Entrevistes

  • L’entrevista és realment un gènere molt difícil, encara que hi hagi qui diu allò de “l'entrevista és un article que escriu un i cobra un altre”

Carme Junyent
11.06.2023 - 21:40
VilaWeb
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Karl Ove Knausgård explica en el seu llibre La mort del pare que una vegada ell i el seu germà van entrevistar l’escriptor Kjartan Fløgstad i li van proposar de fer-li una entrevista sense gravar-la ni prendre notes. Fløgstad va explicar-los que un periodista li havia fet una entrevista així i havia quedat molt impressionat perquè el reportatge havia estat impecable. El resultat en aquest cas no va ser tan reeixit i Fløgstad no els en va autoritzar la publicació. Recordo un cas semblant, en aquest cas Ramon de España entrevistava Juanjo Puigcorbé. L’entrevista sí que es va publicar, però el resultat va ser tan desastrós que l’actor es va queixar i El País va prescindir dels serveis del periodista.

L’entrevista és realment un gènere molt difícil, encara que hi hagi qui diu allò de “l’entrevista és un article que escriu un i cobra un altre” el fet és que l’entrevistador és fonamental, tant en la seva funció d’intermediari entre l’entrevistat i l’audiència, com, molt especialment, en la seva funció de transmissor de les paraules –les idees, el pensament, el missatge– de l’entrevistat. En aquest sentit, tan important com saber preguntar és saber escoltar. Com diu Sebastià Serrano, els millors comunicadors són els que escolten més (i més bé), doncs els millors entrevistadors, també.

La fidelitat a allò que vol transmetre l’entrevistat depèn molt del mitjà. Les entrevistes per escrit poden ser terrorífiques perquè la transmissió del missatge es pot contaminar en molts sentits, però les entrevistes orals també poden tenir resultats adversos no tant per les respostes com per les preguntes, perquè allò que diuen que no hi ha preguntes impertinents, sinó respostes inadequades no sempre va així.

Encara que em diguin que sóc mediàtica, la major part d’entrevistes que em fan són acadèmiques. Estudiants que fan treballs de recerca de batxillerat o de fi de grau o de màster, fonamentalment. Tot i que, en general, es preparen prou bé, a vegades em trobo que no sé què respondre, per això, quan sóc jo qui dirigeix un d’aquests treballs, sempre recomano que es responguin les preguntes abans de fer-les, aquest procediment acostuma a funcionar tant per saber si la pregunta és adequada per arribar a saber allò que cerquem com si té resposta possible o clara.

En l’àmbit mediàtic, tant en premsa com en ràdio com en televisió, m’han fet molt bones entrevistes, si més no, han dit el que jo volia dir. Hi ha casos, però, en què les coses no van tan bé, per exemple, quan les preguntes ja duen implícita una resposta, quan posen en boca teva coses que no has dit, quan no saben transmetre les teves idees o, aquest és el cas més delicat, quan fan públics els comentaris que puguis fer que no formen part de l’entrevista.

El primer cas és més freqüent en entrevistes orals. Una cosa és preguntar: “Quan creu que es morirà, el català?”, que, tot i que implica que es morirà, et permet dir que les coses no es poden plantejar en aquests termes. Una altra cosa és preguntar: “El Manifest dels Marges de l’any 1989 deia que al català li quedaven 50 anys, hi està d’acord?” Una pregunta així (no me la invento) t’obliga a dir que el Manifest dels Marges és de 1979, que l’article del 1989 era d’August Rafanell i Albert Rossich i que no deien que al català li quedaven 50 anys sinó que el procés de la seva substitució podia quedar sentenciat al cap d’uns 50 anys. Després de tot això, importa ben poc si hi estic d’acord o no, entre altres coses perquè ja no sé amb què haig d’estar d’acord.

Fer-te dir coses que no has dit a vegades pot ser una maniobra molt subtil. La llengua és un àmbit en què tothom té les seves pròpies idees i a vegades és tan fàcil com atribuir-me a mi el que pensen ells, però hi ha casos en què la frontera no és tan evident. En la qüestió del gènere, jo mai no he fet servir ni l’economia de la llengua ni la lògica com a arguments. En el primer cas, perquè crec que, si una cosa s’ha de dir, s’ha de dir, i no hi ha economia que valgui. En el segon cas, perquè la lògica és posterior al llenguatge (a part que tot allò que es diu “lògic” en qüestions de llengua acostuma a ser un plantejament eurocèntric). Sigui com sigui, jo mai no he parlat de lògica en aquesta qüestió perquè no hi té res a veure. També pot ser que l’afegitó sigui innocu, això no treu, però, que sigui un afegitó. A vegades faig el comentari que creure que el gènere és obra de l’heteropatriarcat és com creure que els possessius són obra de l’oligarquia. Doncs també m’he trobat que algú digui de “l’oligarquia terratinent”.

Saber transmetre les idees de l’altre pot ser difícil quan l’altre no té les idees clares o quan són idees que van contra corrent o, si més no, no formen part del pensament dominant del moment. Una de les poques rodes de premsa que he fet a la vida ha estat la de la presentació del meu llibre Contra la planificació. Era el 1998 i tot allò del multilingüisme sonava realment estrany, sigui com sigui, els resultats van ser molt diferents. Recordo la crònica d’Adolf Beltran, que va ser impecable i va transmetre diria que molt millor que jo el que volia dir i, a l’altre extrem, la notícia d’El País que va aparèixer sense signar perquè era una tergiversació tan gran (era l’època en què estaven entretinguts amb el Foro Babel) que el periodista que va venir no en va voler saber res.

També és cert que, sovint, no és l’entrevistador sinó el receptor el que pot tergiversar el missatge, i això és més freqüent quan l’entrevista és a la televisió. La meva primera entrevista en aquest mitjà me la va fer Jordi Hurtado (abans del Saber y ganar) a propòsit del meu primer llibre, Les llengües d’Àfrica. Al cap d’uns mesos, vaig trobar un conegut que em va dir que m’havia vist a la televisió. Atès que em coneixia, jo pensava que s’hauria fixat en el que deia. Però no. Em va dir: “Et van entrevistar perquè havies anat a Egipte, oi?” Així em vaig adonar que el missatge que arriba no és tant el que dius com el mateix fet de sortir per la televisió i, d’aleshores ençà, he tingut clar que, en aquests casos, les respostes han de ser clares, curtes i contundents.

Pel que fa als comentaris al marge de l’entrevista, mai no sé què pensar. Suposo que en el cas de polítics o gent amb poder, un off the record pot ser interessant, però en el cas d’una lingüista, quin sentit té publicar comentaris que has fet, sobretot si has demanat que no ho diguin? Suposo (espero) que a les facultats de periodisme els parlen d’aquestes coses i els diuen quines són les regles del joc, però crec que la publicació de comentaris al marge rebaixa l’entrevista a una simple xafarderia, i això és una falta de respecte a l’audiència. A vegades la publicació d’aquests comentaris redueix l’impacte de la resposta. Una vegada, en una mena de qüestionari Proust, em van demanar quins vicis privats tenia i jo vaig respondre que era una pecadora pública. Després vaig comentar que era mare soltera en un poble i això també va sortir a la resposta i em va semblar que el comentari aigualia la resposta.

Més enllà de l’àmbit professional, això de la maternitat en solitari també ha sortit alguna vegada. La veritat és que ni m’havia passat pel cap, no tant perquè sigui una qüestió personal, sinó perquè a mi em sembla la cosa més normal del món. Una vegada, però, em va trucar el Carles Solà, de TV3, perquè estava preparant un programa sobre noves famílies. Li vaig dir que no, però que em quedava la recança que sempre que parlaven mares solteres o eren dones abandonades o eren dones que s’havien decidit mentre esperaven trobar parella i que mai no parlàvem les que havíem decidit ser mares solteres perquè sí. Ell em va dir que s’agafava a aquest dubte i que em tornaria a trucar. Vaig demanar als meus fills (aleshores pre-adolescents) si estaven d’acord que parlés d’això a la televisió i em van sorprendre. Feia uns dies que havien sentit algú que deia que jo, quan explicava qüestions lingüístiques, feia fàcils les coses difícils. Em van dir que, com que jo sabia fer això, si ho explicava podia ajudar molta gent. No va ser això el que em va fer decidir, però. Va ser que, l’endemà, vaig topar amb una persona que havia viscut tota la vida amb la seva filla com si fos la seva neboda per amagar que l’havia tingut fora del matrimoni. I vaig pensar que per ella sí que ho faria.

Després va passar allò de l’edició de les gravacions i el temps, etc., i, de tot el que vam gravar, no en devia sortir ni un minut, però va ser un minut d’or en el qual deia que jo seria molt injusta si no reconegués que a mi la gent de Masquefa m’havia ajudat molt, i que, en la gent de Masquefa, hi incloïa la meva família i els meus amics. Això, encara ho puc dir ara.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any