El 9 de setembre de 2014 es morí, a noranta-set anys, la poeta i traductora Montserrat Abelló. Coincidint amb aquesta data, la Setmana del Llibre en Català, juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes i l’editorial Ara Llibres, li reten homenatge amb la presentació del llibre pòstum de ‘vivències’, com en deia ella: ‘El miracle és viure‘.

El llibre, publicat a la col·lecció de biografies i memòries de l’editorial Ara Llibres, és un llibre que Montserrat Abelló va preparar durant l’últim any de la seva vida, amb l’ajut de Xavier Montoliu, de la Institució de les Lletres Catalanes. Quan es va morir, no s’havia enllestit del tot, només restava la revisió de la segona part del llibre i una revisió final. El títol, triat pels fills, Mireia i Miquel Bofill, correspon a l’últim vers d’un poema del seu darrer llibre, ‘Més enllà del parlar concís’, publicat per l’editorial Denes el 2014. De fet, l’estrofa sencera és una declaració d’intencions, una mostra de la seva actitud vital que mostra el seu viure:

No tenir por de morir
Saber que
el miracle és viure!

A ‘El miracle és viure’, Montserrat Abelló va trenant les peripècies de la seva vida amb les de la seva obra poètica i de traducció. Hi inclou fragments d’alguns dietaris inèdits i, sobretot, es recolza en els seus poemes, perquè com diu ara i adés, la seva veritat està en la seva poesia i la millor manera que té d’expressar-se i d’explicar-se és amb els seus versos.

La biografia, marcada per l’exili
Montserrat Abelló va néixer a Tarragona l’1 de febrer de 1918, a la casa pairal de la família materna, una casa senyorial, perquè era una família benestant de notaris i advocats. Però la seva infantesa va ser ben moguda, perquè el seu pare era enginyer naval i quan ella tenia quatre anys la família es va desplaçar a Cadis perquè el pare va entrar a treballar a les drassanes. Mateu Abelló Roset era fill d’un moliner de Montblanc que tenia un petit negoci de farines a Tarragona que va prosperar arran de la Primera Guerra Mundial.

Va tenir una infantesa marcada per tot d’estades en ciutats portuàries, com ara Cartagena, on va viure del 1924 al 1931. Però la més determinant per a la seva vida fou una estada a Londres de gairebé dos anys: al març del 1923, Mateu Abelló va ser destinat a la Comissió de Marina a Europa i amb funcions d’agregat naval a l’ambaixada espanyola a Londres. D’aquesta estada primerenca a Londres va néixer el seu primer coneixement de la llengua anglesa i l’interès que a partir d’aquell moment li va suscitar. L’anglès és fonamental en la vida de Montserrat Abelló, tant en l’àmbit professional com en el seu vessant de traductora. Escriu: ‘Des de sempre he considerat l’anglès com la meva segona llengua. I molts anys més tard, el 1973, vaig acabar la carrera de filologia anglesa: tenia cinquanta-cinc anys.’

Abelló relata els anys de la República i el seu pas per la universitat, per la Facultat de Filosofia i Lletres, on va tenir professors il·lustres, com ara Carles Riba, Pere Bosch i Gimpera i Joan Mascaró. Així ho relata:

«Els pocs anys que va durar la República van ser magnífics i la vida es va liberalitzar en tots els aspectes: culturals, artístics, en el món de les dones, que van obtenir el vot i càrrecs públics, en la família, en l’església… Vaig canviar moltíssim i, fora de la imaginació, molt menys exagerada, que encara conservo, no em va quedar res de les meves pors i de tanta timidesa. Vaig començar a dubtar de la religió i preguntava i indagava. Era com si fins aleshores haguéssim viscut emmordassats.

Aleshores, jo tenia disset anys –era l’any 1935– i va coincidir amb el meu ingrés a la Universitat, a la Facultat de Filosofia i Lletres, a l’edifici antic de la Universitat de Barcelona. Hi havia aquells professors tan excel·lents, com el poeta Carles Riba, de grec, Pere Bosch i Gimpera, d’història, Joaquim Xirau, de filosofia, i, especialment, el mallorquí Joan Mascaró, d’anglès, gran erudit, que també ho era de sànscrit, i havia traduït llibres sagrats hinduistes. Recordo les llargues i fructíferes converses que tenia amb ell, i també alguna improvisada tertúlia que teníem amb diversos companys al cafè que hi havia, i crec que encara hi ha, al soterrani de la Universitat. Certament, va ser una època molt estimulant, interessant i oberta, que no s’ha repetit mai més. Després, quan va esclatar la guerra, Joan Mascaró em va deixar els seus llibres; conèixer-lo va ser molt important per a mi.

De Carles Riba, recordo que ens ensenyava grec clàssic i que jo el vaig aprendre prou ràpidament perquè comparava la seva morfologia amb la de la llengua anglesa, tot i que després el vaig oblidar del tot. A casa, és clar, teníem la col·lecció sencera ‘A tot vent’, de traduccions de la literatura universal, que publicava l’Editorial Proa, i molts volums de les traduccions d’autors clàssics de la col·lecció Bernat Metge. En canvi, i em sap greu, per Carles Riba mai no vam saber res de la poesia de Clementina Arderiu, que jo considero que era molt bona, a pesar que la crítica no li va ser favorable. Malauradament, és una circumstància que no només va passar-li a Clementina Arderiu, sinó també a altres poetes que no apareixen en antologies i, quan hi surten, resulta que han estat triades per la seva poesia anomenada ‘femenina’. De la Clementina Arderiu vaig llegir el poema ‘Clementina em dic, Clementina em deia…’ que segurament no deixa entreveure la força que té en altres poemes. Vaig estar molt contenta quan la Maria-Mercè Marçal va publicar el 1985 la seva antologia ‘Contraclaror’, on precisament es pot descobrir la Clementina poeta que dic.»

Una de les parts més colpidores del llibre és el moment en què explica la fugida a l’exili amb el seu pare i els primers mesos a l’estat francès i després un anys a Anglaterra, fins a aconseguir d’anar cap a Xile:

«Quan ja érem a finals del mes de gener del 1939 i ja es veia a venir que no hi havia cap esperança de guanyar la guerra i Franco ja s’estava acostant a les portes de Barcelona, un dia, tornant de l’institut a casa, a l’hora de dinar, estava tota preocupada pensant en tot el que vindria, sobretot després de sentir els altres professors, evidentment més grans que jo, que parlaven de marxar. Jo, ben endins de mi mateixa, encara que no ho deia a ningú, també hi pensava. Però a casa meva ningú no havia parlat mai de marxar. I va ser aleshores, en arribar a casa, que vaig trobar-me amb els meus pares parlant amb un senyor que va resultar ser el director del Museu Marítim, el senyor Gavaldà, un home que era de dretes però no feixista, que li deia al meu pare: ‘Que no veu que no es pot quedar? Coronel d’enginyers de l’Armada i a favor de la República! Que no veu que l’afusellaran i que jo no podré fer res per impedir-ho?!’ I tothom feia cara d’amoïnat. El meu pare era una persona d’idees republicanes, però no havia pensat a marxar precisament perquè no era polític. Però la seva graduació militar, implícita als estudis d’enginyeria, el comprometia davant l’alçament militar. Aleshores, sense adonar-me’n, com que ja hi havia anat pensant, vaig dir: ‘Si vols, jo vinc amb tu!’

[…]

En uns segons aquella família ja no seria mai com abans. Ja no vam tornar a seure tota la família junta al voltant d’aquella taula fins gairebé vint anys després, el 27 d’ abril de 1956, amb motiu del 40è aniversari de noces dels meus pares, arran del meu primer viatge a Barcelona amb la meva filla Mireia. Després de tot aquest temps em vaig retrobar amb el meu germà Mateu, de qui no m’ havia pogut acomiadar, perquè havia estat mobilitzat al front republicà durant la Guerra Civil, i que va patir la repressió franquista, al camp de concentració de Lleó…»

A Marsella pare i filla van ser detinguts perquè no tenien papers i els van portar a Clarmont d’Alvèrnia. Al cap d’uns quants mesos van poder passar a Anglaterra, gràcies a l’almirallat britànic, que els va oferir un visat temporal. S’hi van estar un any, fins que l’ambaixador de Xile, Octavio Señoret, li va fer saber la possibilitat que fos contractat en el seu país com a inspector de màquines i assessor en assumptes relacionats amb la navegació mercant.

A Xile Montserrat Abelló s’hi va estar una vintena d’anys. Allí va conèixer el seu marit, Joan Bofill, també refugiat català, i hi van néixer els seus tres fills: Mireia, Miquel i Ferran, aquest últim amb síndrome de Down. I, a més de treballar fent classes d’anglès i fent feines de secretària de direcció, també va estar vinculada al manteniment de la cultura catalana a l’exili:

«A Santiago hi havia el Centre Català i el Círculo Español. El català va ser un centre social i de trobada important per a tots nosaltres. Hi vam fer molts actes culturals, a part del butlletí que publicàvem, ‘Germanor’, dirigit per l’escriptor tarragoní Domènec Guansé. Vam publicar llibres en català, com les ‘Elegies de Bierville’, de Carles Riba, en una editorial que es deia El Pi de les Tres Branques, que dirigia Joan Oliver. També vaig publicar algun article sobre la pintura de Roser Bru. Alguns participaven en els Jocs Florals que es feien a Mèxic i a altres països sud-americans, i així es mantenia viva la flama del català.

[…]

A més de Joan Oliver, entre els amics refugiats teníem molt contacte amb escriptors catalans com Xavier Benguerel, Domènec Guansé o els germans Trabal. El meu pare també tenia molta amistat amb Arturo Soria, que havia publicat diversos discos amb gravacions amb la veu de Pablo Neruda recitant els seus poemes…»

Però allò que la va empènyer a començar a escriure fou la necessitat d’expressar-se pel ‘calvari que representava, no tant per a mi, sinó per a ell, el Ferran, el fet que no estigués bé.’ Ho explica així:

«A poc a poc, m’hi vaig anar sobreposant i, com que sentia la necessitat d’escriure, vaig inscriure’m en un taller d’escriptura, ‘Taller de los escritores desconocidos’, on anava la meva amiga Rafaela de Buen.»

 

'El miracle és viure. Vivències', Montserrat Abelló (Ara Llibres).
‘El miracle és viure. Vivències’, Montserrat Abelló (Ara Llibres).

Per què escric?
«Quan em demanen per què escric, acostumo a respondre que, fonamentalment, pel meu amor a les paraules. Des de sempre m’ha fascinat el seu so. I ja des de ben petita, sembla, pel que m’explicava la meva mare, que ja m’agradava repetir noves paraules i jugava a recitar poemes.»

És en l’etapa final de Xile i el retorn a Catalunya que comença a escriure poesia, amb el suport del seu amic Joan Oliver. Però no fou fins que no s’instal·là a Barcelona altra vegada, a quaranta-tres anys, que no publicà per primera vegada:

«Vaig trigar bastant a publicar perquè, tot i que des del primer moment vaig sentir que tenia suport, no vaig atrevir-me a fer-ho fins que vam tornar de Xile a Barcelona, als anys seixanta, i promocionada per en Joan Oliver, Pere Quart, que em va fer un pròleg molt bonic on recalcava la veritat i la força de les meves paraules. I, a proposta seva, Joaquim Horta em va publicar ‘Vida diària’, l’any 1963. […] Per a mi aquest llibre ja representava moltes coses amb què em sentiré compromesa tota la vida, com ara la poesia i l’activisme.»

Montserrat Abelló transcriu una carta que Joan Oliver li va enviar arran dels seus versos, que després s’aplegarien en el llibre ‘Vida diària’. La reproduïm:

«Escriu versos i aprofundeix en la mateixa direcció. Em penso que és la bona. Simplicitat, autenticitat, en els millors dels teus poemes hi ha vida. Aquesta és la mena de literatura que acompanya, que justifica, que salva (en primer lloc, el mateix autor); la mena de literatura de la qual mai no et penediràs. Dius que t’aconsellen que escriguis amb mètrica, amb rima… Potser sí, però, d’això n’havíem parlat amb en Carles Riba. Ell encara defensava l”acadèmia’ en aquest aspecte formal. Coneixes el seu darrer llibre, ‘L’esbós de tres oratoris’? No hi trobes massa sovint una manca de volada o de profunditat lírica, d’expressió genuïna, per culpa de la tirania de la rima? No creus que les Elegies [de Bierville], amb la seva ampla i generosa llibertat formal, arriben molt més endins? És possible, però avui jo sento com un deure el fet de renunciar-hi […]. Siguem, doncs, sincers –fins on es pugui– amb nosaltres mateixos i lleials amb els nostres lectors –pocs o molts.»

Montserrat Abelló va tornar a Barcelona l’any 1960. L’impacte va ser fort:

«Quan vaig tornar, després d’haver estat exiliada a Xile, ‘unes vacances massa llargues’, em vaig trobar exiliada aquí, a Catalunya, per la persecució del català. L’exili el vaig sentir quan vaig tornar.»

La segona part d’aquestes vivències se centren en la vida de Montserrat Abelló de retorn a Barcelona, on va fer classes d’anglès al CIC fins que es va jubilar el 1983. Però sobretot dedica una explicació a cadascun dels seus llibres de poemes, parla del perquè de les traduccions de poetes de parla anglesa, especialment de Sylvia Plath, i també tracta del seu compromís amb el feminisme.

La poeta
Abelló va publicar el primer llibre de poemes el 1963. I no en publicà cap més fins divuit anys més tard, el 1981: ‘Vida diària. Paraules no dites’, que contenia la reedició del primer i nous versos aplegats a ‘Paraules no dites’. La poetessa Maria-Mercè Marçal digué de Montserrat Abelló:

«És com si tota la poesia de Montserrat Abelló fos essencialment una llarga i aferrissada lluita contra el silenci, aquest silenci que plana com una llosa sobre tantes experiències anònimes.»

I temps després, la poetessa nord-americana Adrienne Rich, també una de les autores traduïdes per Abelló, li escriu:

«Em crida molt l’atenció com les paraules existeixen en els teus poemes gairebé com si fossin parts del cos –un sentit del llenguatge com quelcom físic–, com les ‘paraules no dites’ literalment ofeguen la gola.»

Abelló ho comenta així:

«El seu missatge em va agradar molt, si bé a mi mateixa em va estranyar que no m’hagués fet sentir incòmode aquest meu suposat ‘silenci’ de gairebé divuit anys. Des d’aquell moment, ja vaig seguir publicant periòdicament, i fins ara…»

Del llibre ‘El blat del temps’ (1986), l’escriptora Maria Àngels Anglada, que en va signar el pròleg, diu:

«La poeta ens comunica una part important del seu món a través de les inflexions més pures, matisades i colpidores, d’una llengua que esdevé, realment, la pell del pensament i de l’emoció.»

La tasca fonamental de traductora
Montserrat Abelló va ser molt activa la segona meitat dels anys setanta i les dècades del vuitanta i noranta, sobretot vinculant-se amb les escriptores i editores de l’editorial feminista la Sal, on la seva filla Mireia treballava, i més endavant amb el Comitè de Dones Escriptores del PEN, comissió que van engegar Maria-Mercè Marçal i Abelló mateix. Però la traducció al català de la poesia d’escriptores de parla anglesa fou una tasca que havia començat abans:

«L’any 1971 vaig fer un viatge a Anglaterra amb Sheila Waldeck, que treballava com a professora amb mi a la Institució Cultural del CIC i amb qui ens havíem fet molt amigues. Vaig passar uns dies amb ella a casa seva, a Londres, i des d’allí vam anar fins a Bristol, on el seu amic Toni Turull feia classes a la Universitat, com a lector, i hi feia servir el meu llibre, ‘Vida diària’. Turull, que era nebot de Joan Oliver, va morir de càncer a Bristol uns quants anys després, el 1990, a cinquanta-set anys, en plena maduresa.

Va ser aleshores que vaig conèixer Sylvia Plath, a través del llibre ‘Winter Trees’, que m’havia regalat Toni Turull. El poeta Ted Hughes, marit de l’escriptora nord-americana que s’havia suïcidat el 1963, acabava de publicar-li aquest llibre. D’aquesta manera, vaig descobrir una gran poeta, molt millor que jo, és clar, que va arribar a ser-ho partint de la força de la paraula i el seu ritme intern, cosa que jo també m’havia vist abocada a fer per la necessitat que tenia d’expressar-me. Per fi havia trobat una autora que veia la poesia com jo!, que també volia viure la vida en majúscules, tenir un marit, fills, ser una gran poeta; teníem sentiments semblants. També de rebel·lió.»

De Sylvia Plath, Montserrat Abelló té publicat el volum ‘Sóc vertical. Obra Poètica 1960-1963’. Però el seu gran projecte com a traductora de poetes de parla anglesa i que és de gran importància, és l’antologia ‘Cares a la finestra. 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX’, que va aparèixer l’any 1993 en una petita editorial de Sabadell i que el 2010 reeditaria Galaxia Gutemberg. D’aquesta antologia, l’escriptora Anna Murià, també exiliada, en digué:

«Perdurar… Els qui som anomenats descreguts tenim molta fe en la perduració dels veritables valors. N’hi ha, en aquest llibre, transcendeixen el paper, la pols, el no-res.»

I Abelló s’explica:

«Ben aviat em vaig adonar que, si traduïa, ho volia fer al català, per principis, i de poesia, perquè la meva vocació era la traducció de poesia, de la poesia anglosaxona de dones, de fet. La poesia de dones no només era inexistent a les llibreries, sinó que era maltractada –només calia veure qualsevol antologia: no hi havia cap tipus de referent femení, llevat de les traduccions d’Emily Dickinson, és clar. Per aquest motiu, aviat vaig començar a preparar una antologia de dones de parla anglesa del segle XX. Eren valentes. La seva poesia era forta i molt bona, almenys tant com qualsevol altra poesia escrita per homes.»

L’any 2002, Proa va publicar ‘Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002’, que reuneix tota la seva obra publicada fins aleshores i també una breu antologia de poetes anglosaxones que havia traduït. Tanmateix, la seva producció no pararà de créixer fins poc abans de la seva mort: el mateix 2014 publicava ‘Més enllà del parlar concís’, amb pròleg de Feliu Formosa, que deia:

«És ben característic de la manera de fer de l’autora aquest aferrar-se a la realitat amb el fons d’optimisme i de fortalesa que sempre l’ha caracteritzada.»

Aquest llibre que ara es presenta, ‘El miracle és viure’, acaba amb la celebració dels noranta anys i la pluja de reconeixements que obté: ja tenia la Creu de Sant Jordi, però el 2008 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i també el Premi Nacional de Cultura i el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana.

Acabem l’article amb la divisa de Montserrat Abelló, que sempre introduïa en la lectura de poemes:

Visc
i torno a reviure
cada poema
cada paraula.
Estimo tant
la vida
que la faig meva moltes vegades.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb