Espanya és el malalt inestable de la Unió Europea: quatre eleccions en quatre anys?

«La pregunta és: quina campanya farà Sánchez? Demanarà el vot explicant obertament que el seu interès és pactar amb Ciutadans, tal com li ordena l'Íbex 35?»

Vicent Partal
15.07.2019 - 19:51
Actualització: 15.07.2019 - 21:24
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ja us podeu imaginar què dirien els mitjans espanyols si el balanç d’alguna de les Generalitats aquests darrers quatre anys fos que hi hagués hagut tres eleccions –desembre del 2015, juny del 2016 i abril del 2019– i que la quarta semblés que és en camí (prevista per al novembre del 2019). Encara més: que en aquest període de temps inferior a quatre anys hi hagués hagut dues investidures fallides (la de Pedro Sánchez amb Ciutadans el març del 2016, i la de Mariano Rajoy el setembre del 2016) i dues mocions de censura contra el govern Rajoy, una fracassada el juny del 2017 i una amb èxit el juny del 2018. I que hagués passat més d’un any de govern en funcions en dues etapes diferents: 314 dies Rajoy, el 2017 i el 2018, més els 78 dies d’ara de Pedro Sánchez. A banda dels deu mesos més que Pedro Sánchez ha governat sense passar per les urnes després de la moció de censura i sense tenir prou suport parlamentari, com es va fer evident. Els mitjans espanyols dirien, si això no passés al seu país, que és un autèntic escàndol, perquè efectivament ho és.

Però continuem amb l’exercici, si us plau. Ara imagineu-vos que, després de tot això que hem explicat, el candidat que hagués guanyat les darreres eleccions decidís d’esperar-se i deixar podrir la situació, aguantant fins al límit legal el debat d’investidura –tal com fa Pedro Sánchez. El dia que es comence a debatre la investidura del dirigent socialista, el 22 de juliol, ja n’hauran passat vuitanta-cinc de les eleccions, el període més llarg que un govern espanyol ha gastat mai per a arribar a una investidura. I, a sobre, imagineu que, després d’aquest rècord, el candidat a la presidència del govern hi arribés sense suports i gairebé amb el cent per cent de possibilitats de perdre la votació. I què dirien els mitjans espanyols si això, en compte de passar a Espanya, passés al nostre país, en contrastar aquesta sorprenent tardança amb el fet que no hi hagués, per primera vegada en dècades, cap pressupost de l’estat en funcionament.

Encara podem anar més lluny i tot: ara imagineu que hi ha eleccions al novembre. Seria previsible que algun partit obtingués la majoria absoluta? No. Seria previsible que Pedro Sánchez s’entengués finalment amb Podem després d’haver pactat, infructuosament, amb Ciutadans el març del 2016, d’haver-se negat a subscriure la moció de censura contra Rajoy el juny del 2017 i d’haver trencat ahir unes negociacions que eren poc creïbles però que, com a mínim, eren un intent d’alguna cosa? L’única resposta possible és que no.

I aleshores, la pregunta és: quina campanya farà Sánchez? Demanarà el vot explicant obertament que el seu interès és pactar amb Ciutadans, tal com li ordena l’Íbex 35? I encara que ho faça: aconseguirà aleshores l’Íbex 35 domesticar un Albert Rivera que cada dia que passa és un problema més gros per al seu partit i que no vol ni sentir-ne a parlar? És probable, doncs, que, sense poder-se entendre amb Podem ni amb Ciutadans, Espanya estiga condemnada a anar a unes cinquenes eleccions, després del novembre?

Només a efectes de comparar-ho, i perquè ningú no puga dir que aquesta és una situació normal en democràcia ni el fruit de la presència de més partits al parlament, observeu que dins la Unió Europea només el Regne Unit i Àustria, si de cas, tenen una situació que es podria considerar remotament inestable. Però la comparació de processos electorals, del 2015 fins avui, amb els altres membres fa feredat:

Alemanya (ha fet eleccions el 2017 i prou)
Àustria (el 2017 i farà eleccions avançades aquest setembre)
Bèlgica (el 2019 i prou)
Bulgària (el 2017 i prou)
Croàcia (el 2016 i prou)
Dinamarca (el 2015 i el juny passat)
Eslovàquia (el 2016 i prou)
Eslovènia (el 2018 i prou)
Estònia (el 2015 i el març passat)
Finlàndia (el 2015 i l’abril passat)
França (el 2017 i prou)
Grècia (el 2015 i fa quinze dies)
Hongria (el 2018 i prou)
Irlanda (el 2016 i prou)
Itàlia (el 2018 i prou)
Letònia (el 2018 i prou)
Lituània (el 2016 i prou)
Luxemburg (el 2018 i prou)
Malta (el 2017 i prou)
Països Baixos (el 2017 i prou)
Polònia (el 2015 i ara les faran al novembre)
Portugal (el 2015 i ara les faran a l’octubre)
Romania (el 2016 i prou)
Suècia (el 2018 i prou)
Regne Unit (el 2015 i el 2017)
Txèquia (el 2017 i prou)
Xipre (el 2016 i prou)

Les dades, la comparació amb allò que passa en els altres vint-i-set estats membres de la Unió Europea, parlen per si soles pel que fa al contrast amb Espanya. Aquests darrers quatre anys, la regla ha estat de fer unes soles eleccions, tret dels casos en què es van fer el 2015 i que, per tant, s’havien de fer regularment aquest 2019 si el període parlamentari era de quatre anys. Només Àustria i el Regne Unit han fet dues eleccions avançades en quatre anys. Mentrestant, Espanya n’ha fet tres i podria acabar fent-ne quatre entre el desembre del 2015 i el desembre del 2019.

Entenc perfectament que nosaltres ens rebolquem en els problemes propis, com fa habitualment tothom, a tot arreu. Però crec que, sense adormir-nos per això ni perdre de vista l’objectiu, faríem bé de constatar el drama que és, políticament, l’Espanya d’avui. Especialment, essent conscients que això que els passa a Madrid, en bona part, és perquè el procés d’independència de Catalunya i el cop d’estat que va representar l’aplicació del 155 té una factura altíssima per a ells. I entenent, doncs, que la seua inestabilitat és una eina que nosaltres podem –i hem de– fer servir. Espanya, ara mateix, és el malalt inestable d’Europa. L’hem convertit en això.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Salart
Josep Salart
15.07.2019  ·  22:50

Vostè Vicent, al final de tot diu:

…..I entenent, doncs, que la seua inestabilitat és una eina que nosaltres podem –i hem de– fer servir.

Doncs miri, ni d’això sóm capaços.

Si hi ha eleccions a espanya, caldrà preguntar si els partits que es diuen ser independentistes, han fet neteja.

I es més, a cada politic independentista que se li acosti un micro o una càmara espanyola en dies de campanya, que no pari de parlar malament dels espanyols, del traficant d’armes i de tota la gent que els te com idiotes.
Com més pitjor, millor. A veure si som capaços de fotre les portes de les presons a baix¡¡

Josep Usó
Josep Usó
15.07.2019  ·  23:08

Espanya no se’n pot sortir. Perquè, entre altres coses, ha expulsat més d’una generació sencera de joves amb talent. I, amb el què resta, no n’hi ha prou per a mantindre un ritme com a mínim semblant al de la resta de països del seu entorn i, figura que, Importància. La major part de les empreses de l’IBEX són molt endarrerides tecnològicament o, encara pitjor, bancs fallits sense remei. De manera que ho haurem d’aprofitat tant sí com no. I al novembre eleccions una altra vegada. De moment.

joan rovira
joan rovira
15.07.2019  ·  23:16

Cada cop se l’entén millor o, potser els esclaus estem deixant de ser-ho, tot i que ens costa adonar-nos-en. A la Regió d’Espanya espanyolitzada, l’IBEX 35, “deep state”, “poder fosc” o Minotaure, no té per què aparentar res; doncs, a banda dels oligopolis, és propietari indirecte dels partits majoritaris i directe dels mitjans de comunicació de masses amb els que controla el que han de votar els ciutadans sotmesos al culte d’aquesta bèstia mitològica. Increïble!

Llavors, si la societat catalana formada tant pels unionistes com els sobiranistes i independentistes no ho entén, vol dir que alguns són encara practicants de l’antic culte colonial del Minotaure; on els Rajoy, Sánchez i companyia de torn fan d’harúspexs -gràcies, professor Resina-, d’un poble sotmès pels algoritmes que contenen la poció màgica dels mots dreta i esquerra, al llarg d’un interminable cicle de rituals generacionals, pels espanyols. Lamentable!

Gerber van
Gerber van
15.07.2019  ·  23:29

Ahir vam llegir en aquest diari que es va fer Paz Esteban com el cap de CNI perquè no poden triar lliurement un altre director mentre el govern Espanyol està en funcions. Aquesta dona va ser responsable del fracas més gran del servei Espanyol d’intelligencia perquè no va ser capaç de trobar les urnes del 1-O. És a dir una directora apropvat incompetent com el cap de CNI perquè Espanya és ingovernable. Això vol dir Espanya esta al moment més feble que és podria imaginar. Només és un exemple. Els pressupostos són un altre. Si no sabem aprofitar aquesta inestabilitat, serem burros que no mereixen una Repùblica independent.

Maria Rosa Guasch
Maria Rosa Guasch
15.07.2019  ·  23:57

Ho hem d’aprofitar! Els polítics catalans en sabran? El poble està preparat i apunt

Joan Josep Ozcariz
Joan Josep Ozcariz
16.07.2019  ·  00:01

La gran avantatge dels espanyols es que es mouen sota un lideratge comú, l’IBEX. En canvi, a Catalunya, ens agrada el multi-liderisme, i es per aquest motiu que tenim una riquesa de petites empreses i de partits polítics que els veins no tenen. A Espanya les organitzacions són mes grans. L’inconvenient es que així no anem units ni que sigui per aconseguir la nostra supervivència-independència.

Per feble que sigui l’enemic, si no tenim un liderisme clar and una visió i una estratergia clara, no aconseguirem alliberar-nos del llastre que tenim. Ja ho deia Aznar: Antes se romperà Catalunya que Espanya. El nostre moviment independentista ja està trencat a nivell polítc. A nivell social encara resistim, però no podem fer res sense polítics que representin els nostres interessos.

Està clar que no guanya qui te raó, sino qui està millor organitzat. Els partits de sempre estàn malalts, s’han espanyolitzat, viuen per ells mateixos, no pas per la ciutadanía. Jo votaré a partits nous a les properes eleccions. Espero no ser l’únic.

Oriol Roig
Oriol Roig
16.07.2019  ·  00:08

I per això ERC i PDCat es plantegen de donar suport a la investidura de Pedro Sánchez. Perquè s’ensumen que després del paper tant galdós pels pactes municipals, el Front Republicà acabi treient representació i se’ls acabi la bicoca.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
16.07.2019  ·  00:11

Si no sabem aprofitar aquesta inestabilitat, serem burros que no mereixen una República independent.

per desgràcia, això es evident Sr Gerber van

Amic Vicent, avui toca Editorial trist, oi?

I em sembla que de les tristors No en podrem fer fum…

Berta Carulla
Berta Carulla
16.07.2019  ·  00:27

Mirem molt Madrid. Però és possible que Madrid estigui fent el mateix i actuant únicament per afavorir una situació el menys favorable per a nosaltres, l’independentisme. L’Unitat pàtria és prioritat ú.

Robert Mora
Robert Mora
16.07.2019  ·  00:51

Les elits espanyoles han deixat de creure en Espanya. L’estat s’està esmicolant des de dalt. És un problema de Sánchez però també de Felip VI, del PP, del palco del Bernabéu, etc. Aquí estan passant coses molt grosses sense que el poble se n’assabente. Segles de divorci entre el poble i el poder fa que jo és perceba la profunda crisi que estan patint els poders de l’estat.
Aquesta i no altra és la raó de la crisi de les forces independentistes: la inconsciència i el desconeixement de la força real que tenen.

Jesús Albiol
Jesús Albiol
16.07.2019  ·  00:57

Ho és des del 2010, quan un TC manipulat i torbat va “cepillar-se” la voluntat democràticament i legal expressada pel poble català. Des d’aleshores l’estat és un malalt crònic que envelleix i es torna més sord, més autoritari, més inestable , més incomprensiu, menys democràtic, menys humà, … menys atractiu i sense cap projecte de país. Aquest és el drama que tots estem vivint d’un o altre costat.

Albert T
Albert T
16.07.2019  ·  05:06

Doncs espero i desitjo que aquest malalt inestable, es mori ben depressa per celebrar-ho!
Perquè hi ha malalts que tot i estar ben fotuts viuen molt a costa de xuclar la vitalitat dels demés i per això deleixo per tal que tinguem el coratge i la visió d’ajudar-lo a morir abans no se’ns emporti a la tomba amb ell!

Josep Segura
Josep Segura
16.07.2019  ·  06:59

Conclusió: ja que la independència no serà possible, només ens queda ser la mosca collonera d’Espanya. I si pot ser d’Europa, també (bé, només mosquit).

GABRIEL MIR
GABRIEL MIR
16.07.2019  ·  07:17

Només construint una nova realitat social, respectuosa i ferma, assolirem el lideratge necessari. Amb queixes i plors no anem enlloc.

La nostra força ha de ser el respecte i l’enfortiment educatiu del jovent.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
16.07.2019  ·  09:16

Companys, ens falta mentalitat d’estat.
Tots a la una per la victòria que els d’allà ja van fent el seu camí.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
16.07.2019  ·  09:36

Gràcies Vicent,
A mi em sembla que ens posen la independència en safata de plata, i no som capaços de materialitzar la. Cal que l’ANC es transformi en partit polític i trobi el desllorigador a la situació. La independència de Catalunya serà el retorn a la salut del Reino

Joana Rubio
Joana Rubio
16.07.2019  ·  10:36

Hola Vicent. Tot això que dius no té cap importància. A Europa només compta l’economia. I l’espanyola creix molt per sobre la mitjana europea, amb governs estables o sense. Espanya és un país que ha obeït sempre les ordres de Brussel·les i Berlin, i les seguirà obeint. A més, Pedro Sánches és progre i té bona premsa al continent. Dir que Espanya es percep com un problema a la UE és, simplement, fals. Els problemes de la UE són amb el Brexit, amb Itàlia (aquests estan en recessió i són rebels) i, en menor mesura, amb els feixistes de Polònia i Hongria.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
16.07.2019  ·  10:43

Si, però també l’UE és un malalt.
No té massa sentit voler fugir d’Espanya i quedar units a l’Europa de les multinacionals assassines.
És una contradicció que ens farà mal.

jordi Rovira
jordi Rovira
16.07.2019  ·  11:20

I cal afegir a tot plegat imaginar-se que els mossos estiguessin involucrats en un atemptat terrorista d’arrel estrangera en territori espanyol. O que els nostres ministres ( consellers de govern ) caiguessin una i altra vegada en declaracions escandaloses, o que persones al servei de la Generalitat fossin descobertes espiant en territoris de sobirania d’altres, o que els jutges fossin descaradament de part i esperéssim que s’hi signifiquin més… “I cal imaginar quin tipus de feredat fa descobrir la indigència del ….(“gobierno”) que per no comptar, no comptava ni amb la pròpia policia”. Amb permís del senyor Resina; així qui filtra totes aquestes informacions? I vol dir que “la catxa” no pot ser una situació més normal del que sembla, quan en política es té poc per apretar? Té raó en Partal quan diu: “Entenc perfectament que nosaltres ens rebolquem en els problemes propis, com fa habitualment tothom, a tot arreu. Però crec que, sense adormir-nos per això ni perdre de vista l’objectiu, faríem bé de constatar el drama que és, políticament, l’Espanya d’avui”. I rebolcar-se en els nostres propis problemes ha de tenir com a objectiu la recerca de la sortida més pràctica possible, trobar la drecera més fressada, i arribar a bon port; no pas la mirada miop de si són dels meus o dels altres. Tot i que entre allò que és” dels meus o dels altres” es juga la més que socialitzada partida dels models que estan en joc. O no amics d’en J. Graupera?

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
16.07.2019  ·  15:52

Ja hi som altre cop!! Un altre editorial sobre les febleses espanyoles!! Fals. Si més no, de lectura errònia. No s’enfonsen, no son cap problema per ningú (tret de nosaltres, clar), no son en crisi, la seva democràcia no s’en resent, perque no existeix. De fet, son a la seva salsa, el seu estat natural. Mireu endarrere al llarg de l’història a veure si trobeu un període equiparable a la resta de països europeus, mireu les seves crisis econòmiques, socials o polítiques… qué? A qui han anat pitjor, a ells o a nosaltres? Fer valoracions en base a criteris aplicables a qualcevol país democràtic occidental normal, és una equivocació. Ho sento.
PS. Agraïria un encapçalament sobre el titular de l’editorial, que digués, per exemple, “Parlem d’Espanya “, per estalviar-me seguir llegint.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
16.07.2019  ·  17:08

Leyendo artículos de opinión y comentarios de lectores en medios catalanes independentistas, constato que hay una frase que se repite una y otra vez desde hace más de un año. Es una de esas frases que parece explicarlo todo, que trata de exorcizar no se sabe qué desaguisado, cuando en realidad, en mi opinión, no dice, no explica absolutamente nada. Es una de esas frases que surge del ámbito publicitario, del marketing … parece que dice algo pero no dice nada tan sólo vende un producto. La frase trata de explicar por qué los partidos políticos independentistas han decidido dejar de serlo y echarse los trastes a la cabeza como vulgares verduleros.

La frase mágica es: “Algo no se ha hecho bien” “Les coses es van fer fatal”.

Bien.

¿Y si, al contrario, la realidad fuese que las cosas se hubieran hecho de cine?

De cine según se mire quién o quienes son los directores de la película.

ERC se sitúa como el partido del seny. Le baila el agua hasta El Periódico (con sus encuestas precocinadas), me atrevería a decir que incluso La Razón por no citar a El País. Nuestro estimado Oriol Junqueras se mueve ya en un cierto olor a santidad y no por sus convicciones cristianas, convicciones que comparto, sino porque es un buen interlocutor para el establishment de la Corte del Reino. Oriol es un diletante, cargado de convicciones y de buenas intenciones que en el bajo mundo rastrero de la política, y más en el español, son el hazmerreír de cualquier postulante a Maquiavelo. El problema de Oriol es que de alguna manera cree ser el único “ungido” por la mano de Dios y, sino, que se lo pregunten a la Marta Rovira que por no aparecer no aparece ni en la letra pequeña de los ecos de sociedad de la revista ¡Hola!

PdCat, o como se llame la cosa ahora, está inmerso en una guerra fraticida que más pronto que tarde será primera columna en los rotativos intra y extra muros. Pero PdCat, o como se llame ahora la cosa, tiene pedigrí en esto de cambalachear con los supuestos enemigos de la Corte del Reino. Su problema ahora es tener que compartir el pedazo de hueso con los arrivistas de ERC.

Ésta es la superproducción de corte hollywoodiano a la que nos están obligando a asistir nuestros queridos y amados (como en Corea del Norte) líderes.

Quedan los extras.

Sin los extras (que somos los de a pie) no hay película que valga cuando se trata de una superproducción del CALIBRE 1-O.

Y ahí llega la CUP que ejerce de lo que sabe. A saber, ejerce de sindicato, exigiendo a los directores de producción que se respete el derecho al bocadillo a media mañana y que compute como tiempo trabajado, luego pagado.

No, no es que “algo no se ha hecho bien” sino que todo se ha hecho según el guion previsto por los directores de la película. con la connivencia de los productores de la misma.

Va de coña, por supuesto, pero yo creo que Mariano Rajoy y ahora Pedro Sánchez hacen parte del equipo productor, siendo los directores de la peli, los partidos independentistas catalanes.

A los extras (los votantes independentistas) la superproducción nos la han metido doblada (y no precisamente en lengua catalana).

Ojalá surja un Espartaco entre nosotros que, además de reconducir la cosa, ponga a la luz del día la gran estafa y mentira que nos obligan a tragar con ruedas de molino, talladas en las canteras de Castilla – La Mancha.

Y si no surge Espartaco.

Abstención.

Todo menos claudicar ante la chulería del establishment català pseudo-independentista.

Rubén Cruz
Rubén Cruz
16.07.2019  ·  17:11

El periodista Jordi Barbeta deia això el 14 de juliol:

“Las elecciones del 28 de abril registraron una movilización de las izquierdas para impedir el acceso de unas derechas radicalizadas al poder. El electorado se pronunció por un Gobierno de izquierdas y por una salida dialogada al conflicto con Catalunya. Sin embargo, observando la evolución de las negociaciones invita a sospechar que alguien con más poder que Pedro Sánchez le ha prohibido el pacto con Podemos y las otras fuerzas de izquierdas. Parece que el recuerdo del Frente Popular todavía es tabú en el régimen del 78. Quizás le han repetido a Sánchez aquello de “no ganamos una guerra para esto”.
El líder socialista ya ha comenzado a poner el conflicto catalán como pretexto cuando ha sido la primera e inmediata renuncia de Pablo Iglesias. Obsérvese que en 2016 los poderes fácticos presionaron hasta el extremo el PSOE para que facilitara la investidura de Mariano Rajoy y ahora, en cambio, no presionan al PP para que haga lo mismo en nombre de la estabilidad política, sino que defienden indisimuladamente la repetición de elecciones. Lógico, unas nuevas elecciones dan una nueva oportunidad a las derechas y en todo caso, según los sondeos, Podemos perdería hipotéticamente la fuerza decisiva que ahora tiene el único partido de ámbito español que reivindica la república”
https://www.elnacional.cat/es/opinion/jordi-barbeta-establishment-inestabilidad-politica_403630_102.html

Doncs, bé.
Em crida l’atenció com ha fet palés l’interés de l’IBEX.
Fa setmanes que barrino que no és mala idea investir el “guapu” per a continuació deixar-lo amb el cul en l’aire. Sí és Sí a la investidura, i després que es busqui la vida i s’arromangui tant com pugui per cercar els compromisos que no ha buscat abans.
I no es tracta de donar-le aire i que respiri, no.
Si independentistes i podemites impotents negocien una operació per investir el guapu amb aquest objectiu tant “exclusiu”, tindrem govern impotent i un president que més voldria no haver estat investit i haver pogut convocat segones eleccions…
Aquesta fòrmula es diu “ballar amb la més lletja”, i deixaria els sucursalistes de l’Ibex tot donant tombs d’un racó a l’altre del corral com un pollastre escapçat durant un any que se’ls faria etern abans de poder tornar a convocar noves eleccions generals…
Un ball com aquest no és botiflerisme. Tampoc és estratègia, però sí una tàctica a mig termini que faria bo allò de tapar-se el nas amb una agulla d’estendre.

Jordi Turró
Jordi Turró
16.07.2019  ·  18:22

Opino que els escàndols superlatius i les febleses mostrades per l’Estat, no fan més que paradoxalment, mostrar-ne la fortalesa.

De moment, la seva estructura pateix però no colapsa. Aguanta, que es el seu proposit. No ho perdem de vista

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes