28.07.2023 - 21:40
Els índexs baixos de comprensió lectora han suscitat nombrosos debats aquests darrers temps sobre la importància de llegir i sobre les estratègies per a aconseguir no solament de tenir més lectors, sinó que siguin millors i que no abandonin l’hàbit. Aquest estiu volem recuperar vuit llibres de la literatura de joves d’aquests darrers seixanta anys, en un exercici de reivindicació d’una literatura massa sovint bandejada dels mitjans de comunicació i, ara també, com més va més foragitada de les aules. Són aquests: La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó (1966), del qual ja hem parlat; Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo (1974), que va ser el segon títol de la sèrie; L’illa de les tres taronges, de Jaume Fuster (1983), al qual dediquem l’article d’avui; 17 anys, primer viatge a Itàlia, d’Oriol Vergés (1989), El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada (1995); Les muntanyes de foc, de Miquel Rayó (2000); En les mars perdudes, de Raquel Ricart (2011); i L’alè del drac, de Maite Carranza (2019). Són vuit llibres que els joves haurien de llegir i els adults, si no els han llegit encara, també. Pel pur goig de fruir d’un estiu amb els nostres creadors. Que vagi de gust.
Jaume Fuster (1945-1998) va escriure L’illa de les tres taronges entre el 1978 i el 1982, i, si hem de fer cas de la signatura del text, els llocs on va crear aquesta novel·la són Barcelona, Ger de Cerdanya i el Port de Manacor. El projecte del llibre que us proposem es va allargar perquè, en aquests quatre anys, Fuster va fer moltes coses: els guions de Les cartes d’Hèrcules Poirot, que es va emetre pel circuit català de TVE, i del film Ensaïmades i diamants, de 1982; va traduir Les il·lusions perdudes, d’Honoré de Balzac; va impulsar l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i el col·lectiu Ofèlia Dracs; va escriure articles en diferents mitjans i, en definitiva, va fer tot el possible per convertir-se en un escriptor professional juntament amb la seva companya de vida, l’escriptora Maria Antònia Oliver.
Jaume Fuster tenia molt clar que es volia dedicar a escriure i havia anat tastant (amb èxit) diferents olletes de la creació literària. Havia començat en la novel·la i el 1972 ja va publicar un títol clàssic de les novel·les de lladres i serenos a casa nostra: De mica en mica s’omple la pica, un èxit inesperat. Abans, el 1967, havia publicat Breu història del teatre català; i el 1971, la novel·la Abans del foc. El 1975, va guanyar el premi Ciutat de Palma de novel·la amb una de les seves obres més ambicioses, Tarda, sessió contínua, 3,45, on amb un grau elevat d’experimentalisme ajuntava les seves passions: el cinema de gènere negre i el western; la novel·la de gènere i la memòria de la infantesa. El 1982, va publicar La corona valenciana, la seva segona incursió en el gènere negre, novament protagonitzada per Enric Vidal. Així doncs, en el moment de publicar La corona valenciana ens trobem amb un autor que ja havia editat novel·la negra, novel·la experimental, assaig, que feia guions i havia impulsat col·lectius i l’ALEC i havia fet de traductor. Tot això són feines i interessos que Jaume Fuster va mantenir tota la vida, perquè va ser un dels homes més preocupats per la professionalització dels escriptors del país.
L’argument
L’argument de L’illa de les tres taronges és el següent. Un poeta, en Guiamon, coneix per casualitat en Poncet, criat del soldat de fortuna Roger d’Adià, i el convida a sopar i conèixer el seu amo en una taverna. Aquella mateixa nit, es presenta el Misteriós Viatger amb notícies fresques de l’illa de les tres taronges, també coneguda com a reialme de Montcarrà. Allà es veu que el rei és presoner d’una veu màgica i s’ha perdut l’estendard. A més a més, els pagesos s’han agermanat i posen en perill el regne. En Roger refusa la missió, però el Misteriós Viatger i els seus homes el segresten juntament amb en Poncet, i en Guiamon ho veu i també l’obliguen a partir cap a l’illa.
