Gràcies, Núria Feliu

  • Núria Feliu ha estat moltes coses al llarg de la seua vida i s'ha fet estimada i imprescindible molt més enllà de la música

Vicent Partal
22.07.2022 - 21:40
Actualització: 23.07.2022 - 09:33
VilaWeb
Núria Feliu amb el seu gran amic Tete Montoliu

“Tot és gris” és un dels grans estàndards del jazz per a veus femenines, una cançó interpretada al llarg dels anys per grans personalitats, com ara Ella Fitzgerald, Sarah Vaughan i Núria Feliu. La cançó va ser escrita el 1954 per Erroll Garner, sense lletra, però Johnny Mathis més tard va popularitzar-ne una de Johnny Burke que ha posat la pell de gallina a generacions senceres. Núria Feliu la va enregistrar, tal com explica metòdicament Joan Josep Isern, acompanyada d’una banda de luxe, amb Tete Montoliu, el seu gran amic, al piano; Billie Brooks, a la bateria; Erich Peter, al contrabaix, i Booker Ervin, al saxo tenor. Eren la Barcelona i la Catalunya grises del 1965 i, amb aquell disc, Núria Feliu ens feia a tots plegats una mica més normals.

Ho va fer en un moment en què a massa gent li sonava estrany que una cantant catalana cantés en català. I encara més que fes servir la llengua catalana per regalar-nos un dels estàndards més emotius de la música popular del segle XX. Ho va fer quan molts, massa, es pensaven que les dones només podien cantar cançons carrinclones. I quan molts pretenien que la música i, sobretot, les lletres, tan sols tinguessen sentit quan eren simplistes i directes, poc intel·lectuals.

Sobre aquesta bellíssima cançó, corre una llegenda que no he sabut mai si és certa, però que em crec. Diuen que, quan Johnny Mathis la va gravar per primera vegada, va trencar aquella regla escrita de l’època segons la qual el cantant havia de ser a un pam del micròfon i hi va recolzar els llavis de manera que la veu –això és el que pretenia– es confongués amb la respiració. Aquesta tècnica avui gairebé avorreix, però aleshores causava un impacte considerable, i Núria Feliu la va perfeccionar, fins i tot. A diferència d’allò que passa en la majoria de les altres versions de “Misty”, en la catalana, Núria Feliu arrenca a cantar abans que el piano de Tete comence a sonar i xiuxiueja les primeres paraules com si et cantés directament a cau d’orella, arrossega el glissando que caracteritza tant aquesta cançó amb un domini absolut de l’escala i baixa nota a nota amb una senzillesa que arriba a semblar natural.

Ahir, molta gent ens va parlar de Núria Feliu i es van dir coses molt boniques sobre ella. Núria Cadenes recordava, en aquest article emotiu, escrit unes setmanes abans, la seua generositat sense límits i el seu compromís polític i personal amb les causes que considerava justes; la primera de totes, la llibertat d’aquest seu país nostre. Pere Camps, l’ànima incansable del Barnasants, ens recordava una conseqüència bàsica d’aquest compromís, però que precisament per això es mereix de ser destacada: “En un moment en què si no cantaves en anglès, no eres cosmopolita, i si tan sols cantaves en català, semblava que estaves limitat, Feliu, així com els de la seva generació, va entendre que calia normalitzar i defensar la nostra llengua i cultura absolutament massacrada per la dictadura franquista.” Teresa Gimpera ho certificava bo i recordant aquells concerts mítics amb Tete Montoliu i com, amb les versions dels grans temes del jazz americà, s’explicava a si mateixa dient, senzillament, que en català es podia cantar tot.

És evident que Núria Feliu ha estat moltes coses al llarg de la seua vida i s’ha fet estimada i imprescindible molt més enllà de la música. I és clar que es mereix el nostre reconeixement per tot plegat, per la seua vida sencera. Però aquesta nit us demane permís per, simplement, engegar la música i deixar-me portar per ella. Perquè, per damunt de tot, i de tantes i tantes coses més, Núria Feliu va ser una gran cantant, i les veus de les grans cantants, simplement, no moren.

PS. Ahir, l’Ajuntament de Pedreguer va qualificar Núria Feliu com una de les cantants del país més estimades i populars, en un gest que estic segur que l’hauria emocionada. Feliu no va oblidar mai la importància del País Valencià i, també en això, ha estat un exemple destacable per mi, tot un referent.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
22.07.2022  ·  22:03

Núria Feliu. Una gran artista, una gran dona. Ens deixa la seua música i la seua fermesa i compromís. Que la terra li sigui lleu.

Jaume Riu
Jaume Riu
22.07.2022  ·  22:48

TAMBÉ S’HA DE DIR
La Nova Cançó no va incorporar Núria Feliu perquè no era cantautora, i aquell moviment tan exclusiu, naturalment, en va prescindir.
Vist amb perspectiva de molts anys, ara sabem que el Procés d’independència de Catalunya, transversal, pacific, democràtic, internacionalitzat i revolucionari, ha fet descavalcar alguns que no ho han pogut resistir. Que cadascú hi posi noms, però la genial i coherent Núria Feliu de Sants ha cavalcat amb generositat per la llibertat de Catalunya fins al darrer sospir. També s’ha de dir.

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
22.07.2022  ·  23:20

Oh, no! Amb aquest article m’acabo d’assabentar que s’ha mort Núria Feliu (acostumo a començar a llegir VilaWeb per l’editorial). És com si s’hagués mort algú molt proper. Vaig sentir-la cantar tota la vida amb els discs d’ella que hi havia a casa. Podria dir moltes coses bones de Núria Feliu, especialment com a cantant però també per la seva implicació en la llengua catalana i el moviment independentista; tanmateix, ja està magníficament explicat en aquest article.
Ara estic trista.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
22.07.2022  ·  23:30

Moltes gràcies Núria pel teu amor inesgotable.

Carles Matute
Carles Matute
23.07.2022  ·  01:25

Vicent, gràcies per incloure “Tot és gris” en l’editorial d’avui, una veritable joia.
Ens ha deixat la Núria, però les seves cançons, la seva obra, sempre restaran amb nosaltres. Que en pau descansi.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
23.07.2022  ·  02:04

Els bons es van morint tots. Quan no en quedin, com ens ho farem per a trobar bona música en català? No hi ha renovació. O, el que és pitjor, sí tenim talent però ningú li obre la porta.

Jordi Quinquillà
Jordi Quinquillà
23.07.2022  ·  03:02

Un referent de país. En més d’un sentit. Fa poques hores que ens manca, i ja se la troba a faltar.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
23.07.2022  ·  05:22

Com a sansenc, orgullós de la Núria, que descans en pau, vos agraeixo la Editorial. Salut.

Josep Navarro
Josep Navarro
23.07.2022  ·  08:24

Que la Terra et siga lleu. Sempre recordaren la teua elegància i classe.

Sílvia Fortuny
Sílvia Fortuny
23.07.2022  ·  08:28

Comparteixo allò que diu l’editorial.

Ramon Tubau
Ramon Tubau
23.07.2022  ·  09:37

La Núria Feliu enamorava per la seva sensibilitat interpretativa i la seva coherència vital. Mai es va avergonyir de la seva catalanitat, com ha fet d’altres.

Coïncidint en dates, i a uns milers de kilòmetres d’aquí, també acaba de morir un altre patriota, enamorat i seguidor també de la Núria artista: en Josep Maria Casas Moral, president del Casal Català de Cordoba/Argentina. Ell va assumir la tasca d’embaixador de Catalunya sense sous, ni cotxe oficial, ni moquetes, ni pretencions il·lusòries.

Descanseu en pau els dos i en tot cas que la melodia de la Núria acompanyi al Josep Maria fins l’infinit.

enric llopis
enric llopis
23.07.2022  ·  09:42

No oblidem Jaume Picas el gran traductor i adaptador de “Tot es gris” i altres temes al català

Salvador Aregall
Salvador Aregall
23.07.2022  ·  12:03

La Núria Feliu ens ha deixat un exemple del que és una persona coherent en la defensa de la seva llengua i el seu país tot passant per davant, aquesta defensa, de la seva realització personal com artista, imagineu amb una altre llengua i uns altres mitjans. Això no és habitual. Per això té la categoria de far que il·lumina el camí i no n’hi ha gaires de fars. Com a cantant era una instrumentista virtuosa de la seva veu però sobretot –això és el que la va fer extraordinària- excel·lia en la interpretació, de manera que en el terreny del “com ho deia” és on emocionava sempre. Si no hi ha emoció no hi ha art, l’instrument és una eina que es pot fer servir molt bé però emocionar està en un altre nivell. Però a més, la Núria Feliu, tenia un no-sé-què que la feia ser nostre, com si fos de casa i això no sé com classificar-ho perquè ja forma part d’un terreny emocional i gens racional. Us deixo dos moments que ho diuen tot d’ella: primer l’episodi de les Teresines –extraordinari- on es mostra la Núria natural, tal com era i que no desentona gens en aquell pis de Gràcia, resum, essència i pega dolça de la catalanitat barcelonina. L’altre és un vídeo extraordinari de TVE de l’any 1974, Franco encara viu, en una actuació de la Núria a Sants, amb els seus veïns, que els ha de parlar en castellà però que fa una interpretació de “el clar país” que es tota una manifestació de poder i revolució.
https://www.youtube.com/watch?v=svVaKr9Mh84
https://www.youtube.com/watch?v=vhWEkpk-Nrw

David Badia
David Badia
23.07.2022  ·  12:22

Descansi en pau , una gran cantan, universal, i una gran patriota, molt fidel el seu pais

Pep Agulló
Pep Agulló
23.07.2022  ·  12:31

He d’entonar el mea culpa. El món anglosaxó em fascinava enfront del meu país encallat encara en una Espanya feixista i grisa. Una barreja d’autoodi i prejudicis em feia veure la Feliu com carrinclona. Ara li dec tot això que diu l’ediorial i més. Llarga vida a la seva memòria…

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
23.07.2022  ·  13:07

Els he vist tots dos passejant per la nit per l’actual plaça de l’Ajuntament (no sé a què esperem a posar-li Plaça del rei Jaume I, en comptes de ser el nom d’un atzucac entortillat que uneix carrer de Quart i moro Said?)

Núria i Tete passejant després de qualsevol actuació a València en antres de Jazz que eren el foc colgat d’una ciutat jazzística del nivell de Granollers, Terrassa, Donosti o Lousiana als EUA o més.

Plore tots dos. Arran de llurs actuacions em van fer estimar el Jazz al punt d’obligar-me a anar ex-professo a Nova York al Cotton Club a veure-ho en directe.

Josep Blesa (València)

Carles Serra
Carles Serra
23.07.2022  ·  13:22

Gràcies Vicent per aquesta emotiva editorial envers l’estimada Núria Feliu; també agrair-li el comentari del Sr. Jaume Riu :22:48.
Quanta Raó Sr. Jaume, avui sentin aquest ningú d’Aragonès, coincideix plenament amb el seu comentari; els que anaven a veure l’estimada Núria, heran titllats de querinclons, per aquest progrés i sobretot d’esquerres, ja que dir col.laborar com ella havià fet tantes i tantes vegades desinteressadament comprant-li un disc/CD.
Arran de la seva generositat, dignitat pel seu/nostra País i ja que dir de la llengua, no anava precisament sobrada €.
Ara només falta que sortí en Rufián,Tarda i companyia fent aquest putu teatre, ple de cinisme i hipocrasia

Teresa Puig
Teresa Puig
23.07.2022  ·  17:30

Sempre serà amb mi. De petita l’escoltàvem tant! Els pares l’admiraven i de retruc, nosaltres!

Tinc, però, què volen amb això que ‘la terra et sigui lleu’. Dec ser molt ignorant perquè no hi veig cap sentit… Sé que no és el lloc, però no sé on preguntar-ho.

Carles Viñals
Carles Viñals
23.07.2022  ·  19:28

Per a Teresa Puig: La frase en questió és la traducció de “Sit tibi terra levis”, inscripció romana que solia inscriure’s a les làpides sepulcrals. Pot traduir-se com “Que la terra et sigui lleu” o “Que la terra et sigui lleugera”. Tenía un sentit pietós i transcendent envers el difunt, desitjant-li que no sentís com una angoixa el pes de la terra que el cobriria.
Escrit amb les inicials S.T.T.L. equivalía en l’època romana al Cristià R.I.P. o E.P.D.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any