Jordi Pesarrodona: “La llista cívica de l’ANC naixerà per proclamar la independència”

Jordi Pesarrodona va ser el candidat més votat en les eleccions al secretariat nacional de l’ANC, però no a la ronda final, quan els secretaris generals van elegir Dolors Feliu com a nova presidenta de l’entitat. En aquesta entrevista Pesarrodona no es mostra decebut, però sí disgustat pel fet de no ser l’únic vice-president, càrrec que compartirà amb Uriel Bertran. Parlem amb ell per a saber com encara aquest nou desafiament i quin paper creu que tindrà l’ANC els anys vinents.

—Decebut per no haver estat elegit president tot i ser el candidat més votat en les eleccions al secretariat nacional?
—No. Ja el primer moment vaig dir que donaria suport a Dolors Feliu per treballar braç a braç tots dos. I a la votació vaig dir públicament que li donava suport a la presidència.

—I no teníeu cap esperança que, així i tot, fóssiu el més votat?
—Del moment que dic que no crec en un lideratge exclusiu, sinó en lideratges compartits, ja no hi havia una ambició de ser president, sinó que anéssim tots a una. No crec que ara sigui l’hora d’una estructura piramidal, sinó més transversal. És la interpretació que faig del resultat que va sortir. La primera lectura de la votació és que la participació va ser molt baixa; i, per una altra banda, que la gent ha demanat transversalitat perquè som perfils molt diferents. I també ha demanat que l’activisme hi sigui molt present; d’aquí ve la meva victòria.

—Esteu molest per haver de compartir la vice-presidència, oi?
—Jo volia una entesa directa. Per part meva hi ha estat al cent per cent i, per l’altra part, no ha estat ben bé així. Però accepto la democràcia i entenc el resultat. M’hauria agradat que la generositat que vaig mostrar en tot moment fos la mateixa per totes dues bandes.

—És a dir, que creieu que havíeu de ser l’únic vice-president?
—A mi em semblava la cosa més correcta. Però no passa absolutament res. Tothom té dret de prendre posició i de presentar-se.

—Ho heu fet saber a Dolors Feliu?
—Sí, i tant.

—Molts socis es queixen del sistema de votació. El més votat pels socis hauria de ser president?
—Amb la democràcia directa, sí. Per això crec que caldria canviar els estatuts de l’Assemblea. Ara tenim dos anys per intentar que els socis ho validin i no els quedi aquesta sensació estranya cada vegada que hi ha eleccions. Els entenc i si som garants de la participació directa i de voler tirar endavant el que decideix la gent, potser seria el millor sistema i així evitar malentesos. Per tant, sí, cal posar en consideració aquest canvi i que la gent el validi.

—Heu remarcat la baixa participació que hi va haver. Això també és culpa del sistema de votació?
—La reforma dels estatuts hi pot influir, però no gaire. Cal realment tornar a animar la gent. El moviment independentista ha estat desil·lusionat, però en cap moment desactivat. Espera que hi hagi alguna cosa que el torni a il·lusionar. Venim d’una pandèmia, és clar, però sobretot venim d’una decepció terrible, com va ser el Tsunami Democràtic: una gran estafa. La gent, per a tornar a sortir al carrer ha de veure clar que algú ho encapçali i, com ha passat històricament, ha de ser l’ANC. Els partits diuen que no és hora de marcar dates ni objectius, i jo dic la contrària. Hem d’anar a cercar objectius assumibles i així la gent tornarà a sortir al carrer. I, amb tot això, s’afavoriria la participació en les votacions.

—I com es fa per motivar la gent a mobilitzar-se? El fet és que ni amb l’escàndol d’espionatge del Pegasus ni amb l’atac a la immersió, l’ANC no ha sabut fer sortir la gent al carrer.
—Perquè a vegades cal predicar amb l’exemple. Amb mi, hi trobaran aquesta persona. Quan hi hagi accions, els primers que hi han de ser són els que tenim més visibilitat. Quan s’encadenen els estudiants en protesta per la sentència del 25%, si hi va la presidenta o el vice-president de l’ANC, això pot tenir un efecte crida. Ja no és en Jordi Pesarrodona encadenant-se a la porta, sinó el vice-president de l’ANC. I el primer dia potser serem deu, però el segon dia 25; i el tercer dia potser 300. Cal predicar amb l’exemple; per això calen direccions col·legiades i compartides.

—Dolors Feliu ha dit que el nou horitzó per a la independència, a tot estirar, ha de ser el febrer del 2025, quan s’acabarà, a priori, la present legislatura. Ho compartiu?
—Pot ser que tinguem oportunitats abans. Per tant, cal estar amatents. Però sí que comparteixo que la data màxima per assolir la independència és aquesta.

—No és precipitat marcar dates, tenint en compte els precedents?
—No, al contrari, perquè necessitem objectius assumibles per a tornar a il·lusionar la gent.

—I és assumible?
—Sempre que hem tingut una data ha funcionat. Som hereus del referèndum d’Arenys de Munt, som hereus del “president posi les urnes”, som hereus del 9-N i som hereus del Primer d’Octubre. Quan hem tingut una data concreta, la gent s’ha posat a treballar amb il·lusió, amb fermesa, amb contundència i sense violència.

—Per a les eleccions vinents, el febrer del 2025, dieu que voleu impulsar una llista cívica. Serà amb els partits o contra els partits?
—La llista cívica serà la resposta contundent contra la política autonomista dels governs que es fan dir sobiranistes. I naixerà per proclamar la independència de Catalunya. Si els partits autoanomenats sobiranistes, amb la pressió ciutadana, tornen a aconseguir una unitat estratègica de l’independentisme, aleshores potser ni caldrà. Però haurien de demostrar que aquesta vegada sí, que hi van de veritat. Si no, la llista cívica és l’alternativa al marge dels partits.

—I qui la formaria, aquesta llista cívica?
—Ha de ser transversal, amb gent ferma, amb decisió i disposada a tot. Però la cosa més important: que representi tot l’arc de pensament català d’ideologia sobiranista. Això no és una qüestió de dreta, esquerra o centre, sinó una qüestió de país.

—Els precedents de llistes cíviques, com Primàries o Front Republicà, no són gaire bons.
—Les maquinàries dels partits són molt potents, però ara hi ha un altre ingredient amb què no compten els partits, que és el desencantament general de la gent envers la classe política. La gent n’està tipa, perquè els han estafat amb promeses que els polítics no han volgut assumir. La gent se les ha empassades dues vegades. Ara, a la tercera, si surt aquesta llista cívica, garanteixo que tindrà molta força. Però la llista cívica també és una pressió final; sóc una mica càndid i encara confio que els partits sobiranistes retornin al lloc d’on no s’havien d’haver mogut mai, sempre que hi hagi pressió ciutadana. Perquè sempre que n’hi ha hagut, els polítics han obeït. L’últim exemple és el Primer d’Octubre. És claríssim que si no hagués estat per la pressió ciutadana molts no haurien arribat a aquell embat. Però vàrem tenir un error. Vam cedir el 100% de la gestió d’aquell moment als polítics. Vam pensar que la feina ja estava feta i havíem d’haver mantingut la pressió. Ara ja ho sabem i ja estem preparats.

—I quins errors ha comès l’ANC per no incentivar la mobilització els darrers mesos i anys?
—Jo no crec que hagi estat un error concret. L’ANC ha hagut de sobreviure a una pressió per a la qual no estava preparada, patir el dol de la presó i, quan l’anàvem superant –perquè tots vàrem substituir la “independència” per “llibertat presos polítics”– i començàvem a sortir al carrer, va venir la pandèmia. Aleshores, ha estat molt complicat de reactivar el carrer. L’ANC històricament és l’eina ciutadana per a mobilitzar.

—Cal recosir aliances amb Òmnium?
—Cal recosir aliances amb Òmnium, però també amb el Consell per la República, amb la Plataforma per la Llengua, Som Escola, la PAH… Volem construir una república socialment justa, feminista i ecològica i, per tant, se’ns obre un període apassionant.

—Abans de la Diada hi haurà cap mobilització?
—Crec que abans de la Diada podrem veure alguna mobilització; no parlo d’una mobilització de masses, sinó que pugui il·lusionar i preparar una Diada que sigui la de l’embat per anar a totes després.