Josep Nadal: “Els temps cada volta empitjoraran si no hi ha una solució radical”

Josep Nadal torna a la música després de vuit anys com a diputat a les Corts Valencianes. L’ex-cantant de l’emblemàtic grup la Gossa Sorda, que es va acomiadar dels escenaris el 2016, ara enceta un nou projecte amb Pep de la Tona. El primer disc, El temps de la calor, ja es pot sentir a totes les plataformes i es presentarà l’11 de maig al festival Arrels, a la vall d’Ebo (Marina Alta).

Ens cita al restaurant l’Ambra, a Benimaclet. No és un lloc qualsevol. Regentat per la seua família, a dins hi trobem fotografies antigues de Pego, el seu poble, i de la mare, que l’ha acompanyat en el viatge del poble a la ciutat. Porten productes d’allà per a oferir a València el menjar tradicional de la Marina. Asseguts a la terrassa interior, parlem de la tornada, de les lletres de les cançons i què signifiquen, de la comarca que l’ha vist créixer i que ara es troba amenaçada pel despoblament i el turisme, de la situació política actual al País Valencià, de les polítiques regressives, del fracàs d’À Punt, d’allò que hauria pogut fer el Botànic i no va fer, de com es pot plantar cara al feixisme amb la cultura, i també del cas dels catorze encausats de Pego.

—Torneu a la música després de vuit anys, i era una cosa que semblava que sabíeu que tard o d’hora passaria. Com ha estat aquest pas?
—Sempre ho havia tingut clar, que algun dia tornaria a la música. Tampoc no tenia clar si seria en el format que ara he tirat avant, que és semblant al que feia abans, però sí que tenia clar que tornaria. Si bé al principi era una qüestió molt vital, d’haver d’escriure cançons el diumenge a la vesprada, quan tenia temps lliure, una cosa que em feia falta per a desemboirar-me després de totes les jornades polítiques, arriba un punt, sobretot a partir de la pandèmia, que veig que m’ho he de prendre seriosament. És quan comence a treballar en les cançons al costat d’Hèctor Peropadre.

—Heu dit que el disc és un viatge de tornada al poble, una mena d’història vital. Com l’heu viscut?
—Escrivia sobre la tornada al poble, i és el que hi ha al disc, i després el que he fet ha estat tornar al poble. D’alguna manera era el que anava projectant jo mateix, que algun dia havia de deixar la ciutat i tornar a Pego. Ara mateix visc a Pego, des del mes d’octubre. És diferent del que havíem fet en les cançons de la Gossa. Cada vegada que publicàvem un disc explicàvem que era com un viatge del poble a la ciutat. En aquest cas, és com una tornada de la ciutat al poble des de diferents capes de significat. Una és que estem en una situació d’involució i de derrota.

—Per què?
—Moltes de les il·lusions des que apareix allò del 15-M, la Primavera Valenciana, Podem, Compromís, el procés independentista, arriba a un punt en què pareix que se n’ha anat un poc a fer la mà. Veiem que en la societat, i no tan sols ací al País Valencià, sinó a escala mundial, europea, hi ha com una involució. I des d’aquest punt de vista era important tornar a les places fortes on nosaltres ens sentim forts per a tornar a crear referents per a la gent, i tornar a donar la cara per al futur. Seria com un pas enrere per a poder agafar impuls.

—Pep de la Tona fa referència al vostre malnom familiar de Pego. D’on ve, aquest malnom?
—Si vols que et diga la veritat, no sé exactament quin origen té. Pel que he sentit, de la Tona és un malnom que no és només a Pego, és a molts pobles valencians, sobretot de les comarques centrals, com és el cas del Bandoler de Pedreguer. Sembla que sol ser en zones que tenen repoblació mallorquina al segle XVII. Antònia és un nom bastant usual a Mallorca, i els fills de la Tona devien ser els fills de la casa de l’Antònia. Jo no recorde cap avantpassat meu que es diga Antònia, però el malnom sí que hi és. En ma casa som Nadal, que també és un cognom amb molta presència a Mallorca. En aquest sentit, és possible que siga una explicació real.

—Pot semblar que Pep de la Tona és el projecte de Josep Nadal tot sol, però heu estat acompanyat de molts amics i companys. És, per tant, un projecte col·lectiu?
—La idea és que fora un treball col·lectiu. El disc, i el que he fet sempre, tracta d’intentar criticar l’individualisme salvatge, això ix en el primer single, “Caminem la nit”. Encara que les cançons les haja fetes jo, em costa vendre’m com a individu perquè sempre m’he venut més com una qüestió col·lectiva , d’equip, cooperativa. En aquest cas, és una qüestió individual perquè les lletres són meues i l’impuls és meu, però he treballat amb altra gent, com Hèctor Peropadre i Mark Dasousa; i després el que hem fet ha estat formar un grup. Era el doble vessant: amb el nom de Pep de la Tona podia aconseguir que fora jo, al mateix temps que és més gent; és un grup i al mateix temps és individual. D’alguna manera resolia el problema d’aquest individu-col·lectivitat, aquesta dialèctica.

—El disc també és un crida contra l’individualisme. Com ho explicaríeu?
—És complicat perquè hi ha molta gent que entén que l’individu és com un alliberament, i jo també ho entenc, en certa manera. Però en els moments en què estem, només es poden fer canvis en positiu des de l’acció col·lectiva. El capitalisme és una civilització, és un sistema molt fort i molt dur contra el qual només es poden mitigar els danys i buscar alternatives des de l’acció col·lectiva. Em fa la sensació que el capitalisme juga a favor d’accentuar les nostres diferències i que siga cada vegada més difícil que ens mirem a la cara.

—Presenteu el disc al festival Arrels, a la Vall d’Ebo, una zona en risc de despoblament. Què pot implicar per a un poble com Ebo organitzar aquest festival?
—Nosaltres veiem que la gent del poble, de totes les edats, està molt contenta que hi anem. La idea ve dels anteriors festivals Arrels i de parlar amb la gent d’Ebo, que sempre ens tiraven en cara que havíem tocat a pràcticament tots els pobles de la Marina, i a Ebo la Gossa Sorda no hi havia tocat mai. Tampoc no s’hi havia fet mai un festival Arrels de les sis edicions que vam fer en diferents pobles, i tenien un poc l’espina clavada. I quan vam pensar de presentar el disc i de fer una cosa conseqüent amb les lletres, vam pensar que Ebo era un lloc simbòlic, pel que significa l’essència de la Marina. També perquè és al costat de Pego, i ha tingut dos incendis forestals molt salvatges aquests últims deu anys. Volíem connectar amb la gent de les zones rurals que a vegades se sent oblidada pel sistema.

—Parlàveu del canvi climàtic, però també hi ha un problema d’abandonament de terres. Com es pot encarar aquesta situació?
—Al disc parlem d’aquestes coses. Si et fixes en les valls de la Marina, en les comarques centrals, el territori de Diània, com apuntava Zoo –i això passa en més zones–, és molt fàcil de veure com tota la muntanya és plena de marges de pedra seca fins al capdamunt. Els nostres avantpassats vivien al camp, gestionaven el camp, i ja no era una qüestió de gestió del bosc, sinó de gestió agrària. Aquestes muntanyes ja no són gestionades i hi ha un problema de sobremassa forestal. Sobre això, la gent que no viu en les zones rurals hauríem de ser conscients que la gestió del territori és una cosa de tothom. Llavors, la solució és una planificació real del territori i de les zones agrícoles. En cada poble hi ha uns bancals que haurien d’estar planificats, quins són els que han de donar renda per obligació, i que l’administració haja de subvencionar perquè aquestes terres estiguen en funcionament, que hi haja un mínim perquè quan vinga el foc no siga tan salvatge. Es gasten molts diners en helicòpters i mitjans d’extinció, i haurien d’anar a la prevenció; a més, és molt més barat. Això és una manera que els pobles puguen viure més enllà del turisme i que tinguen una font d’ingressos per a l’agricultura. Que la nostra agricultura no és muira i que puga haver-hi productes de proximitat, que és molt important.

—Com dèieu, la Marina Alta és una comarca de molt de turisme. Hi ha futur a la comarca més enllà del turisme?
—Si realment volem que els nostres fills continuem vivint en aquesta terra amb un mínim de dignitat, haurà d’haver-hi canvis polítics radicals. Amb el turisme és igual. Ja hi ha gent que m’ha dit que hi ha tal cançó que dius això de “tourists go home”, que vols expulsar-los tots. Jo tampoc no és que vulga anar expulsant turistes fora d’ací, com si foren els pobres africans que vénen en pastera. Però alguna reacció haurem de tenir, i la gent està cada vegada més emprenyada. Sobretot perquè fins ara el problema era molt territorial i ecològic, érem molt a prop del cataclisme ecològic a la comarca, hi havia també un problema d’aigua, però ara n’hi ha un problema molt més greu.

—Quin?
—L’excés de turisme ja afecta tothom. En qüestió de mesos, a Pego les cases valen el doble del que valien, els lloguers valen el doble del que valien, hi ha una massa brutal de capital estranger que ha entrat als nostres pobles comprant-ho tot per especular i vendre-ho molt més car del que ho han comprat. I això passa en pobles com Ebo, molt xicotets, fins a la capital de la comarca, que és Dénia. Ja no hi ha enlloc on fugir. Per tant, la solució ha de ser col·lectiva. No és una qüestió de: bé, ja vindran temps millors. No, no vindran temps millors. Els temps cada volta empitjoraran si no hi ha una solució radical. I jo això de “tourists go home” ho dic perquè ho veig, perquè la gent cada vegada n’està més farta. Han continuat especulant i la solució no es veu enlloc.

—Com veieu el panorama actual al País Valencià?
—El panorama és canviant. Veig més una situació de canvi generacional. Si et perds una vesprada en Spotify o YouTube i vas punxant i relacionant aquest grup amb un altre grup, veus que hi ha una bestialitat de grups i de gent que s’ha animat a cantar en valencià els últims anys, i que realment té molt de futur. Això és positiu. És cert que hem vist alguns grups que són referència, a més, molta referència, per a tots que ho han anat deixant i és un poc trist, i pot fer un poc de temor per al futur. Crec que s’ha de ser optimista en el sentit que els valencians han perdut la por de cantar en valencià i d’escoltar música en valencià. Això és una bona notícia. En el terreny sociopolític som en un temps d’impàs i amb molts elements d’involució, i això en la música també passa.

—Hi ha qui diu que avui els grups en català no són tan reivindicatius com eren la Gossa Sorda i Obrint Pas.
—Jo també tinc aquesta percepció, però hi ha d’haver de tot. Perquè tinguem una llengua normal, hi ha d’haver gent que faça uns missatges més mainstream, més directes, de la quotidianitat. No està malament que hi haja grups que facen això, però sí que es troba a faltar que n’hi haja que facen música de compromís, música i acció política, perquè realment nosaltres venim d’una de les millors tradicions sociopolítiques del món. Venim de la tradició de la Nova Cançó i d’allí bevem. I, evidentment, si hi ha una cosa que fem bé, és fer crítica social, denúncia política en el nostre àmbit de Països Catalans. És una tradició important i entenc que això no s’ha de perdre. I no s’ha de perdre també perquè, com a cultura minoritària que som, el mainstream no ens salvarà. Està molt bé que hi haja mainstream en valencià, però som una cultura minoritària i, com totes les cultures minoritàries del món, necessitem activisme per a sobreviure. L’activisme i la música compromesa i arrelada al país és el trampolí d’on ha de sortir tota la resta. Si aquest trampolí no existeix, la resta al final també caurà.

—Trobeu a faltar el fet de ser a les Corts en aquest moment convuls?
—[Dubta.] No molt, a voltes sí, però no, no molt. Estic segur que en algun moment ho trobaré a faltar, perquè sempre he dit que tinc més vocació política que musical. Però ara mateix sóc conscient que s’havia acabat una etapa i crec que em cansaria bastant de ser-hi.

—En aquesta situació política, heu pensat a tornar-hi?
—El dia que vaig acabar, quan ens acomiadàvem, recorde dir a alguns diputats del PP, del PSOE, que jo algun dia tornaria, però igual que Tamames. A partir dels setanta o vuitanta anys m’agradaria tornar a la política, a les Corts. Però en aquests anys pròxims, a mitjà termini, no ho crec [riu].

—Penseu que al Botànic li hauria anat millor si s’hagués descarat més?
—Estic segur que sí. És cert que s’havia de reivindicar, però totes les reivindicacions no haurien donat fruit. Sí que pense que hi ha reivindicacions que s’han deixat de banda i que el preu que s’ha pagat és molt car. Per exemple, el Botànic portava una línia molt reivindicativa enfront de Madrid abans que manara Pedro Sánchez, i això ha desaparegut, sobretot per part de Ximo Puig i per part del PSOE. Però és veritat que Compromís també va llevar el peu de l’accelerador perquè anava amb Sumar. I això ens ha fet bastant mal, perquè resulta que les eleccions d’ací van coincidir amb les de Madrid, i nosaltres no teníem un discurs enfront de Madrid. I no el teníem perquè els partits del Botànic tenien els seus aliats a Madrid. No hi ha hagut una línia dura de reivindicació territorial, econòmica, enfront de l’Espanya centralista.

—Hi ha qui diu que potser no es va fer prou per la llengua, per exemple amb la qüestió del requisit lingüístic, i que el govern tenia por que els diguessen catalanistes.
—Jo eixa crítica la compartisc en part, però hi ha coses que no. Hauria estat més positiu que s’haguera exigit aquest requisit lingüístic, sí. Ara, ja et dic que el PSOE no tenia cap intenció de fer-ho, cap. I les pressions socials perquè el PSOE acceptara el requisit lingüístic en vuit anys han sigut zero. Zero. Hi ha hagut més pressió, això és veritat, per TV3, però posar tota la demanda de la qüestió lingüística en TV3 ha estat un error. El PSOE no tenia cap intenció, enmig del procés independentista de Catalunya, de fer arribar TV3 al País Valencià. I per molt que ens hi partírem la cara, anant a negociar i anant a discutir, ells no ho volien. El gran error del Botànic i de la societat valenciana en el tema de la llengua ha estat no apostar al 100% per À Punt. No pot ser que À Punt siga una televisió de segona categoria, amb la quarta part o amb la cinquena part de pressupost que té TV3, Euskal Telebista o la televisió de Galícia, que som els últims en la televisió autonòmica i que allí era on ens jugàvem el tipus. I ni ho hem fet des del Botànic, ni hi ha hagut una reivindicació necessària de la societat civil i, cosa més greu, des d’À Punt no hi ha hagut una reivindicació de ningú per a demanar que es confiara en els mitjans de televisió públics en la nostra llengua.

—Amb la nova llei d’À Punt, encara serà més fàcil de manipular.
—L’armadura legislativa que vam posar és positiva; per això en tants sectors des del primer dia no han parat de dir, també des dels mitjans de comunicació privats, que s’havia de canviar la llei, perquè era la seua manera de controlar-ho. Vam fer la llei mirant molt bé algunes de les televisions públiques més avançades d’Europa i mirant de redistribuir el poder socialment perquè no quedara només en mans dels polítics. Per això volen canviar la llei i expulsar del consell rector representants socials, representants sindicals, per a quedar-s’hi només representants de les Corts valencianes, on el PP i Vox tenen majoria absoluta i fan el que els dóna la gana. El Botànic ho va fer bé. Però la gran errada és que si legisles però després no hi poses els diners que toca, tota la llei es queda a mitges. Quina era la tàctica del PSOE? Posem-hi menys diners, fins i tot per baix del que marcava la llei, de manera que vagen sempre ofegats, i que si volien sobreviure, fer un informatiu mínimament en condicions i uns programes mínimament en condicions, i no començar a acomiadar gent ja els primers anys, doncs has de llogar a la Conselleria de Turisme tants programes, a canvi de tants diners, i llavors ací ja no hi ha independència. Qui manava en una part important d’À Punt era la Conselleria de Turisme. Eixa era la trampa.

—El conseller de Cultura de Vox ha declarat la guerra a la cultura. Com es pot lluitar contra el feixisme amb la cultura?
—Cal entendre que en general ells són els reaccionaris. Fan falta diners per a la cultura i aquesta gent tancarà l’aixeta, i molta gent es quedarà pel camí. Això és així. És dur, però és així. Hem de pensar que nosaltres hem de dirigir les nostres iniciatives artístiques, culturals. L’antifeixisme està molt bé, i cal unitat, però els que creem som nosaltres. No podem estar sempre a la contra de la idea que haja tingut aquest matí l’assessor del torero. Hem de ser intel·ligents.

—Ja heu tornat a pujar als escenaris l’últim any, com ara en l’acte de suport als antifeixistes de Pego, cantant la cançó “Tres de Pego”, de la Gossa Sorda. Com viviu la situació dels catorze encausats?
—La situació pot ser un drama total per al nostre poble. No sé què passarà en termes jurídics, espere que les coses vagen bé, per a ells, per a totes les famílies i per a tot el poble. Pego és un poble que no arriba a onze mil habitants i que se’n vagen a la presó catorze encausats per una cosa que tothom sap que no ha estat res, que no van ser ells els qui van començar –i això ho sap tot el poble–, pot ser un drama bastant greu. Que al poble de Pego, tant a les persones en concret que hi ha encausades, com al poble en general, que ens facen això no té cap sentit. I espere que no passe. Però veiem tantes coses, i veiem també que tant la judicatura com la policia pareix que tinguen un programa polític i vulguen complir-lo, que, per desgràcia, no podem descartar res.

—L’estat utilitza aquests casos per a criminalitzar un col·lectiu. En el cas del poble de Pego, no han assolit aquest objectiu.
—La situació s’explica, se’n parla i la gent entén què ha passat. Des de l’hora d’esmorzar hi havia un grup de borratxos violents, que anaven pel poble insultant a tot el món. Tampoc no era la gent de Pego la que havia de prendre mesures, per a això hi ha la policia, la Guàrdia Civil, som en un sistema democràtic, en un estat de dret, però això no va ser així. A aquesta gent la para la gent del poble; si no, no la para ningú. És clar, és realment injust. I la versió que haja pogut donar la policia o que hagen pogut donar els mitjans de comunicació del règim, com a mínim, dins Pego això no ha fet gens d’efecte.