14.08.2017 - 22:00
Fem un procés singular i únic. De fet, també ho han estat tots els processos d’independència que s’han viscut fins ara, sobretot quan no es deriven de situacions colonials diguem-ne clàssiques. No deixa de ser un procés de canvi al qual podem aplicar una regla d’or vàlida per a tots aquests processos, siguin de la naturalesa que siguin. La regla en qüestió vindria a dir que si som capaços de preveure les principals conseqüències del canvi, sabrem avançar-nos als problemes que genera i, si ho fem bé, convertirem el canvi en una gran oportunitat. Per contra, si els esdeveniments ens sobrepassen, el més probable és que només en puguem treure una part molt petita de les noves possibilitats que se’ns obriran i, en el pitjor dels casos, el canvi seria vist com la causa dels problemes, encara que ja existissin abans de començar-lo. Per això és fonamental saber gestionar l’endemà del canvi.
A hores d’ara, només els més conservadors, anacrònics i immobilistes poden defensar que Catalunya –els catalans– ja estava bé abans de la crisi i que, per viure bé, només cal tornar a generar una situació econòmica com la d’abans. Durant aquests darrers deu anys han aflorat problemes de fons que, en situació de bonança econòmica, o bé passaven desapercebuts o eren menystinguts. Només correm el risc de no resoldre’ls si no els encarem i no portem aquest procés fins al final. I el final no és aconseguir un estat independent en forma de república i prou, sinó construir un nou estat, veritablement nou, que respongui a les exigències del segle XXI, a les necessitats dels seus ciutadans i deixi a les noves generacions un futur ple de possibilitats.
Si més no, sembla que en aparença que no hem donat gaire importància a què farem, com volem que sigui la societat catalana d’ara endavant, i ens hem centrat excessivament en el com, en el mitjà, en l’objectiu de la independència. En tot cas, encara som a temps de posar en marxa el gran debat ciutadà sobre el país que volem. Això ens ajudarà, i molt, a gestionar l’endemà de la proclamació i, de retruc, a fer possible que aquest endemà existeixi i s’assembli molt a com el volem.
S’ha parlat –potser massa– dels aspectes més èpics de l’endemà, del manteniment de l’ordre, de guanyar el carrer, de la desconnexió política, econòmica, emocional… Però potser no s’ha parlat gaire del paper actiu dels ciutadans més enllà d’aquests aspectes diguem-ne immediats. Al meu entendre, la feina més sòlida, de fons, es basa en dos grans eixos: demostrar, des del primer dia, que qui gestiona el país amb solvència i eficiència és la Generalitat; i construir un imaginari col·lectiu que permeti visualitzar que és possible construir el futur somiat, d’equitat, de justícia social, de progrés, de llibertat, d’equilibri amb la natura, de centrar-nos en la recerca de la felicitat…
Gestionar el país des de l’endemà, garantint un funcionament normal de tots els serveis públics, no és gens fàcil, però és perfectament possible si tots hi posem tant com calgui de la nostra part.
L’endemà del referèndum –o la mateixa nit– caldrà proclamar la independència, per poc bé que hagin anat els resultats. No s’hi val a badar. Gestionar-la voldrà dir garantir el funcionament normal del país en tots els nivells i racons, i això dependrà del govern, del parlament, dels ajuntaments i de tots nosaltres. L’endemà, tots a treballar i a preparar la gran festa del cap de setmana següent.
En funció de l’actuació de l’estat espanyol, potser ens caldrà actuar sobre les infrastructures bàsiques –autopistes, aeroport, ports– per deixar ben clar que només aixecarem el blocatge si ho ordena la Generalitat i establim una negociació amb la nostra policia –els Mossos–. I quan arribi final de mes, la Generalitat ha de cobrir les nòmines dels treballadors públics i dels pensionistes. I quan arribi el 30 de gener –la primera data clau del calendari fiscal– les nostres empreses i autònoms han de tenir molt clar que si no ingressen els impostos a la Generalitat, aquesta els els acabarà reclamant, amb les corresponents penalitzacions. Si, a més, la Generalitat ja ha aprovat la llei fiscal que asseguri una rebaixa de l’IVA i de l’IS a totes les empreses del país que s’acullin a la normalització fiscal voluntària, tot serà més fàcil. Fent-ho així, en poc més de tres mesos, el país funcionarà amb plena normalitat econòmica i podrem encarar les eleccions constituents del nou estat.
Disposar d’un estat independent en forma de república, per si sol, no ens garanteix que sabrem construir un país on valgui la pena de viure, però es converteix en l’eina imprescindible per a aconseguir-ho. Alguns hem estat tota la vida, com qui diu, creient-nos (i predicant!) que l’alliberament nacional i el social són indestriables, però aquests darrers anys ens hem adonat que l’un no porta necessàriament a l’altre, sinó que l’un pot servir de motor de l’altre. D’això es tracta ara. No podem dir que fem tard, però sí que hem deixat passar un temps preciós per a fer-ho visible a la majoria dels nostres conciutadans. Ja fa ben bé tres anys que l’ANC va saber teoritzar-ho, però hem estat incapaços de construir un projecte que permetés d’implicar en aquest procés de transformació tots els ciutadans catalans que, amb independència o sense, volien treballar per fer possibles els grans canvis que la nostra societat necessita per a sobreviure, primer, i per a progressar, després. Només és qüestió de temps que s’adonin que això tan sols és possible amb la independència.
Encara hi som a temps, segur. Un projecte com el del Congrés Participatiu Catalunya i Futur, impulsat per Exigents.cat, pot ser el catalitzador de totes aquestes aspiracions i propostes per al país que volem, però, sobretot, és el marc idoni per a assegurar que és la societat catalana mateixa que definirà el futur que vol a partir del 2 d’octubre, sense condicionants ni tuteles de cap entitat, partit, organització o institució que tingui cap relació amb l’statu quo actual.
Tot sembla dissenyat perquè coincideixin en el temps –un mes amunt o un mes avall– la formació del nou parlament constituent i la cloenda del congrés. Un congrés que ha d’aportar el material necessari perquè la ponència constitucional –esperem que mixta– pugui elaborar en un temps rècord una proposta de constitució que realment respongui a les necessitats d’una societat avançada, europea i amb un projecte de futur.
No podrem evitar que els derrotistes de sempre mantinguin, sense vergonya, la seva cantarella sobre un procés sense rumb i amb contradiccions constants, però després de més de vuit anys de procés, podrem mirar enrere i veurem un gràfic en què bona part del temps haurem seguit el guió previst i haurem marcat el ritme, mentre l’estat espanyol –amb més orgull i supèrbia que no poder real– haurà anat a remolc. El futur es construeix en positiu!
Pere Pugès i Dorca és cofundador de l’ANC i vice-president 5è del Congrés Participatiu Catalunya i Futur
