Vicki Bernadet: “Entre tots propiciem que les criatures no expliquin els abusos sexuals”

Quan Vicki Bernadet va trencar el silenci es va trobar una societat que girava l’esquena a l’abús sexual infantil. No hi havia cap mecanisme per a ajudar les víctimes, era com si fossin invisibles. La ràbia i la frustració per aquesta manca de recursos i informació la van dur a impulsar l’Associació Fada –ara Fundació Vicki Bernadet–, que ja fa vint-i-sis anys que treballa en l’atenció integral, la prevenció i la sensibilització dels abusos sexuals a menors comesos en l’àmbit familiar i en l’entorn de confiança de l’infant. En total, la fundació ha donat sortida a 10.084 demandes d’atenció.

Malgrat que avui dia encara no hi ha, ni de bon tros, prou consciència social sobre l’abast del problema –que afecta un infant de cada cinc– sí que s’han fet passos endavant, en gran part gràcies a la feina d’activistes com Bernadet. Hi parlem ara que ha estat reconeguda amb la Creu de Sant Jordi per la seva tasca. “És força aclaparador, un xoc emocional en el bon sentit”, explica. “És una manera que el tema es faci molt públic. Té ressò quan surten notícies als diaris, però hauria de ser una temàtica de capçalera i que se’n parlés sempre”.

—Sou supervivent d’abusos sexuals infantils. Quina és la vostra història?
—Vaig sofrir abusos sexuals quan tenia cinc anys. Després, dels nou als disset. Eren persones molt properes a la família. Els estudis demostren que, quan sofreixes abusos sexuals en la infància, si no ho has pogut dir, ningú no ho ha detectat i ningú no t’ha ajudat, ets en situació de vulnerabilitat i tens episodis acumulatius de violència. Fa que caiguis en paranys: agressions sexuals, maltractaments… Moltes persones reporten més d’una agressió i d’un agressor. Hem d’estar més formats i informats per a fer deteccions precoces, ara no transmetem seguretat i no ho detectem. El 90% de casos d’abusos sexuals afloren en l’edat adulta, les criatures no s’atreveixen a parlar. Tanmateix, pel que em diuen els equips de la Fundació, cada vegada es diu abans. Quan vaig començar, les revelacions s’acostumaven a fer durant la trentena o quarantena, ara hi ha persones que s’atreveixen a parlar amb vint anys.

—Als supervivents us acostumen a fer aquella pregunta de “per què no ho vas dir?”, sovint des del judici. Què en penseu?
—Fa vint-i-sis anys que vaig impulsar la fundació i en aquell moment ho preguntaven moltíssim. Pensava que ho deixarien de preguntar, però no. No s’acaba d’entendre una cosa molt bàsica: entre tots propiciem que les criatures no expliquin els abusos sexuals. Primer, ho fa l’abusador, amb les amenaces, el xantatge emocional, la seducció… Però també ho fan les famílies, que estan totalment convençudes que això no els passarà mai. No poden concebre que el seu pare, avi, germà o germana en siguin capaços. Aquesta falsa seguretat desprotegeix totalment els nostres fills. No detectarem mai una cosa que no tenim present com a possibilitat.

—I que les agressions sexuals passin en l’entorn de confiança és el més habitual.
—Els estudis oficials diuen que una criatura de cada cinc sofreix abusos. I, d’aquests, entre el 80% i el 85% es cometen en aquest àmbit que tothom nega: la família i l’entorn de confiança. Això vol dir família nuclear, família extensa i tot l’entorn de confiança de la criatura: professors, monitors, professors de música… Tant si és un lligam emocional –el millor amic dels pares– com de poder –l’entrenador de futbol.

—Són perfils molt diversos, no hi ha un perfil d’agressor concret.
—No hi ha un perfil d’agressor. Si aquestes persones tinguessin un perfil, seria tot el contrari al monstre que esperem veure. La gent pensa que els agressors els veus venir, que són monstres. Ens els han pintat com a figures molt negres, però això enganya, no són el monstre que esperem. No hem de centrar els nostres esforços a detectar abusadors, que no responen a cap perfil, sinó que hem de posar el focus en les criatures. La immensa majoria de famílies pensa que no té cap membre que sigui capaç de fer això, llavors la criatura té por de llançar la bomba, pensa que hi sortirà perdent, i necessita estabilitat i seguretat. Hi ha persones que diuen: “Em sento més segur si callo que no pas si parlo”. I també hi ha el maltractament institucional quan, per exemple, no es fan judicis amigables. Hem de tenir una visió més comunitària de protecció de la infància.

—Heu comentat com costa dir-ho. En el vostre cas, com vau aconseguir de trencar el silenci?
—A vegades es diu per mitjà de detonants: que tinguis independència emocional o econòmica de la família, la mort de l’agressor, la mort dels pares, una pel·lícula… Les persones no ho expliquem quan volem, sinó quan podem. Jo tenia uns trenta anys i no tenia intenció de parlar-ne mai. Però tinc una neboda amb qui em porto pocs anys que va trobar uns poemes que havia escrit i es va adonar que hi havia alguna cosa, s’hi veia un patiment. No va parar fins que no em va fer explicar què hi havia darrere. Amb la força que em va encomanar a l’hora de poder-ho dir, em va salvar la vida. No sé com hagués acabat portant aquest pes tan immens després d’haver passat una depressió profunda de tres anys i un intent de suïcidi. Això també és molt generalitzat.

—Com van ser les reaccions?
—Esclata tot i has de gestionar el que passa en el teu entorn: comprensió, por, silenci… De tot. Vaig intentar de buscar ajuda, però no vaig trobar absolutament res. En aquell moment era com si els abusos no existissin, les víctimes érem invisibles. Et miraven amb cara de “què m’expliques tu ara?”. Amb aquesta frustració i ràbia va sorgir la idea de fer una entitat. Hi ha una petita part egoista: ho necessito, no hi és i m’ho munto. I també la part d’ajudar més gent. Em vaig adonar que això passa molt més que no pensava. El 1994 l’estudi que vaig fer servir ja parlava d’un 20% de la població, i continuem amb la mateixa xifra. Sí que hem aconseguit de veure-ho com una xacra, però a escala individual continuem negant-nos aquesta possibilitat.

—Com vau muntar la fundació des de zero en un context que menystenia tant aquesta qüestió?
—El 1997 vaig fer l’Associació Fada. El 2006, veient la demanda que hi havia, vaig convertir-la en fundació. L’inici el recordo com un repte, una necessitat, una motivació, però vaig patir moltíssim. No era només la burocràcia, també em vaig trobar molt sola per a fer-ho avançar. Després de molts viatges i papers, quan vaig sortir d’Hisenda amb el NIF, vaig plorar automàticament i vaig pensar: “I ara què faig?”. Arreu on anava a explicar què feia tothom intentava treure’m la idea del cap: que no me’n sortiria, que d’això no es podia parlar, que millor dir que em dedicava als maltractaments… Però jo volia posar-hi noms i cognoms, canviar la percepció social i posar-ho damunt la taula. Aquest projecte ha estat un privilegi, una teràpia de grup contínua que m’ha permès de ser al costat d’experts i escoltar altres persones que també han hagut de superar-ho, alguns amb molta saviesa i fortalesa.

—Encara hi ha la creença social que una víctima d’agressió sexual queda marcada de per vida, que no ho podrà superar mai. Casos com el vostre demostren que el camí de víctima a supervivent és possible.
—M’ho deien molt i encara m’ho diuen: “Si has sofert abusos sexuals, això és per tota la vida”. Això no és veritat. Hi ha persones que, per una forta capacitat de resiliència o factors de protecció de l’entorn, s’han pogut recuperar. Altres persones han necessitat teràpies, assessorament, acompanyament… Dir que no te’n surts mai és tan mentida com dir que te’n surts sempre. Hi ha persones que no necessiten ni teràpia, però també hi ha un altre extrem, que tenen molts factors de risc, que han tingut problemes d’addiccions, de pobresa, d’agressions sexuals continuades, de prostitució… Però la majoria, amb l’ajuda necessària i respectant el seu ritme, aconsegueixen, si més no, que això no dirigeixi la seva vida. Hi pot haver pujades i baixades i casos en què queden afectats uns àmbits o uns altres –sexual, de confiança, de relacions de parella…

—Hi ha moltes conseqüències i patrons comuns, però no tothom ho viu igual.
—No hem d’esperar que tothom agafi pels mateixos camins. Jo suposo que he tingut capacitat de resiliència, l’ajuda adequada en el moment adequat, un caràcter tossut…  Em diuen que he estat valenta perquè a partir de la meva vivència he fet la fundació. Però el que jo he fet no és un acte de valentia, és una opció de vida. Valentia és el que tenen totes les persones que ho han passat per sobreviure i no quedar-se pel camí. Valentia és qui ho aconsegueix dir i qui sobreviu sense parlar. Una vegada has trobat aquest equilibri, la resta són opcions de vida. En el meu cas, fer la fundació.

—Per a intentar que hi hagi com menys seqüeles millor, una detecció ràpida és molt important. Com hauríem d’actuar els adults per saber identificar aquestes situacions?
—Intenta formar-te i informar-te com ho fas amb altres coses. No pot ser que una escola faci un taller d’internet i hi hagi quaranta persones i en un taller de prevenció de situacions abusives en vinguin deu. És un tema ple de falses creences: “Si em passés, ho veuria”, “si a la meva filla o al meu fill li passés, m’ho explicaria”, “els agressors es veuen venir”… Tot això no és real. I si no ho consideres una possibilitat, ho tindràs davant amb llums vermelles i no ho veuràs, buscaràs altres motius. La societat ha d’entomar la responsabilitat, hi ha un munt de criatures que necessiten ser rescatades. Si fos un problema de salut, seria una pandèmia. Hem assumit que els joves tenen el perill de les drogues i controlem què prenen. Tenim una llista de preocupacions sobre els infants, però el tema de l’abús no hi és.

—Per exemple, si un infant té un canvi sobtat d’actitud i de cop i volta està més trist, segurament pensem en mil i una raons possibles, però no en aquesta.
—De fet, per entendre que el teu fill o filla passa per qualsevol situació estressant –abús sexual, bullying, maltractament físic…– un dels indicadors principals és aquest: canvi de conducta i actitud en un espai de temps curt. Però no hi ha un perfil de criatura abusada. Si aquesta criatura era molt alegre i sociable probablement es tornarà més tímida o trista. Però, si socialment es relacionava de manera molt tranquil·la, el canvi serà que de sobte està rebel, es baralla amb tothom, contesta malament, ha mossegat una altra criatura… No s’ha de pensar en un perfil, sinó en com era la criatura abans.

—Aquests darrers anys s’ha parlat força de l’educació sexual en totes les etapes educatives. De quina manera pot ajudar a prevenir l’abús sexual infantil?
—Moltes vegades les persones que hem sofert abusos tenim un model de sexualitat que no ens adonem que no és l’adequat fins que no sabem que n’hi ha un altre. Jo no tenia ni idea de si allò era sexualitat sana o no. Depèn de l’edat amb què et passa, el teu cos relaciona la sexualitat d’una manera que no és l’adequada. Amb una educació sexoafectiva correcta dónes l’oportunitat que la criatura vegi la diferència. S’hauria de donar de manera regular, no opcional, és un dret que haurien de tenir totes les criatures. Les relacions també dependran de la teva preparació i fortalesa, i més ara que ens trobem criatures que tenen com a escola la pornografia. Hi ha d’haver una altra manera de veure la sexualitat.