04.08.2023 - 21:40
Els índexs baixos de comprensió lectora han suscitat nombrosos debats aquests darrers temps sobre la importància de llegir i sobre les estratègies per a aconseguir no solament de tenir més lectors, sinó que siguin millors i que no abandonin l’hàbit. Aquest estiu volem recuperar vuit llibres de la literatura de joves d’aquests darrers seixanta anys, en un exercici de reivindicació d’una literatura massa sovint bandejada dels mitjans de comunicació i, ara també, com més va més foragitada de les aules. Són aquests: La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó (1966), del qual ja hem parlat; Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo (1974), que va ser el segon títol de la sèrie; L’illa de les tres taronges, de Jaume Fuster (1983), el tercer; 17 anys, primer viatge a Itàlia, d’Oriol Vergés (1989), del qual ens ocupem avui; El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada (1995); Les muntanyes de foc, de Miquel Rayó (2000); En les mars perdudes, de Raquel Ricart (2011); i L’alè del drac, de Maite Carranza (2019). Són vuit llibres que els joves haurien de llegir i els adults, si no els han llegit encara, també. Pel pur goig de fruir d’un estiu amb els nostres creadors. Que vagi de gust.
Oriol Vergés (1939) és un clàssic viu de la nostra literatura infantil i juvenil, amb una vuitantena llarga de títols publicats. En la seva obra, hi destaca la sèrie “Les arrels, l’aventura, la història”, publicada per Abadia de Montserrat, on va voler explicar la història de Catalunya dels orígens fins a l’actualitat, amb vint-i-tres títols, tot i que aquesta passió per la història i per explicar-la a canalla de diferents edats l’ha acompanyat sempre i n’ha publicat molts més fora de la col·lecció, si bé majoritàriament a Abadia de Montserrat.
Vergés va començar la seva singladura en el camp de la narrativa per a infants i joves a mitjans dels anys setanta, amb una primera incursió el 1967, amb dos volums sobre Barcelona, i el 1968, amb Arrel, un llibre d’història de Catalunya. A partir del 1973, va emprendre una carrera prolífica que el convertí en un dels autors més llegits i seguits del país no tan sols per la seva sèrie històrica, sinó per tot un seguit de llibres que volien reflectir els canvis que vivien els joves del moment, que són els protagonistes de les seves narracions i que ell coneixia molt bé per la seva tasca com a professor a secundària i també gràcies als seus quatre fills.
Vergés explicava en una entrevista recollida a la seva pàgina de la web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana: “Considero molt interessant que els adolescents tinguin novel·les que reflecteixin la societat que els envolta, la del país, i que ells protagonitzen o bé en reben les conseqüències. I és que l’adolescent, per definició, és crític, ferotge i realista, perquè coneix molt bé el terreny que l’interessa trepitjar immediatament. És lògic, per tant, que l’adolescent s’identifiqui amb les situacions que l’autor narra i les contempli des de l’òptica de ‘caçador d’injustícies’, enmig de tantes arbitrarietats del món dels adults. No hi ha d’haver assumptes vedats, ni en el tema polític, ni sexual, de relació familiar ni amb els companys i professors. Sí que crec que cal un tractament adequat. L’autor ha de connectar-hi, ficar-se en el seu món, i deixar la sortida oberta per no caure en l’alliçonament.”
A això es va aplicar especialment als anys vuitanta, quan va assolir èxits de públic molt esclatants amb texts com Quin curs el meu tercer! o Mònica, la de COU i també amb aquest 17 anys, primer viatge a Itàlia que ara presentem. No és debades que Oriol Vergés hagi guanyat tres vegades el premi de la crítica Serra d’Or de literatura infantil i juvenil; el Folch i Torres de narrativa infantil i el Joaquim Ruyra de narrativa juvenil.
L’argument
Un grup d’estudiants de secundària de tercer de BUP, la majoria de disset anys, però alguns de divuit i, per tant, ja majors d’edat, fan un viatge de final de curs abans que alguns facin el COU i uns altres emprenguin altres derroters a la vida. En aquest cas, la destinació escollida és Itàlia –molt habitual a final dels vuitanta i als noranta. En autobús des de Barcelona per abaratir al màxim els costos, els estudiants s’embarquen en aquesta aventura juntament amb alguns dels seus professors en un recorregut que els durà a Verona, Venècia, Florència, Siena i Pisa.
És un recorregut que permet moltes anècdotes i moltes vivències per primera vegada. La descoberta de l’amor o la seva consolidació en el decurs de les hores del viatge; la bellesa del país i la descoberta de l’art excepcional pels estudiants més sensibles; la relació dels alumnes entre ells i amb els mestres i la dels mestres entre ells, amb les diferents mirades i maneres d’entendre la professió… Tot hi cap, en un viatge on fins i tot el conductor té el seu protagonisme, en una novel·la que vol ser divertida i fresca, però que no és exempta de càrregues de profunditat.
Deu motius per a recomanar-ne la lectura
1. La fragmentació dels punts de vista
Un dels més grans encerts de 17 anys, primer viatge a Itàlia és la fragmentació de la narració. La història s’explica de quatre punts de vista diferents: dos professors molt diferents entre ells, una alumna i el conductor d’un dels autocars. Gràcies a això podem tenir la informació completa, però narrada per quatre visions que es complementen i que conviden a continuar llegint per tenir el mosaic complet.
2. El viatge
El viatge en si ja és un motiu de lectura. Les obres on hi ha viatges pel mig han seduït d’ençà del començament de la humanitat. L’Odissea, d’Homer, ja ens explica el viatge d’Ulisses per a tornar a casa, i el Periple d’Hannó ens descriu amb exactitud les arribades a port d’aquest guerrer de l’antiguitat. Un viatge sempre és un motiu literari, però el viatge de final d’estudis, sigui quin sigui, ens fa entroncar amb els nostres propis viatges i als lectors més joves els fa pensar en els que vindran, i això per si sol ja és un punt d’atenció ben interessant.
3. Les tipologies de professors
En els temps que corren, en què el debat sobre l’ensenyament és un dels epicentres de les discussions sobre el present i el futur del país, comptar amb una tipologia de professors ben variada és molt interessant: del professor de física a la cinquantena llarga de tipus més autoritari i format una mica a la vella escola passant per la professora d’història i història de l’art que intenta de ser amiga dels seus alumnes i que viu la crisi dels quaranta; i encara una professora d’educació física molt jove que de vegades està molt més a prop dels alumnes que qualsevol dels altres.
4. La bellesa italiana
Per descomptat, el llibre està una mica afectat per la síndrome de Stendhal. La professora d’art no s’està de recomanar les millors obres artístiques i els edificis singulars del recorregut als seus alumnes. I els més sensibles, com l’Olga, no són pas aliens als encants d’aquestes escultures, pintures i edificis d’anomenada internacional. El lector hi reconeix alguns elements dels seus arxius culturals predilectes, en una complicitat important, com a mínim, quan aquests referents encara eren compartits per una massa important dels lectors. Ara potser tot és més dubtós.
5. Un intent d’acostar-se als joves
Com hem vist abans, Oriol Vergés, va preocupar-se molt de fer una literatura juvenil acostada al seu públic objectiu, i per això no va dubtar a fer servir una llengua plena d’expressions que feien servir els joves i que ara perduren en l’imaginari dels lectors que llavors érem joves. Tot i això, l’intent era agosarat i valent i val la pena reconèixer-ho com un dels valors afegits d’aquesta novel·la.
6. Les tipologies d’alumnes
Un altre encert de 17 anys, primer viatge a Itàlia és el retrat tipus que fan els narradors dels estudiants. Així, en podem trobar de bastant responsables, com l’Olga, una de les veus narratives; alguns de totalment tarambanes; uns altres altament irresponsables i que fan posar malalt, com la noia que s’emborratxa i participa en una orgia amb dos homes molt més grans que ella; uns d’entranyables, com el que adopta uns gatets per evitar que els matin… Totes aquestes tipologies arquetípiques basteixen el cos de la novel·la de força entitat i ajuda a comprendre més bé un grup humà com és una classe. I les coses no han canviat pas tant!
7. L’arquitectura de la novel·la
Els capítols breus, la multiplicitat de punts de vista i la construcció per mitjà de les diferents etapes del viatge determinen que el llibre té una estructura molt ben pensada i trenada per l’autor. Vergés domina a la perfecció la tècnica narrativa, la dosificació de la informació, els contrapunts i els punts de vista i això ajuda molt a una arquitectura molt sòlida del producte final.
8. El punt just de crítica social
Lògicament, en una novel·la que vol mostrar la realitat que viuen els joves de final dels anys vuitanta, hi ha d’haver la dosi necessària i justa de crítica social. D’aquesta manera, es fa incidència en el consumisme en alguns aspectes, en la crisi dels quaranta i els maltractaments psicològics que ha sofert una professora; en la inflació; en les condicions laborals dels professors… Vergés no deixa de ficar cullerada en tots els temes pels quals té interès.
9. El ritme narratiu
Sens dubte, un altre dels grans encerts del llibre és el ritme narratiu. La novel·la és curta, però hi ha molta acció en tot moment, amb la qual cosa el lector s’hi queda atrapat i vol saber-ne més, dels personatges i de tot el que hi passa, i com que contínuament hi passen coses, el ritme és molt alt i no deixa el lector indiferent en cap moment.
10. Possibilitat d’empatia
La multiplicitat de punts de vista i els quatre narradors permeten que el lector, segons el moment vital en què agafi el llibre, senti més empatia o menys per cadascun d’ells o per tots. Vergés fa que la novel·la pugui ser interessant tant per als lectors joves com per als lectors adults i, fins i tot, per a aquells que tinguin concepcions diferents sobre el món educatiu o les tipologies de joves.
