Els lladres gaudeixen de bona salut, deu anys després del rescat bancari

  • Pocs casos més clars deu haver-hi al món d’aquest model tan peculiar de capitalisme que proposa que si hi ha guanys vagen a parar a les butxaques privades, però que si hi ha pèrdues les hàgem de pagar tots

Vicent Partal
09.06.2022 - 21:40
Actualització: 10.06.2022 - 00:24
VilaWeb

Ahir va fer deu anys del rescat bancari a l’estat espanyol. Com tots deveu recordar bé, l’any 2012 les institucions europees van abocar una quantitat pornogràfica de diners a salvar unes entitats bancàries, bancs i caixes, que havien fet, literalment, allò que havien volgut durant dècades.

Les repercussions d’aquella operació continuen essent fortíssimes en la nostra vida quotidiana. I això malgrat que el govern espanyol del moment va afirmar, amb un cinisme insuperable, que serien els mateixos bancs que acabarien pagant el rescat, i no els contribuents. Era mentida. Deu anys després els bancs no han retornat sinó una part ínfima dels milions i milions i milions d’euros que van arribar a rebre i ja no s’espera que en tornen més. Pocs casos més clars deu haver-hi al món d’aquest model tan peculiar de capitalisme que proposa que si hi ha guanys vagen a parar a les butxaques privades, però que si hi ha pèrdues les hàgem de pagar tots.

Deu anys després, els bancs que han sobreviscut a la brutal fusió d’entitats que va originar el rescat asseguren que són més forts i sòlids que els que hi havia abans i fins i tot presumeixen de beneficis, amb una manca de moralitat inaudita. I ho dic, això, perquè no és que s’hagen quedat els diners i prou. És que, a més, han despatxat un gruix molt important dels seus treballadors, han tancat sucursals en massa –de manera que fins i tot han deixat municipis sencers sense accés al servei bancari– i han empobrit el tracte amb els clients fins a límits de pura vergonya. És sulfurant veure de quina manera els clients, especialment la gent més gran, són maltractats abusivament en les sucursals, obligats a fer coses que no entenen.

I per si tot plegat no fos prou, ningú no ha pagat realment pel mal que van fer. El judici per l’eixida de Bankia a la borsa va ser paradigmàtic: Rato i la cúpula del banc van ser absolts d’una manera escandalosa. L’estat, els ciutadans, va haver d’abocar 22.400 milions d’euros per rescatar el seu balafiament, però, ves per on, resulta que pel tribunal no hi havia culpables. L’ex-dirigent del PP i ex-director de l’FMI acabà passant una curta temporada a la presó pel cas de les targetes black, però res més. Cap directiu dels que van fer tot de barbaritats durant anys no ha hagut de fer front realment al resultat dels seus actes. Els lladres gaudeixen de bona salut, deu anys després.

I pel camí han quedat, entre més coses, l’arrelament de les caixes al país, la pluralitat de l’oferta bancària –de cinquanta-cinc bancs i caixes en resten deu i prou, cosa que engega a dida la possibilitat de canviar de banc si no t’agrada com et tracten– o l’obra social, que tan important era en molts territoris, i que pràcticament ha desaparegut­. Ah! I un patrimoni captiu de més de 144.000 pisos i cases que, malgrat haver estat pagats amb els diners de tothom, no s’ha volgut convertir en oferta pública, cosa que ha contribuït a fer de l’habitatge un dels problemes principals d’avui.

Pensant en situacions com aquesta, el filòsof alemany Peter Sloterdijk ens ha proposat que l’enuig, la ira, la ràbia –com en vulgueu dir– que causen situacions com aquestes dins nostre, aquest sentiment físic d’asfíxia que sentim quan ens adonem de què ens fan, es transforme en una exigència de canvi radical, complet, de la vida pública. No puc estar-hi més d’acord.

 

PS. Avui presentaré “Fronteres” a Amposta i, com sempre, parlarem una miqueta de tot. Si us ve de gust serà a les set a l’Auditori Municipal.

 

VilaWeb necessita del vostre suport. Si voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors. És gràcies als qui ja ens ajuden que podem seguir creixent, com ho hem fet amb la nova maqueta i concepte del diari. Imagineu el que podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que tenim ara!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any