Durant la transició entre el franquisme hard i el postfranquisme soft, les pàgines del diari El País es van convertir en el vehicle autoritzat des d’on els vells demòcrates rupturistes, reconvertits a dòcils reformistes, proclamaven als quatre vents la seua fe sobtada en la monarquia juancarlista. Encara recorde el meu estupor quan vaig trobar-me, en un quiosc de València de bon matí, una portada amb un somrient Santiago Carrillo abraçat a la bandera bicolor, com en deien aleshores, és a dir, l’espanyola que Franco va enarborar contra la república de Carrillo. El diari encara era en blanc i negre, però el missatge era clar. Els missatges, tots els missatges que anaven allunyant cada dia més l’esperança que el règim no es perpetuaria, els anaven dosificant els protagonistes de la transició amb un rotatiu que aleshores semblava que era una cosa diferent, però que el temps ha posat al seu lloc. Com sempre.

Ara, en aquesta nova transició que ens miren d’encolomar, sembla que el paper de portaveu entusiasta de les forces gatopardianes correspon a l’Ara. Un diari en què, amorosides pels editorials consegüents, hem vist publicades dues columnes seguides que equivalen a aquella fotografia de Carrillo amb la bicolor. L’una, d’Oriol Junqueras, que ja vaig comentar, i l’altra, ahir, de Jordi Sànchez, que voldria comentar ara.

Sànchez diu que el Primer d’Octubre “no va ser un error”, però després explica que per ell sí que ho va ser: “De fet, sóc dels qui creuen que l’1 d’Octubre va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per a assolir un referèndum acordat que no per proclamar efectivament la independència.” Perquè no hi haja cap dubte, es permet d’afegir-hi: “Llàstima que alguns [ho diu en referència a Esquerra Republicana] van fer un gir de guió i no van saber aguantar la pressió de l’estat, que ja havia començat a empresonar-nos (en Cuixart i jo, el 16 d’octubre), i van empènyer la via de la mediació i el desitjat diàleg pel precipici, tot esgrimint 155 monedes de plata [ho diu pel famós piulet de Gabriel Rufián acusant de traïdor el president Puigdemont], precisament quan més forts érem.”

Deixaré de banda la discussió partidista per anar al moll de l’os. Sànchez afirma que és dels “qui creuen que l’1 d’Octubre va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per a assolir un referèndum acordat que no per proclamar efectivament la independència”, i això sí que em sembla una declaració, una confessió, important.

És cert que en el seu moment això ho va denunciar la consellera Clara Ponsatí amb aquella famosa frase segons la qual feien catxa, frase pronunciada, si la memòria no em falla, en un acte a Londres. I també sóc conscient que aquest mateix argument el va fer servir judicialment el president Puigdemont durant la vista d’extradició de Slesvig-Holstein i algú més, no recorde exactament qui, davant el Suprem espanyol. D’una manera molt més emmarcada i mesurada i, segons que semblava, amb una intencionalitat pràctica molt evident.

Però dir en un mateix article periodístic que el Primer d’Octubre no va ser un error i afirmar immediatament després que tu creus que en realitat el referèndum no era per a fer la independència és, certament, estrany. Profundament incoherent. Perquè si el Primer d’Octubre ens va portar a declarar la independència, com efectivament ens hi va portar, però en realitat els qui el van impulsar, i Jordi Sànchez era dels més importants, no creien que fos aquesta la seua funció, aleshores la lògica més elemental obliga a reconèixer que el Primer d’Octubre sí que va ser un error. Perquè va portar-nos allà on els seus impulsors no volien que anàssem.

I si això és així, no pot quedar ací i prou. Jo ja ho sé, que els esdeveniments més històrics solen ser conseqüència d’una xamba circumstancial –vaig veure amb els meus ulls com queia el mur de Berlín per una equivocació d’un cap de premsa, per exemple. Però hi ha dues coses que, en vista d’aquest article, crec que cal posar sobre la taula, a partir d’avui, sobre el referèndum del Primer d’Octubre.

La primera és saber quants són, i qui, els qui van proposar el referèndum no pas com un referèndum d’independència sinó com una operació per a espantar Mariano Rajoy i prou. On ho van fer, això, i com? Qui eren els còmplices? Els diputats de Junts pel Sí que van tombar el postfranquisme aprovant les magnífiques lleis de transitorietat i del referèndum ho sabien, això? Participaven en l’engany tots seixanta-dos? Els de la CUP ja supose que no, però els de Junts pel Sí ho sabien? I ho sabien els centenars de persones que van arriscar-ho tot fent circular les urnes? O qui les va comprar? Ho sabien, això –ja dic jo que no ho sabien– els qui van aguantar els cops de porra? La gent ferida? Els qui es van plantar, molts d’ells morts de por, davant la Guàrdia Civil? I ho sabia el govern, això? Ho sabia el consell executiu? Se’n va parlar? Ho sabia, això, i ho aprovava, el president Puigdemont? Ho sabia, això, i ho aprovava, el vice-president Junqueras? Ho sabia, això, i ho aprovava, Jordi Cuixart, present en l’anomenat “estat major”? Perquè, si no, quan Jordi Sànchez diu que és un “d’aquells” a quins “aquells” es refereix? Jo vaig seguir molt de prop, molt, tot allò que va passar aquells dies, vaig parlar amb milers de persones, del president de la Generalitat als responsables de l’operació urnes, per dir dos extrems de la corda, també vaig parlar amb Jordi Sànchez unes quantes vegades, i no recorde ningú, mai, que em digués que allò no era per a “proclamar efectivament la independència” sinó per a “forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació”. De què parla, doncs, el secretari general de Junts per Catalunya?

I una segona qüestió que em sembla més important encara: suposem que alguns, una elit que imaginava que podia moure tot un poble com si això fos un gran teatre de titelles, no volia fer la independència. Imaginem-ho. Si aquest era el pla, és evident que la gent el va desbaratar. I que l’ha desbaratat per sempre. Però també que, potser atenent a aquella voluntat popular del Primer d’Octubre, una part de l’elit, dels líders, han optat per continuar d’una manera diferent el combat per la independència de Catalunya, des de l’exili i amb una maniobra complexa que precisament ara comença a ser impossible de discutir com n’era, d’encertada, i com n’arribarà a ser, de decisiva.

En aquest context, i aquesta és la pregunta, Jordi Sànchez encara és dels qui creuen que cal aconseguir un diàleg amb l’estat espanyol, i no la independència? Concretament: encara pensa, com diu en el seu article, que la declaració d’independència va ser un salt al precipici? Són dues preguntes que crec que mereixen una resposta. N’hi hauria una altra, però no crec que calga preguntar-li si continua tenint aquest sentit de la política tan elitista, tan antitètic amb la Catalunya del Primer d’Octubre, que destil·la per tot el seu article. Perquè la resposta crec que és evident. N’hi ha prou de veure la manera com ha format govern, posant consellers i traient-ne, sorprenent amb aparicions tenebroses i antiestètiques, segurament antiètiques i tot, decidint polítiques que sembla que no ha aprovat ningú i canviant els fonaments i el discurs de la seua formació política, com si no fos res.

PS. És clar que tampoc no s’entén gens que el cap de llista, el president Puigdemont, no tinga res a dir-hi o que la candidata a presidenta de la Generalitat, Laura Borràs, diga, en aquesta entrevista d’Odei Etxearte que publiquem avui, que no pot reinterpretar-se l’1-O.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.