Situeu-vos en una aula universitària, però no pas de lingüística, i no cal dir de quina universitat o facultat es tracta per no ferir sensibilitats, atès que la qüestió que exposarem és força generalitzada entre els joves. Es va acabant el semestre i això vol dir que ha arribat l’hora que els alumnes exposin als altres companys els treballs que han preparat durant aquestes setmanes de curs. (Aquells que no esteu familiaritzats amb la universitat d’avui, heu de saber que una de les competències que es treballen en els graus actuals és la comunicació oral.) Doncs bé, quan les presentacions són en grup la llengua més usada és el castellà.

De vegades, els alumnes mateix expliciten que el grup farà l’exposició en castellà perquè el conjunt sigui homogeni. També és cert que en alguns casos cada alumne fa l’exposició en la llengua en què es troba més còmode. Però en aquests darrers cursos el percentatge d’ús del castellà en les presentacions en grup és superior al 70% en algunes aules.

Podem atribuir el fenomen a la norma de convergència, de la qual hem parlat en articles anteriors. Amb tot, hi ha més factors que hi incideixen, un dels quals és que els joves universitaris actuals no veuen la llengua com un problema. Tant catalanoparlants com castellanoparlants viuen el contacte lingüístic com una cosa normal. Els resulta d’allò més natural. Hem volgut fer una petita prova empírica amb una mostra de 61 alumnes, dels quals la meitat s’identifica amb el català i l’altra meitat amb el castellà. El 86,88% diu que no els molesta que el seu interlocutor se’ls adreci en una llengua que no és la seva. Majoritàriament, tenen una actitud tolerant envers la llengua d’ús dels seus companys, cosa que, sens dubte, cal fomentar.

Que els joves no vegin la llengua com un problema és en si mateix un èxit. Segurament, hi té molt a veure el model educatiu català, que es va implantar precisament per evitar la perpetuació de dues comunitats diferenciades per raó de llengua i per assegurar la cohesió social. Els joves que han passat per les nostres escoles no solament entenen el català sinó que el parlen.

Amb tot, no veure la llengua com un problema és també una eina de dos talls. ‘Ai, mama!’ o ‘Ai, papa!’, ens diuen els nostres fills quan els demanem per què s’adrecen en castellà a un receptor que els parla en aquesta llengua. I, per treure-hi importància, hi afegeixen: ‘Si el sap, el català!’ És curiós que, malgrat saber o endevinar que el receptor l’entendrà, el jove canvia al castellà. ‘No en facis un problema!’, et poden arribar a etzibar. Saben que els seus companys han fet l’escolaritat més o menys en català −tal com dèiem el mes passat en el nostre article mensual, sobretot a secundària el castellà hi és molt present− i tenen la percepció que el català té una salut de ferro. Per a ells la percepció de l’ús del català és equivalent a la percepció que tenen del Barça: guanya per definició, no consideren la possibilitat que perdi.

Ens alegra infinitament que sàpiguen parlar més d’una llengua i tant de bo aquesta actitud de no veure les llengües com un problema els meni a voler-ne aprendre més, a sentir curiositat per les altres llengües, si més no les presents al nostre territori. Però resulta que el català, ara com ara, no té el futur garantit.

Segons l’enquesta d’usos lingüístics del 2013, publicada per l’Idescat el 2014, el 31% de la població té el català com a llengua inicial i el 36,3% el té com a llengua d’ús habitual; els percentatges corresponents al castellà són 55,1% i 50,7%, respectivament, i la resta fins al 100% correspondria a unes altres llengües i a combinacions de llengües. Pel que fa a la transmissió intergeneracional −un índex clau per a avaluar la vitalitat de la llengua−, un 31,1% declara fer servir el català amb la mare i un 37,3% diu transmetre’l al fill gran. Si tenim en compte que per sota del 30% de transmissió intergeneracional es considera que una llengua és en perill d’extinció, la situació del català no és pas per a fer salts d’alegria.

Que quedi clar que en cap cas no pretenem fer de la llengua un problema. De les llengües, no se’n pot fer mai un problema perquè són riquesa i coneixement, conformen identitats, ens faciliten la comunicació, ens ajuden a veure que el món és divers, són una eina de prevenció de prejudicis, i podríem esmentar molts altres beneficis com al GELA hem recalcat tantes vegades. Amb tot, tampoc no podem amagar el cap sota l’ala. Sabem que les dinàmiques entre les llengües hegemòniques i les locals porten sovint a la substitució de la llengua local per l’hegemònica. Per això, i no perquè vulguem practicar l’imperialisme lingüístic, hem de continuar alertant d’algunes pràctiques.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb