17.02.2024 - 21:40
|
Actualització: 17.02.2024 - 22:34
Periòdicament s’enlaira el debat polític sobre l’impost de successions, que sempre troba un ressò social important, puix és un assumpte en què conflueixen valors, emocions i visions sobre l’acció de les institucions, i la major o menor confiança i satisfacció que susciten. Fa quatre anys es va intensificar el debat arran de l’augment de l’impost la primavera del 2020, en desafortunada coincidència amb la mortalitat desencadenada en les primeres onades de la covid. Ara, el detonant ha estat la proposta de supressió de l’impost anunciada per Junts per Catalunya, en el context de les converses en curs pel pressupost de la Generalitat. Altra vegada, s’ha accentuat el debat social al respecte.
És natural. Aquest impost afecta habitualment una transmissió de béns entre membres de la mateixa família; més en particular, entre ascendents i descendents de 21 anys o més (la transmissió entre parelles o a favor de fills de menys de 21 anys està desfiscalitzada a la pràctica), i, encara amb major càrrega, entre familiars menys directes o persones fora de la família. En aquest sentit, la reforma del 2020 va augmentar especialment la repercussió sobre fills de 21 anys o més; de tal manera que si fins aquell any la recaptació a Catalunya era en la mateixa línia dels països centre i nord-europeus que tenen l’impost, en els anys posteriors s’ha situat entre els llocs capdavanters.
En termes pràctics, atesa l’existència de diverses exempcions i bonificacions, la repercussió de l’impost se centra en un percentatge petit dels hereus. Segons les dades dels exercicis més recents, la gran majoria de declarants té quota zero o fins a un euro (el 74% dels declarants), i només un 6% té una quota superior a 10.000 euros, segons dades del govern de la Generalitat de la recaptació del 2022. És cert que es produeixen algunes renúncies a l’herència que no recullen aquestes dades; també ho és que el motiu més freqüent és que la massa hereditària és deutora. Els problemes de liquiditat per motius fiscals que porten en alguns casos a la renúncia tenen relació amb la plusvàlua municipal que s’exigeix en cas d’herència d’immoble, assumpte rellevant al qual torno després; deixem clar ara que no és impost de successions.
La major o menor afectació no és, òbviament, impediment per a considerar més o menys just un impost. Al cap, el concepte de “justícia” contributiva és subjectiu. Entre els arguments més importants en el debat es troben el que suposa tributar per uns béns pels quals ja s’ha tributat, motiu pel qual s’incorreria en doble tributació. Qui causa la successió (el mort) no és obligat a pagar l’impost de successions (si més no, des que es va suprimir la plusvàlua del mort, que obligava a tributar per guanys patrimonials emergits al mort, i en feia responsables els hereus), sinó l’hereu, que és una persona física diferent. Per tant, hi ha una transmissió de béns entre dues persones, si no és que es considera que mort i hereu són la mateixa “persona” (per la qual cosa no hi hauria transmissió). Aquesta consideració és pròpia de cultures com la de la Xina, on els fills són extensió física dels pares, per la qual cosa no hi ha impost d’herència (encara que sí un impost sobre transmissió d’immobles).
En societats menys gregàries i més liberals, es consideren persones diferents pares i fills, i no es consideren transmesos mèrits i demèrits. Per això hi ha una transmissió de béns (de fet, una transmissió per causa de mort), i qui paga l’impost de successions tributa per una transmissió. És, per tant, una discussió interessant per què altres transmissions, com la compra d’un pis, han de tributar (i més que l’herència), però no la percepció sense compra. També em sembla interessant assenyalar que si s’accepta que un fill té un dret incondicional (sense impostos) a rebre els béns dels seus progenitors perquè “ja eren seus”, per què no opera simètricament l’obligació incondicional de fer-se càrrec dels deutes. Siguem precisos; ja sabem que de l’herència s’han de pagar els deutes. Ara bé, si els deutes superen els actius, l’hereu pot renunciar a l’herència, perquè els deutes “no eren seus” (d’ací la majoria de renúncies, com ja s’ha dit). L’asimetria entre la reivindicació de dret incondicional i de deure a la carta em sembla òbvia.
Els defensors que existeixi l’impost –jo ho sóc– acostumen a subscriure la idea que la tributació per a l’hereu no implica doble tributació, pels motius esmentats més amunt. I que l’impost sobre successions pot ajudar a pal·liar la concentració de riquesa, que es tradueix en concentració de poder, que contribueix a la creació i consolidació de dinasties econòmiques, cosa que debilita les societats liberals. Pel cantó de la doble tributació i la valoració del mèrit individual em sembla molt més impugnable l’impost sobre el patrimoni general, que efectivament duplica la tributació per la mateixa persona (per obtenció de rendes derivades del treball o de la riquesa i per propietat d’aquesta). Probablement per això algunes regions d’Espanya són els únics llocs de la UE on hi ha un impost sobre el patrimoni general. I és interessant el fet que la polèmica social aquí se situï sobre successions i no sobre patrimoni.
Un catàleg dels problemes concrets de la configuració de l’impost requeriria un assaig molt llarg, motiu pel qual em limitaré a assenyalar-ne alguns i discutir-los breument.
La pràctica exempció de la propietat d’empreses familiars té sentit productiu, i a la vegada introdueix una desigualtat patent entre diferents tipus de riquesa, i, a més, serveix de canal pel qual les grans fortunes poden articular mecanismes que els permeten eludir en gran manera l’impost (i també el de patrimoni). Aquest va ser, precisament, el motiu que portà a la supressió de successions a Suècia, o a la declaració d’inconstitucionalitat de l’impost sobre el patrimoni a Alemanya.
És cert que la possibilitat de llegar una herència als fills és un incentiu a estalviar, i això és beneficiós per l’economia. És quelcom que ha de tenir en compte qualsevol disseny funcional d’un impost de successions, i que és una restricció tant per l’amplitud de l’abast personal de l’impost (persones que en siguin afectades) com pels seus imports. El problema de la deslocalització residencial em sembla menys rellevant, tanmateix, perquè la mort (i, per tant, el tribut) és un fet puntual i generalment incert en el temps. Crec que és més problemàtic en aquest sentit l’impost sobre el patrimoni, puix que és un gravamen regular (anual) i cert en el temps. Altra vegada, probablement la discussió no la tenim del tot ben enfocada.
En el context del paràgraf anterior, tinc la impressió que la darrera reforma, del 2020, va accentuar més enllà del que és raonable –si més no, en termes comparatius amb l’exterior– la càrrega sobre els fills de 21 anys o més. Així mateix, la tributació per herència de terceres persones, sense vincles familiars, pot arribar a ser pràcticament confiscatòria (i per a comunitats com la de Madrid genera una recaptació notable per successions i donacions –el 80% de la de Catalunya–, encara que hagin sentit que no tenen l’impost).
Finalment en aquest llistat, és pertinent considerar les plusvàlues municipals. A diferència de les successions, generalment són absents de bonificacions, i els valors fiscals establerts pels ajuntaments molt sovint estan per sobre de mercat, però només els obligats rics amb propietats importants poden pagar un procediment viable d’impugnació. La conjunció d’aquests factors és la que provoca problemes de liquiditat per a pagar l’impost (aquest impost), que tindrien un pal·liatiu clar i fàcil: que la valoració de l’ajuntament fóra a la vegada una oferta en ferm de compra, atès que em sembla just que si el govern pot posar-hi el preu, hi posi també la cartera.
Com han observat, no he parlat de l’impost de successions i el dèficit fiscal de Catalunya. Primer, perquè no afecta en absolut el magre finançament estatal. Segon, perquè es podria fer respecte de tots i cadascun dels impostos cedits i propis; i casos més greus i amb molts més afectats hi ha, com el diferencial de l’impost sobre transmissions patrimonials.
Acabem: els valors i emocions que sustenten la discussió sobre l’impost de successions són molt intensos i contraposats. Dit això, em sembla que hi ha moltes raons pragmàtiques per abordar els problemes que es presenten en el seu disseny, alguns dels quals són resumits més amunt, puix que els primers interessats a preservar la legitimitat social de l’impost som els partidaris que existeixi.
Germà Bel, catedràtic d’economia a la Universitat de Barcelona.
