Joaquim Albareda: “Pierre Vilar sempre em preguntava per la política catalana”

El catedràtic d’història moderna de la Universitat Pompeu Fabra Joaquim Albareda i Salvadó (Manlleu, Osona, 1957) és un dels grans experts en la guerra de Successió, tema de la seva tesi doctoral. Deixeble de Josep Fontana i Pierre Vilar, autor d’Els catalans i Felip V. De la conspiració a la revolta (1700-1705), publicat ara fa trenta anys, ha anat conreant una bibliografia que serveix per a entendre totes les dimensions d’un conflicte de conseqüències encara avui palpables.

Ara acaba de dirigir un equip de vuit historiadors format per Joan Esculies, Cristian Ferrer, David Martínez Fiol, Joaquim Nadal, Josep Pich Mitjana, Josep Maria Salrach, Xavier Torres, Daniel Venteo i ell mateix, en un projecte ambiciós, dedicat a compilar les visions exteriors de Catalunya, és a dir, com han estat vistos els catalans en el curs de la història. El resultat és un volum de luxe, Catalunya als ulls del món (Enciclopèdia). Aprofitem la publicació per repassar la trajectòria del professor Albareda i demanar-li més detalls d’aquesta obra.

—Quan vau decidir d’estudiar història?
—En principi, m’havia de dedicar al tèxtil, com el meu pare, però estudiant al seminari de Vic, amb uns professors excel·lents, em vaig interessar molt per la història. Vaig estudiar primer a Girona i després a l’Autònoma.

—Quins van ser els vostres mestres?
—El primer, Segimon Serrallonga, el poeta de Vic, que va ser professor al seminari, i amb qui vam ser molt amics. Em va ajudar molt al començament i em va donar molta seguretat durant molts anys. A la Universitat, Josep Fontana va ser un gran professor, Jordi Nadal i Quim Nadal, Enric Lluch, Jaume Torras, Borja de Riquer…

—Al cap dels anys, heu estat director de l’Institut d’Història Jaume Vicens Vives, fundat per Josep Fontana. Ells dos, amb Pierre Vilar, són noms imprescindibles i fundadors de la historiografia catalana.
—Pierre Vilar el vaig conèixer en unes jornades que es van fer aquí a Barcelona, i després, com que jo feia la tesi sobre allò de la Successió i anava molt a París, li trucava i anàvem a dinar plegats. I, sempre, la primera pregunta era: “Com va la política de Catalunya?”

—Ah, sí?
—Sentia una gran empatia per Catalunya. Era occità i havia estat aquí al temps de la República. Coneixia molt bé la política de primera mà i era un gran observador de la realitat catalana. De fet, ell era geògraf i va venir aquí sorprès per la força i la vitalitat de Barcelona. Quan intenta explicar-la, s’adona que hi ha un país al darrere i que per conèixer aquest país cal la història. I fa el pas de la geografia a la història. A partir d’aquí, el fenomen nacional el va preocupar constantment i és dels qui millor han explicat el fet nacional català.

—A partir d’aquests mestratges, vau començar a investigar la guerra de Successió?
—M’hi va animar Josep Fontana, perquè era un tema que estava pendent de fer. Als arxius d’aquí la documentació havia estat cremada pels dos bàndols, però Núria Sales em va adreçar cap a Perpinyà i, especialment, cap a París. Allà vaig trobar documentació detalladíssima sobre la guerra, que vaig completar amb arxius de Madrid, Londres, Viena…

—Com la definiríeu, aquesta guerra?
—És un conflicte internacional, en què Catalunya es troba enmig de dues grans potències i és moneda de canvi. Acaba essent una guerra civil a la península i, alhora, és la primera guerra mundial, on hi ha més d’un milió de morts.

—I, d’alguna manera, aquesta contraposició de projectes polítics també té molt a veure amb una particular concepció territorial, suposo.
—La idea constitucionalista i pactista de la política que hi havia a la Corona d’Aragó xoca amb la idea més vertical, jeràrquica, que hi havia a Castella, on, tot i això, hi ha austriacistes. L’estructura de la Corona d’Aragó era federal o confederal, com la idea que es tenia d’Espanya, de la monarquia composta dels Àustries. L’absolutisme no apareix fins al decret de Nova Planta, que és una mesura dràstica en la qual el rei imposa la seva autoritat absoluta per sobre de les lleis, contra el que era el model constitucionalista català, en què les lleis estaven per sobre del rei.

—Hi ha un xoc de concepcions econòmiques, també?
—A Catalunya i València, sobretot, es comercia amb els anglesos i els holandesos; en canvi, per a Castella el model és França. I, especialment a Catalunya, la participació política d’allò que en diríem l’home comú és més gran. Això fa que lluitin, braç a braç, nobles i comerciants.

—A partir de la derrota, se’n va mantenir la memòria?
—He fet un llibre ara –sortirà al setembre–, editat per Edicions 62, que es diu Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII. Al llarg del XVIII hi ha oposició i resistència, primer armada, però després amb memorials, projectes… No es para de reclamar el retorn d’institucions com la Diputació del General, el sistema representatiu dels municipis. Si hi ha una cosa clara que tots els viatgers del XVIII expliquen és que Catalunya no ha oblidat les seves llibertats.

—Hi ha una part de la historiografia que diu que gràcies a Felip V Catalunya es va modernitzar. És una història falsa?
—És un disbarat impressionant. Catalunya es modernitza gràcies al fet que a final del segle XVII ja s’ha especialitzat econòmicament, com va explicar Vilar fa sis dècades. La guerra va interrompre aquest principi d’economia de mercat durant dècades, i cap a 1740-175 torna a estar en condicions de reprendre aquesta especialització. L’estat pren alguna iniciativa que els burgesos aprofiten. Però no és una modernització gràcies a l’exèrcit, ni al cadastre, ni a l’abolició del dret d’estrangeria, sinó perquè l’economia ja s’ha transformat des de final del segle XVII.

—Fins a quin punt la derrota del projecte austriacista té a veure amb l’impossible encaix de Catalunya dins l’estat espanyol al segle XIX, XX, XXI…?
—L’estat nació espanyol es construeix sobre la base de la conquesta. A la mateixa època hi ha uns altres escenaris possibles: L’Acta d’Unió d’Escòcia, negociada i votada pel parlament escocès, o el cas hongarès. Hongria fa una guerra d’independència d’Àustria en què surt derrotada. Però Carles VI –el Carles III dels catalans– constitueix la monarquia dual austrohongaresa, respectant les lleis de la Constitució hongaresa. Pensem que fins al segle XX l’imperi austrohongarès és el referent del catalanisme. Ara, dels tres casos internacionals, ens va tocar el pitjor.

—Els Borbons són un llegat d’aquella guerra?
—Mirant aquests dies la televisió, un s’adonava de l’anacronisme de les monarquies, que no són la forma més racional d’organitzar un estat. El problema és quan la monarquia se suma als sectors més retrògrads de la societat i no permet que avanci. Les declaracions del rei espanyol després del Primer d’Octubre van ser desafortunadíssimes. En el cas de Catalunya, la seva sentència.

—Fa gairebé deu anys de la celebració del Tricentenari. Què n’ha quedat, de tot plegat?
—Hi va haver dos models de commemoració. L’un, per part de l’ajuntament, fonamentat i raonat des del punt de vista històric; i l’altre, amb la Generalitat, que crec que va confondre i enganyar la ciutadania, perquè no era matisat històricament. Idealitzar no ens va ajudar i crec que la història ha de servir per a aprendre a raonar, a matisar.

—Eren celebracions massa mediatitzades pel clima polític?
—Quan la història no es raona, no és història. És un conte de fades.

—Ara acabeu de presentar aquesta obra tan monumental com ambiciosa, Catalunya als ulls del món. D’on surt la idea del llibre?
—Parlant amb Joan Ricart, el director de projectes editorials d’Enciclopèdia, vam veure que no hi havia cap obra que expliqués com hem estat vistos els catalans al llarg del temps, i com ha variat aquesta visió, a través d’òptiques diferents –escriptors, viatgers, científics, periodistes… Vam crear un equip de set persones especialistes que ha analitzat cada període.

—El món ens ha mirat des de fa molts anys.
—El món ens ha mirat sempre, i és normal. Hem estat, políticament, entre dos grans estats, i, per tant, hem estat centre de tensió permanent per als francesos, sobretot, però també per als britànics i més estats europeus. I, no cal dir, per a l’estat espanyol. No és que siguem molt originals, és per on som. Però a partir del segle XVIII cridarà l’atenció la personalitat política dels catalans. El caràcter republicà, entre cometes, dels catalans.

—Ens han observat sobretot pels nostres conflictes?
—La guerra dels Segadors, la guerra de Successió, la guerra de 1936-1939, el procés… són els grans moments que han captat més l’atenció. Per exemple, els francesos temien que els soviètics s’instal·lessin a Catalunya i creessin un problema a tot Occident.

—Quin és el primer testimoni que parla de Catalunya?
—Com explica Josep Maria Salrach, la primera referència són unes cròniques àrabs del segle X, que veuen Afrangah –país de francs–, que és com en deien de Catalunya, com un poble de gent bruta, que amb prou feines es renta un cop l’any, i traïdora. El primer Déu-vos-guard és impressionant.

—Caram!
—Aquesta imatge durarà fins al segle XII. Al segle XVI, Francesco Guicciardini, que és un diplomàtic florentí, teòric de la raó d’estat, diu que Catalunya és un territori salvatge, despoblat, poc cultivat, farcit d’assassins i de lladres, bel·licosos i roïns, és a dir, de bandolers al servei dels diferents nobles. Però, ell mateix s’adona que els catalans tenen unes lleis i uns privilegis fora dels quals el rei no pot manar-los. Uns altres contemporanis seus, assenyalaran justament aquest reconeixement molt condicional d’un rei que no té poder absolut.

—I la imatge de bel·licosos, fins quan dura?
—Aquesta imatge de violents i aguerrits dura fins després de la guerra de Successió. És llavors quan apareix la imatge del català treballador. Violent, però treballador. A partir de la segona meitat del segle XVIII Catalunya atrau molts viatgers europeus, que comencen a adonar-se de les transformacions que hi ha en el comerç i la indústria. Fins i tot, es diu que els catalans poden passar sense Espanya i l’univers sencer.

—Què sorprèn els viatgers d’aquella època?
—Destaquen el paper de les dones en el treball. Les dones fan un munt de feines a la segona meitat del XVIII, que les allibera econòmicament i no les fa dependre dels seus homes, cosa inèdita. Alhora, també constaten que la gent era molt religiosa, vorejant el fanatisme, i que la Universitat de Cervera era un desastre. Però, sobretot, els crida l’atenció l’amor per la llibertat dels catalans.

—Quan es comença a veure que som una nació?
—A partir del XIX, Catalunya és una societat industrial i els viatgers són conscients que és una illa dins l’estat espanyol, amb tots els problemes de la industrialització. D’una banda, la prosperitat. De l’altra, la conflictivitat i la desigualtat. Friedrich Engels, per exemple, afirma que Barcelona és la ciutat amb més lluita a les barricades d’Europa. Es comença a parlar del caràcter nacional català. A partir de llavors, el fet diferencial ja és viu i s’observa. La irlandesa Hannah Lynch té una admiració per Catalunya impressionant i diu que és ambiciosa, turbulenta, emprenedora i intel·ligent. L’hispanista Edgar Allison-Peers es pregunta si Barcelona i Madrid s’entendran mai, i l’austríac Anton Sieberer escriu que el desvetllament de la llengua i la cultura catalanes són la pitjor ofensa per als castellans.

—Durant el franquisme, com es veu Catalunya?
—És l’època del turisme, és clar. A partir dels seixanta es comença a veure Catalunya com un país modern, l’avantguarda de l’oposició al franquisme. Tot plegat provoca una opinió molt favorable per tot Europa. És quan Le Monde destaca la unitat política de l’oposició i Pau Casals parla de Catalunya a l’ONU.

—El llibre pràcticament s’acaba amb el procés independentista.
—Actualment, la informació és amplíssima i no es pot treballar igual el present que el segle XVIII. Hem seleccionat una determinada premsa entorn del Primer d’Octubre. El principal tret comú és la perplexitat, no la simpatia. La simpatia apareix davant la repressió i la judicialització. The Washington Post diu “La democràcia, a judici a Espanya”, i Financial Times, “Les presons no resoldran la crisi”.

—Són diferents les percepcions d’Europa i els Estats Units?
—No. En general es planteja tot com un problema espanyol que pot desestabilitzar Europa, no pas si els catalans tenen dret d’un referèndum en què puguin decidir el seu futur. El cert és que, fins llavors, Catalunya havia generat atracció per individualitats, com Valentí Fuster, Ferran Adrià, els germans Roca, Ramon Margalef… L’única cosa que trenca això són els Jocs Olímpics i el Barça. Amb el procés, tot això canvia.