria la d’esdevenir estat, sinó la desaparició dels estat que marquen tràgicament el destí de cada humà. Tot és el seu curs, i poden passar segles sense que la humanitat esmeni aquesta desgràcia en odre de les seves necessitats de seguir la pròpia dinàmica. Per exemple, en nom dels drets d’una persona se la condemna a viure en una situació de sofriment o estat vegetatiu i depenen de on sigui per la mateixa cosa pot ser tracta com un heroi o un delinqüent.
La ciutadania catalana té un bon nivell de consciència social. No només com nació, sinó també quan a sensibilitat pels humans en general. Per això una república catalana estaria avançant molt en el progrés real ( que inclou aplicació dels recursos), però la solució real no serà fins que desapareguin els estat amb capacitat de legislar sense respectar els drets humans de tots, amb capacitat d’aplicació de les lleis segons els interessos dels jutges o clan, i per suposat estats amb capacitat d’enviar l’exercitat a bombardejar territoris.
Des del punt d evista de l’individu els processos són eterns. així, per exemple, els politeistes tenien els seus déus naturals que feien , per exemple que un a terra fos fèrtil i obtinguessin els favors de la collita, hibridant herois a fi d’acostar l’home als poders dels déus aquella seva fe a perseverat fins al punt de que arran uns homes hibriden la llavor per aconseguir collita. Això no vol de que entremig no hi hagi hagut etapes na tant negres com la de la involució de l’organització social actual on la mentida és base per tenir èxit. Democràcia és enriquir usurers, publicitat és donar el lideratge al producte anunciat sigui quin sigui, que vèncer a un altre vol dir guanya, que el poder és una propietat i no un servei.
L’humanisme sempre projecte molt enllà però en general és incompatible amb els que s’apoderen del timó. Per això els processos humana són tant lents. Per això l’independentisme català ha de tenir molta consciència d’estar en un procés. Suposo que tothom pot recordar qui tenia la fòbia al procés i per quin motiu. Tothom pot recordar la tècnica franquista de “descabezar” i castigar durament als representant que ells volien convertir en líders, com ascendents seus feien amb els caps de turc. Per sort la llei no els hi ha permès fer-ho físicament.
Per suposat que el camí que ha de transitar Catalunya és l’estat català , i l’atall dessota el pont de la feblesa de l’estat espanyol. L’imperio no pot sanar els seus tumors. Els té justament als òrgans vitals. Dependrà de si quan es donin les circumstàncies hi sigui tothom. Per això és tant important la consciència social.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €