La independència el febrer del 2025 a tot estirar? I per què no? (I)

Com a moviment, hem fet un retrocés important en les coses immediates, però també som en el punt històric culminant de la confrontació amb Espanya

Vicent Partal
29.05.2022 - 21:40
Actualització: 30.05.2022 - 08:03
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Dijous de la setmana passada vaig participar en un acte organitzat per l’ANC a Banyoles. Entre el públic, hi havia l’ecòleg Ramon Folch. Folch és un dels nostres científics eminents, però també és una persona que, en el curs dels anys, ha demostrat en gran manera la seua implicació amb la societat i el país, i la seua enorme i afinada capacitat d’anàlisi. I quan el debat va derivar cap al pessimisme i la decepció, Folch va prendre la paraula en sengles intervencions, per mi memorables, que m’agradaria provar de transcriure-us avui, encara que això que faré siga solament un reflex pàl·lid d’allò que vam viure.

Abans aclariré que les seues paraules m’han esperonat a fer una repassada a vista d’ocell de la situació del procés d’independència, perquè crec que, després de tot allò que vam viure la setmana passada, hem tocat fons i cal. Però també perquè estic molt cansat, fart i tot, de la tristesa i l’abatiment que plana dins el moviment independentista. Miraré de fer-ho aquesta setmana amb una sèrie d’articles editorials que us demane que tingueu l’amabilitat de tractar-los com un tot.

La corba portadora i la corba descriptora

Gràcies al seu ofici, la primera intervenció de Folch va descriure un element capital per a entendre la nostra realitat –i, de fet, qualsevol realitat. Ens va recordar que, segons l’escala que fas servir per mirar, es veu una cosa o se’n veu una altra.

Concretament, va parlar de la diferència que hi ha en representació estatística entre la corba descriptora i la corba portadora o corba resultant. La terminologia pot fer arrufar el nas, però estic més que segur que tots entendreu la descripció gràfica. Una corba descriptora és la que descriu el moviment més concret i immediat i sol representar-se amb moltes dents de serra. Perquè, a curt termini, els esdeveniments solen ser caòtics i contradictoris. En canvi, a llarg termini, la corba portadora pot donar una imatge molt diferent del mateix fenomen, perquè allò que reflecteix no és, per entendre’ns –i ara banalitze–, el minut-a-minut sinó l’any-a-any. I és d’acord amb això que es fa perfectament possible la coincidència en el temps d’una corba descriptora en què el procés d’independència és en un moment de baixada depriment i una corba portadora en què és en l’apogeu. Si fa no fa com explica aquest gràfic rudimentari:

 

Apel·le a la vostra memòria perquè entengueu que això que explique no és pas cap subterfugi per a fer pujar la moral. Recordeu, per exemple, el post-9-N. La convocatòria d’aquella consulta va originar un trencament absolut entre CiU i ERC. I supose que tots deveu recordar, ni que siga vagament, el solemne discurs d’Artur Mas del 25 de novembre de 2014 a l’Auditori del Fòrum de Barcelona, després de la votació, en què proposava d’anar a fer la independència. I que, una setmana després, Oriol Junqueras li va respondre amb un altre discurs en què li portava la contrària en tot, el 2 de desembre al Palau de Congressos de Catalunya. Aquells dos discursos van convertir la política catalana en una guerra freda de partits. No es parlaven entre ells. Els militants de tots dos grups s’insultaven i en algun cas es van agredir i tot. No recorde un moment més desesperant que aquell, en què tot semblava definitivament perdut.

La corba descriptora, en el moment dels dos discursos, devia fer una dent de serra tremenda cap avall. Però, en canvi, vist amb la perspectiva de la corba portadora, tot allò que va passar entorn del 9-N va significar una pujada enorme que desembocà en la sorprenent i inesperada formació de Junts pel Sí, que es va presentar a la terrassa del Museu d’Història de Catalunya el 20 de juliol de 2015, mig any després de declarada la guerra civil independentista –si ho puc dir així. I tot allò que va venir després.

Arribats ací, la tesi central que Folch va descriure de manera brillant diu que si mirem la corba descriptora, hem fet una baixada impressionant en molt pocs dies; però si mirem la corba portadora, som en un dels moments més enlairats, si no és el més enlairat, del procés d’independència de Catalunya. Alerta!, no parlem, necessàriament, de dades electorals, de xifres de votants. Però sí de l’avanç del conflicte en la línia del temps. I, precisament, dijous Pedro Sánchez havia dit al congrés espanyol que és clar que fan servir Pegasus per espiar-nos. I què pot significar això sinó que ens considera directament enemics, els enemics d’Espanya, els enemics de qui Espanya té por? I què vol dir que Espanya, i el PSOE, es descare d’aquesta manera, sinó que no pot dominar-nos d’aquella manera de “muelle”, tal com aconsellava Felip V, i ara, per l’agudització del conflicte, ha d’enderrocar tots els ponts per poder defensar-se?

Vist en aquest context i amb aquesta perspectiva, és evident que l’actual govern és un desastre nacional que cal fer fora tan aviat com siga possible –i això ho vaig dir jo i no pas ell. Però, vist de la perspectiva històrica del conflicte nacional, nació contra nació, que enfronta Catalunya amb Espanya, el combat no és ni de bon tros acabat ni tampoc decidit en favor d’Espanya. Diria que més aviat a l’inrevés.

La batalla de les Ardenes

Continue relatant la intervenció de Folch –i espere que ell tinga la benevolència d’acceptar l’abús intel·lectual que en faig– perquè encara va reblar més el clau recordant una altra obvietat, aquesta centrada en la Segona Guerra Mundial.

Vista ara, la Segona Guerra Mundial va ser victoriosa per als aliats. Però hauríem de recordar i entendre que això no va ser així el 1939, quan Alemanya envaí Polònia. Ni el 1940, quan envaí Noruega, Dinamarca, els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg i França. Ni el 1941, quan hi hagué Pearl Harbor i el començament de l’ofensiva sobre la Unió Soviètica. Perquè no fou fins el 1942 que els aliats començaren a guanyar batalles. I algunes de ben contradictòries. La batalla de les Ardenes, per exemple, la començà guanyant clarament Alemanya quan es desfermà, el 16 de desembre de 1944, i no fou fins el dia 24 que els aliats no aconseguiren de frenar l’ofensiva i capgirar la sort.

A partir d’aquesta constatació, Folch es demanava si quan Churchill va pronunciar el seu famós i emocionant discurs davant els Comuns el 4 de juny de 1940 –“lluitarem a les platges…”– cap londinenc podia imaginar-se que guanyaven ells. I la resposta òbvia és que no, de cap manera no era possible d’imaginar-s’ho. És clar que no. Londres, aquells dies, aquelles nits, rebia bombardaments en massa i Alemanya acabava d’envair mig Europa sense gairebé oposició. I amenaçava l’illa. La situació no podia ser més desesperada.

Què vol dir, això? Que una guerra, un conflicte, tan sols s’explica bé al final. Així doncs, és evident que hem perdut moltes batalles. Innecessàriament i per l’estupidesa pròpia gairebé totes. Però també cal dir que ells no guanyen. I, en qualsevol cas, aquells qui vulguen discutir aquesta afirmació almenys haurien de reconèixer que encara som enmig d’una guerra, mal que siga metafòrica, amb una boira intensa que ens tapa els ulls i ens dificulta la comprensió del terreny que trepitgem. I que, per tant, pot passar qualsevol cosa. Però que ja fa dotze anys que hi som abocats, cosa que diu moltíssim de la nostra resiliència i la nostra capacitat. D’aquesta perspectiva, i disculpeu que siga tan directe, donar-se per vençuts a mig camí o creure’s la propaganda enemiga no és pas una posició assenyada. Ni tan sols racional. Diria que ni tan sols decent.

(Demà continuarà.)

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Jordi Pedemonte
Jordi Pedemonte
29.05.2022  ·  22:37

Ara mateix no és que cregui la propaganda, no crec res de res de ningú.
Però veig que fa la generalitat i és destruir el país.
Internacionalment segurament ho tenim millor que despres del 1-O, però internament no hi ha projecte i els que manen is es diuen independentistes o simplement catakans tenen el projecte de destruir-nos a canvi de cadira, sou i tranquilitat legal.

Josep Usó
Josep Usó
29.05.2022  ·  22:46

Hi ha dos fets inqüestionables: Primer: ells fan tant com poden per enfonsar-nos i només poden amb les institucions autonòmiques (que són sota el seu control des del començament). Segon: nosaltres, com més va, més emprenyats estem. I sabem que els podem guanyar i enfonsar, que ja ho varem fer fa cinc anys. El problema era que varem confiar ens uns professionals ineptes; però el moviment de la gent és impossible d’aturar. Ho veiem cada dia. Seguim. Cal mirar lluny i no només l’endemà.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
29.05.2022  ·  22:48

A través dels seus peons (polítics, judicials, policials, mediàtics, econòmics) i amb la inestimable participació dels seus quintacomumnistes i col.laboracionistes diversos, l’estat espanyol intenta introduir als nostres cervells el mecanisme de la “indefensió apresa”
https://unilateral.cat/2018/12/03/la-indefensio-apresa-larma-de-lestat-espanyol-contra-el-poble-catala/
Malgrat tot el seu poder i recursos, no se n’ha sortit de forma clara.
Com va dir aquell: “al loro, que no estamos tan mal”.
Aetos 2025!

Guillem Canet
Guillem Canet
29.05.2022  ·  22:55

Aragonés és un buròcrata expert en sobreviure i escalar posicions però de lider 0 patatero. col.locada cobrant sous desorbitats sense cap qualitifació ni experiencia. Es la forma que té aquest regim de comprar voluntats. Una minoria amb el poder dona pinso a una estructura jeràrquica i qui es mou de la foto es queda sense pinso.

Entretant, la gent te prou feina amb el dia a dia, la feina, els fills, els pares ..etc. Gràcies a això el sistema de casta es perpetúa i la casta tendeix a fer-se més gran fins al limit que pot soportar la resta de la clase productiva; treballadors, autonoms, petites i mitjanes empreses, profesionals (fora del sistema evidentment, no hi entren els jutges per exemple)

No sé com ho farem. Però ens hauriem de presentar amb una llista combativa però amb una xarxa que donés suport legal i econòmic als qui vagin caient pel camí. Aquesta xarxa l´hauriem de finançar entre tots i anar comptant la despesa de cadasqun per quan s´assoleixi la independència desde el govern es pugui tonar. Alguna cosa aixi, si no no ens en sortirem. Potser es podría organizar des de l´ANC

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
29.05.2022  ·  22:58

Ho sent, però et contradiré: aquesta guerra la venim lliurant des que els Agermanats dels regnes de Mallorques i València vam intentar fer sengles repúbliques “a la manera de la de Venècia” i contra tot un Emperador, Carles V d’Alemanya. I encara diria més: som els “Urgellistes” continuadors d’En Jaume d’Urgell, mort a Xàtiva pel Compromís de Casp i la seua negativa a entronitzar una monarquia aliena.

No és paranoia, sinó que, cada dia, a cada racó de la nació he vist durant tota la meua vida un “contínuum” de petits conflictes que hi ha mantingut encesa la flama de la llibertat d’aquesta nació.

Si no, a sant de què, un “xurro” com jo, s’haguera alineat al costat d’uns “perdedors de mena” que tracen les informacions provinents de la propaganda colonial i llurs sucursals instal·lades a dintre de la nostra nació, a fi i efecte, de desmoralitzar la nostra “tropa”?

És aquell paràgraf d’en Joan Fuster que descriu al pròleg de “Nosaltres els Valencians” quan enraona sobre l’estrabisme dels col·laboracionistes i 5ªcolumnistes entre les ordres que reben des de Màdrix i el que féiem nosaltres que explica la dissociació entre les dues estatístiques que va emprar encertadament En Folch, i n’emprem en tots els comportaments de materials, socials, etc…per no seguir un capteniment lineal i proporcional “ad infinitum”.

Josep Blesa (València)

Ho aconseguirem segur, i no ha de trigar massa.

Josep Blesa (València)

Miquel Amorós
Miquel Amorós
29.05.2022  ·  22:59

Estic ansiós per conèixer el perquè d’aquesta data: febrer del 2025.

El Deulofeu la situava cap allà el 2028 o 2029, oi?

En tot cas és dins d’aquest segle. I inclus d’aquesta dècada.
Potser encara ho veurem i estic molt content.

No com el que diuen mossen Junqueras i els seus ‘palmeros’, que serà potser i amb sort, el segle que ve?
Es que ni ho diuen. Una utopia.

Ramon Ausió
Ramon Ausió
29.05.2022  ·  23:03

La ciència i el coneixement sempre aporten llum a la foscor, és per això que en aquests moments i sempre és necessària la intel·lectualitat del pais per que ens ajudi a veure on som, i no acabar corrent com pollastres sense cap.

Joan Vilarnau
Joan Vilarnau
29.05.2022  ·  23:15

Personalment, el que em desespera internament més ara mateix és pensar què hauria passat si haguéssim aconseguit la independència el 2017 i aquesta hagués estat implementada per aquesta classe política que tenim ara.

La independència no acaba el dia que s’aconsegueix. Gairebé podríem dir que és quan comença!

Joan Julià
Joan Julià
29.05.2022  ·  23:20

Hi estic d’acord, sempre cal veure les coses en perspectiva i no en distància curta.
Segueixo pensant, però, que ens cal insistir en la nostre potencial econòmic -situació geogràfica, economia productiva- que atrau inversió de capital internacional, i així presionar on i a qui calgui per aconseguir els suports necessaris.
Queda clar que aquest Govern mediocre no té la capacitat -voluntat?- per fer-ho i cal fer-lo caure. Hem de superar l’actual i covarda dinàmica de partits i recolzar aquella opció que ens dóna la garantia que treballa per la causa i no pel partit. El CxR.
Salut!

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
29.05.2022  ·  23:32

Jo noto desconfiança respecte els partits polítics. La gent hi és. No hem canviat d’opció però estem desenganyats dels líders polítics.
Les úniques alegries han vingut de l’exili. Però a l’interior, EL GOVERN EFECTIU què fa? ERC dona suport al govern de Madrid a canvi de res. Fa el paper de la trista figura. Em sap greu. Pensaven fer com l’antiga convergència però no en saben.
Han aturat la mobilització dos anys. Només serveix per reforçar el govern espanyol que pot mostrar a Europa que ací no hi ha cap problema.

joan rovira
joan rovira
29.05.2022  ·  23:34

D’un fet hi ha moltes versions; però, d’un (esdeveniment) com el Primer d’octubre en ressonància generacional amb el 1976 i 1931, no.

Una altra cosa, són aquells interessats en repetir les claudicacions i versionar el 1982 i el 1939 per amagar i desvirtuar la força democràtica del poble sencer.

Per tant, el primer d’Octubre va ser i perdura com un triomf aclaparador de la democràcia a Catalunya i, una altra cosa, és la pèssima gestió pels partits polítics i associacions.

Que maluradament, en lloc de fer autocrítica els responsables polítics, mediàtics i professionals; han buscat dreceres, mitjançant comparacions encobridores, al meu entendre empobridores.

El Primer d’Octubre és un esdeveniment (un nom) d’èxit permanent que evoluciona de manera imparable. Que porta un verb associat, sens dubte, d’acció que continua mitjançant la descolonització.

Que indica una fase diferent, destinada a la descodificació de les baules que impedeixen, des de l’interior, l’alliberament guanyat a l’estat opressor de manera democràtica i tant impressionant com inesperada per alguns.

Fase, que es produirà per sectors professionals, a la manera que ho fan els ensenyants o els sanitaris o altres grups que s’adonen de la incapacitat de l’actual format de la comunitat autònoma catalana enfront dels reptes del país.

I, per descomptat, el camí l’assenyalen els lluitadors per la independència, que per la repressió, tenen un nom com Josep Miquel Arenas, Tamara Carrasco, Marcel Vivet, Adrià Catasús, Laia Roca, Lluís Mollón, Brian Bartes, Pol Vidal, Max Castellarnau i tants altres.

Però, sobretot, un comportament transversal, res a veure amb les receptes de determinats spin doctors dels manipuladors oficials des de la premsa, departaments universitaris i altres viaranys dels interessos oligàrquics, que pretenen alterar el moviment natural de les consciències.

Si el verb del Primer d’octubre era (ajuntar-se) estem transitant, mitjançant aquests lluitadors per la independència, en el camí de (trobar-nos) per a construir, simultàniament a la descodificació, el subjecte social, de justícia, econòmic i cultural del nou estat en forma de República catalana, de manera natural.

Frederic Varela
Frederic Varela
29.05.2022  ·  23:37

Em sap greu discrepar. Si la raó, el convenciment i l’elaboració de teories socials reeixides portessin a la independència, Catalunya ja seria independent fa temps.
El que conte és fins on estan disposats a arribar i què estan disposats a perdre els contendents. Espanya ja sabem que està disposada a fer el que sigui i a perdre el que calgui per evitar la independència de Catalunya. I els catalans independentistes, fins on estem disposats a arribar i què estem disposats a perdre? Penso que ara mateix molt menys que el nostre contrincant. Podem filosofar tant com vulguem, però la balança està clarament desnivellada.

Alons Navarro
Alons Navarro
29.05.2022  ·  23:38

La gran inconcreció i aturada que hi ha, amb tota la càrrega de crítiques cap als partits independentistes que mos han abandonat, és només el temps-encara que viscut massa llarg- que cal per a pair el procés frustat i rellançar-nos de nou amb les idees més clares i directes cap a la independència que ha de salvar-nos de la desaparició com a poble. Ells seguiran distraent-nos per camins autonòmics però fracassaran.