En la travessa sentiran la profecia de la dona peix, que augura un gran destí per a en Roger i en Guiamon, que en cantarà les gestes. Però, és clar, no serà fàcil. Quan arriben a Súmir s’assabenten de la situació de l’illa, hauran d’ajudar els rogets del monestir a resistir un atac dels soldats del rei, fer una llarga travessa fins al monestir del Puig del Gegant i escoltar les paraules de l’home savi, que encomanarà a en Roger que torni a trempar una vella espasa allà on s’acaba la terra, una espasa que ha de ser fonamental per a dur la pau de nou a l’illa.
A partir d’aquí, tot es complica força. En Roger es posa al capdavant dels agermanats i acaba capturant la princesa Garidaina, amb qui aconsegueix d’entrar a palau, però a la vegada arriben els corsaris de la mar de l’Orient, aliats tradicionals del rei, que secretament volen conquerir tota l’illa. Roger, Garidaina, Poncet, Guiamon i el monjo Guiós hauran de viure poderoses aventures, endinsar-se en el reialme dels Grans de l’Abisme, matar un drac, recuperar l’espasa, eliminar els corsaris i dur la pau a l’illa. Quasi res, va dir aquell.
Deu motius per a recomanar-ne la lectura
1. Comença amb un mapa
No sé si us heu adonat que hi ha alguns llibres fonamentals de la literatura universal que comencen amb un mapa. Cada vegada que veus un mapa al començament d’un llibre és inevitable pensar quins espais i indrets recorreran els seus protagonistes, com serà el lloc que han de descobrir, com és el món que recorreran. Hi ha dos llibres que han fascinat un niu de lectors pels seus mapes (entre moltes més virtuts). Un és L’illa del tresor (de fet, el tema del mapa i com obtenir-lo és un dels clàssics del gènere de pirates, tant literari com fílmic). L’altre és El senyor dels anells, de Tolkien. Jaume Fuster torna a fer l’ullet al gran geni de la fantasia incloent un mapa a la seva obra, i atenció, que l’illa cartografiada s’assembla misteriosament a Mallorca.
2. El punt de vista narratiu: un poeta
Un dels grans encerts de Jaume Fuster a l’hora d’escriure L’illa de les tres taronges va ser el de la focalització i el punt de vista. Així les coses, és Guiamon, un poeta d’Adià que amb prou feines ha participat en batalles, qui ens explica la història de Roger i la seva companyia. És molt interessant veure el creixement del personatge, com va superant les seves pors i com, de mica en mica, és capaç de sortir de les seves zones de confort guiat per l’amistat i gràcies al fet de tenir un cor pur i noble. Trobarà el valor necessari i serà capaç de canviar els poemes lírics per les recitacions èpiques. Tota una troballa.
3. Fantasia èpica feta a casa
La fantasia èpica va viure un esclat important en el moment de publicació de les obres de Tolkien, especialment El senyor dels anells. Als anys setanta del segle passat es va tornar a posar molt de moda, i després, quan Peter Jackson va fer les seves adaptacions cinematogràfiques tant d’aquest llibre com d’El hòbbit. Aquests darrers temps hem vist l’èxit sense precedents de la sèrie Joc de trons i també la d’Els anells del poder (aquesta darrera inspirada lliurement en El silmaril·lió, també de Tolkien). En un moment de màxim auge d’aquest tipus de narrativa està molt bé recuperar l’interès per aquesta novel·la, que obra una trilogia de capa i espasa feta a casa nostra. A més a més, cal recordar que un dels propòsits que sempre va tenir Jaume Fuster –com el seu mestre Manuel de Pedrolo i uns quants escriptors més– va ser aconseguir que la literatura catalana fos una literatura normal, i que, per tant, hi hagués conreu de tots els gèneres literaris, i ell va predicar amb l’exemple.
4. Mitologia, Tolkien i rondalles a parts iguals
Moltes vegades l’amor es manifesta amb la lectura. I en el cas de la parella Maria Antònia Oliver-Jaume Fuster degué ser així. Si Oliver sempre ha explicat que Fuster la va amenaçar de deixar-la si no llegia els clàssics de la novel·la negra i que aquest va ser un dels motius d’inspiració per a la creació del personatge de Lònia Guiu, no és menys cert que Oliver va obrir les portes a Fuster de la immensa riquesa de les rondalles mallorquines aplegades per mossèn Alcover sota el pseudònim de Jordi des Recó. Així doncs, és cert que hi ha una influència clara i evident de l’obra de Tolkien, però també de la mitologia clàssica i, sobretot, de les rondalles mallorquines, és a dir, una barreja de tradicions molt interessant.
5. L’estructura dels capítols
La novel·la de Jaume Fuster és molt ben pensada i això es nota en l’estructura. Com si fos hereva directa de les novel·les d’aventures de fulletó, on al començament de cada capítol s’explicava què hi passaria, Fuster incorpora aquesta explicació brevíssima al començament de cada un dels fragments. Llavors tots tenen la mida justa, gairebé tots iguals, com per permetre el desenvolupament exacte de tot el que se’ns ha anunciat abans, però sense necessitat de perdre’s per les bardisses. L’acció destaca per damunt de tot i l’estructura del llibre és pensada per evitar l’avorriment sense renunciar quan cal a la construcció de tot un món.
6. El protagonista, Roger
Una història com aquesta necessita un protagonista de llegenda, un heroi dels temps antics, com l’acabarà definint Guiamon. Roger d’Adià és tota una troballa, és un gran senyor, és ric de cor, noble d’esperit, hàbil en la batalla, magnànim en la victòria, compassiu quan cal, sempre al costat dels més desafavorits i que sap patir quan vénen mal dades. Un autèntic heroi de rondalla que ens fa entroncar amb tots els arquetipus semblants i això ens reconforta com a lectors.
7. La resta de la colla
Tolkien ens va ensenyar que els grans protagonistes sovint ho són per contraposició o per complementació amb la resta dels seus companys de viatge. I en aquest sentit, la imaginació de Fuster és prodigiosa, i el talent narratiu també. Poncet, el criat, és la veu que toca de peus a terra, sempre disposat a treure d’un destret l’amo i els amics; de Guiamon, més val no parlar-ne, perquè ja ho hem esmentat pràcticament tot al primer apartat. Guiós, el monjo roget que s’incorpora a la companyia, representa les ànimes més properes a la natura, al coneixement atàvic del territori. I la princesa Garidaina és una autèntica heroïna de rondalla. Fuster fa que empatitzis amb tots ells en cada moment de la narració, que te’ls sentis tots com a amics amb qui fer un llarg viatge.
8. La llengua i la seva riquesa
Jaume Fuster en cap moment no va voler renunciar a la llengua, a la seva vivacitat, a tota la seva complexitat. Podem veure perfectament com domina el lèxic de cada un dels oficis que hi apareixen, com se’n serveix per a la reconstrucció de les activitats humanes (i fins i tot les sobrenaturals) de Montcarrà. El fet que el narrador sigui un poeta ajuda encara més que la llengua sigui acurada, rica, plena, i que, quan cal, hi hagi descripcions ben precises de llocs, indrets, objectes, que aconsegueixen que estiguis més dins el llibre. Quin goig, els llibres que et fan anar al diccionari de tant en tant i aprendre coses noves!
9. El plaer de l’aventura
Cal reivindicar novament el plaer de la lectura d’aventures, d’aquella literatura (i cinema) d’entreteniment, on passaven moltes coses i on la reflexió moral i sobre el món anava acompanyada sempre d’una gran dosi d’entreteniment. En un moment en què als lectors més joves els costa de mantenir l’atenció perquè no reben prou acció, una novel·la com aquesta, on l’enjòlit és també una de les finalitats (i no pas la menor), els pot fer molt feliços, i als grans, encara més. Llegir pel pur gaudi de llegir, pel fet que ens encanta que ens expliquin històries de cavallers, poetes, soldats de fortuna, reis, princeses, dracs i rondalles!
10. Un llibre que no envelleix
Com que és una novel·la de fantasia èpica, situada en un espai i un temps propi, la novel·la no envelleix, es pot llegir en qualsevol moment i sempre seduirà els lectors. Aquest és un altre dels motius per a recomanar la lectura d’un dels nostres clàssics d’aventures, un dels pocs llibres de capa i espasa d’enorme èxit a casa nostra.
