Hanukkà

Divendres passat, a Barcelona, a la falda d’una de les muntanyes que envolten la ciutat, en un carrer estret, s’escolten cançons en un tercer pis. Allà dalt, una llum s’intueix. Res de cartell. Ni nom al timbre. Si saps on és, piques, dónes el nom, i amunt. Un cop dins, una sala amb vint persones celebrant el Hanukkà. Una de les festes jueves importants. Dura vuit dies seguits i recorda la revolta de Judes el Macabeu contra un rei que volia hel·lenitzar els jueus del tot. El macabeu triomfà i divendres uns barcelonins celebraven plegats aquesta victòria. La gent seu en cadires, múltiples i variades, unes més altes que d’altres, i formen rotllana. Una noia, al voltant de la trentena, toca la guitarra i porta la veu cantant. Tota la resta, inclosos infants, l’acompanyen com poden en el cant. No és fàcil. Les cançons, en ídix i hebreu, es poden llegir també en una transcripció fonètica. Ho fan pels que som allà sense dominar ni les llengües, ni el ritual.

Reconec coneguts, i intueixo altres catalans ateus que, com jo, acompanyen parelles jueves. Som una vintena, potser trenta, i els barcelonins ens presentem els fills: Liam, Noam, Aran.

En un moment donat ens hem posat a cantar de cara a Jerusalem. Ara ja ho puc dir. Però el que m’ha xocat més, de llarg, ha estat el moment on s’ha donat la benvinguda al sàbat, el dia de descans. El diumenge dels jueus. El sàbat comença  divendres al vespre i s’allarga fins dissabte. De posta de sol, a posta de sol. Doncs quan va arribar el moment, els allà presents, ens vam aixecar de la cadira, ens vam girar cap a la porta i un de nosaltres, literalment, la va obrir per tal que entrés el sàbat. Se’l va rebre dempeus i cantant la benvinguda. El hanukkà, diuen, és una festa que agrada sobretot als nens, que aprenen a jugar al dreidel, una mena de dau de quatre cares.

Sopant, vaig conèixer la gent. La guitarrista, per exemple, descobreixo que té un català preciós, i parla en txec als seus quatre fills. Aquesta vegada, però, el protagonista es diu Miquel. Mestre d’obra. I convers. No és l’únic que conec d’una comunitat que intueixo creixent. Catalans conversos al judaïsme. És ell qui se’m va atansar. ‘Tu no ets jueu, oi? Jo sí, jo em vaig convertir. Però vaja. Vaig fer-ho pels reformistes, que vaig negar-me a què m’ho fessin els ultraortodoxos’. Molt seriós, ho diu. Miquel treballa a Nigèria perquè està fart de treballar aquí. Allà, amb un any, guanya el que guanya aquí en tres. ‘Tal qual t’ho dic’. Diu que hi ha molta construcció civil, carreteres, i autopistes. Però ell fa més empreses, cases residencials, hotels, seus d’empreses. ‘Vivíem tancats en un ressort. No en podíem sortir. Excepte els diumenges, que anàvem a un club social, i ens reuníem tots els estrangers. La resta de la setmana, si sortíem a la nit, ens acompanyàvem homes armats. Ens custodiaven dins els bars de Nigèria. Hi arribàvem dins quatre per quatre. Ara he tornat. Però si em tornen a cridar, me n’hi vaig.’ Doncs vigila, penso jo, que un Judes Macabeu de la zona no s’alci en armes i l’oli de la revolta duri vuit dies enlloc d’un.

Més enllà ens presenten una noia que dóna classes d’hebreu per als nens. Parla hebreu, català, castellà i anglès. Molt jove. Més tard, una coneguda, sota la blanca llum, em diu que ella, i la seva amiga editora, també ho fan. Van d’oients a classes d’hebreu a la universitat. I que els flipa com la maria, de bones les classes que són. Ella viu, i ha tingut fill, amb un català que em diu que s’ha hebraïtzat fa temps.

I el fill connecta amb un altre fill, d’una barcelonina que parla francès, i les famílies es coneixen, i la nit s’acaba, i la dona m’agafa de la mà, i em diu ‘Gràcies per haver vingut. És com per tu celebrar el dia de Reis’. Abans d’entrar a casa, l’infant se’ns adorm, i entrem al nostre niuet, a la falda de la muntanya que en diuen Montjuïc.