Jaume Riu
Jaume Riu
29.05.2022  ·  23:54

L’AVANÇ DEL CONFLICTE
M’agrada la proposta de reflexió que vol fer Vicent Partal en els propers dies per estimular l’independentisme amb l’excusa ben trobada de reproduir les paraules de Ramon Folch.
Fa anys que l’augment de l’entropia en l’univers de les relacions de Catalunya amb el regne d’Espanya té molt bona pinta, com una prova de com avança el conflicte en la línia del temps.
No podia ser més positiva l’anàlisi de veure l’augment del desordre com una demostració estimulant de l’esfondrament històric del somni d’Espanya, igual que és estimulant la independència imparable de Catalunya.
La ciència demostra que l’entropia -el desordre- de l’univers, augmenta contínuament per evolucionar.
Ah, i l’entropia és un procés tèrmic irreversible, per això son tan positives les paraules de Ramon Folch quan explica el sentit de la corba resultant de la història recent de Catalunya i d’Espanya, en els darrers dotze anys.
Bona feina, Partal.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
30.05.2022  ·  00:04

Té raó Ramon Folch en que cal observar escrupulosament els fenòmens. La racionalitat és una eina.
Pel que fa a les dates i a la decència esperarem a llegir, amb interès, la resta d’editorials.

Mercè ariza
Mercè ariza
30.05.2022  ·  00:04

A parer meu som molts els independentistas de soca arrel que tan sols esperem que algù ens cridi a sentirnos part de tot aixó i crec que aquet tems s´acosta. !Visca la terra!

Cèsar Bonnín
Cèsar Bonnín
30.05.2022  ·  00:08

Ens obriran la porta de bat a bat i ens faran el passadís, però no sortirem. Som un poble poruc i adolescent, no volem responsabilitats. La nostra superioritat moral era l’excusa que ja no s’aguanta. Els nostres polítics ens han ensenyat que en això tampoc som millors que els espanyols. S’ha vist que els independentistes segueixen sent un 10% com fa 30 anys, no un 52%. La resta estan ben assimilats. Aquesta mena de reflexions ara fan més pena que altra cosa.

Antoni Soler
Antoni Soler
30.05.2022  ·  00:11

300 anys no poden donar peu lamentablement a cap corba portadora q convidi a un optimisme de una manera propera .Tant de bo tingui raó vostè i no jo

Ramon Baiges
Ramon Baiges
30.05.2022  ·  00:12

Sempre he pensat que per a arribar a la independència Catalunya necessita líders carismàtics aquí i governants corruptes o almenys ultranacionalistes a Madrid. Això ho vam tenir el 2017 amb Puigdemont i Rajoy, Soraya, Cospedal. Amb Sánchez allà i el mediocre (o babau pactista) Aragonès aquí estem a anys llum. Malauradament, ens cal rebre hòsties i maltractes per a despertar.

Joan Carles Melgarejo
Joan Carles Melgarejo
30.05.2022  ·  00:15

D’acord amb el lema de què hem perdut batalles però no la guerra, i el símil del Churchill. Però seguint el mateix fil, nosaltres no podem esperar, com el Churchill, que els americans i els russos ens salvin la cara mentre ens ho mirem. O intentar aturar els cops. Les guerres mai es guanyen defensant; en algun moment cal atacar. Prou de “no passaran” que és un lema estúpid que parteix d’una negació, i implica que es renuncia a la iniciativa. Aquest lema (creat a més per un feixista) va costar a Europa centenars de milers de morts a Verdun per a no-res i va estar a punt de costar-li la guerra a França. I ja es va veure què va passar a la guerra del 36-39. Doncs be, per a atacar cal acumular forces, que l’enemic no sàpiga per on venim, tenir objectius clars i no difosos, una estratègia intel·ligent feta per bons comandaments (però estar disposats a improvisar sobre la marxa si cal) i tropes que confien en ells i en la victòria. I tots, comandaments i tropes, estar disposats a fer tots els sacrificis que calgui, no pas a esperar que els facin els altres o que no passi res…I si l’enemic és fort i decidit, millor, perquè tant més gloriosa serà la victòria. I aleshores, ni corbes oscil·latòries ni res, línia recta i acabem, que hi ha altra feina després!. Eis…que és un símil…o no?

Lluí Mor
Lluí Mor
30.05.2022  ·  00:54

Son de la llarga!!! Un argúment infumable, de parvulari.

Josep Gualló
Josep Gualló
30.05.2022  ·  01:20

ÉS IMPRESCINDIBLE QUE DESMUNTEM LA MENTIDA DE JUNTS

Junts per la Independencia es va formar amb la unió de ERC i l’antiga Convergencia (amb el nom que uses llavors).

Despres de rebutxar alguns noms, es va escollir a Puigdemont com a MHP. Però ai las, de vicepresident Junqueras.

Aparentment anaven units per fer la Independencia mitjançant un referendum en un famos dia 1 d’octubre. El poble vam anar per totes i al MHP Puigdemont es pensava que el govern també.

Junqueres era el responsable de preparar tot el sisatema financer per la Republica Catalana. Mai va confirmar ni dementir res. Quan el MHP li donava instruccions, ell escoltava i callava, mai va preperar res del futur sistema financer. Faltava a moltes reunións perquè d’amagat negociava amb Madrid que Catalunya continues com una autonomia de la Espanya del “café para todos”.

Quan va ser l’hora de proclamar la República va confessar a Puigdemont que no es podia proclamar perque per la part econòmica no hi havia res preparat.

El MHP Puigdemont va fer aquella maniobra de proclamar la republica i aplaçar l’aplicació, que ningú va entendre. Junqueras va resucitar ERC i ells van començar a actuar com si mai haguessin sigu de Junts.

La mentida ha quedat a la vista de tothom.

Ramon Perera
Ramon Perera
30.05.2022  ·  01:48

Diria que en realitat no coneixem les forces que impulsen l’evolució de les societats. Malgrat això, sí que podem observar aquesta evolució i sabem que els canvis substancials no es produeixen de cop i volta, encara que puguin ser més o menys ràpids.
El “problema catalán” no ha desaparegut. Això ens ho mostra Espanya amb el seu comportament. I per la nostra banda està clar que tenim un bon nucli resistent.

Dit lo anterior, lo que preocupa no és el grau de fortalesa d’España, que no variarà massa, sinó la manca d’un element coordinador i director de la nostra gent, que no pot formar-se a partir de l’actual sistema polític. El CxR pot ser el ‘govern/representant’ a l’exterior, però cal un ‘govern’ a l’interior.

La independència suposa el trencament dels esquemes anteriors i la formació de nous esquemes. Això és una revolució i demana confiança en nosaltres mateixos. En el seu article d’avui Joan Ramon Resina expressa una idea propera. Per ser pràctic, en transcric una frase: “Els polítics d’ara no tenen ni idea de la importància de la moral nacional. Arraulits entre el bastó dels tribunals i la pastanaga del càrrec, arrosseguen la política pel pedregar de la indignitat.”

Jaume Parisi
Jaume Parisi
30.05.2022  ·  04:53

Te tota la rao en Ramon Folch amb l exemple de la “portadora” i tenim molt clar que la guerra la guanyem nosaltres:

==》Cal recordar que quan a l 1O vam refrendar la independencia, ñ va escollir la resposta judicial en lloc de la politica o de la militar. I si va optar per la judicial va ser per que era la que mes endarreria la independencia real doncs per les vies politica i militar era quasi be immediata. I de moment ja ho ha rendibilitzat amb mes de 100.000 MM d €.

==》La via judicial esta arribant al seu final tot i que la Covid l ha allargat un parell d anys mes del que li tocava, pero veiem que molts botiflers intenten vendren s un segon indyref invalidant ells mateixos el resultat de l 1O quan els TJUE i TGUE estan a punt de començar a pronunciar se; no els ho podem permetre.

==》La resposta dels indepes al final de la via judicial ha de ser passar per sobre de tota la classe politica recordant los hi
el resultat de l 1O VALIDANT nosaltres mateixos la independencia. Per aixo
haurem de forçar los a la DUI emparats amb la proteccio juridica que ens donaran les sentencies d aquests tribunals.

O LLAVORS O MAI ! ! !

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
30.05.2022  ·  04:56

Moltes gràcies, Vicent! Ja espero amb candeletes la resta de la sèrie d’articles editorials que continuaran aquest tema.

Josep Calbet
Josep Calbet
30.05.2022  ·  05:37

Llegiré amb atenció les editorials d’ aquesta setmana.
Estic molt d’acord amb el comentari d’en Josep Gualló – tot i que el títol pot fer pensar en una altra cosa: Junqueras i els seus acòlits han sigut, i sòn, tòxits per avançar cap a la independència.

També amb el discurs de Frederic Varela Què estem disposats a jugar-nos-hi els catalans?

A nivell econòmic ja sabem que poc. Els del sotogoverno res -tenen molta por de perdre la menjadora.
I respecte els de peu de carrer – els que no estem aferrars a la mamella autonòmica? Tampoc en podem ser massa optimistes. Molts no s’apunten al Consell per la Republica, perque han d’ aportar 10€! Ha, ha. Clar que hi tè a veure la propaganda junquerista que té a les seu servei els medis de comunicació (publics i molts de privats).

I la clau sòn els diners!
Per la comunicació i, sobretot, perque el nou Estat pugui fer les primeres passes. I, perque no, per comprar el sotogoverno.

Fa falta un banc, lluny de les urpes del Estat!
Espero que estigui avançat!

I atenció a la propera que ens voldran fotre. Ahir Mrs Lagarde proposava rebaixar el deute agafant un 10% del estalvi privat. I, no crec haver-ho somniat, wl Gobierno està preparant una llei mės o menys en aquest sentit, per, en cas de fallida, incautar recursos privats.

Aquest 10%, us el jugarieu per fer possible el nou Estat independent?

PAU BOLDU
PAU BOLDU
30.05.2022  ·  06:07

La taula del diàleg es la GRAN ESTAFADA per apagar i matar el moviment independentista. Junqueras treballa per España contra els catalans, i ja es hora que marxi o sigui expulsat d’ERC

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
30.05.2022  ·  06:37

Està clar que Aragonès és el nostre Chamberlain entestat en la taula de diàleg amb Hitler i deixant-se aixecar la camisa per Hitler que no va complir cap dels acords.

Està clar que igual com Chamberlain Aragonès a l’hora d’escollir entre deshonor i guerra ha escollit deshonor i hem tingut guerra.

Però potser que ja va sent hora de que el nostre Churchill arribi.

jaume alcacer
jaume alcacer
30.05.2022  ·  07:38

L’ultima frasse ho diu tot , es una indecencia el que esta fent l’actual govern , i aqui entren tots……

Maria Immaculada Gálvez
Maria Immaculada Gálvez
30.05.2022  ·  08:12

Amb els lampeduses que ens han dut on som i que s’han afanyat a posar-se la samarreta independentista quan ja el peixalcovisme hereu de la bona burgesia molt espanyola dels aranzels que van enriquir els rebesavis amb productes ja caducs a Europa aleshores que ara ens vol vendre com a nou estat el desguàs de les estructures públiques que ens queden de l’antic i la destrucció del patrimoni i de la natura, anem pel pedregar. I això no són esquerres ni dretes, només cal mirar els països europeus on diem que ens volem emmirallar.

Pep Agulló
Pep Agulló
30.05.2022  ·  08:37

“INDEFENSIÓ APRESA”

Jo també Vicent: “estic molt cansat, fart i tot, de la tristesa i l’abatiment que plana dins el moviment independentista.” Potser la meva reduïda exposició social em dona un avantatge per reconfortar-me l’esperit, però aquest desànim tan estès, procuro de buscar-li explicacions, perquè no serveix de res fer de contrapès emocional. No convenç a ningú, i es tracta de fer capgirar la consciència sobre esdeveniments que estem vivint. Hem de ser subjectes responsables i cal apel·lar a les raons que ens dona la visió d’àliga…

El tema que planteges d’en Ramons Folch és una observació científica. D’entrada la mirada del dia a dia no ens permet formular hipòtesi general perquè aquesta no és pas la suma les moltes “dents de serra” sinó la representació d’una complexitat amb moltes més variables en el temps. Aquí deixo pas al relat aclaridor de l’editorial…

Voldria fer un petit apunt en el tema del perquè d’aquesta brama de desànim tan estès des d’un vessant neuropsicològic com explica David Bueno.

Estudis dels anys 60. Pennsylvània. Troben la base d’un fenomen neuropsicològic denominat: “indefensió apresa”.

Alguns dels símptomes: sentiment de frustració i desànim, renúncia a drets irrenunciables, manca d’esforç en superar aquestes situacions, disminució de l’autoestima, apatia i passivitat, manca de motivació, i deixar-ho tot per més endavant.

S’han identificat diverses xarxes neuronals com a responsables d’aquests canvis de comportaments que cita Bueno. Aquests estudis donen una resposta clau: no tothom reacciona a les situacions que generen “indefensió apresa”. Ser-ne conscient , crear motivació, autoestima i esforçar-nos a no renunciar a res podríem, com diu D. Bueno:

“…que per evitar la indefensió, no hem d’acceptar allò que no podem canviar,
hem de treballar incansablement per canviar allò que no podem acceptar”

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
30.05.2022  ·  09:14

M’agrada la visió optimista del Prof. Folch. Potder sí que ens anem apropant a la independència. Però pel camí hi estem perdent la llengua!! No voldrem pas una independència com la d’Irlanda, amb l’omnipresent llengua dels colonitzadors, oi? Sembla que l’oficialitat de la llengua pròpia serveix només per donar un nom exòtic a la policia (Garda; Mossos). Per no esmentar la guerra civil entre els del mentrestant i els de tot o res, que a Irlanda va provocar morts i dolor, a més de la partició del país.

RAMON PROS
RAMON PROS
30.05.2022  ·  09:24

Molts catalans no tenim la més mínima intenció de donar un pas enrera un cop iniciada la marxa cap a la independència. Ahir un panflet propagandístic de Vox a Andalussia em va fer saltar fulminantment al parlar de “depuració” de l’independentisme català. Em va fer treure de l’arxiu el paper del “Gobierno Militar de Barcelona del 18 d’octubre de 1939” de la depuració franquista del meu pare, per fer el que calgui.

Adrià Arboix
Adrià Arboix
30.05.2022  ·  09:24

Molt interessant i necessària aquesta visió científica del professor Folch.

Josep Manel Ximenis
Josep Manel Ximenis
30.05.2022  ·  09:35

Comparteixo la idea d’en Partal, però, i espero que ho analitzi els propers dies, tenim un greu problema que ens està impedint avançar cap a la independència i que ho fa des de fa força temps: els partits polítics autoanomenats ‘independentistes’ , que són el veritable entrebanc per el nostre país. Que el colonitzador faci tot el possible per mantenir-nos colonitzats ja ho esperem, però que ho facin els que s’autodefineixen com a ‘catalans’ és el que deixa fora de joc a la societat catalana.
I no ho oblidem, els qui col·laboren (ERC, JUNTS, CUP) amb els colonitzadors (PSOE, podemos, PP, ciudadanos i VOX) són colonitzadors.

ENRIC CALVET
ENRIC CALVET
30.05.2022  ·  09:42

Molt correcte
En la línia de de d’Alexandre Deulofeu
Jo penso que teniu raó

Rafael Benavent
Rafael Benavent
30.05.2022  ·  09:43

Som, amb Espanya, un matrimoni a la força, mal casat. No hi ha estima lliure, entre iguals. Ni empatia. Ni admiració. Ni millors ni pitjors, configurem dos cultures diferents que podem enriquir-nos i complementar-nos, però separats, no al jou de l’altre. Així, mai serem amics.

Oriol Ribera
Oriol Ribera
30.05.2022  ·  09:53

Harvard preveu una Catalunya independent l’any 2025

Jordi Joaquim
Jordi Joaquim
30.05.2022  ·  10:01

A mi em sap greu i em dol, pero sense politics ni funcionaris sumant o pro-actius, no ho veig a no ser que fem una revolta “fisica” al carrer. Entenc el raonament, i uso els tipus de corves en la meva feina per analitzar el mercat, pero no ho veig en el nostre cas.

Salvador Manich
Salvador Manich
30.05.2022  ·  10:14

Gràcies Vicenç per l’explicació. Entenc que la corba portadora és la que reflecteix el sentiment majoritari de la gent (en el context d’independència). I vull pensar que, malgrat tot el soroll dels partits d’aquí i dels polítics d’allà, cap dels que creiem en la independència ho hem deixat de fer, ans al contrari. Perquè el projecte d’Espanya no engresca, i la mateixa Espanya ho recorda sovint. Per mi els exiliats i el CxR és l’única petita llum que es veu en la foscor.

Jordi Torres
Jordi Torres
30.05.2022  ·  10:15

Molt interessant aquest concepte de corba portadora i descriptora que exposa el Ramon Folch. Immersos com estem en un procés històric, ens costa percebre la direcció on anem. Tenim un problema d’escala, ens apressem a treure conclusions de llarg termini, basant-nos en la muntanya de declaracions i notícies que ens arriben cada dia i que oculten dins seu, com si fossin grans d’or, els fets verdaderament rellevants. Cal invertir temps i esforç a destriar el gra de la palla, per això hem d’estar molt agraïts als mitjans de comunicació que, com VilaWeb, tan escassos, ens ajuden a fer-ho amb professionalitat. Com a mínim, jo ho estic.

Seguiré amb atenció les teves properes editorials, Vicent.

Albert Barrachina
Albert Barrachina
30.05.2022  ·  10:23

Molt bé això de la indefensió apresa. Descriu molt bé l’objectiu de l’estat Ñ que, des de 1714 promou que nosaltres mateixos siguem l’instrument de la nostra destrucció com a poble. El que està passant de l’1 O ençà no és més que un exemple més d’aquesta repugnant màquina que fan servir.
Però el fet de denunciar-ho no resol el problema. Existeix un munt de gent, independentista convençuda, decebuda de la política i dels polítics, crítica amb la situació actual i que es comporta exactament com s’espera d’ella: segueixen renunciant al seu idioma i a pensar-se ells mateixos com a Catalans. Han acceptat la imposició de termes com “minoria lingüística” o “minoria nacional” i termes prudentment despectius com aquests. Els han integrat de tal manera que s’ofenen i es defensen amb arguments d’escapament quan se’ls posa davant de la seva pròpia actitud. Per exemple argüeixen que la situació del Català no és tan catastròfica o que ara, efectivament, cal eixamplar les bases.
Per tant, com ho deia, el concepte de la indefensió apresa hauria de ser regirat. Li hauríem d’explicar a aquell cavall de 500 kg lligat a una cadira de 5 kg, que se’n pot anar i fer la seva vida amb els seus criteris, amb el seu idioma, amb el seu llenguatge i amb la seva pròpia manera de veure el món sense que cap ésser superior li digui com ha de viure. No cal que addueixi de cap raonament per no moure la seva ment i la seva cadira. Cal que abandoni les argúcies immobilistes, cal que sortim de la presó conceptual on Ñ ens té tancats i barrats amb el nostre consentiment i la nostra passivitat.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
30.05.2022  ·  10:27

Molt bé Partal!! Gràcies a tu i al Sr. Folch! Convé de tant en tant fer anàlisis curoses i rigoroses de la realitat dels fets i de les seves tendències, i deixar de banda els sentiments sobretot si són negatius, de emprenyament, decepció o impotència. Ja fa molt que tinc sentiments negatius d’aquests sobre la independència, però és cert que conservo intuitivament l’esperança i l’ìl·lusió, perquè si miro enrere veig que seguim avançant, encara que a empentes i rodolons. Per sota terra segueix havent-hi un magma independentista molt calent que en qualsevol moment pot sortir altre cop i rematar la feina iniciada. Els simptomes són molts i clars! Magnífica l’anàlisi d’en Ramon Folch expressant amb rigor el que penso.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
30.05.2022  ·  10:31

Uns es llepen les ferides i altres, carregats inexplicablement d’endorfines, ens expliquen una pelicula, mentre tombats
mosseguen la terra que ens volen prendre, que no ha vist ningú. Com ho farem Vicent?, si ho saps tu explica’ns-ho. Els somnis són reparadors però al despertar-nos s’acaba la poesia. Com?, com?, això és el què importa.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
30.05.2022  ·  11:19

L´Estat Català arribarà segur, no ens deixem manipular per la cançó diària de la convivència creada a Catalunya. Però cal preparar-se i lluitar contra els de Castella i els seus mercenaris d´aquí.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
30.05.2022  ·  11:28

Ells no funcionan raonant només funcionen amb violencia. Nosaltres tenim unaltre manera de fer les coses i aixo no treu que tenim una classe politica que no fa res per la nostra independéncia. Dit aixo la batuta la porta el carrer on ja la força de la gent i crec que aqui és on podem seguir el nostra cami de lluita per la llibertat

Jordi COMPANY
Jordi COMPANY
30.05.2022  ·  11:38

Desprès de l’1O i l’actuació de la màquina repressiva espanyola i mentre el presos encara eren a la pressó, l’esperit de la gent estava encés i ben encés. El tsunami a l’aeroport, els talls d’autopistes, la marxa sobre Barcelona, els talls diaris a la Meridiana…
Jo (jubilat) i com molts vaig seguir cada dia la farsa del judici d’en Marchena i els seus sicaris i m’emprenyava més i més.
Amb la moció de censura contra M(punto)Rajoy i la coalició entre Podemos,Bildu,PNV,ERC,Junt,BNG i altres, ens va donar un xic d’esperança, però el Psoe i l’ególatre de Pablo Iglesias, poc a poc, van anar refredant el “souflé”.
I, desprès, els indults. Quina bona gent aquests socialistes… I, les posteriors eleccions (amb la crescuda de la extrema dreta a Andalusía i Múrcia i Castella-Lleó), aqui a casa nostra van guanyar el de la “Mesa de negociació”.
Quan va acabar la guerra de Vietnam, les parts negociadores es van reunir a París i van estar mesos discutint si la taula havia de ser quadrada, rodona, de 4 potesm o de sis…
Aquesta Mesa és el més gran engany mai comés i els indults tenien algún preu. Veure claudicar públicament a la Carme Forcadell, a la Dolors Bassa i veure a en Junqueras foten el paperot de mossén i els seus acólits Sergi Sol i altres, seient cada dia a les tertúlies de TV3 (la que era nostra). Tot plegat ha portat a molta gent a plegar veles i veure-les venir.
Però, les brases hi són i ens cal algú o alguna plateforma HONESTA que faci anar el bufador i, tingueu-ho per segur, que aquestes brases tornaran a flamejar amb força.

Enric Emo
Enric Emo
30.05.2022  ·  12:01

Totalment d’acord amb l’editorial. Fa molt temps que vaig fer el meu diagnòstic personal: en general la classe dirigent catalana es molt incompetent i covarda. Però no estic per lamentar-me sinó per actuar. Lluitar amb voluntat de vèncer. Entendre que la independència no l’atorga ningú, ni Espanya ni Europa. Que Només l’aconseguirem nosaltres. Que només prenent el poder i controlant el territori serem reconeguts. I llavors sí que ho serem. Tornar a recordar contínuament que Catalunya perd a favor d’Espanya 18.000 milions d’euros cada any, es adir, en deu anys 180.000 milions d’euros i en una generació -trenta anys- 340.000 milions!!! Actuar, donar suport a l’ANC i al CXR i als grups i accions que surtin, no contractar amb les companyies espanyoles, co comprar llibres en castellà -on son els intel·lectuals espanyols que ens donen suport?- no votar a ERC, Junts i CUP i votar alternatives que poden sortir, col·lapsar els seus jutjats amb les nostres demandes i defenses, actuar. actuar i actuar, cadascú en allò que cregui. Res de passivitat.

Joan López
Joan López
30.05.2022  ·  12:31

Anirem llegim l’editorial de Vicens Partal i a veure si veiem el got mig ompler.
Jo una cosa si tinc meridianament clar,no hem sento gens espanyol,aixo vol dir que el meuvot sempre serà per un partit català i diafanament independentiste.
Tot el que faig,ho faig en clau paisos catalans,aquet any las vacances a Tossa de mar,i ja farà 7 anys que no trapitjo terra espanyola.
Crec que es en això on en guanyat,ja que penso que molts indepes fan el mateix.

Víctor Torguet
Víctor Torguet
30.05.2022  ·  13:10

El que tothom ha de tenir clar és que espanya ens va declarar obertament la guerra el 2017 i que el govern de la Generalitat lluita a favor d’espanya des de llavors (bé, ERC des de molt abans)…

Carles Benito
Carles Benito
30.05.2022  ·  15:06

Fa molt de temps que defens que en cap moment no hem perdut i que la demostració evident és el descrèdit en què l’imperi s’ha hagut de situar davant el món per RESISTIR.

La notícia d’avui de Tamara Carrasco al suprem, de la manera tan insòlita com hi arriba i del que pot representar una sentència en contra en arribar al TJUE demostra un cop més la TREMENDA FEBLESA de l’imperi.

Això sí, com més prest millor,

govern DIMISSIÓ JA

CANDIDATURA UNITÀRIA DE LLUITADORS PER LA INDEPENDÈNCIA INDEPENDENTS (INDEPENDENTS DELS PARTITS) JA

Margarida Sellarès
Margarida Sellarès
30.05.2022  ·  15:16

AMUNT I CRITS!

Berta Carulla
Berta Carulla
30.05.2022  ·  15:34

No anava a escriure res, però m’he trobat un text que sí que em sembla útil de tenir molt present per tal de no convertir-nos en zombis, que és el que semblem o el que a mi em sembla que són ja molts catalans, perquè els meus ulls ja no veuen sinó la defunció de la nostra identitat nacional. L’ha escrit més amunt l’Albert Barrachina, n’enganxo un tros:

“Existeix un munt de gent, independentista convençuda, decebuda de la política i dels polítics, crítica amb la situació actual i que es comporta exactament com s’espera d’ella: segueixen renunciant al seu idioma i a pensar-se ells mateixos com a Catalans. Han acceptat la imposició de termes com “minoria lingüística” o “minoria nacional” i termes prudentment despectius com aquests. Els han integrat de tal manera que s’ofenen i es defensen amb arguments d’escapament quan se’ls posa davant de la seva pròpia actitud. Per exemple argüeixen que la situació del Català no és tan catastròfica o que ara, efectivament, cal eixamplar les bases.
Per tant, com ho deia, el concepte de la indefensió apresa hauria de ser regirat. Li hauríem d’explicar a aquell cavall de 500 kg lligat a una cadira de 5 kg, que se’n pot anar i fer la seva vida amb els seus criteris, amb el seu idioma, amb el seu llenguatge i amb la seva pròpia manera de veure el món sense que cap ésser superior li digui com ha de viure. No cal que addueixi de cap raonament per no moure la seva ment i la seva cadira. Cal que abandoni les argúcies immobilistes, cal que sortim de la presó conceptual on Ñ ens té tancats i barrats amb el nostre consentiment i la nostra passivitat.”

Caldria saber què hi corre per les venes a aquests catalans.

Rabha Hmmane
Rabha Hmmane
30.05.2022  ·  16:22

CxR

CARLES MILLAN
CARLES MILLAN
30.05.2022  ·  16:52

Potser no esteu tenint en consideració l’entrada massiva d’immigrants, de fet tots castellanoparlants, que provoquen una desnacionalització galopant. D’ací a 10 o 20 anys el “Problema catalán” ja no existirà per substitució demogràfica.

Xavier Serrano
Xavier Serrano
30.05.2022  ·  17:12

El paper de l’Assemblea i d’Omnium ja no té la força que empenyia al polítics d’aquells anys.
El polítics d’ara són d’un nivell molt baix i els importa més el càrrec que el país.

Victoria Pedrola
Victoria Pedrola
30.05.2022  ·  17:13

Endavant i CxR… I parlem en català a Catalunya sempre!
Nomes ens hem de parlar en una altra llengua si no hi ha remei

Ventura Passols
Ventura Passols
30.05.2022  ·  18:03

Potser estaria bé aprofitar i fer una boa entrevista a l’apreciat Ramon Folch i repassar una mica el seu tema, i els seus temes, l’ecologia, el mediambient, l’educació… I que amb la seva astúcia posi al descobert com estan rebentant el país aquesta colla de miserables d’esperit que hi ha darrera la fasana buida de contingut de la Generalitat. I que expliqui com s’estan carregat, per ganes de carregar-s’ho, potser per ganes de destrossar el que no els hi vam encomanar que construïssin ells, a la falsa restauració democràtica, perquè en aquells moments no vam creure en els hereus d’en Tarradellas.
Seria bo aprofundir en l’exploració de l’erm polític actual i les possibilitats d’un rebrot de lideratges…
Amb tot això hem de tenir clar que els pròxims resident de la castellà profunda serà la dreta extrema ja sigui amb l’emperadriu de madrix, O amb els lladrucs de vox.

Assumpció Cantalozella
Assumpció Cantalozella
30.05.2022  ·  19:34

Repetesc.
Banvolgut Vicent Partal.

Aquesta línia de l’ editorial és, penso, la positiva.
Mireu, sinó, la diferència dels comentaris….
Endavant, amb força i esperança!

Jesús Albiol
Jesús Albiol
30.05.2022  ·  20:47

“donar-se per vençuts a mig camí o creure’s la propaganda enemiga no és pas una posició assenyada. Ni tan sols racional. Diria que ni tan sols decent.”
Per a mi és el moll de l’os de l’editorial.
I això comença per un mateix (amb els comentaris que fem, sempre un poc masoquistes) i per allò que trasllada als que té prop; família, amics o simplement gent cerca el tema.

Mònica Vidal
Mònica Vidal
30.05.2022  ·  22:50

Si el que voleu significar és que perquè ells continuen agredint el combat encara no s’ha acabat us ho compro. Ara bé, comb amb l’1 O, serà el poble ras qui guanyi la independència. Bon cop de falç!

Pere Planella
Pere Planella
30.05.2022  ·  23:27

Hem de recordar a tots els polítics que el que mana es el poble, si tots els que vàrem votar hi els que no van poder fer, quant tornem a votar que ho tornarem fer, no canviem el que vàrem votar le 1-O, ja poden anar fen sermons per engatusar el poble que no hi tenen res a pelar.

Il·lu González
Il·lu González
30.05.2022  ·  23:55

El poble català està sol: ni les institucions catalanes ni el sistema de partits “independentistes” està al seu costat, ans al contrari. I sí, estem desorientats i desorientades. I sí, necessitem missatges com aquestes i moltes altres editorials de Vilaweb i ments preclares (Ponsatí, Folch, Partal….) que ens donin força per sobreposar-nos a tots els corrents adversos i resistir i persistir i, finalment, vèncer!

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes