Gràcies, Núria Feliu

  • Núria Feliu ha estat moltes coses al llarg de la seua vida i s'ha fet estimada i imprescindible molt més enllà de la música

Vicent Partal
22.07.2022 - 21:40
Actualització: 23.07.2022 - 09:33
VilaWeb
Núria Feliu amb el seu gran amic Tete Montoliu

“Tot és gris” és un dels grans estàndards del jazz per a veus femenines, una cançó interpretada al llarg dels anys per grans personalitats, com ara Ella Fitzgerald, Sarah Vaughan i Núria Feliu. La cançó va ser escrita el 1954 per Erroll Garner, sense lletra, però Johnny Mathis més tard va popularitzar-ne una de Johnny Burke que ha posat la pell de gallina a generacions senceres. Núria Feliu la va enregistrar, tal com explica metòdicament Joan Josep Isern, acompanyada d’una banda de luxe, amb Tete Montoliu, el seu gran amic, al piano; Billie Brooks, a la bateria; Erich Peter, al contrabaix, i Booker Ervin, al saxo tenor. Eren la Barcelona i la Catalunya grises del 1965 i, amb aquell disc, Núria Feliu ens feia a tots plegats una mica més normals.

Ho va fer en un moment en què a massa gent li sonava estrany que una cantant catalana cantés en català. I encara més que fes servir la llengua catalana per regalar-nos un dels estàndards més emotius de la música popular del segle XX. Ho va fer quan molts, massa, es pensaven que les dones només podien cantar cançons carrinclones. I quan molts pretenien que la música i, sobretot, les lletres, tan sols tinguessen sentit quan eren simplistes i directes, poc intel·lectuals.

Sobre aquesta bellíssima cançó, corre una llegenda que no he sabut mai si és certa, però que em crec. Diuen que, quan Johnny Mathis la va gravar per primera vegada, va trencar aquella regla escrita de l’època segons la qual el cantant havia de ser a un pam del micròfon i hi va recolzar els llavis de manera que la veu –això és el que pretenia– es confongués amb la respiració. Aquesta tècnica avui gairebé avorreix, però aleshores causava un impacte considerable, i Núria Feliu la va perfeccionar, fins i tot. A diferència d’allò que passa en la majoria de les altres versions de “Misty”, en la catalana, Núria Feliu arrenca a cantar abans que el piano de Tete comence a sonar i xiuxiueja les primeres paraules com si et cantés directament a cau d’orella, arrossega el glissando que caracteritza tant aquesta cançó amb un domini absolut de l’escala i baixa nota a nota amb una senzillesa que arriba a semblar natural.

Ahir, molta gent ens va parlar de Núria Feliu i es van dir coses molt boniques sobre ella. Núria Cadenes recordava, en aquest article emotiu, escrit unes setmanes abans, la seua generositat sense límits i el seu compromís polític i personal amb les causes que considerava justes; la primera de totes, la llibertat d’aquest seu país nostre. Pere Camps, l’ànima incansable del Barnasants, ens recordava una conseqüència bàsica d’aquest compromís, però que precisament per això es mereix de ser destacada: “En un moment en què si no cantaves en anglès, no eres cosmopolita, i si tan sols cantaves en català, semblava que estaves limitat, Feliu, així com els de la seva generació, va entendre que calia normalitzar i defensar la nostra llengua i cultura absolutament massacrada per la dictadura franquista.” Teresa Gimpera ho certificava bo i recordant aquells concerts mítics amb Tete Montoliu i com, amb les versions dels grans temes del jazz americà, s’explicava a si mateixa dient, senzillament, que en català es podia cantar tot.

És evident que Núria Feliu ha estat moltes coses al llarg de la seua vida i s’ha fet estimada i imprescindible molt més enllà de la música. I és clar que es mereix el nostre reconeixement per tot plegat, per la seua vida sencera. Però aquesta nit us demane permís per, simplement, engegar la música i deixar-me portar per ella. Perquè, per damunt de tot, i de tantes i tantes coses més, Núria Feliu va ser una gran cantant, i les veus de les grans cantants, simplement, no moren.

PS. Ahir, l’Ajuntament de Pedreguer va qualificar Núria Feliu com una de les cantants del país més estimades i populars, en un gest que estic segur que l’hauria emocionada. Feliu no va oblidar mai la importància del País Valencià i, també en això, ha estat un exemple destacable per mi, tot un referent.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor