Espanya és el malalt inestable de la Unió Europea: quatre eleccions en quatre anys?

Vostè Vicent, al final de tot diu:

…..I entenent, doncs, que la seua inestabilitat és una eina que nosaltres podem –i hem de– fer servir.

Doncs miri, ni d’això sóm capaços.

Si hi ha eleccions a espanya, caldrà preguntar si els partits que es diuen ser independentistes, han fet neteja.

I es més, a cada politic independentista que se li acosti un micro o una càmara espanyola en dies de campanya, que no pari de parlar malament dels espanyols, del traficant d’armes i de tota la gent que els te com idiotes.
Com més pitjor, millor. A veure si som capaços de fotre les portes de les presons a baix¡¡

Espanya no se’n pot sortir. Perquè, entre altres coses, ha expulsat més d’una generació sencera de joves amb talent. I, amb el què resta, no n’hi ha prou per a mantindre un ritme com a mínim semblant al de la resta de països del seu entorn i, figura que, Importància. La major part de les empreses de l’IBEX són molt endarrerides tecnològicament o, encara pitjor, bancs fallits sense remei. De manera que ho haurem d’aprofitat tant sí com no. I al novembre eleccions una altra vegada. De moment.

Cada cop se l’entén millor o, potser els esclaus estem deixant de ser-ho, tot i que ens costa adonar-nos-en. A la Regió d’Espanya espanyolitzada, l’IBEX 35, “deep state”, “poder fosc” o Minotaure, no té per què aparentar res; doncs, a banda dels oligopolis, és propietari indirecte dels partits majoritaris i directe dels mitjans de comunicació de masses amb els que controla el que han de votar els ciutadans sotmesos al culte d’aquesta bèstia mitològica. Increïble!

Llavors, si la societat catalana formada tant pels unionistes com els sobiranistes i independentistes no ho entén, vol dir que alguns són encara practicants de l’antic culte colonial del Minotaure; on els Rajoy, Sánchez i companyia de torn fan d’harúspexs -gràcies, professor Resina-, d’un poble sotmès pels algoritmes que contenen la poció màgica dels mots dreta i esquerra, al llarg d’un interminable cicle de rituals generacionals, pels espanyols. Lamentable!

Ahir vam llegir en aquest diari que es va fer Paz Esteban com el cap de CNI perquè no poden triar lliurement un altre director mentre el govern Espanyol està en funcions. Aquesta dona va ser responsable del fracas més gran del servei Espanyol d’intelligencia perquè no va ser capaç de trobar les urnes del 1-O. És a dir una directora apropvat incompetent com el cap de CNI perquè Espanya és ingovernable. Això vol dir Espanya esta al moment més feble que és podria imaginar. Només és un exemple. Els pressupostos són un altre. Si no sabem aprofitar aquesta inestabilitat, serem burros que no mereixen una Repùblica independent.

La gran avantatge dels espanyols es que es mouen sota un lideratge comú, l’IBEX. En canvi, a Catalunya, ens agrada el multi-liderisme, i es per aquest motiu que tenim una riquesa de petites empreses i de partits polítics que els veins no tenen. A Espanya les organitzacions són mes grans. L’inconvenient es que així no anem units ni que sigui per aconseguir la nostra supervivència-independència.

Per feble que sigui l’enemic, si no tenim un liderisme clar and una visió i una estratergia clara, no aconseguirem alliberar-nos del llastre que tenim. Ja ho deia Aznar: Antes se romperà Catalunya que Espanya. El nostre moviment independentista ja està trencat a nivell polítc. A nivell social encara resistim, però no podem fer res sense polítics que representin els nostres interessos.

Està clar que no guanya qui te raó, sino qui està millor organitzat. Els partits de sempre estàn malalts, s’han espanyolitzat, viuen per ells mateixos, no pas per la ciutadanía. Jo votaré a partits nous a les properes eleccions. Espero no ser l’únic.

Les elits espanyoles han deixat de creure en Espanya. L’estat s’està esmicolant des de dalt. És un problema de Sánchez però també de Felip VI, del PP, del palco del Bernabéu, etc. Aquí estan passant coses molt grosses sense que el poble se n’assabente. Segles de divorci entre el poble i el poder fa que jo és perceba la profunda crisi que estan patint els poders de l’estat.
Aquesta i no altra és la raó de la crisi de les forces independentistes: la inconsciència i el desconeixement de la força real que tenen.

Hola Vicent. Tot això que dius no té cap importància. A Europa només compta l’economia. I l’espanyola creix molt per sobre la mitjana europea, amb governs estables o sense. Espanya és un país que ha obeït sempre les ordres de Brussel·les i Berlin, i les seguirà obeint. A més, Pedro Sánches és progre i té bona premsa al continent. Dir que Espanya es percep com un problema a la UE és, simplement, fals. Els problemes de la UE són amb el Brexit, amb Itàlia (aquests estan en recessió i són rebels) i, en menor mesura, amb els feixistes de Polònia i Hongria.

I cal afegir a tot plegat imaginar-se que els mossos estiguessin involucrats en un atemptat terrorista d’arrel estrangera en territori espanyol. O que els nostres ministres ( consellers de govern ) caiguessin una i altra vegada en declaracions escandaloses, o que persones al servei de la Generalitat fossin descobertes espiant en territoris de sobirania d’altres, o que els jutges fossin descaradament de part i esperéssim que s’hi signifiquin més… “I cal imaginar quin tipus de feredat fa descobrir la indigència del ….(“gobierno”) que per no comptar, no comptava ni amb la pròpia policia”. Amb permís del senyor Resina; així qui filtra totes aquestes informacions? I vol dir que “la catxa” no pot ser una situació més normal del que sembla, quan en política es té poc per apretar? Té raó en Partal quan diu: “Entenc perfectament que nosaltres ens rebolquem en els problemes propis, com fa habitualment tothom, a tot arreu. Però crec que, sense adormir-nos per això ni perdre de vista l’objectiu, faríem bé de constatar el drama que és, políticament, l’Espanya d’avui”. I rebolcar-se en els nostres propis problemes ha de tenir com a objectiu la recerca de la sortida més pràctica possible, trobar la drecera més fressada, i arribar a bon port; no pas la mirada miop de si són dels meus o dels altres. Tot i que entre allò que és” dels meus o dels altres” es juga la més que socialitzada partida dels models que estan en joc. O no amics d’en J. Graupera?

Ja hi som altre cop!! Un altre editorial sobre les febleses espanyoles!! Fals. Si més no, de lectura errònia. No s’enfonsen, no son cap problema per ningú (tret de nosaltres, clar), no son en crisi, la seva democràcia no s’en resent, perque no existeix. De fet, son a la seva salsa, el seu estat natural. Mireu endarrere al llarg de l’història a veure si trobeu un període equiparable a la resta de països europeus, mireu les seves crisis econòmiques, socials o polítiques… qué? A qui han anat pitjor, a ells o a nosaltres? Fer valoracions en base a criteris aplicables a qualcevol país democràtic occidental normal, és una equivocació. Ho sento.
PS. Agraïria un encapçalament sobre el titular de l’editorial, que digués, per exemple, “Parlem d’Espanya “, per estalviar-me seguir llegint.

Leyendo artículos de opinión y comentarios de lectores en medios catalanes independentistas, constato que hay una frase que se repite una y otra vez desde hace más de un año. Es una de esas frases que parece explicarlo todo, que trata de exorcizar no se sabe qué desaguisado, cuando en realidad, en mi opinión, no dice, no explica absolutamente nada. Es una de esas frases que surge del ámbito publicitario, del marketing … parece que dice algo pero no dice nada tan sólo vende un producto. La frase trata de explicar por qué los partidos políticos independentistas han decidido dejar de serlo y echarse los trastes a la cabeza como vulgares verduleros.

La frase mágica es: “Algo no se ha hecho bien” “Les coses es van fer fatal”.

Bien.

¿Y si, al contrario, la realidad fuese que las cosas se hubieran hecho de cine?

De cine según se mire quién o quienes son los directores de la película.

ERC se sitúa como el partido del seny. Le baila el agua hasta El Periódico (con sus encuestas precocinadas), me atrevería a decir que incluso La Razón por no citar a El País. Nuestro estimado Oriol Junqueras se mueve ya en un cierto olor a santidad y no por sus convicciones cristianas, convicciones que comparto, sino porque es un buen interlocutor para el establishment de la Corte del Reino. Oriol es un diletante, cargado de convicciones y de buenas intenciones que en el bajo mundo rastrero de la política, y más en el español, son el hazmerreír de cualquier postulante a Maquiavelo. El problema de Oriol es que de alguna manera cree ser el único “ungido” por la mano de Dios y, sino, que se lo pregunten a la Marta Rovira que por no aparecer no aparece ni en la letra pequeña de los ecos de sociedad de la revista ¡Hola!

PdCat, o como se llame la cosa ahora, está inmerso en una guerra fraticida que más pronto que tarde será primera columna en los rotativos intra y extra muros. Pero PdCat, o como se llame ahora la cosa, tiene pedigrí en esto de cambalachear con los supuestos enemigos de la Corte del Reino. Su problema ahora es tener que compartir el pedazo de hueso con los arrivistas de ERC.

Ésta es la superproducción de corte hollywoodiano a la que nos están obligando a asistir nuestros queridos y amados (como en Corea del Norte) líderes.

Quedan los extras.

Sin los extras (que somos los de a pie) no hay película que valga cuando se trata de una superproducción del CALIBRE 1-O.

Y ahí llega la CUP que ejerce de lo que sabe. A saber, ejerce de sindicato, exigiendo a los directores de producción que se respete el derecho al bocadillo a media mañana y que compute como tiempo trabajado, luego pagado.

No, no es que “algo no se ha hecho bien” sino que todo se ha hecho según el guion previsto por los directores de la película. con la connivencia de los productores de la misma.

Va de coña, por supuesto, pero yo creo que Mariano Rajoy y ahora Pedro Sánchez hacen parte del equipo productor, siendo los directores de la peli, los partidos independentistas catalanes.

A los extras (los votantes independentistas) la superproducción nos la han metido doblada (y no precisamente en lengua catalana).

Ojalá surja un Espartaco entre nosotros que, además de reconducir la cosa, ponga a la luz del día la gran estafa y mentira que nos obligan a tragar con ruedas de molino, talladas en las canteras de Castilla – La Mancha.

Y si no surge Espartaco.

Abstención.

Todo menos claudicar ante la chulería del establishment català pseudo-independentista.

El periodista Jordi Barbeta deia això el 14 de juliol:

“Las elecciones del 28 de abril registraron una movilización de las izquierdas para impedir el acceso de unas derechas radicalizadas al poder. El electorado se pronunció por un Gobierno de izquierdas y por una salida dialogada al conflicto con Catalunya. Sin embargo, observando la evolución de las negociaciones invita a sospechar que alguien con más poder que Pedro Sánchez le ha prohibido el pacto con Podemos y las otras fuerzas de izquierdas. Parece que el recuerdo del Frente Popular todavía es tabú en el régimen del 78. Quizás le han repetido a Sánchez aquello de “no ganamos una guerra para esto”.
El líder socialista ya ha comenzado a poner el conflicto catalán como pretexto cuando ha sido la primera e inmediata renuncia de Pablo Iglesias. Obsérvese que en 2016 los poderes fácticos presionaron hasta el extremo el PSOE para que facilitara la investidura de Mariano Rajoy y ahora, en cambio, no presionan al PP para que haga lo mismo en nombre de la estabilidad política, sino que defienden indisimuladamente la repetición de elecciones. Lógico, unas nuevas elecciones dan una nueva oportunidad a las derechas y en todo caso, según los sondeos, Podemos perdería hipotéticamente la fuerza decisiva que ahora tiene el único partido de ámbito español que reivindica la república”
https://www.elnacional.cat/es/opinion/jordi-barbeta-establishment-inestabilidad-politica_403630_102.html

Doncs, bé.
Em crida l’atenció com ha fet palés l’interés de l’IBEX.
Fa setmanes que barrino que no és mala idea investir el “guapu” per a continuació deixar-lo amb el cul en l’aire. Sí és Sí a la investidura, i després que es busqui la vida i s’arromangui tant com pugui per cercar els compromisos que no ha buscat abans.
I no es tracta de donar-le aire i que respiri, no.
Si independentistes i podemites impotents negocien una operació per investir el guapu amb aquest objectiu tant “exclusiu”, tindrem govern impotent i un president que més voldria no haver estat investit i haver pogut convocat segones eleccions…
Aquesta fòrmula es diu “ballar amb la més lletja”, i deixaria els sucursalistes de l’Ibex tot donant tombs d’un racó a l’altre del corral com un pollastre escapçat durant un any que se’ls faria etern abans de poder tornar a convocar noves eleccions generals…
Un ball com aquest no és botiflerisme. Tampoc és estratègia, però sí una tàctica a mig termini que faria bo allò de tapar-se el nas amb una agulla d’estendre.