La victòria de l’independentisme el 21-D és èpica i ha deixat ben tocat l’espanyolisme. La pírrica victòria en escons de Ciutadans no fa ombra a l’abast i la potència del triomf del bloc republicà, enfortit fins a uns nivells desconeguts. Els 2.078.000 vots de Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP són un salt endavant molt important, sobretot tenint en compte les condicions de repressió i les irregularitats de tota mena en què s’ha disputat aquesta campanya. Tots aquells que deien que amb més participació hi hauria menys independentisme ara han de callar perquè no ha estat així. Tots aquells que afirmaven que l’independentisme es nodria d’un pensament màgic i que no aguantaria el contrast amb la realitat ara han hagut de callar també. Tots aquells que afirmaven que la població castigaria el que ells consideraven fracàs en la proclamació de la república han hagut de tancar la boca. La força i la determinació del poble de Catalunya s’ha posat a prova aquest 21 de desembre i la prova ha estat superada amb nota.

Però, com sempre passa en les eleccions, després de les primeres hores d’estupor la potent maquinària mediàtica i discursiva de l’espanyolisme s’ha engegat. I ho ha fet —ja és gros, això— amb una crida a la concòrdia. Ara resulta que l’independentisme guanya la campanya més difícil, després d’un colp d’estat, amb els dirigents a l’exili o a la presó, amb repressió i censura, amb amenaces judicials i agressions al carrer, i aquesta victòria no ha de conduir a la independència sinó a restaurar la concòrdia amb Espanya. Amb l’Espanya que ha fet el colp d’estat, que ha ficat els dirigents independentistes a la presó o els ha enviats a l’exili, la que ha reprimit i censurat, la que ha omplert el país d’amenaces judicials, ahir contra un altre grup de professors, la que ha permès i tolerat les constants agressions ultres al carrer. Quin cinisme més gran.

Ens diuen, ells!, que ara toca restaurar l’autonomia perduda i assegurar la convivència, com si no fossen ells qui amenacen la convivència. A cada manifestació que fan, per exemple. I ens diuen que sobretot ara hem d’anar a poc a poc. Tant a poc a poc com siga possible. Fins i tot arriben a presentar-nos el discurs del rei d’Espanya com una crida a l’entesa, quan només va ser una reafirmació en l’’a por ellos’, la mostra indiscutible, per cert, de la seua incapacitat política. Si Felipe VI volia concòrdia que hagués començat demanant perdó als ferits i atacats el primer d’octubre. El gest li hauria donat una mica de la credibilitat que ara no té.

L’independentisme ha donat una lliçó a Espanya i a Europa de dignitat, de tensió democràtica, de resistència pacífica, de valor democràtic i d’organització. La pregunta, però, és si encertarà ara el camí a seguir després d’una victòria tan gran. O si caurà en la trampa de la recuperació de les institucions i el camí lent.

El parèntesi nadalenc era merescut i calia respectar-lo. Tothom mereixia aquests dies una mica de desconnexió. Tanmateix, avui cal començar a presentar les qüestions importants i començar a demanar respostes. I la més important de totes és saber com pensen administrar els partits polítics independentistes la victòria del 21-D i on ens volen portar a tots aquests votants que no vàrem fallar, que vàrem saber estar al nostre lloc.

Jo veig amb molta preocupació la tensió entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Des de la nit electoral cada aparició pública dels dos partits ha anat acompanyada de retrets que em costen molt d’entendre, retrets que arriben sobretot de part d’ERC. Seria molt difícil d’explicar que després d’haver resistit el colp d’estat a les urnes l’independentisme fos incapaç de respondre adequadament als passadissos del parlament. I per tant espere que les negociacions per a formar govern no acaben originant un disgust intolerable a la gent que va defensar els col·legis i aguantar les bastonades sense pensar ni un sol segon de quin partit era la persona que tenia al costat. Junts per Catalunya té una responsabilitat molt especial a aconseguir-ho, perquè ha guanyat dins el camp independentista i li correspon d’emprendre les negociacions. I espere que ho faça conscient que ara toca restituir el govern del 27-S amb totes les conseqüències, fins i tot si no són agradables per al projecte de partit. A més, la posició adoptada per la CUP durant la campanya d’oferir-se a formar part del govern crec que hauria de tenir una resposta positiva dels altres dos partits del bloc republicà.

Una volta format el govern arribarà el moment de decidir què es fa. I ací és on, en realitat, està tot en joc. Hi ha qui parla de recuperar l’autogovern autonòmic i deixar la construcció de la República per a més endavant però a mi això em semblaria l’error més gran. Algú es pensa de veritat que aturarem la repressió i es restaurarà el funcionament dels departaments si ens dediquem a fer això? La causa general contra l’independentisme ja s’ha activat i no l’aturarà un govern d’independentistes pro-autonomia. Al contrari: dedicar-nos a defensar cada competència dins el marc autonòmic espanyol només ens portarà a la paràlisi, al bucle permanent i a deixar passar els anys i les oportunitats.

A parer meu, el nou govern ha de tenir com a prioritat la denúncia internacional de la repressió espanyola i la construcció de la República proclamada el 27 d’octubre. Amb gests mesurats i que es puguen sostenir, però contundents i clars. I això es pot fer precisament perquè ja hem derrotat una vegada el 155. Si allò que ells anomenaven ‘el botó nuclear’ no els ha servit, de què caram hem de tenir por nosaltres ara?

Des del 20 de setembre Catalunya ha posat Espanya contra la paret en vuit ocasions. Aquell dia mateix aturant el colp d’estat, el primer d’octubre votant i guanyant malgrat la repressió, el 3 d’octubre i el 8 de novembre demostrant la capacitat de controlar el territori, l’11 de novembre a Barcelona i el 7 de desembre a Brussel·les, omplint els carrers. I el 21 de desembre guanyant les eleccions més difícils de totes, les més complicades. Ha estat una batalla excepcional, digna de la més gran admiració. Una batalla que s’ha guanyat en nom de la República i per la il·lusió que crea la República, no en nom d’una autonomia que ja ni ens val ni volem.

Espanya no aturarà la repressió, això ho sabem tots. No hi haurà ni un sol gest de distensió ni acceptarà de fer política, de negociar res. L’únic recurs, doncs, que li quedarà és invocar una vegada i una altra el 155 i, si s’atreveix, destituir el govern, novament, dissoldre el parlament novament, portar-lo a judici novament, ocupar l’autonomia novament. Però resulta que això ja ho hem provat i n’hem eixit victoriosos. I per aquesta raó ara ells s’ho pensaran dues vegades i  els serà molt més difícil d’obtenir de manera ràpida i fàcil les complicitats espanyoles i europees que els van permetre de trinxar l’autonomia i la democràcia. Per tant, ara no és el moment de suavitzar la marxa, sinó de pitjar l’accelerador i posar gas a fons. Que, a diferència del que va passar a l’octubre, ara ja hem comprovat que la seua recepta màgica no funciona i per tant no hi ha cap motiu per a tenir-los por.

Vull la teva col·laboració

Tenim un compromís amb tu. Entenem el periodisme com un combat diari. I necessitem del teu suport.

Per a tu fer-te subscriptor és un esforç petit, però per a nosaltres el teu suport ho és tot.

Ajuda VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb