Enric Bou: “L’esquer de la felicitat és el que ens fa llevar cada dia”

El filòleg i crític Enric Bou i Maqueda (Barcelona, 1954) és un dels professors catalans amb més trajectòria internacional. Doctor en filosofia i lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona, on va rebre el mestratge de Joaquim Molas, ha estat catedràtic d’estudis hispànics a la Universitat de Brown (Providence, Rhode Island), i actualment és professor a la Universitat Ca Foscari, de Venècia. Ha estat president de la North American Catalan Society (2007-2010) i de l’Associazione Italiana di Studi Catalani (2015-2018) i director la Catalan Review (2010-2017).

Interessat per una gran diversitat d’autors, de Josep Carner i Guerau de Liost a Pedro Salinas, però també per temes com l’autobiografia, les relacions entre l’art, la literatura, el cinema, el viatge i la ciutat, acaba de publicar Cartografies de la desaparició. Vestigis de la vida quotidiana en la literatura (Universitat de Barcelona Edicions), un llibre en què ressegueix els rastres de la quotidianitat en la literatura.

—Veniu dels Estats Units, sou professor a Venècia i ara fem l’entrevista a Barcelona. El vostre estat natural és el viatge?
—Si voleu que us ho digui, tinc amics que quan em truquen em diuen: on ets? La primera pregunta que em fan és on sóc. Ara he baixat molt el ritme, però un cop cada mes vinc de Venècia a Barcelona, sense cap problema. El desplaçament no és tan sols és físic, sinó mental.

—Heu estat catedràtic a Brown i darrerament heu estat professor a Ca Foscari, de Venècia.
—Sóc un ordinario, com en diuen allà. La gran sort és que l’any 1986 vaig guanyar una beca Fulbright, que em va obrir les portes i em va permetre endinsar-me en un món que, pel que fa als estudis i a l’enfocament de la literatura, era completament diferent. Ara és normalíssim que les joves generacions d’universitaris facin Erasmus o que els doctorats europeus passin sis mesos fora, però a la meva època era una cosa bastant exòtica. Va permetre que se m’obrissin les portes d’un món anglosaxó que no s’han tancat mai.

—Com us va influir aquesta anada a l’estranger?
—Estava relativament col·locat aquí a Barcelona. De fet, havia crescut entorn de Joaquim Molas, amb qui vaig tenir moltíssima relació. A partir d’unes bases historicistes, com s’estudiava la literatura llavors, vaig poder aportar-hi unes metodologies i unes aproximacions diferents. Diria que més innovadores. Abans d’anar-me’n als Estats Units vaig poder fer una estada a diverses universitats angleses gràcies a la Fundació Bofill, que em va permetre conèixer el grup que havia fundat els Cultural Studies, a Birmingham. Llavors no en parlava ningú. També vaig poder anar a Londres i a Escòcia. Vaig veure ja que hi havia unes altres maneres.

—Us heu dedicat alhora a la literatura catalana i espanyola. És a dir, tant a Guerau de Liost o Josep Carner com a Claudio Guillén o Pedro Salinas, o el seu fill Jaime, editor. Com ho viviu?
—De fet, m’he dedicat a la literatura comparada. Vaig estudiar el que se’n deien “hispàniques”, que era un pla molt agosarat, que només tenia una assignatura obligatòria: “Lengua española”. La resta era més o menys optatiu. Per tant, vaig fer tant la literatura catalana com la part de literatura espanyola. Després em vaig dedicar més a la literatura catalana, però als Estats Units no hi ha ningú que es pugui dedicar només a ensenyar literatura catalana. M’he dedicat a uns temes molt específics i concrets, i he fet algunes contribucions que han tingut un cert impacte.

—Per què vau decidir d’estudiar filologia?
—Bona pregunta! Segur que en gran part per l’ambient familiar. El meu pare era advocat, dirigia una empresa, però li agradava molt la literatura i, especialment, la poesia. A casa tenia una col·lecció bastant important de llibres de poesia. I, després, perquè vaig tenir un professor molt bo al pre-universitari –sóc dels últims que va fer “Preu”–, que es deia Germán Aute, i em va il·luminar. Era parent del cantautor i professor als Jesuïtes de Sarrià, perquè jo vaig néixer, com deia Foix, en un poble de la muntanya prop de Barcelona. Fins llavors tots els professors de literatura ens havien fet aprendre de memòria llistes d’autors i períodes. En canvi, aquest home ens va fer llegir, ens portava llibres i articles. Fèiem literatura espanyola, però vaig tenir sort que a cinquè de batxillerat vaig tenir un curs de literatura catalana, encara que fos mig d’amagatotis, cap al 1969.

—El vostre mestre a la universitat va ser Joaquim Molas, de qui ja n’heu parlat.
—Molas va ser un professor molt important per a mi. Vam mantenir sempre un diàleg, no tan sols com a estudiant, sinó que va continuar. De fet, sóc l’únic que va escriure un llibre amb ell, La crisi de la paraula. Antologia de la poesia visual. En vaig aprendre sobretot la curiositat, el fet de no quedar-te encallat en un mètode, en una teoria de la literatura… Crec que molts dels anomenats “moletes” s’han quedat amb el primer Molas, el de Luckács, la literatura social, la part més política, i no tant en aquest esperit.

—Seríeu un outsider dins els “moletes”?
—[Riu] Del sector independent.

—Acabeu de publicar Cartografies de la desaparició. Vestigis de la representació de la vida quotidiana. On és l’origen del llibre?
—Sempre m’havien interessat els llibres o els textos de viatges que en comptes d’anar-se’n a l’Amazones o a l’Àfrica, a descobrir i explorar mons llunyans, s’interessaven per conèixer la proximitat. És a dir, llibres com el Viatge als grans magatzems de Josep Maria Espinàs, que és una gran broma, per mi un dels seus millors llibres. O Los autonautas de la cosmopista, de Julio Cortázar, en què va de París a Marsella –que es pot fer un en una tarda– durant un mes, aturant-se a les àrees de servei i classificant els turistes que hi troba, els tipus de cotxe… Estava escrivint un article i una amiga escriptora, Marilyn Sides, em va destacar una frase que sortia i es repetia en un text meu. Parlava de “les complexitats de la vida quotidiana”. Aquesta va ser-ne l’espurna. A partir d’aquí, vaig descobrir que hi havia molts treballs des de la perspectiva de la sociologia, però molt pocs des del punt de vista literari. I això va ser un incentiu per a començar a escriure.

—Un dels aspectes de la quotidianitat a què us referiu a les primeres pàgines és la idea de la recerca de la felicitat.
—La recerca de la felicitat ens ha ocupat part de la nostra història. És el que es diu en anglès wishful thinking, perquè necessitem un esquer. Necessitem un final com el d’una prosa tan bonica de Carner, que parla d’un viatge amb tren de Barcelona a Gènova, i diu que la felicitat sempre ens agafa amb cara d’enzes. O el poema “La bella dama del tramvia”, en què ella és una possibilitat de ser feliç i diu: “Sovint les esperances que fan d’esquer són com la bella dama del tramvia.” L’esquer de la felicitat és el que ens fa llevar cada dia. Si no, és una tortura aquest món!

—Som en un moment de triomf de la literatura de la quotidianitat?
—Des de la meva perspectiva, totalment. Però potser també és perquè aquests llibres són els que més m’interessen. No sé si ho és en el sentit que de jove llegeixes més novel·la i t’atreu més la narrativa que parla d’altres mons. De més gran, ja no tant. Darrerament, el que més llegeixo són els dietaris, les memòries… I en aquests llibres hi trobes la quotidianitat.

—Pensava també en la importància de l’autoficció, la narrativa de no-ficció, en La meva lluita de Karl Ove Knausgarg, alguns dels llibres d’Emmanuel Carrère o l’obra de la premi Nobel Annie Arnaux, com a exemples.
—L’autoficció, els mons al voltant de la no-ficció, juga amb la quotidianitat. És la selfie portada a l’extrem.

—També m’ha sorprès que hi ha molt de mapa i de cartografia. És una fascinació de tota la vida, el mapa?
—Suposo que ve del fet que vaig ser escolta. Potser una de les coses que falta a les humanitats, i que sí que tenen les ciències socials i les ciències dures, és aquesta habilitat de fer grans esquemes, grans quadres. Aquesta perspectiva, aquestes cartografies, és un intent, una prova de contribuir a aquesta organització, aquesta visió del món. Això, per cert, és una cosa que a Molas l’entusiasmava. Fer grans esquemes i taxonomies.

—Al llibre també hi ha l’interès per les llistes, per les cançons que fan llistes, i aquí relligueu Prévert, Dylan i Sisa.
—Des de la Ilíada, la llista és un recurs literari molt utilitzat. Umberto Eco va fer una exposició a la Biblioteca Nacional de França titulada “La llista infinita”. Als Estats Units és molt habitual, per Cap d’Any, fer una llista de bons propòsits. I fem la llista d’anar al mercat. D’aquesta idea de la llista com una mena de mapa de la vida, d’organització de la vida quotidiana, en aquestes cançons n’hi ha molts bons exemples. Són cançons que m’han agradat de fa molts anys i ha estat una oportunitat d’explotar-les més tècnicament.

—No hi podia faltar Carner, però aquí el barregeu amb Marta Rojals i Joan Todó, amb aquesta idea d’etnògraf del passat o del present. Del passat o d’una llengua que desapareix.
—És molt interessant la idea de Paul Virilio sobre la desaparició. Carner i Rojals i Todó són escriptors distanciats per cent anys, però determinades actituds i usos de la realitat els poden associar i funciona. Un ho feia amb la Barcelona vella i els altres ho fan amb una Catalunya que va desapareixent, absorbida en part per Barcelona. Per això tornen al poble i fan d’etnògraf d’una realitat que s’escapa.

—Proposeu de llegir Vicent Andrés Estellés, no des de l’òptica del realisme social, sinó com a poeta de la vida quotidiana.
—D’alguna manera també és part del realisme social. Però passa que s’ha llegit massa des d’aquesta perspectiva. El fet curiós és que Fuster ja ho havia destacat. Fuster és un personatge genial, perquè a les crítiques o als pròlegs que va escriure sobre Salvat-Papasseit, Espriu, Estellés o, ja no diguem, Pla, hi tocava molt. En el cas de Vicent Andrés Estellés és que és un monstre, una persona que té aquesta capacitat d’absorció, d’incorporació, que fa un poema només amb noms de carrers de València.

—Estellés el vau conèixer?
—Sí, em va costar sis mesos poder fer-li una entrevista. Jo era molt jove. L’havien operat a la clínica Plató i el vaig anar a veure. Penso que a ell li feia com angúnia que l’entrevistessin i anava donant allargues. Anant-lo a visitar, vaig poder conèixer Brossa, Gimferrer… tota la gent que l’anava a veure durant aquells dos o tres mesos. Quan ja estava millor, vaig poder sentir recitar per l’Ovidi, i a la guitarra Toti Soler, una de les primeres versions del Coral romput. Tenia Estellés a la cadira del costat i m’anava donant cops de colze als versos que més li agradaven.

—Teniu una bona metàfora en la figura de Gaudí, atropellat per un tramvia quan va cap a les obres d’una catedral. Déu n’hi do!
—És l’associació entre el món del passat, atàvic, religiós, de les catedrals i les esglésies, i la modernitat, el futur, l’avantguarda que representen els tramvies. Gaudí, en ell mateix, reuneix aquests dos temes. Però, no tan sols hi ha aquesta metàfora, sinó també la Double Indemnity, un dels primers films noirs de Billy Wilder.

—Què tenen els tramvies per a ser tan importants per a Carner o Salvat-Papasseit?
—I n’hi ha molts més. Però, és clar, Salvat-Papasseit té, per exemple, el poema “54045”, que és el número d’un bitllet de tramvia, o “Bitllet de quinze” o “Encara el tram”. I Carner parla a “Barcelona sense ara”, una de les seves proses, d’una plaça de Catalunya idealitzada i transformada a través del tramvia.

—Els transports inspiraven els grans escriptors?
—Encara ara. Els transports són fenòmens que van ser innovadors i que transformen la ciutat. Un cas semblant és el cinema, que afecta la manera d’escriure i sobre què s’escriu. Hi ha una interrelació entre el nostre present, la quotidianitat i què s’escriu.

—I, a més, el temps del viatge l’has d’ocupar amb alguna cosa. Si ets un gran escriptor, pots fer un poema. Parlant de transports públics, us endinseu en el metro de Barcelona.
—Aquesta és una dèria meva, un “friquisme”. El metro sempre m’ha interessat i, com a usuari, per la seva història desgraciada. Sembla que hagi estat dissenyat per l’enemic –una mica sí que ha estat així [riu]. Si ho compares amb Xangai, Pequín, Londres, París… tots tenen una organicitat i una facilitat per a moure-s’hi que aquí no existeix. Potser d’aquí a deu anys el metro arribarà a Francesc Macià! Per anar a l’aeroport fas una ziga-zaga increïble… Salvat-Papasseit va anar a París, va veure el metro per primera vegada i va quedar bocabadat.

—Òbviament, no hi podien faltar dos autors clau de la literatura de viatges per Catalunya: Josep Pla i Josep Maria Espinàs. L’un amb autobús i l’altre amb una Velosolex…
—Has vist mai una Velosolex? És una bicicleta amb un motoret al davant. Un antecedent de la bicicleta elèctrica que va fer que passés penes i treballs per a recórrer l’Ebre, perquè no tot són carreteres prop del riu. Ara, la pensada d’aquells articles que va publicar a Destino és genial.

—Els dos capítols darrers parlen d’un dels aspectes de la vida quotidiana que darrerament més interessen i que ningú no pot eludir cada dia, que és el menjar.
—És el tema sobre el qual treballo actualment. Acabo un llibre sobre els paisatges i l’alimentació –els food scapes en anglès. En concret, sobre el paisatge mediterrani, centrat en Catalunya i part de l’estat espanyol. Acabo de participar en un seminari de la Nord-American Catalan Society i he parlat de xefs-estrelles i cuiners.

—Heu hagut de fer molt treball de camp?
—Vaig ser al Ferrer de Tall aquesta primavera i va ser una gran experiència. Tot just era la setmana en què Maria Nicolau havia deixat de treballar-hi, però encara hi havia la seva carta. Molt notable, comparada amb els grans cuiners “estrellats”. Xavier Roig va escriure que aquesta gastronomia de la Michelin eren una ensarronada. Treballo en aquestes coses. Per exemple, seguint Roland Barthes, defenso que la paella no existeix, perquè en el fons hi ha tantes paelles com cuiners.

—De fet, en el llibre parleu de la relació entre alimentació i immigració, amb la literatura i el cinema com a base, i d’aquest pas d’una societat amb una història marcada per la fam, que arriba a una sofisticació notable.
—Hi ha un grup d’estudis a la Universitat de Granada que ha treballat sobre la gran fam que hi va haver del 1940 al 1952 a Andalusia, i que va ser una mena d’extermini més o menys programat per part del franquisme. Això ha estat una cosa molt amagada i té relació amb les grans migracions dels anys cinquanta i seixanta. Alhora, a Barcelona la immigració ha canviat el panorama de la ciutat. Aquí mateix, a l’Eixample, tenim restaurants indis, mexicans, àrabs, japonesos, xinesos… i fa vint-i-cinc anys hi havia quatre xinesos més o menys dolents i algun mexicà. En canvi, ara tenim un food scape molt transformat. A més, a les cuines, bona part dels treballadors són estrangers.

—Hi ha un munt de bars gallecs que avui regenten xinesos.
—A la darrera novel·la del detectiu Pepe Carvalho, escrita per Carlos Zanón, fan una ruta per bars xinesos menjant tapes. És un recorregut per la ciutat boníssim.

—Això és contingut per a un llibre nou…
—Ja hi és.