La ciutat de les cases blaves del Marroc que Instagram ha canviat per sempre

  • Sergi Unanue ens explica la història de les cases blaves de Xauen i l’impacte que hi té el turisme

VilaWeb
Sergi Unanue
01.04.2024 - 21:40
Actualització: 01.04.2024 - 21:44

Són les parets blaves més famoses de tot el món. La petita localitat de Xauen, al nord del Marroc, s’ha convertit en una de les atraccions principals del país per als turistes que el visiten. El motiu? Instagram. Encara que costi de creure, aquesta ciutat de menys de 50.000 habitants no va ser àmpliament coneguda fins a l’arribada a gran escala de les xarxes socials. La seva particular estètica, especialment acolorida, ha cridat l’atenció d’un món que com més va necessita colors més vistosos i paisatges més inversemblants per a aconseguir mantenir l’atenció dels consumidors, sobresaturats d’estímuls i informació en el seu dia a dia.

Ara com ara, els carrers són plens de botigues de records, cafeteries, gelateries i galeries d’art. Els qui hi treballen són capaços d’endevinar amb un cop d’ull la nacionalitat dels visitants i, amb la mateixa velocitat, saludar-los en la seva llengua. Els turistes, sobretot europeus, s’hi passegen amb el telèfon a la mà, llests per a capturar la imatge d’un carreró secundari eminentment blau, o d’una senyora gran que interactua a la plaça amb uns nens que juguen a pilota. Però fins fa dues dècades els carrerons i les senyores existien lluny de les mirades dels estrangers.

Una plaça de Xauen, amb el paisatge muntanyós del Rif.

De fet, l’origen de les cases blaves no és del tot clar. Hi ha qui parla del fet que aquest color les ajuda a mantenir-se més fresques durant l’estiu, o que serveix per a acostar la mar als veïns que viuen a Xauen, que són quaranta quilòmetres lluny de la costa. També havia guanyat força la teoria que era per a allunyar els emprenyadors mosquits. No obstant això, el motiu més lògic, tal com passa normalment, és el que s’explica amb la història.

La ciutat es va fundar el 1471 i els anys i dècades següents es va omplir de part dels jueus i musulmans que eren expulsats de la península ibèrica. Durant aquests primers segles d’història, els estrangers tenien prohibit d’entrar-hi. Tot i això, a final del segle XIX alguns viatgers es van aventurar a endinsar-se a les muralles fent-se passar per rabins o rifenys. El 1920, els colonitzadors espanyols la van envair. Un estatus que va mantenir, exceptuant dos anys, fins a la independència i reunificació del Marroc, el 1956.

Amb la convulsió causada pel nazisme a final dels anys trenta i a principi dels quaranta, molts jueus que fugien del centre d’Europa es van instal·lar ací. Si bé no se sap exactament quan va començar, es creu que la històrica comunitat jueva de Xauen va ser la que va pintar les seves cases de color blau, per provar de diferenciar-se dels musulmans, que en molts pobles marroquins acolorien els habitatges amb tons verdosos. Per als jueus, el blau representava el cel, la divinitat i la puresa.

Quan van veure que aquell color cridava l’atenció dels visitants, molts dels veïns van començar a seguir-los els passos, fins que una gran part de les cases de la ciutat tenien les parets de color blau. D’aquells jueus, en resta poca cosa, atès que la major part se’n va anar cap a Israel a mitjan segle passat, però aquestes cases característiques han perdurat.

Un grup de turistes passeja per Xauen.

Tot i que l’origen d’aquesta tradició és discutit, és clar per què ha proliferat aquesta moda entre els veïns de Xauen: pel turisme. Gràcies a això, milions de visitants han passat per aquests carrerons de pedra, i així han donat feina a tota una regió i han portat bonança a tot arreu.

Passejant per Xauen és fàcil d’entendre l’èxit que té entre els turistes. L’indret, més enllà dels colors de les parets, és d’una gran bellesa. És a les muntanyes del Rif, entre pics i valls. Però, a més, trobar-se les cases d’aquest to blau particular és certament impactant. Tanmateix, sabedors de l’impacte del turisme en massa, és inevitable demanar-nos fins a quin punt és sostenible i recomanable aquest sistema econòmic en una ciutat com aquesta.

Els treballadors identifiquen de seguida les nacionalitats dels visitants.

El gran impuls econòmic ha fet que creixin les diferències entre les comunitats de la zona. A més, la concentració de l’activitat laboral en l’àmbit del turisme ha modificat les dinàmiques de la localitat i ha posat en risc l’accés a la feina de col·lectius determinats.

Per sort, unes quantes organitzacions ja posen fil a l’agulla. Volen ajudar a promoure una economia més sostenible, tant amb les persones, com amb l’entorn. Per exemple, impulsen iniciatives per a facilitar l’accés al mercat laboral de dones i joves, per a aconseguir fonts d’energies renovables, per a conscienciar sobre nous models més inclusius i ecològics, i per a preparar la regió per als efectes del canvi climàtic, que ací s’espera que seran especialment durs.

Uns turistes pugen escales a la muntanyosa Xauen.

Xauen no és l’únic lloc que ha viscut un canvi radical gràcies a les xarxes socials. Dotzenes d’indrets de tot el planeta han vist créixer desmesuradament l’atenció internacional. Alguns també a casa nostra. És una nova manera de planificar els viatges: cercar una instantània concreta per a compartir-la amb els seguidors. L’oferta d’allotjament, de gastronomia o d’activitats culturals o a la naturalesa ja no són els únics factors que els destins han de tenir en compte a l’hora d’atraure més turisme o menys. Ara també és important la capacitat d’aquests llocs per a ser atractius i impressionants en una fotografia o vídeo que es pugui compartir a les xarxes socials. Ho veiem a petita escala, en cafeteries o restaurants que es decoren cercant aquest efecte, i també a gran escala, en regions i països que inverteixen milions per aparèixer a les plataformes principals. És una conseqüència important, més oculta, de l’impacte de les noves tendències de consum d’entreteniment a la pantalla dels telèfons mòbils.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any