Jordi Badia: “Tenim una llengua molt rica i som tan carallots que l’abandonem”

  • Entrevista al filòleg Jordi Badia, cap d'estil de VilaWeb · Avui es posa a la venda el seu nou llibre 'No val a badar', que demà es presentarà a la Llibreria Ona de Barcelona

VilaWeb
Assumpció Maresma Matas
20.09.2023 - 21:40
Actualització: 21.09.2023 - 09:57

Si fa dos anys Jordi Badia i Pujol (Callús, Bages, 1963) va tenir un gran èxit amb el llibre Salvem els mots, ara hi torna, amb No val a badar, que és un bon complement del primer i mostra la riquesa i la genuïnitat de la llengua d’una manera atractiva i reflexiva. Badia, cap d’estil de VilaWeb, amb el seu caràcter positiu, fa una selecció de més de cent paraules que no tenen fàcil traducció ni al castellà ni a les altres llengües de l’entorn. Repassar l’índex del llibre, que és complementat amb un índex de frases fetes i refranys, és fer una passejada per sonoritats i sabors que mouen molts ressorts. És, de fet, com assaborir un plat cuinat amb gran cura i bons ingredients. Hi surten paraules antigues i modernes. Totes ben documentades amb referències literàries i històriques.

A Badia li agrada precisar que és filòleg i no lingüista, però això no li estalvia que acabem entrant en el terreny polític, on té clar que és essencial que els governants “es desempalleguin del llast bilingüista”. I si toca el crostó dels polítics també recorda la importància que té allò que fem cadascun dels parlants amb vista al futur de la llengua. Vaja, que deixem de fer el carallot. De tot això, Badia en parlarà a la presentació del llibre, que es fa demà, divendres 22, a les set del vespre, a la Llibreria Ona de Barcelona, on conversarà amb lo Pau de Ponts.

Per què no hem de badar?
—Perquè tenim una llengua que és un tresor i l’hem de preservar. Badar vol dir deixar de parlar català i també copiar del castellà en compte de fer servir els nostres recursos. Tenim una llengua molt rica i som tan carallots que l’abandonem.

Teniu una recepta perquè no siguem tan carallots?
—Una part de la recepta s’ha sentit molt aquests dies perquè la va formular clarament Carme Junyent: “Perquè una llengua se salvi cal fer-ne ús i transmetre-la.” L’altra part és recuperar l’autoestima lingüística. Als anys setanta, quan vam liquidar els bocadillos, les aceres, les peluqueries i fins i tot els sellos i els bussons, va passar això: la gent va entendre que el català era important, és a dir, que calia parlar-lo i parlar-lo bé. No sé quan tornarem a aquest moment, però hi tornarem.

En el llibre parleu de més de cent paraules “intraduïbles” o que podríem dir que són tan pròpies del català que és difícil de trobar-ne traducció exacta. Podríeu explicar aquest concepte?
—Si pensem en la diversitat lingüística tal com la defensava precisament Carme Junyent, hem d’entendre cada llengua com una espècie única. Per això diem que si es perd una llengua es perd una manera de mirar el món. A l’hora de fer el llibre em vaig demanar què és allò que fa únic el català, allò que el distingeix. Quines particularitats hi trobem, quins trets contribueixen a definir aquesta nostra manera de relacionar-nos amb el món? Doncs bé, totes les llengües, fins i tot les que s’assemblen, tenen elements diferenciadors, que poden ser sons, estructures o mots. En aquest llibre he volgut explicar la vida i miracles d’uns quants d’aquests mots. Són paraules que he comparat amb les llengües veïnes i he pogut comprovar que no es poden traduir directament, amb un sol mot.

Ho podeu exemplificar?
—Hi ha mots que, traduïts, no tenen ni de bon tros els matisos del terme català. És el cas de plegar. Quan vol dir ‘cessar una activitat’ es fa difícil de traduir amb una sola paraula. “Avui plego a les vuit”, “Haurem de plegar el negoci” i “Si no et sembla bé, pleguem!”. Per a cada frase, les llengües de l’entorn traduiran plegar d’una manera diferent. Un altre exemple, potser encara més evident, és la partícula rai. Aquest és un d’aquells mots que, quan els volem traduir, ens obliguen a canviar l’estructura de la frase. Provem de dir en italià, francès o castellà frases com ara “Això rai”, “Tu rai, que tens diners” i “Per mi rai, no cal que pateixis” i suarem la cansalada.

En el llibre critiqueu també el centralisme lingüístic?
—Sí. Alguns d’aquests intraduïbles han nascut al País Valencià o a les Illes i són poc coneguts a la resta del país. Per exemple, coent, que al País Valencià es fa servir com una barreja de ‘bufat’, ‘carregat’, ‘presumptuós’, ‘ridícul’… Els diccionaris catalans –fins i tot el de l’Acadèmia Valenciana– diuen que vol dir ‘cursi’. Però resulta que cursi és un mot provinent del castellà. No seria més lògic que es donés preferència a coent, si és un mot genuí?

Què fa que una paraula s’escampi més que una altra?
—El centralisme lingüístic en pot ser una causa. Però hi ha més factors. Quan els mots tenen una sonoritat remarcable o bé quan són expressius, vivaços, troben el camí més aplanat. Patxoca, per exemple, amb aquest so africat envoltat de sons oclusius, ja va néixer amb un pa sota el braç. I si parlem d’expressivitat, compostos com somiatruites, que ja fan riure a primer cop d’ull, també tenen el vent a favor. Però, lamentablement, avui, allò que determina si un mot s’escampa o no s’escampa és la semblança amb el castellà, com ja dèiem a Salvem els mots.

Però no tenim cap dinàmica pròpia? Tan colonitzats estem?
—Ens hem de treure de sobre el complex d’inferioritat. Se’ns ha ficat al cap que el català és una llengua que no serveix per a tot. Per exemple, l’hem declarat inútil en els registres vulgars. Per a insultar, hem de dir gilipollas, perquè carallot, torracollons, desgraciat o malparit ens semblen inadequats. Si una infermera andalusa diu “el puto C1 de catalán”, no sabem traduir puto. Com si no poguéssim dir el “refotut C1”, o “el fotut C1”, “el cony de C1” o “el collons de C1”; o, si ho volem suavitzar, “el maleït C1”.

Dieu que no sempre les paraules que sobreviuen són les més antigues?
—No. Molts d’aquests mots genuïns que he aplegat a No val a badar són documentats per primera vegada al segle XX o al XIX. Això vol dir que fins fa quatre dies encara inventàvem paraules i significats.

Ara ja no n’inventem?
—N’inventem poques. I és de doldre, perquè la història ens demostra que en aquest camp érem molt productius i ens ensenya maneres de crear-ne. De tota manera, encara hi ha esperança.

Al llibre parleu d’una paraula recent, que és pessigavidres.
—Sí, de fet és tan recent que no surt a cap diccionari. És un insult suau, com capsigrany, tanoca, bàmbol, fava… Algú que pretén pessigar vidres és que no pensa gaire. Fa tres anys la meva filla em va dir que a l’institut hi havia nois que ho deien. I vaig poder comprovar que TV3 n’havia parlat en un programa poc temps enrere.

I què me’n dieu, de petar? Ho petem?
—El verb petar també surt al llibre perquè fa de mal traduir, sobretot pels significats que ha anat acumulant. Pensem en “petar una porta”, “petar les dents”, “petar-se un vidre”… i frases fetes com “peti qui peti”, “petar-se de riure”, etc. I fa pocs anys vam “inventar”, si més no, un significat, que és el de ‘agradar molt’. La cosa curiosa és que aquest mot, amb aquest valor, és al Diccionario de la lengua española, però encara no el registren els nostres diccionaris acadèmics.

Es va massa lent a introduir paraules noves o modificacions al diccionari?
—Per mi, anem massa de pressa a acceptar estrangerismes, perquè molts mitjans els fan circular i semblen imprescindibles. I, en canvi, anem a pas de tortuga a l’hora d’incorporar solucions pròpies, sobretot si no han nascut en el català central.

No val a badar convida també a fer una mirada cap a la manera de formar les paraules noves.
—Sí, és una cosa que em fascina. Cada mot té una història i quan parlem no en som conscients. Els mots que no hem heretat directament del llatí, sinó que els hem creats els catalans, em tenen el cor robat. En aquests intraduïbles, hi ha una bona colla de derivats, per exemple. Algú, un dia, va pensar que en compte de dir ‘despertar la curiositat’ com fan totes les llengües, podia dir encuriosir. I el terme va arrelar. A més, els derivats són infinits. Tenim xerrera, que vol dir ‘ganes de xerrar’, però també tenim bufera, badallera, juguera, caminera, pixera, caguera… I en podríem formar tants com volguéssim.

Les paraules compostes també donen molt de joc. En citeu unes quantes. És una manera d’inventar-ne.
—Són un altre pou sense fons. A Salvem els mots, quan escrivia sobre caragirat, pensava que el qui s’havia empescat aquest mot per anomenar un hipòcrita o un traïdor era un geni! I ara escric somiatruites i em demano: d’on ve això? I m’adono que hi ha un refrany anterior que fa: “Qui té fam somnia truites”. Per una altra banda, fent honor a la nostra fama d’escatològics, tenim cagadubtes, al costat de cagaelàstics, caganiu, cagamànecs… Això dels compostos és inacabable.

Moltes de les paraules que citeu són molt vives, però n’hi ha que no ho són tant, per exemple adés i suara. Hauríem de considerar normal que algunes paraules deixin pas a unes altres?
—A mi em sap greu que es perdin. Com diu l’amic Josep Espunyes, els mots es perden, però si els escrius no. Mon pare deia suara amb tota la naturalitat del món. I adés és viu, encara avui, a tot el català occidental, tant al Principat com al País Valencià. Però, sí, és cert, hi ha mots que desapareixen. Si el “suplent” és un mot català, no manllevat, ho hem de considerar normal.

Les interjeccions a vegades no les tenim en compte i defineixen la llengua. En citeu unes quantes: oi, ecs… Les anem perdent?
—De mica en mica, sembla que se’n van perdent. No sé per què, suposo que és perquè perdem frescor expressiva. Les interjeccions formen part d’una època en què a casa hi havia més comunicació. Avui a l’escola no hi ha gaires oportunitats de dir tururut o elis elis. Algunes interjeccions, com ecs o bé oi?, penso que les mantindrem fàcilment. Per salvar interjeccions –i això es pot fer extensiu a la resta de mots–, l’escola, els mitjans i, sobretot, els pares i avis, hi tenen un paper clau.

Abans parlàveu de plegar. És una paraula que alguns castellanoparlants han incorporat, com algunes altres, per exemple, paleta.
—Sí, plegar, paleta, rajola (pronunciat rachola), no cal, prou… N’hi ha unes quantes. Tot i que algunes no tan sols les han perdudes els castellanoparlants, sinó també molts catalanoparlants. Per exemple, prou. Com més va, més sentim “Ja és suficient” allà on sempre havíem dit “Ja n’hi ha prou”.

Doncs és molt avorrit això de “Ja és suficient”. Com pot ser que es perdi tan fàcilment una paraula com aquesta?
—La supeditació al castellà ens ha fet caure en una inèrcia. I potser els mitjans no hem sabut reaccionar prou àgilment. Els responsables lingüístics dels mitjans i els ensenyants tenen una gran responsabilitat a l’hora d’afavorir les formes genuïnes i evitar que proliferi el català interferit i el català de plàstic.

El llibre anterior va ser un èxit. De què esteu més content?
—A banda el fet de vendre més llibres que no esperava, per mi va ser sorprenent la quantitat de presentacions que em van encarregar. Hi vaig veure gent preocupada per la “degradació” de la llengua, però alhora amb ganes de plantar-hi cara. Agraïen que algú els recordés els bous i les esquelles que perdíem. Per mi, aquell contacte amb la “meva gent” va ser un estímul enorme.

Allà us fèieu uns propòsits. Com els veieu ara?
—Entre fa dos anys i ara hi ha una diferència: ara som més conscients del perill que la llengua desaparegui. Fa dos anys proposava un pla de xoc que havien d’impulsar els governs, i això continua essent una assignatura pendent. Mentrestant, s’han fet públiques tot de dades que indiquen que l’escola no va com ha d’anar, que els joves no fan servir prou la llengua, sobretot a les grans ciutats i, sobretot, que continuem essent uns carallots, com diu Josep Murgades, perquè canviem de llengua a cada moment.

Abans esmentàveu Carme Junyent. Ben segur que li hauria agradat aquest llibre i us hauria acompanyat en alguna presentació. El forat que deixa és immens…
—Immens. Haver-la conegut és un goig enorme. I que fes la primera presentació de Salvem els mots va ser un honor, de debò. Si una cosa no hem de permetre és que es malmeni la seva feina. Aquests darrers anys s’havia abocat a analitzar i a proposar solucions per al català. El govern li va encarregar que formés un grup per a definir propostes en el camp de l’ensenyament. El document que va elaborar aquell Consell Lingüístic Assessor és aplicable i ajudaria a millorar la situació de la llengua a les escoles, sens dubte. Hauríem d’exigir que es complís. I quan sigui possible, traslladar aquestes mesures al País Valencià, a les Illes i a Catalunya Nord.

Vàreu fer un article sobre les deu lliçons de Carme Junyent. Per què, essent tan clares, costa tant d’aplicar-les?
—Per apocament. Apocament dels polítics i d’una part important de la societat. Junyent era una ecolingüista apassionada, enamorada de totes les llengües. Per això no volia que se’n morís cap. I si aquests darrers anys es va preocupar tant per la seva va ser perquè la veia perillar. La seva lliçó principal és: “Gaudiu de les llengües com de la vida!” Ella i el GELA ens diuen: “El multilingüisme és una riquesa. Fruïm-ne. Aprofitem-la.” Ara, ella no tenia cap dubte que el pal de paller, la llengua comuna havia de ser el català. La seva saviesa li feia dir que estiguéssim tranquils per la qualitat: que si gestionàvem bé el multilingüisme i aconseguíem que el català recuperés el paper de llengua comuna, la influència del castellà es diluiria. Per això és tan important que els nostres governants es desempalleguin del llast bilingüista i segueixin el camí traçat per ella.

Voleu afegir res més?
—Estic convençut que remuntarem. I per això demano una vegada més que fem cabal de Carme Junyent. Convé que tothom la llegeixi, sobretot, El futur del català depèn de tu. Hi diu, per exemple, que si resistim dos mesos sense claudicar, parlant en català amb tothom i a tot arreu, haurem fet un canvi de xip. I jo hi afegeixo: quan fem aquest canvi de xip també entendrem que hem de parlar un català sense renúncies, sense apocament, fent ús dels nostres recursos.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any