Els forats negres de la UE pels quals es pot perdre l’oficialitat del català

El govern espanyol ha encarregat a la Comissió Europea una anàlisi tècnica sobre les implicacions de costs que tindria la modificació del reglament lingüístic de la Unió Europea per a incorporar-hi el català, l’èuscar i el gallec com a llengües oficials. L’informe ha de servir per a modificar la proposta presentada originalment pel ministre espanyol José Manuel Albares, que va despertar tot de reticències per part dels altres governs europeus per les implicacions financeres, operatives i polítiques que tindrien. Després d’això, ja es comença a assumir que l’oficialitat del català a la Unió Europea no s’aprovarà abans del ple d’investidura de Pedro Sánchez, i el dubte és més aviat si trigarà mesos o anys a aprovar-se, o fins i tot si s’aprovarà mai.

Per a escrutar el camí que pot seguir a partir d’ara l’oficialitat del català és important d’aturar-se un moment a mirar les passes fetes. El 17 d’agost, Albares va enviar una carta a Thèrése Blanchet, secretària general del Consell de la UE, per demanar-li que comencés els procediments de modificació del reglament i la inclusió de l’assumpte a l’ordre del dia del Consell d’Afers Generals del 19 de setembre. La carta havia estat una exigència de Junts en les negociacions per a la mesa del congrés espanyol i l’elecció de la socialista Francina Armengol de presidenta. La voluntat era passar del compromís als fets i cobrar per avançat l’engegada dels mecanismes per a fer oficial a la UE el català. Diferenciar-se d’allò que va passar el 2005, quan José Luis Rodríguez Zapatero es va comprometre a tirar endavant l’oficialitat, però a la pràctica va aconseguir ben poca cosa. A Junts es van donar per satisfets i Armengol és presidenta del congrés espanyol.

Un mes després, el 19 de setembre, Albares va reivindicar que havia complert amb el seu compromís malgrat que la reunió a Brussel·les amb els altres governs europeus havia significat una puntada de peu endavant de la proposta. Va dir que alguns representants havien manifestat dubtes que mirarien de resoldre, però que la part més important era que no hi havia hagut cap país que s’hi hagués oposat ni que hagués presentat un vet. L’oficialitat restava pendent, però Carles Puigdemont va avalar el començament del procés i, fins i tot, va agrair personalment a Albares haver-ho fet possible.

Què va passar després? Dimarts passat el Consell d’Afers Generals va tornar a reunir-se amb l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec sobre la taula, però sense previsió que s’hagués de prendre cap decisió. I així va ser: Albares va informar els governs que la setmana anterior havia demanat un informe financer i d’impacte a la Comissió Europea, i que n’incorporaria les conclusions a la nova proposta. A més, va dir, el nou redactat per a modificar el reglament lingüístic singularitzaria l’oficialitat de nous idiomes a petició d’un estat ja membre amb un seguit de condicions que, a la pràctica, només compleixen el català, l’èuscar i el gallec. Els governs europeus es van mostrar contents perquè haguessin escoltat les seves peticions i, molt educadament, van dir que confiaven de continuar treballant amb el govern espanyol.

I ara, què? Albares ha reconegut que l’informe encarregat pot trigar mesos a enllestir-se, cosa que descarta l’aprovació de l’oficialitat del català a temps per a la investidura, tal com somiava Junts. Alhora, amb Sánchez investit, els socialistes es deslliuren de la pressió perquè sigui aprovada. En una proposta com aquesta, no hi ha un únic camí marcat a seguir que permeti d’intuir els passos següents, sinó un arbre de recorreguts en què es podria aprovar d’ací a uns quants mesos, potser d’ací a dos anys, potser d’ací a set, o potser mai.

Per fer-nos-en una idea cal entendre com funciona una negociació al Consell de la Unió Europea. És l’òrgan legislatiu de la Unió Europea al costat del Parlament Europeu, però no funciona com un òrgan legislatiu normal. Els membres no poden presentar esmenes a les propostes, sinó que les reticències s’expressen amb subterfugis diplomàtics, com ara “no està madur”, “falta avaluar-ne l’impacte en aquest vessant” i “a la meva capital no els convenç aquest redactat”. Moltes decisions s’acorden per majoria qualificada i algunes per majoria simple, però els afers delicats –com ara la modificació del reglament lingüístic– necessiten la unanimitat de tots els governs. És a dir, no hi ha d’haver cap estat en contra; tot i que no cal que tots hi estiguin a favor perquè les abstencions no impedeixen que es prenguin les decisions.

Si no hi ha unanimitat, la proposta entra al circuit de la discussió tècnica. Va a parar a un grup de treball i es poden demanar informes de diferents perspectives. Quan es veu prou madur, puja al Comitè de Representants Permanents de la Unió Europea (conegut habitualment com a COREPER), on hi són presents tots els governs membres. Treballen coordinadament les propostes abans no arribin a les sessions del Consell, i quan es creu que ja hi ha un acord, es duen a les reunions del Consell perquè les adoptin.

El precedent de Xipre: sense notícies de l’oficialitat del turc set anys després

Ara com ara, l’oficialitat del català ha entrat en aquest circuit de discussió tècnica, i no se sap quan en sortirà. Albares va dir que faria circular una nova proposta d’acord amb les conclusions de l’informe que ha demanat, però res no garanteix que sigui una proposta definitiva. Els altres governs podrien dir que mantenen els dubtes sobre l’impacte que tindria en la burocràcia europea o l’efecte dòmino en unes altres comunitats lingüístiques. Això obligaria a encarar la proposta d’un altre punt de vista i allargar el procés amb més informes.

Fins ara, sempre que s’ha afegit un nou idioma com a llengua oficial de la Unió Europea ha estat per l’entrada d’un nou estat al club europeu. El cas de l’irlandès, que va entrar en vigor com a llengua oficial el 2007, s’assembla al català, però no és ben bé el mateix perquè en certa manera ja formava part del corpus lingüístic europeu. És reconegut com a primera llengua d’Irlanda a la constitució, i quan l’estat va entrar a la Comunitat Econòmica Europea el 1973, l’irlandès es va convertir en llengua dels tractats. Això va fer que es traduïssin tots els tractats europeus a l’irlandès, però aleshores encara no va adquirir l’estatus d’oficial. Va haver d’esperar fins el 2005 perquè el govern d’Irlanda ho demanés i s’aprovés, i fins el 2022 perquè fos plenament operativa. Un endarreriment que s’explica pel baix nombre de parlants de l’irlandès i, per tant, de traductors i intèrprets.

Tan sols hi ha un precedent d’un cas més o menys equiparable al del català, l’èuscar i gallec, amb un estat que hagi demanat d’oficialitzar un nou idioma del seu territori. El 2016 Xipre va demanar formalment que el turc fos llengua oficial de la Unió Europea, un gest en el procés de diàleg amb la comunitat turco-xipriota de l’illa. Tanmateix, el Consell de la Unió Europea no ha arribat mai a abordar la qüestió i ni tan sols va arribar a l’ordre del dia. Tampoc no s’ha retirat ni rebutjat la proposta: s’ha perdut en els llimbs de la política europea.

D’aleshores ençà hi ha hagut poques novetats al respecte. El 2019 l’eurodiputat turco-xipriota Niyazi Kızılyürek va demanar formalment al Consell de la Unió Europea quines mesures prendrien per fer oficial el turc, però va rebre una resposta òbvia i protocol·lària: “La introducció del turc com a llengua oficial de les institucions de la UE no ha estat discutida pel Consell.”

A ningú no se li escapa que l’oficialització del turc és una qüestió molt delicada per a la Unió Europea i els governs dels estats membres hi poden veure molts més inconvenients que avantatges. El 2005 es va començar a negociar l’entrada de Turquia a la Unió Europea, tot i que aviat van començar a aparèixer entrebancs per la lentitud en les reformes necessàries per a entrar-hi, l’autoritarisme creixent i el conflicte a Xipre, però també pel fet que sigui un país majoritàriament musulmà, cosa que no agrada a certs sectors europeus.

Amb tot, es pot argumentar a favor del català, l’èuscar i el gallec que, a diferència del turc, aquests idiomes són autòctons del territori europeu, de manera que és més fàcil reivindicar que han d’aplicar el respecte al plurilingüisme, recollit com a valor de la Unió Europea.

A qui interessa que el català sigui oficial?

Tal com hem vist, la política europea té molts mecanismes per a marginar l’oficialitat del català, si ho vol. Essent així, ens hem de fer les preguntes següents: quins al·licients reals tenen els governs europeus per a aprovar l’oficialitat de tres idiomes més? Què guanyen, si s’aprova? I si no s’aprova? Per quin motiu haurien de permetre que la legislació europea s’hagi de traduir també al català, l’èuscar i el gallec perquè pugui entrar en vigor –tal com passa amb totes les llengües oficials de la UE– si a l’estat espanyol n’hi ha prou de publicar-ho en castellà?

Els partidaris de l’oficialitat reivindiquen que tampoc no es dificultaria tant el procés burocràtic perquè són llengües sòlides i amb multitud de recursos per a les traduccions necessàries. A més, Albares ha esgrimit com a argument que el català, l’èuscar i el gallec són llengües reconegudes per la constitució espanyola que es poden fer servir plenament al congrés i el senat espanyols. Però ni els diplomàtics ni els funcionaris europeus són ignorants: saben que fa quatre dies que es permeten idiomes diferents del castellà al congrés espanyol i que, a més, no és una oficialitat total perquè el castellà manté un estatus superior. Al congrés espanyol es pot parlar i presentar documents en català i es tradueix al castellà, però no se’n tradueix pas cap del castellà al català. Ni de l’èuscar i el gallec al català. Tot passa pel castellà, no hi ha una igualtat lingüística, cosa que sí que hauria de passar a la Unió Europea.

Contra això, hi ha l’argument explícit del respecte a una comunitat lingüística de més de deu milions de parlants, que s’escapa dels paràmetres de la realpolitik que regeix habitualment la política internacional; i l’argument implícit que Pedro Sánchez necessitaria que s’aprovés l’oficialitat per ser investit, tot i que l’aval de Junts al camí recorregut fins ara lleva força a aquest condicionant. Per si no n’hi hagués prou, també pot ser un al·licient en sentit contrari perquè el PP europeu de Manfred Weber provi de fer la traveta a Sánchez i boicotar-ne la investidura.

De tota manera, no hi ha un camí marcat fins a aprovar l’oficialitat. Amb voluntat, capacitat negociadora i contrapartides atractives, el govern espanyol podria seduir els estats ara reticents i aconseguir-ne l’aprovació en un temps prudencial. Per contra, si li interessa, també és capaç d’adormir la proposta, fer-la circular pels nivells baixos de les institucions europees i, qui dia passa, any empeny.