Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El jutjat contenciós-administratiu número 3 de Barcelona ha sentenciat que el manifest aprovat pel claustre de la Universitat de Barcelona en què la UB refusava les ‘condemnes dels presos polítics i la judicialització de la política’ vulnera ‘el dret de la llibertat ideològica, d’expressió i d’educació’. Amb la qual cosa l’ha declarat nul i ha deixat sense efecte l’actuació administrativa.

El manifest havia estat aprovat ara fa un any, poc després de saber-se la sentència contra els presoners polítics, pel claustre de la Universitat de Barcelona, amb 111 vots a favor, 7 en contra i 6 en blanc –i les xifres no són mai innòcues. El mateix manifest va ser adoptat, amb votacions semblants, per les altres universitats del Principat.

El tercer punt del text aprovat pel claustre i refusat ara pels tribunals recordava: ‘La Universitat sempre ha estat un espai autònom respecte del poder econòmic i polític. Un espai de llibertat de creació i de pensament, i d’estímul d’actituds crítiques. Per això mateix, tots els Estatuts de les universitats catalanes es refereixen explícitament a principis com els de llibertat, democràcia, justícia, igualtat o solidaritat. Principis que es concreten en el foment del pensament crític, la cultura de la llibertat, el respecte al pluralisme i l’educació en els valors cívics propis d’una societat democràtica. En moments com els que està passant la societat catalana, l’observació d’aquests principis i valors ens obliguen a un compromís actiu, ferm i sostingut amb la defensa dels valors democràtics i dels drets fonamentals.’

A aquests principis i valors, consagrats universalment com a base de l’autonomia universitària, el jutge ha oposat aquesta peculiar teoria de la ‘neutralitat de l’espai públic’, que tant de servei fa a la tirania judicial espanyola i que, curiosament, solament serveix per a atacar qualsevol presa de posició independentista.

Però abans d’entrar en aquesta qüestió de la presumpta neutralitat, deixeu-me que expose una paradoxa avui ben evident. Massa evident: això que ha fet aquest jutge no ho havien fet els jutges ni en l’època franquista.

Hi ha un exemple paradigmàtic. Quan Franco encara era viu, la Universitat Autònoma de Barcelona, el març del 1975, va presentar al claustre el ‘Manifest de Bellaterra’, un document que ha estat assenyalat unànimement com el primer que reivindicava una universitat autònoma, democràtica i socialment responsable. Hi ha moltes vicissituds històriques, pròpies del moment, que qüestionen què es va aprovar exactament i com. Però hi ha també una constatació absoluta que és innegable: cap jutge no es va atrevir, en ple franquisme, a contravenir aquella declaració aprovada pel claustre ni a perseguir-la. I no és que l’època fos millor que la d’avui. Expliquen, per exemple, que el rector va anunciar aquell mateix matí que havia rebut instruccions del govern espanyol dient que era prohibit de parlar en català i, enmig d’un notable malestar, el debat es va haver de fer obligatòriament en espanyol. Aquest era l’ambient. I causa estupor pensar que, fins i tot aleshores, en plena dictadura, era impossible de fer això que ara s’ha atrevit a fer un jutge: atacar directament l’autonomia universitària, negar a la universitat el dret de tenir una opinió pròpia.

Aquest pseudo-concepte de neutralitat de l’espai públic és un atemptat contra la democràcia

Dit això, anem al fons de la qüestió, perquè aquesta consigna de la ‘neutralitat de l’espai públic’ va derivant cap a un perillós atemptat contra la democràcia, que cal denunciar amb tota la força.

Aquest peculiar i instrumental concepte pseudo-jurídic parteix d’una confusió molt notable. D’una confusió evidentment interessada entre el significat de neutralitat i el d’oficialitat. Que són dues coses ben diferents. Per a ser conseqüents, la defensa, per a mi indesitjable en qualsevol cas, d’una hipotètica ‘neutralitat en l’espai públic’ implicaria la retirada de tots els símbols polítics en l’espai col·lectiu, no solament d’una part dels símbols polítics. De tots sense excepció. Ni llaços grocs ni bandera espanyola, per a entendre’ns.

Perquè si per neutralitat s’entén que només es poden mostrar els símbols que els poders públics consideren propis o convenients, això és una ‘democràcia’ que tan sols permet l’expressió pública de les manifestacions polítiques provinents del poder. I un sistema en què les posicions ideològiques del poder poden ocupar tot l’espai públic però les que no són promogudes pel poder s’han d’amagar a casa i no es poden expressar en públic, com tothom sap i entén fàcilment, no és una democràcia sinó una dictadura. Punt, i final de la discussió.

He dit abans que per a mi, en qualsevol cas, és indesitjable una hipotètica política de ‘neutralitat de l’espai públic’ fins i tot en el cas que es proposàs com l’absència total de símbols de qualsevol classe o de manifestacions polítiques de qualsevol sentit. Perquè és evident que buidar els carrers i les places –els espais comuns on es fan els intercanvis públics entre els ciutadans– de tota referència política seria crear una societat monstruosa. I buidaria de sentit la democràcia mateix. L’espai públic no pot ser en cap cas neutral perquè és a l’espai públic on s’expressen majoritàriament les tensions socials i on es produeix i s’escenifica el diàleg, tots els diàlegs. En conseqüència, en democràcia,  s’ha de defensar, de manera aferrissada, que l’espai públic siga plural i que ningú no tinga cap problema per a expressar les seues posicions. Ni tan sols un claustre universitari.

Però ara vés i explica’ls una cosa tan elemental com aquesta a aquests jutges, ultrafranquistes, que s’atreveixen a fer el 2020 allò que el règim del generalot no s’atrevia a fer el 1975…

PS. Copie del diccionari. Ultra: prefix que significa ‘més enllà’, ‘en grau excessiu’.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.