Nens d'un indret rural de Connecticut nedant molt a prop dels seus pares, sense mostrar gens ni mica de preocupació per la distància de seguretat. Rauxa irresponsable o seny retrobat?

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Per raons relacionades amb els negocis de la meva companya, que és enginyera, he passat bona part d’aquestes ultimes dues setmanes en un racó bucòlic, però econòmicament deprimit, de l’estat de Connecticut. I com que sóc de lletres, i en aquest punt de la meva vida amb poca tirada a la fusteria, la pintura i arts afins, vaig fer d’ordinari de la cap d’obres, cosa que em va posar en contacte –més sovintejat que no pas en la meva vida diària– amb gent sense estudis superiors.

Com sempre que surto del meu petit món quotidià, vaig aprofitar l’avinentesa per a conversar amb tothom. No es gens estrany, en aquesta època, que gairebé totes aquestes converses derivessin ràpidament cap al problema de la gestió de la covid-19.

Durant aquells dies vaig participar en unes reunions telemàtiques i uns quants xats grupals amb els meus col·legues de la facultat sobre la millor manera d’encarar els desafiaments presentats pel virus el curs vinent.

Em va cridar molt l’atenció el contrast, tant de to com de contingut, entre les dues tongades de converses.

Als fòrums acadèmics, és a dir, assemblees formades per individus de la classe d’assalariats possiblement més protegida del país que aquests darrers mesos havien fet les classes amb les comoditats de casa seva, en barris generalment benestants, les constatacions de por eren nombroses i contundents. Hi havia una solemnitat gairebé religiosa quan algú parlava del caràcter ‘sense precedents’ del problema de la covid. I no cal dir que cap dels gairebé dos-cents doctors de filosofia aplegats no expressava ni el mínim dubte que, atesos els riscs greus autoevidents, ho hauríem de fer tot amb moltíssima cura quan tornéssim a les aules a la tardor. I fins i tot n’hi havia uns quants que s’oposaven frontalment a tornar.

En les converses amb els homes i dones de l’àmbit rural, molts dels quals són practicants d’oficis artesanals –i que durant el confinament van treballar sense aturar-se, generalment sense màscara, físicament molt a prop de treballadors de tot arreu–, eren molt nombroses les expressions d’escepticisme, tant sobre la veritable gravetat del problema epidemiològic, com sobre la necessitat i l’efectivitat de les mesures extremes emprades per a combatre’l. I d’expressions de por, poques o cap.

Essent consumidor com sóc dels ‘mitjans de qualitat’ dels EUA i d’Europa, sé que hi ha una explicació prêt-à-porter que, per a molts membres de les classes més il·lustrades, explica fàcilment la disjuntiva. I va, si fa no fa, així. La mancança d’educació d’aquesta gent –i la tendència a omplir el buit interior resultant de teleporqueria i supersticions religioses– la fa incapaç de percebre realment la veritable magnitud de tot això que ens desafia com a societat.

Molt bé. Tret que no quadra en absolut amb el contingut de les meves converses. Dels dos grups d’interlocutors, els únics que van parlar en termes mínimament rigorosos de la realitat estatística del problema –i, doncs, del risc de mortalitat real amb què s’enfronten persones normals i corrents enmig de la crisi– van ser els meus interlocutors més rurals i menys escolaritzats.

En canvi, entre els col·legues acadèmics gairebé tot obeïa a les línies mestres del relat dominant dels grans mitjans, i les ‘proves’ adduïdes per a justificar l’actitud d’alarma no eren sinó anècdotes espectaculars i torbadores, però ben sovint poc representatives de les realitats socials més àmplies i estatísticament provades.

En un cert moment en què es discutia el perill potencial per a la salut dels nostres alumnes si tornem a fer classes presencials, vaig tenir la temeritat de parlar (basant-me estrictament en les estatístiques oficials de la CDC) de la taxa de mortalitat de la covid als EUA, després de gairebé cinc mesos d’epidèmia:

a) en la part de la població (15-24 anys) que comprèn bàsicament tots els nostres estudiants: 125 morts d’un conjunt de 44 milions de persones,
b) en la part de la població (15-65 anys) que comprèn gairebé tots els qui tindran alguna raó per a acudir a un campus universitari: 19.913 morts d’un conjunt de 213 milions de persones.

Però simplement em van menystenir com es menysté aquell qui fa un pet sonor durant una missa.

No, el fet que la xifra de morts en la població que estudia i treballa a les universitats sigui aproximadament la meitat dels que moren anualment al país en accidents de cotxes, no feia cap efecte en el discurs que sosté que el perill mortal es real i immediat per a tothom.

Una de les presumpcions centrals de la classe de persones que tenim estudis superiors és que estem automàticament molt més preparats que no els qui no tenen estudis semblants per a separar el gra de la palla en el nostre entorn d’informació.

Però no es té sempre en compte el possible efecte de la cerca d’allò que Bourdieu anomenava la ‘distinció cultural’ sobre aquesta classe de persones, és a dir, com el desig de veure vivament confirmat el nostre estatus cultural superior en relació amb la gran massa pot fer que, en certs moments, suspenguem precisament allò que diem que ens fa especials i diferents: la nostra capacitat de discerniment intel·lectual.

Dit d’una altra manera, quan hi ha un assumpte de debat que posa en joc quantitats significatives de prestigi cultural (o diners per a recerca), el groupthink és una possibilitat tan real entre els ‘savis’ com entre els menys instruïts, cosa suggerida fa molt poc en aquestes mateixes pàgines per Joe Brew, quan va parlar dels perquès de l’escàndol a The Lancet i New England Journal of Medicine sobre la relació terapèutica potencial entre la hidroxicloroquina i la covid.

Encara més. Segons la meva experiència, no passa ni remotament pel cap de moltes persones de les classes més instruïdes que el grans poders fàctics haguessin pogut idear i dur a terme campanyes de ‘gestió de percepcions’ dissenyades precisament per fer acceptar polítiques contràries als seus valors oficialment progressistes en canvi d’uns afalacs implícits o explícits de la seva distinció cultural. I en els pocs casos en què sí que s’admet com a possibilitat teòrica, els meus interlocutors tenen molts dubtes que maniobres d’aquesta mena puguin arribar funcionar mínimament amb persones com ells.

Parafrasejant Sartre, en el món dels savis ‘els presos dels relats que menystenen els fets empírics sempre són els altres’.

Tanmateix, tinc la impressió que viure fora de la comunitat imaginada dels ben instruïts és habitar un espai marcat per un escepticisme constant, si no sempre sofisticat, on les qüestions del poder brut i els seus efectes sobre la conformació de la ‘realitat social’ operativa són tractades amb molta franquesa. Habitar aquest espai és entendre gairebé instintivament que sempre hi haurà algú amb més poder que tu que et vendrà una versió de la realitat que facilita la consecució no pas dels teus interessos vitals, sinó dels d’ell.

Crec que podem postular l’existència d’una dinàmica anàloga en el camp de la percepció i estimació dels riscos vitals. En el món dels instruïts se suposa que el nostre entrenament més intens a l’hora de remenar grans quantitats d’informació ens dóna una capacitat generalment superior de preveure i de plantar cara als perills que puguin fer descarrilar el nostre tren de vida.

Però em sembla que això omet un factor important: que qui excel·leix en l’art d’estimar bé els riscos, com escau en gairebé totes les arts, sol ser qui més hores de pràctica hi té.

Ser un fuster independent amb tres fills i amb assegurança mèdica inexistent, o de qualitat molt pobra, és convertir-se –a còpia de repetir els càlculs diaris d’aquesta mena– en un gran calculador de riscos i alhora –s’ha de suposar– en una persona força docta en el paper estratègic que sempre ha tingut la finta i l’exageració en les negociacions amb els més poderosos.

Per una altra banda, els docents universitaris permanents i professionals que treballen en condicions semblants, amb els nostres sous vitalicis, vacances pagades i plans de salut molt sòlids, no tenim pas gaire necessitat de fer càlculs de risc en el dia a dia, ni de practicar gaire el joc de les negociacions, amb totes les trampes i les quotes inevitables de desinformació. Potser és per això que quan hem d’encarar un risc ho fem amb el nerviosisme i –ben sovint– la candidesa del novell.

En vist d’això, em sembla lícit de considerar, si més no, que el nostre desig –com a gent ‘educada’, sovint àvida de distinció cultural– d’arrenglerar-nos amb aquells qui els nostres mitjans locals de ‘qualitat’ han identificat com els portadors non plus ultra de capital cultural científic, en combinació amb una mancança relativa d’escepticisme, producte del nostre estatus de ‘guanyadors’ dins el sistema social i d’informació actual, pugui, de vegades, convertir-nos en presa fàcil de campanyes de gestió de percepció ben dissenyades pels grans centres de poder social i financer.

Altrament, com es pot explicar, si no és per solidaritat entre gent de bé ultraconfiada en la qualitat per se i a perpetuïtat ‘dels seus’, que:

–Després d’haver fet unes gestions absolutament desastroses de la crisi, Fernando Simón i Oriol Mitjà continuïn essent referents quasi intocables sobre la covid a la premsa peninsular?

–Neil Ferguson, de l’Imperial College de Londres, autor de les prediccions tan errades i ara completament desacreditades del març passat, que van ser el detonant per a la imposició de les polítiques draconianes de confinament a molts indrets del món, no sigui objecte rotund i constant de crítiques a la premsa i també objecte d’unes quantes investigacions legals?

–Tants i tants científics de gran prestigi d’arreu del món que van fer prediccions molt menys espectaculars, però molt més encertades, sobre el curs epidemiològic probable de la covid-19 i, per això, recomanacions a l’hora de tractar-la que eren molt més respectuoses amb les llibertats de la ciutadania (com ara Ioannidis, Gupta, Giesecke, Bhakdi, Lass, Katz, Levitt, Wittkowski i un llarg etcètera) apareguin tan poc als mitjans més importants dels EUA i d’Europa, i gairebé mai a la premsa peninsular?

–El dia 20 de juny l’Ara pugui tenir la barra de publicar un article que descrivia Suècia, país amb força menys morts de covid-19 per milió que Espanya i que no va engabiar els seus ciutadans durant mesos, com a ‘ensorrada’ pel mal tractament de l’epidèmia?

–Malgrat les evidencies d’uns altres països disponibles des de fa temps que suggereixen que la clausura de les escoles era innecessària (cosa admesa molt obliquament fa pocs dies per la consellera Vergés) i possiblement contraproduent d’un punt de vist epidemiològic, no s’hagi creat cap moviment important a Espanya contra d’aquesta mesura cruel i molt costosa quant al desenvolupament longitudinal del jovent?

Al meu últim article, quan vaig suggerir que la relació entre règims més durs de confinament i la prevenció de morts pel virus era bastant aleatòria –cosa que unes simples comparacions de morts per milió entre Espanya i Suècia o Espanya i Alemanya o, sí senyor, Espanya i els EUA proven clarament–, vaig ser acusat d’ignorant i apologista de Trump. I fins i tot n’hi havia que demanaven que el director de VilaWeb, Vicent Partal, em censurés.

A la llum d’això, potser em convé d’explicar què no dic:

–No dic que hi hagi una societat de savis rurals que sempre saben més que la gent amb estudis.

–No suggereixo que la covid-19 no sigui real i que no hàgim de prendre mesures serioses per a combatre-la.

–No dic que no cregui en el mètode científic ni en els científics.

Però sí que suggereixo que tenir una formació intel·lectual superior no és –a diferencia d’allò que molts semblen pensar– cap garantia contra el perill d’empassar-se relats que deformen seriosament la nostra comprensió dels fets empírics.

Si en el cas dels ‘altres’ hi ha una tendència a atorgar un paper relativament més important a les persones que parlen en nom de certs poders sobrenaturals i espirituals, en el cas ‘nostre’ hi ha una tendència creixent a venerar d’una manera perillosament acrítica les abstraccions altisonants emeses pels qui –treballant amb un sistema de recompenses que per raons d’autoafirmació vocacional volem creure generalment racional però és molt lluny de ser-ho– han pogut adquirir parcel·les substancioses de capital cultural.

Una crida a posar en qüestió tot allò que diuen ‘les autoritats’? No. Més aviat un recordatori de la gran importància de la circumspecció intel·lectual en tot, especialment en relació amb allò que ‘ja sap tothom’.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.