L’escalada sense aturador de l’oli: un 73,5% anual a l’octubre

Finalment, el creixement dels preus al consum del mes d’octubre han mantingut el mateix nivell que a l’avanç. Un 3,5% en l’IPC general i un alentiment fins al 5,2% al subjacent (el total menys l’energia i els aliments no elaborats). Som on érem fa quinze dies, però amb un coneixement més aprofundit d’on hi ha hagut les principals variacions de preus, perquè avui se n’han sabut més detalls.

La primera cosa que hauríem de destacar (ja ho vam fer, parcialment, en l’avanç) és que s’ha capgirat la truita amb la Unió Europea. És a dir, per primera vegada d’ençà de l’agost del 2022, els preus a l’estat espanyol tornen a créixer més de pressa que no els europeus. No és casual que la denominada “excepció ibèrica” al mercat elèctric presentada pel govern espanyol comencés aquell mateix mes. Recordem que posar un topall al preu és un mecanisme d’intervenció al mercat elèctric per a rebaixar el preu del mercat majorista i, d’aquesta manera, abaratir la factura de la llum a llars i empreses. A final d’abril, es va prorrogar fins al desembre d’enguany. Segons el càlcul que s’ha fet, en el primer any de funcionament, la mesura ha significat un estalvi per als consumidors de l’estat de més de 5.000 milions.

I, com aquesta, hi va haver més mesures que ens van col·locar millor que no pas Europa. Per això, la Pimec considera que les mesures preses, que han estat efectives per a moderar els preus de l’electricitat, juntament amb l’evolució dels preus dels carburants i combustibles, s’han de complementar amb d’altres per aconseguir que aquesta tendència a la baixa dels preus energètics moderin els augments de preu d’altres sectors. Així, considera que cal mantenir les mesures de contenció dels preus energètics i, també, mantenir a curt termini les de contenció dels preus dels carburants.

Per la seva banda, Funcas estima que la normalització de l’IVA sobre els aliments pot elevar la taxa d’inflació a 0,4 punts percentuals. L’impacte de la retirada de les mesures que afecten l’electricitat i el gas suposaria una elevació de la taxa d’un punt percentual. I finalment, l’eliminació dels descomptes als transports públics hi afegiria una dècima percentual. En total, l’impacte de la reversió de les mesures es pot estimar en 1,5 punts sobre la taxa d’inflació. Per a l’elaboració d’aquestes previsions s’ha suposat que una mica més de la meitat de l’impacte esmentat té lloc el 2024.

Un segon aspecte que em sembla important és que la tendència de l’IPC espanyol i la de l’europeu van en sentit contrari. És a dir, mentre el de la UE fa dotze mesos que baixa ininterrompudament, l’espanyol fa quatre mesos que va a l’alça, d’ençà del mínim del juny, quan va tocar l’1,6%. I, molt probablement, en farà sis, perquè al novembre tornarà a pujar per l’efecte base (va baixar de 0,1 punts percentuals el mateix mes de l’any passat). I, compte, no podem passar per alt que l’IPC de l’octubre a Alemanya ha estat del 3,8%, set dècimes inferior al del mes anterior, com hem sabut aquest migdia. Ja ens atrapa, pràcticament.

Dins el mateix context europeu, fa mesos que la inflació subjacent a l’estat espanyol se situa per damunt de l’europea. A l’octubre és d’un 5,2%, davant un 4,2%. Això indica que més enllà dels efectes climatològics o energètics, la resistència a baixar aquí és més forta. Pot ser que hi hagi un efecte d’augments salarials que marqui diferències o, simplement, que les empreses espanyoles, aprofitant l’ocasió, hagin decidit de mantenir o augmentar els seus marges en els mercats en què la competència els ho permet. En el cas alemany, la subjacent s’ha situat en el 4,3%, tres dècimes menys que al setembre.

En definitiva, tot plegat vol dir que comencem a perdre la “guerra de preus” amb Europa, amb efectes negatius –si es manté l’evolució– per a la competitivitat de les empreses d’aquí. Aquest és un aspecte que ens hauria de preocupar. Segons la darrera enquesta de conjuntura exportadora del Ministeri d’Indústria espanyol, la percepció del comportament de la cartera de comandes d’exportació el tercer trimestre presenta un valor negatiu, amb un comportament més dolent respecte del trimestre anterior. I, quant a les previsions, són lleugerament positives, però amb la sensació que la cosa pot canviar en un tres i no res.

Del meu punt de vista, aquests són els aspectes més destacats de l’IPC d’octubre, però no els més espectaculars. Sense cap mena de dubte, el primer premi en la cursa dels preus se l’emporta, un mes més, l’oli d’oliva. Al setembre, l’augment era del 57% anual, i a l’octubre ha passat al 73,5%! Fins ara no he llegit una explicació plausible d’on rau el problema, més enllà de la climatologia i les males collites. Però el volum del percentatge de creixement hauria de tenir unes altres explicacions addicionals.

Cal dir que els preus dels aliments es van desaccelerant, però molt lentament. Per exemple, les patates continuen creixent al 16%, la llet a l’11,6%, i la carn de porc al 13,8%. Són tan sols tres exemples, entre molts altres, que van alentint el creixement, però menys que no seria desitjable.

De fet, observant l’índex de preus en origen i destí dels aliments (IPOD) que fa la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders espanyola (COAG) cada mes, ens adonem que, a l’octubre, les diferències entre els preus dels dos punts –de sortida i d’arribada– són molt grans en alguns productes i petites en uns altres. En el cas de l’oli d’oliva, per exemple, la diferència entre l’un i l’altre és molt baixa, del 21%. Passa igual amb la llet, però molt menys, atès que és del 75%. En canvi, en la carn de porc és molt alta i puja al 269%. És a dir, que el preu de venda és 3,69 vegades el d’origen. I en el cas de les patates, la diferència puja a 5,16 vegades el preu d’origen. Queda ben clar que els marges dels actors que intervenen en la comercialització són diferents segons els casos. En els productes que esmenta l’IPOD, la màxima diferència la tenen les llimones, que es venen a un preu 6,73 vegades per sobre del preu d’origen.

Per cert, l’epígraf d’aliments i begudes no alcohòliques creix a Catalunya d’un 8,3%, i a l’estat, d’9,5%. En realitat, és on menys creix entre la resta de comunitats. Al capdavant, hi ha les Canàries, amb el 12%, seguit per Cantàbria, amb un 10,6%, i Andalusia, amb un 10%. L’IPC total català és del 3,4%, una dècima inferior a l’estatal, i el subjacent és del 5,3%, una dècima pel damunt de l’espanyol.

Finalment, i addicionalment, com assenyala la Pimec, cal tenir molt presents els problemes que ens ocasionarà l’escassedat d’aigua, com a element de risc d’inflació. La millora en la gestió de l’aigua esdevé una mesura estratègica en la contenció dels preus durant l’any vinent, per la seva incidència en els preus dels aliments sense elaborar. Per això, cal estar alerta dels riscos de desencadenar un efecte inflacionari en altres sectors.