Joan Mena: “Podem enorgullir-nos d’haver evitat la segregació per raons de llengua”

Entrevista al diputat d'En Comú Podem al congrés espanyol, que acaba de publicar 'No parlaràs mai un bon català. Les mentides sobre la immersió lingüística' (Eumo Editorial)

VilaWeb
Bel Zaballa
14.03.2022 - 20:43
Actualització: 14.03.2022 - 20:06

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

“Sempre he pensat que els fills dels altres catalans que tan bé va descriure Paco Candel som avui, perquè la història té un fil roig i de classe que la lliga, els fills de la immersió lingüística.” Ho escriu Joan Mena (Sabadell, 1975), diputat d’En Comú Podem al congrés espanyol, al llibre No parlaràs mai un bon català. Les mentides sobre la immersió lingüística (Eumo Editorial). El títol del llibre ve d’un comentari que va fer-li una professora de batxillerat, i aquella sentència que durant molt de temps diu que va carregar com una llosa potser va acabar essent més una empenta que no pas una creu. En un moment en què la immersió lingüística és atacada “de manera molt ben planificada per la dreta espanyola; la política, la mediàtica i la judicial”, Mena hi surt en defensa, com ja va fer en aquella aplaudida intervenció al ple del congrés, ara amb un llibre en què recorre els orígens de la immersió de la mà de la família i veïns del seu barri sabadellenc de Torre-romeu, a “l’altra banda del riu” de la ciutat, a més de repassar els atacs polítics i judicials al model, desmuntar-ne algunes de les mentides més repetides i de fer propostes de futur. Mena fa una defensa de la immersió i, de retruc, de l’escola pública catalana, perquè tal com diu en aquesta entrevista: “No heretarem cases ni comptes corrents, la nostra herència seran els serveis públics.”

Ara que la immersió es troba més qüestionada que mai, heu escrit un llibre per a defensar-la.
—És més qüestionada però, en canvi, és quan més ens cal, com a país. Sempre he defensat la immersió lingüística com a element de cohesió social i de garantia d’igualtat d’oportunitats per a tots els infants. Això va ser possible en una societat dels anys setanta i vuitanta, quan bàsicament convivien famílies amb dues llengües maternes, el català i el castellà. Però avui tenim una societat molt més plural, més diversa, amb moltíssimes més llengües presents a Catalunya. Necessitem més que mai instruments que ens cohesionin socialment, i aquesta funció la fa la immersió lingüística.

Ciutadans ha quedat reduït al parlament, però es pot considerar que ha aconseguit el que volia?
—Com a grup parlamentari ha quedat reduït, però allò que representa Ciutadans, no. Ciutadans ha estat la llavor de Vox. Va sembrar el camp perquè després vingués una força desacomplexadament feixista i recentralitzadora, una força que hi és perquè hi va haver algú –posem-hi noms i cognoms, un dels responsables és Albert Rivera, ex-president de Ciutadans– que va obrir camí en aquest espai polític.

Al PSC li van tremolar les cames”, escriviu.
—En els últims temps semblava que el PSC havia comprat també algunes de les tesis defensades per Ciutadans, però veig amb relativa esperança i satisfacció que això es va reconduint. Hem vist que el PSC serà en el Pacte Nacional per la Llengua, i això és una molt bona notícia per a garantir la transversalitat de la defensa del català. També ens ha ajudat a blindar el model d’immersió lingüística amb la llei orgànica d’educació. Vull pensar, doncs, que allò va ser fruit d’un moment en què necessitaven recuperar un cert votant que se n’havia anat a Ciutadans, i que avui el sentit comú de la transversalitat del catalanisme s’ha de tornar a posar dempeus.

De fet, al llibre critiqueu l’ús electoralista de la llengua i dieu que els socialistes us han decebut.
—Hem estat a punt de trencar un dels grans consensos de la llengua. Ho ha fet, evidentment, la dreta política espanyola, però d’ells no n’espero res, per tant, no m’han decebut. Ja sé què són. Malauradament, també ho ha fet una part de la dreta catalana més identitària, que ha volgut jugar a la confrontació de banderes i a la confrontació de llengües i d’identitats, i això és anar en contra del que és Catalunya. I en algun moment, els socialistes també s’han deixat arrossegar, en aquest cas, per Ciutadans. Arribats aquí, jo espero no mirar què ha passat fins ara, sinó ser capaços de construir el futur. I el futur requereix un gran acord que defensi la llengua com a element de cohesió social i d’igualtat d’oportunitats, que és el que defensa el model d’immersió lingüística en els seus orígens.

“Vaig aprendre català gràcies a la immersió, però també gràcies a la programació infantil de TV3”

Us definiu com a fill de la immersió i insistiu en la igualtat d’oportunitats que garanteix. Si no fos per la immersió, no seríeu professor ni diputat?
—Si no fos per la immersió, no seria parlant de català. La resta, no ho sé. Però el més important és que la immersió m’ha garantit ser una persona bilingüe i que em pugui expressar en aquesta entrevista en llengua catalana. I allò que m’ha permès un nivell de formació probablement més elevat que el que tenien els meus pares és l’escola pública. Amb la immersió com un element important, però no únic. El model lingüístic és una pota fonamental de l’escola, però té altres elements que també són importantíssims. Persones com jo, que vénen de famílies treballadores que van haver de deixar les seves terres d’origen sense res i venir a Catalunya, si hem tingut una carrera universitària o hem accedit a un món laboral millor que el dels nostres pares, ha estat gràcies a una eina de construcció de país com és l’escola pública.

L’avi us deia “aprèn català i, sobretot, parla’l”. Amb aquesta idea que tinguéssiu un futur millor?
—Aquesta és una obsessió reiterada en totes les persones amb qui he parlat que surten en un capítol del llibre. La seva obsessió era que nosaltres visquéssim millor que ells, que els seus fills tinguessin més bones oportunitats. I per ells, el català era una eina fonamental per a aconseguir-ho.

El discurs del llibre denota orgull de classe.
—Totalment. Venint d’on vinc, del barri d’on vinc, de les arrels, de les famílies, el pare és militant de la lluita antifranquista, tot això t’acaba impregnant en la teva personalitat. Per això defenso els serveis públics. Perquè jo no heretaré, o els meus nebots no heretaran, grans cases, ni riqueses ni comptes corrents, sinó que la nostra herència serà l’educació pública, la sanitat pública i les pensions públiques. I aquest és un orgull de classe que m’agrada mostrar.

Joan Mena, al centre cívic de Sant Oleguer de Sabadell, abans de presentar-hi el llibre ‘No parlaràs mai un bon català’.

Desmunteu les mentides que s’han dit sobre la immersió. Una cosa que no és mentida són les dades sobre l’ús del català a les aules per part de docents i d’alumnes: cau en picat. És una constatació que la immersió, més enllà que servís en els seus orígens, no fa la funció que hauria de fer, avui?
—Són dos debats diferents, que últimament barregem, i això fa molt de mal a l’escola catalana i al model educatiu de Catalunya. Un és el debat de si la immersió serveix o no: l’objectiu de la immersió és que els alumnes de Catalunya, quan acabin l’etapa d’escolarització obligatòria, siguin competents en les dues llengües oficials que té el país, que són el castellà i el català. Per a garantir això, hem d’utilitzar un vehicle, la llengua catalana, que és la llengua minoritzada i, per tant, la que té el risc de no ser apresa. Això, amb dades objectives, ho hem aconseguit. L’alumnat de Catalunya és competent en llengua castellana i en llengua catalana, majoritàriament, encara que ens agradaria que el nivell fos més elevat. I un altre debat diferent és el de l’ús del català: la immersió lingüística em garanteix la possibilitat d’utilitzar tant el castellà com el català. Després, dependrà d’altres qüestions, de l’entorn, de la meva vida, de la meva professió, quina llengua utilitzi, però ja és decisió meva. Probablement, aquest país no ha fallat en les polítiques educatives d’immersió lingüística, però sí que hem fallat en les polítiques culturals, de promoció de català.

A què us referiu?
—Jo vaig aprendre català no tan sols gràcies al model d’immersió lingüística, sinó perquè hi havia una programació infantil a TV3, i mirava l’Arale i en Son Goku. Avui els infants tenen molt complicat de poder accedir a una programació infantil a la televisió pública de Catalunya. Entre més motius, perquè s’ha reduït la inversió en programació infantil a un 50%. Tampoc no es compleix la llei del cinema, que preveu un percentatge de producció en llengua catalana, ni es fa una bona política de promoció de la literatura catalana, ni tenim gaires youtubers i influencers en català… Posem molt la lupa en el sistema educatiu, que és el que ha garantit que la majoria del país sigui bilingüe, i en canvi, hem abandonat les polítiques culturals, que és on hauria de raure tot el pes de la promoció de l’ús del català.

Però expliqueu que com a professor heu conegut molts alumnes que sortien de l’escola sense ser competents en català. No és una situació anecdòtica, oi?
—És més important que no m’agradaria. La majoria de l’alumnat del país és competent en les dues llengües, però massa sovint et trobes alumnes que encara tenen dificultats per a expressar-se en català. Aquí també hi ha elements que han afectat la immersió lingüística i el model d’escola catalana, com, per exemple, les retallades en l’àmbit de l’atenció individual de l’alumnat. És una pota fonamental. La immersió lingüística no és tan sols que el professor s’adreci en català dins l’aula, també és que l’alumnat que té alguna dificultat tingui recursos extraordinaris perquè es garanteixi que arriba als mínims de competència en totes dues llengües; sovint, la que més falla és la llengua catalana. Per tant, l’eliminació de les aules d’acollida, de les hores de tutoria individual de professorat, dels plans individuals de l’alumnat, causades per les retallades dels governs de Convergència però també dels últims governs de la Generalitat, afecten la immersió.

Ara mateix tenim tribunals que impedeixen la immersió lingüística a cop de maça.
—És el que més em preocupa, i el més antidemocràtic. A Espanya tenim un problema amb la justícia. Perquè això no passa únicament en l’àmbit de l’educació i de la llengua, fa pocs dies hi ha hagut una sentència del Tribunal Constitucional que vol tombar la llei d’habitatge de Catalunya i, precisament, el dret d’habitatge de les persones més vulnerables. Cada vegada que tenim un avenç social, un avenç nacional, a Catalunya o en el conjunt de l’estat, allà on no arriba la dreta política, perquè no té majoria al congrés, hi arriba la dreta judicial, perquè està segrestada i controlada pel PP. Aquest és un dels elements que explica aquesta situació. El PP fa molts anys que impossibilita la renovació de la cúpula del Consell General del Poder Judicial, i ho fa per un interès polític clar. Primer, per amagar la seva corrupció, i després, per intentar d’evitar que els avenços socials i els nacionals dels pobles de l’estat esdevinguin llei.

Com s’ha de respondre a la imposició judicial del 25% de classes en castellà?
—Jo, a la Generalitat, li reclamo la protecció de tot l’alumnat i la protecció del professorat, que no se’n renti les mans. La Generalitat també és estat i, per tant, també té armes per a contrarestar l’ofensiva de la dreta política, judicial i mediàtica espanyola. La responsabilitat, l’ha d’assumir el govern i la Conselleria d’Educació. I també li reclamo la protecció del model, que vol dir buscar una fórmula jurídica per a revertir aquestes sentències, perquè són sentències fonamentades en una llei, la LOMCE, que sí que deia que el castellà havia de ser llengua vehicular, però fa un any i escaig vam derogar-la i avui hi ha una altra llei orgànica vigent, la LOMLOE.

Com pot ser que el tribunal dicti sentències basant-se en una llei derogada?
—Perquè fa una extensió de sentències anteriors a la nova llei.

De què serveix tenir la nova llei, doncs?
—Hauríem de ser capaços d’intentar obrir un nou recurs jurídic perquè el TC hagués de sentenciar en funció de l’actual legislació.

“Encara que ho diguin els pares, hi ha alumnes que tindran problemes a l’hora de ser competents en llengua catalana”

I mentrestant? Cada vegada que hi hagi algú en una escola que vulgui que es facin més classes en castellà i es vulneri el dret de tots els alumnes de fer-les en català, què?
—De moment, són sentències que han afectat de manera molt escassa, és un percentatge molt minoritari. Ara com ara, no és un risc que sigui incontrolable. Em preocupa la vulneració del dret de l’educació d’aquest alumnat. Perquè, encara que ho diguin els pares, hi ha alumnes que tindran problemes a l’hora de ser competents en llengua catalana, i això els afectarà en el futur. Hem de garantir elements de protecció, també per a aquest alumnat, i a tots els centres educatius. La Generalitat ha de garantir recursos per a evitar que hi hagi cap fractura per qüestions lingüístiques en aquestes aules.

Dieu que la LOMLOE blinda la immersió. Va ser un motiu de discussió encesa durant la tramitació de la llei entre els partits catalans, principalment, Junts i ERC. Això que passa no demostra que no la blinda pas, que el text no és prou específic i clar?
—El text és claríssim. Diu que són les administracions educatives competents les encarregades de determinar el règim lingüístic. En el nostre cas, és el govern de la Generalitat qui determina el règim lingüístic, i la llei d’educació de Catalunya, que ja va passar els filtres constitucionals, té un article que explica el model d’immersió lingüística.


—El problema és que hagués dit el que hagués dit la llei, la justícia fa política. La justícia intenta de modificar la llei que va ser aprovada al congrés. Hi ha un problema greu de separació de poders. I un altre debat que també em va preocupar, ara que comenteu això, és l’intent d’instrumentalització del model d’immersió lingüística per part de Junts, concretament, que va fer tota una ofensiva. No em va semblar bé utilitzar la llengua i la immersió com un element de confrontació amb la coalició i amb ERC. O anem tots a una en la defensa de la llengua catalana i el model d’immersió, o d’enemics ja en tenim prou, fora.

Hi ha veus que proposen d’implantar un model com el basc per a garantir que els qui ho volen puguin estudiar, efectivament, en català. Què hi dieu?
—En aquest país tenim segregació a l’aula per motius de sexe, religiosos i socioeconòmics, no ens podem permetre un nou element de segregació com és el lingüístic. Si podem enorgullir-nos de res és d’haver evitat la segregació per raons de llengua aquests quaranta anys, cosa que hauria dividit el país per la meitat. Dividir el país per qüestions lingüístiques em sembla que és el pitjor dels projectes. De fet, passa al revés: el País Basc ha mirat Catalunya a l’hora de fer un model educatiu molt més integrador. El País Basc tenia un model d’ikastoles que, d’alguna manera, feien aquesta segregació, però cada vegada més les famílies trien el model d’immersió. Per què hem de fer passos enrere i que tornin a ser les famílies les qui decideixin el model, si ja sabem que les famílies decidiran un model d’immersió com el que tenim? Les enquestes encara diuen que el 80% de la població a Catalunya defensa aquest model. Es pot estudiar, adaptar, flexibilitzar, etc., la pedagogia ha d’estar al servei de l’alumnat, però no podem fer passos enrere. Si justament el País Basc fa passos endavant emmirallant-se en el model de Catalunya.

En el llibre recolliu models lingüístics d’altres estats, com el de Finlàndia. L’escola finlandesa es posa d’exemple tot sovint.
—El model finlandès fa una aposta molt clara per l’escola pública. Moltes vegades ens expliquen que és un exemple de model d’èxit educatiu, però amaguen dues coses fonamentals: que Finlàndia destina el 8% del PIB a inversió educativa –a Catalunya és el 3,6%, a la cua d’Espanya i d’Europa– i que el 98% de les escoles finlandeses són públiques i el 2% són privades, no existeixen els concerts educatius. Als informes PISA sempre surt al primer lloc, però no ens diuen que això té una motivació, que és la inversió educativa i l’aposta clara per l’escola pública.

En què consisteix la llei de llengües estatal que proposeu al llibre i que dieu que posaria fi a la politització de la llengua?
—Hauria d’establir un marc legislatiu i normatiu de reconeixement, de protecció i de promoció de la realitat plurilingüística d’Espanya, que és un dels estats de la Unió Europea amb més llengües oficials. Tenim l’obligació de reconèixer aquesta realitat, de protegir-la i garantir-la. Hi ha quatre principis bàsics: de no discriminació (que cap parlant de cap llengua oficial sigui discriminat, com passa avui), de promoció lingüística (l’estat té l’obligació de promocionar totes les llengües, no tan sols la castellana), d’internacionalitat (que totes les llengües, també el català, siguin eina de comunicació internacional), i d’opció lingüística (el parlant decideix en quina llengua s’adreça a l’administració de l’estat, cosa que tampoc passa). Amb això, tindríem un acord mínim per a garantir un espai de convivència en una realitat tan plural com l’espanyola.

Creieu que una llei com la que acabeu de descriure es pot aprovar a l’estat espanyol?
—És evident que han passat quaranta anys i no s’ha aprovat. Però ara es donen algunes condicions que hauríem d’aprofitar. Avui hi ha una majoria progressista i plurinacional en el congrés que forma part de la governabilitat de l’estat, i tenim una taula de diàleg. Nosaltres, a En Comú Podem, defensem que aquest és un dels elements que hauria de formar part de la discussió de la taula per a garantir l’autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya.

Confieu que els socialistes s’hi avindrien?
—No és qüestió de confiança. En política, les coses no funcionen per confiança, sinó treballant aliances i majories. Nosaltres treballem aquestes aliances i aquestes majories.

“Necessitem més que mai instruments que ens cohesionin, i aquesta funció la fa la immersió lingüística”

Continueu vivint a Torre-romeu?
—Bé, ara visc al costat, des del balcó veig Torre-romeu. Els pares, la germana, tota la família, hi viuen. És un barri multicultural amb molt bona convivència entre el veïnat. Això s’explica, primer, per les polítiques que va fer el govern d’esquerres de Toni Farrés durant els primers ajuntaments democràtics, que va estar vint anys treballant perquè els barris no es fracturessin des del punt de vista social, i perquè hi ha un moviment associatiu molt potent. Jo estic molt orgullós del barri.

Dediqueu el llibre als vostres pares, a qui doneu veu en un capítol.
—Jo tenia clar que volia cedir la veu a la gent que havia viscut aquells moments, el meu pare, la meva mare, la veïna que es va implicar a l’AMPA sense ni tan sols tenir fills, el professor que va venir d’Extremadura i va estar trenta anys de director de l’escola, el regidor d’Educació vingut de León, l’activista veïnal. Volia contraposar les veus que sovint sentim de diputats o polítics contra la immersió, d’Arrimadas, Rivera, Casado, Abascal, que no han trepitjat en la seva vida una escola pública d’un barri com el de Torre-romeu, amb la gent que també ve de fora i que explica amb una senzillesa extraordinària el perquè de la necessitat d’un model d’immersió lingüística, en aquells moments però també ara.

Acabem l’entrevista demanant-vos per la vaga que comença a les escoles.
—Hi donem tot el suport. És una vaga més que motivada. Més enllà de les mesures que vol aprovar el conseller Gonzàlez-Cambray, la comunitat educativa està en contra de les formes. Aprovar unes mesures com aquestes sense diàleg amb la comunitat educativa, sense negociar-hi, és un error enorme. Demanen al conseller que tingui la capacitat de rectificar, perquè queda clar que s’ha equivocat, i així li ho diu tota la comunitat educativa. Que rectifiqui i s’assegui a una taula de negociació.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies