Països Catalans

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Avui, 27 de juliol, fa quaranta anys de la mort de Joan Ballester i Canals. Potser a alguns lectors el nom no els dirà res, però segur que tothom, en un moment o un altre de la seua vida, ha vist la seua obra. Sobretot aquest mític mapa que ell va ser capaç d’editar en ple franquisme:

Ballester i Canals fou un editor i activista cultural i polític que va crear, amb les Edicions d’Aportació Catalana i amb la llibreria Públia, uns espais de reflexió i pensament sobre el país que encara avui són imprescindibles per a saber on som. Per haver publicat el 1962 el seu famós mapa dels Països Catalans, va ser jutjat l’any 1970 i condemnat a passar uns mesos de presó al mateix temps que la llibreria era objecte de diversos atemptats. Però la seua eficàcia com a propagandista no es va limitar al mapa. Ell també va fer populars expressions com ara ‘Entre tots ho farem tot’ i ‘De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó’. Ballester va ser un home de pedra picada amb una modèstia molt accentuada que segurament ha impedit que el seu nom tinga el reconeixement que mereix i que seria just. Joan Fuster, però, ho va reconèixer obertament quan va dir que la publicació del mapa era ‘la maniobra més eficaç’ en termes polítics que havia vist mai. No s’equivocava pas. Més recentment, Roger Palà n’ha reblat el clau dient que ‘no és un mapa, sinó una esmena a la totalitat’. Efectivament.

Avui, però, cal prendre l’exemple de Ballester i recordar-lo no tan sols mirant al passat. Perquè intuïsc que s’opera un canvi important al país i que una part de l’independentisme ix d’aquests tres anys de desconcert i resistència per la via que Ballester i Canals va practicar, que és la de l’autocentrament, l’autoafirmació.

El procés independentista, amb els seus alts i baixos, ha arribat a generar molta confusió ideològica. Tots tenim pressa, i aquesta pressa ha fet que en algun moment s’hagen buscat dreceres que a curt termini semblaven interessants, però que a la llarga comencen a esdevenir autèntics culs-de-sac. Ara, per exemple, una part de l’independentisme, polític i social, xala i es gasta diners amb els problemes de la monarquia espanyola. Tant, que arriba a semblar més conscienciat i interessat a resoldre la reorganització d’Espanya que no a eixamplar l’escletxa oberta entre Espanya i una bona part, una part notable, del nostre país.

Tot plegat és una conseqüència més del problema que fa temps que denuncie: aquest penós i empetitidor utilitarisme intel·lectual que fa de la teoria no el substrat sobre el qual recolzar-te, sinó una crossa per a les ambicions personals i partidistes. Una part de l’independentisme català s’ha llançat fa temps a un exercici poc homologable de reinventar la roda, fent veure que la disminució de la càrrega nacional és una bona estratègia per a aconseguir la independència. Una teoria, aquesta, que no aguanta no ja la comparança amb la teoria política internacional, ni la pràctica, sinó el simple contrast amb la realitat local.

Parafrasejant Fuster, avui podríem dir que ser una nació és la maniobra més eficaç per a esdevenir un estat. I ser una nació sempre, encara que l’autonomisme haja fet i continue fent mans i mànigues per evitar-ho, comença per pensar-se i representar-se a un mateix com una nació. Separada, com totes les nacions. Ballester no en va tenir cap dubte: el mapa dels Països Catalans és inassimilable per Espanya i França, ens separa automàticament. Cosa que el franquisme va entendre. Si ell haguera imprès un mapa de les quatre províncies, potser no hauria anat a presó…

Una de les conseqüències dels fets del 2017 és que la violència espanyola ha fet desaparèixer totes les prevencions que el sistema autonòmic i el pacte postfranquista havia creat. I per això dins mateix de l’independentisme s’estableixen noves línies de fractura, que no són sinó clarificacions, potser difícils, costoses, fins i tot personalment, de vegades. Possiblement per primera vegada en la història contemporània, ara hi ha un gruix notable de catalans, no un sector marginal com sempre hi ha hagut, sinó un gruix prou notable per a guanyar eleccions i tot, que ja no sent absolutament res envers Espanya, excepte unes ganes enormes de marxar. I, en tot cas, una justificada aversió.

I, al mateix temps, passa un fenomen al qual no donem la importància deguda, que és molta: hi ha un gruix d’espanyols que viuen als Països Catalans que, obertament, ja no es reconeixen com a catalans, ni volen ser-ho. S’inventen arguments certament exòtics però ben significatius, com ara el ‘dret de la no integració’ que una certa esquerra caviar fa córrer aquests darrers dies. Tot i la feblesa evident dels seus arguments, utilitaris i buits, perquè només proven de dissimular el caràcter radicalment colonialista i per tant antidemocràtic del discurs, això que diuen, i el fet mateix que passe, ens hauria de fer pensar i reflexionar a tots. Per entendre millor, sense totes les rèmores conceptuals d’un temps passat, com cal continuar endavant.

 

PS. Per a celebrar i recordar com cal Joan Ballester Canals, el Foment de Girona demana que avui fem fotografies de mapes dels Països Catalans per a penjar-les a les xarxes amb l’etiqueta #elfomentdelmapa. Ací trobareu trenta mapes curiosos dels Països Catalans i ací deu preguntes i respostes sobre què són. Als blocs de VilaWeb, avui parla de Ballester i Canals Jordi Martí i hi trobareu també aquest article del Llamp i, entre més, aquest apuntament de Jaume Renyer.

PS2. Després d’haver publicat l’editorial s’ha sabut la mort d’un altre gran, Lluís Serrahima. Serrahima va ser el pare de la nova cançó i l’autor de la lletra de ‘Què volen aquesta gent?’. Persones com Ballester i Serrahima van sobreposar-se al franquisme però, sobretot, van saber articular estratègies per la llibertat d’una gran eficàcia, amb molt poques eines a la mà. Per això són exemples de vida i de pensament que cal seguir encara avui.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.