Jaume Subirana: “Em costa d’imaginar què passarà a Catalunya els vint anys vinents i què demanarà de nosaltres”

Jaume Subirana (Barcelona, 1963) acaba de publicar una antologia dels seus quaranta anys de producció poètica. Seixanta poemes que són una carta de presentació de la seva poesia, l’any que en fa seixanta, Una hora curta (Edicions Vitel·la). El trobem content, parlador, i d’esperit tranquil. Ell, membre d’una generació que de ben jove va irrompre en el panorama literari i que va fer activisme cultural, sobretot a la societat civil, però no solament, acaba d’aconseguir la càtedra d’humanitats a la Universitat Pompeu Fabra i en aquest temps sobretot es dedica al món universitari. Però ens explica que la vida sempre porta per camins que sovint no t’imagines i que ell n’està content, que sigui així: “En general, a la vida ja m’està bé anar a parar a llocs que no m’imaginava, però que són millors que no m’imaginava. I la gent que es passa el dia queixant-se que les coses no són com volien que fossin em semblen ridículs i pesadíssims.”

Amb aquest estat d’ànim positiu, net, convençut que es vol dedicar a treballar per la llengua i aquest sentir que en el camp de la poesia catalana ha estat convidat a una festa, comencem l’entrevista, que tampoc no és plàcida del tot, perquè dóna resposta a fets difícils, com ara el pas de Laura Borràs per la Institució de les Lletres Catalanes, entitat de què Subirana va ser director abans que ella, o la crisi del PEN, que va viure dins la junta de l’entitat.

—Feu seixanta anys i el llibre coincideix amb aquest aniversari.
—Sí, aquí darrere hi ha un escriptor i també hi ha una editora, Gemma Garcia, de Vitel·la, que fa un parell d’anys que em diu que voldria fer un llibre amb mi. Són coses que als escriptors ens afalaguen molt. I amb Carlota Torrents, amiga i agent literària, també vam parlar de fer una mena d’antologia. El moviment aquest de fer un llibre síntesi, que serveixi de targeta de presentació d’un escriptor, m’agrada quan el veig en uns altres poetes. Pensa que un lector normal, el que pot conèixer de Jaume Subirana poeta és el que troba en una llibreria. I amb sort hi trobarà un llibre. Per això l’encàrrec de fer una tria de tots els poemes validada per l’autor mateix és una fórmula que, quan he vist amb uns altres escriptors, m’interessa.

—Sobretot perquè la tria la fa l’autor mateix.
—Sí, perquè té la gràcia i el valor afegit que és la tria de l’escriptor. També té gràcia aquella fórmula que un poeta fa la tria de poemes d’un altre poeta, com en el cas dels poemes de Verdaguer triats per Carles Riba o quan Enric Casasses fa una tria de poemes de Joan Vinyoli. Però, en aquest cas, és l’autor qui fa l’esforç de triar uns quants poemes propis. Vaig dir a Gemma Garcia que volia fer una antologia dels meus poemes i ella va proposar que fossin seixanta poemes tot coincidint amb els meus seixanta anys.

—És un bon nombre, seixanta poemes?
—Seixanta són els minuts d’una hora, és una cosa rodona, i em va agradar. I vaig començar a treballar al voltant d’aquesta xifra. Com que no he escrit molt, em semblava que podia ser representatiu.

—Sembla que hagi de ser difícil que un autor faci la tria de la seva pròpia obra. Què us ha estat més dificultós, complicat, i també què ha estat el més gratificant?
—El més complicat va ser ordenar-ho. Perquè hagués pogut fer de professor universitari, triar més o menys el mateix nombre de poemes de cada llibre i en ordre cronològic. Però me l’he plantejat com un llibre nou, amb la peculiaritat que en aquest cas no cal que escrigui de bell nou, perquè els poemes ja són escrits, i la feina és triar-los i sobretot que tinguin una unitat. I em vaig sentir molt tranquil quan vaig trobar la idea de l’hora curta. Perquè és l’hora, és una expressió que lliga amb una manera de dir el català, que lliga amb el fet de donar a llum, però també de néixer i de morir, de la malaltia, i de la idea preciosa del fet que qui ho diu i qui ho escolta sabem que no serà una hora, però a la vegada voldríem que fos com una hora. Per tant, que en circumstàncies determinades el temps és relatiu, la manera de mesurar les coses és relativa. Aquesta és la sensació que tinc quan miro enrere respecte de la meva obra, de la meva vida.

—I l’ordre?
—Vaig anar als clàssics. I, per exemple, Ferrater a Les dones i els dies posa els poemes per ordre alfabètic, suposo que per evitar de fer-ne una lectura. I, com si fos màgia, en posar els meus poemes en ordre alfabètic, allò feia sentit. I, quan has resolt el problema, arriba la part divertida com a escriptor, els ajusts: he canviat algun títol, he tret algun poema per no trencar una sèrie, i també n’he afegit algun.

—D’aquesta manera, també heu donat un paper a l’atzar.
—Com a la vida. Les coses passen com passen i t’hi vas adaptant. No crec en l’atzar ni en l’escriptura automàtica. Per això, després muntes els seixanta poemes amb intenció.

—L’ordre que ha esdevingut origina una mena d’onades.
—Aleshores penso que a la meva obra hi ha unes constants, tot i que sóc dels que creu que no escriu sempre el mateix poema. Escric d’una manera intermitent i he publicat set llibres al llarg de gairebé quaranta anys. En aquest llibre també hi ha un poema inèdit.

—La tria dels poemes dieu que us ha estat fàcil. Com l’heu feta?
—Hi ha mitja dotzena o una dotzena de poemes que em representen. Aquests els he triat automàticament. I després he pensat en poemes que poden ser llegits i ben llegits per algú i causar curiositats. Vaig compartir el projecte amb tres amics que sempre em llegeixen els llibres abans de publicar-los i també em van fer suggeriments. Ara, un d’ells, per exemple, em va comentar que havia d’incloure un poema, “La carnisseria”, que vaig escriure de molt jove i que tenia la gràcia que el va cantar l’Ovidi Montllor. Però és un poema que, llegit ara, em sembla que no lliga amb la resta i l’he deixat de banda. Amb això vull dir que els que no hi són no és que no siguin bons poemes i no tinguin gràcia i no me’ls estimi, sinó que la tria l’he feta pensant en poemes que poden agradar a algú i poden fer-se una idea d’allò que escrius i que van bé junts els uns amb els altres.

—Quines constants heu trobat?
—Hi ha els poemes que he escrit sobre la pesca, que són sobretot el moment i el que representa: moments de contemplació, de silenci, de ser part de la natura i aquí el joc amb la metàfora i amb la mirada artística i amb la fusió. T’estàs un dia sencer al riu provant de pescar i provant de pescar i fracassant, fins que hi ha un moment, que és com un orgasme, que és una felicitat que no puc reproduir, però que puc intentar de recordar. També hi ha el gust per la lectura i la literatura que he fet o que intento fer néixer del diàleg amb l’art. De vegades és un diàleg literal i unes altres vegades s’esdevé de manera indirecta. Aquest diàleg amb l’art en sentit ampli hi és. I és clar, és un llibre d’un escriptor que ha acabat essent professor i hi ha una certa reflexibilitat sobre l’escriure i el que això representa respecte del viure.

—En els vostres poemes hi ha molta ciutat, també, molt de caminar per la ciutat i molta quotidianitat.
—No sóc aventurer, sóc molt poruc. Per mi, la gent que tinc al voltant, els llibres que llegeixo, les ciutats on he viscut són un lloc on em sento bé i quan em sento bé em passen coses. Quan va sortir el meuprimer llibre ja es va parlar de la poesia del quotidià. Però és que, de què parla Li Po, per exemple, sinó del quotidià? Li Po és un poeta japonèsque admiro i que em sento més pròxim que molts poetes catalans o espanyols o d’arreu que conec. Els meus referents literaris m’és igual en quin segle van viure i en quina llengua escrivien. També han dit que sóc formalista. I sí, és clar, perquè per mi la forma ho és tot. I ja era formalista abans de conèixer la Dolors Oller. Però quan la vaig conèixer, vaig aprendre a dir que tot és forma i és mitjançant la forma que podem parlar de qualsevol altra cosa.

—Al llarg de la vostra trajectòria també ha agafat importància el vessant de traductor. Com es reflecteix, en el llibre?
—Sí que s’hi reflecteix. Perquè no em sé explicar com a poeta si no parlo de la part de traducció de poesia que he fet. Perquè, de fet, només he traduït poesia estrangera. I és indestriable una cosa de l’altra. He après a escriure poesia traduint, també. I he après que et pot agradar gent molt diferent de tu. I això no solament em passa amb la traducció.

—Per exemple?
—En Màrius Sampere és un poeta que escrivia molt diferent de mi, però que vaig aprendre a apreciar, primer literàriament i després personalment, des de la diferència radical. Per mi va ser una lliçó de vida i li vaig escriure un poema. I el mateix amb Maria Mercè Marçal. La vaig conèixer a la junta del PEN. I he pensat moltes vegades sobre quines possibilitats hi havia que coincidíssim a la vida. Segurament, poques. I vam estar junts a la junta del PEN. A la llista de les persones que penso que tinc sort d’haver conegut hi ha la Marçal. Vaig aprendre molt i vaig créixer pel fet de coincidir amb ella.

—I en el cas dels autors traduïts?
—He traduït poetes que m’agraden molt, com en Ted Kooser i en Billy Collins. Descoberts quan m’estava als Estats Units, vaig fer aquella cosa una mica de boy scout i una mica catalana de dir: “He de fer que a Catalunya la gent pugui llegir aquests poetes que m’agraden tant.” Aquesta és una línia. Però també he traduït poetes molt diferents de mi. Per exemple, Gary Snyder i Seamus Heaney. Vaig traduir Heaney perquè en Xavier Folch m’ho va encarregar. És la traducció més difícil que he fet fins ara, però em vaig ficar dins un món que, uau! Sé que no podré ser mai com ell, però m’agrada molt el que fa i m’interessa molt com construeix.

—Una cosa que no heu fet en aquesta antologia és la que va fer Carner. Vós no heu revisat ni reescrit els vostres poemes.
—He fet una dotzena de canvis, que són gairebé quirúrgics, que no es noten. És més passar la llima que no passar el ribot. Reescriure’ls hauria estat un altre encàrrec.

—El llibre Una hora curta sintetitza seixanta anys de vida i quaranta anys de trajectòria poètica. Al llarg d’aquest temps, han passat moltes coses i voldria repassar-ne algunes. Comencem pels vostres editors. N’heu citat un que ha estat determinant, Xavier Folch.
—Tinc la sensació que he tingut molta sort a la vida. Per una altra banda, penso que la poesia catalana del segle XX i XXI és una mena de miracle. És una festa extraordinària, superpoblada i amb moltes capes. Em sento que m’han convidat en una festa i trobar-me enmig d’aquest ball està molt bé. I això m’ha pogut passar perquè hi ha gent que m’ha donat la mà i m’ha estirat. També és veritat que quan érem molt jovenets, amb en Carles Torner i l’Oriol Izquierdo, ens presentàvem a tots els premis fins que en vam guanyar un. Hi havia una voluntat. Un any, en Carles Torner va guanyar el premi Carles Riba i jo vaig quedar entre els finalistes. Era un moment en què la cultura catalana buscava gent jove. I ho érem. Arran del premi, va sortir una ressenya d’una pàgina sencera que signava en Julià Guillamon. I publicàvem amb Proa, una editorial de referència. I érem uns quants: en Màrius Serra, en Vicenç Pagès, en Josep Maria Fonalleras… Des d’aquell moment, vaig tenir la confiança de tenir un editor. I sempre he sentit que era un autor amb editor. Primer hi havia en Bru de Sala, després l’Oriol Izquierdo, l’Isidor Cònsul. I aleshores vaig tenir la sort de conèixer en Xavier Folch, que va ser una figura fonamental per mi.

—Per què?
—Per l’elegància, per la generositat. Era un editor molt discret i no es ficava gaire amb els llibres. Però era l’editor d’en Casasses, d’en Comadira, i que l’editor d’aquests autors volgués publicar-me, això ja em donava tota la legitimitat. Publico per poder entrar en una festa on hi ha en Casasses, en Sarsadenas, en Màrius Sampere, la Sònia Moll, en Manel Ollé, la Maria Josep Escrivà… I aquests darrers anys s’hi ha afegit una editora com la Matilde Martínez, de Godall, per a les traduccions de poetes estrangers.

—Una part de la vostra generació d’escriptors també es caracteritza per ser activista cultural i formar part d’entitats i institucions. En el vostre cas, durant uns anys importants vau dirigir la Institució de les Lletres Catalanes. Van ser els anys de preparació en què la cultura catalana va ser la convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt.
—L’Any del Llibre i la Cultura, primer, i la Fira de Frankfurt, després. Va ser un moment important. I va ser un honor per mi. Això de ficar-te en institucions, a un escriptor francès o a un escriptor anglès, no li passa tant pel cap, perquè no li passa pel cap que la continuïtat de la llengua i la cultura a la qual es dedica depengui en cap sentit d’ell. Però els que vivim en cultures que no són monolingües, imperials ni centrals, és una altra cosa. I jo sóc una persona a qui interessa la cultura i la política, i li agrada pensar la literatura i la cultura com un sistema de sistemes articulats, en els quals és important que hi hagi escriptors, però també és important què passa amb les universitats, què passa amb els diaris, què passa amb la política, què passa amb les subvencions, amb les fires… Sóc tafaner de mena. No he tingut trajectòria política, perquè no m’ha interessat entrar en cap partit, però sempre m’ha interessat la política. I he treballat més des de la societat civil. Sóc soci del PEN des de fa molts anys, havia estat en associacionisme juvenil i quan em van proposar de dirigir la Institució de les Lletres Catalanes, doncs ho vaig acceptar i estic molt content de la feina que vam fer.

—Recordeu-ne algunes coses.
—Vam fer Lletres al Camp, posant un grup d’escriptors al camp del Barça i els aplaudien cinquanta mil persones. Això no havia passat mai. Vam muntar les Lletres al Parlament i els parlamentaris s’aturaven i escoltaven Blai Bonet. Això per mi és molt atractiu, perquè fas que passin coses. Però, per una altra banda, estàs tan pendent de les maniobres dels polítics de torn, i per això també ho acabes deixant.

—Creieu que la Institució de les Lletres Catalanes ha estat molt perjudicada per la gestió de Laura Borràs?
—Vull creure que no. Perquè les lletres catalanes són molt més grans i diverses i potents que qualsevol de nosaltres. Ara, el que sí que deixa tocada és una manera de tractar i de fer servir la literatura. Deixa tocada la imatge que algú arribi a la institució i faci servir la literatura catalana en favor propi. I això diria que és bo perquè no torni a passar. Perquè la institució ha de servir per a promoure la literatura i quan una institució serveix per a promoure una persona, no fa la seva funció. Des d’aquest punt de vista, si s’evita que això torni a passar, doncs la institució remuntarà. Però és una llàstima, ens ho podríem haver estalviat.

—Un altre afer dur i delicat que ha passat fa poc i en què heu estat vinculat és el cas de la Carme Arenas i la seva gestió al PEN. Vós éreu a la junta del PEN que va destapar els números.
—Va passar el 2019. Em sap molt de greu, perquè encara no ho entenc. Encara no sé si ho vam fer bé. És clar que hi havia unes pràctiques no acceptables que s’havien d’arreglar. En l’àmbit personal, per mi ha estat molt costós. I és clar que la Carme va fer molt pel PEN, a diferència de la Laura Borràs, que només va mirar per ella. Però en aquell moment em va semblar que aquella gestió posava en risc el PEN. I tot i que dins la junta vaig ser dels qui volia arribar a un acord i no arribar a judici, al final em vaig quedar tot sol, i per això també vaig deixar la junta quan es va acabar el mandat.

—El PEN s’ha recuperat de la crisi?
—Del tot. Fins i tot ha tingut un augment de socis. Les coses van bé.

—I per acabar, com us projecteu a partir d’ara?
—Em dedico a l’estudi de la cultura. Faig classe a humanitats. He estat vint anys a la UOC i ara fa cinc anys que sóc a la Universitat Pompeu Fabra. Darrerament, m’he centrat molt en la part professional i he guanyat la càtedra i això m’ha valgut força dedicació. També hem començat un grup de recerca de cultura catalana dins la universitat i sóc director d’un projecte… I ara mateix és aquí on poso més dedicació. Però em costa d’imaginar què passarà a Catalunya els vint anys vinents i què demanarà de nosaltres o quin paper haurem de jugar els anys vinents. A hores d’ara la llengua és allò en què continuo creient i pel qual em sembla que hem de ser capaços de sacrificar-nos, canviar les regles. Em dedicaré a promoure fins allà on pugui que la meva llengua serveixi per a tot. M’agradaria que aquesta llengua, que va ser la dels meus pares, la de Maria Mercè Marçal i de Ramon Llull, continuï essent viva i operativa de la millor manera possible, mentre això tingui sentit per a una comunitat. I no ho entenc com una batalla, sinó que és allò en què em ve de gust invertir, que vol dir escriure, traduir, discutir, triar allò que compres, en quina llengua compres els llibres i en quina llengua fas les classes. També és veritat que això es pot fer amb gràcia i sense gràcia, amb elegància i sense elegància, amb mà esquerra o sense. Ni les lleis ni la independència solucionen el problema. Si no, mirem Andorra. I també he de dir que tot i els problemes que té, la cultura catalana té una vivacitat i una capacitat de reproducció, de canvi i de modelació, que em semblen extraordinàries. Doncs que la festa s’allargui.