Els animals tampoc no són iguals davant la llei

Continuar sota la tutela de l’estat espanyol significa, tot sovint, que les lleis “que ens donem entre tots” hagin de respondre a interessos que es troben molt lluny de les urnes on hem votat, en tants sentits com us vulgueu imaginar. Un exemple recent és la nova llei espanyola de benestar animal, acabada de sortir del congrés i pendent de passar pel senat, en què l’exclusió dels gossos de caça ha tirat endavant per l’esmena del PSOE i el seu interès electoral als territoris senyorejats pel lobby dels escopeters de Vox.

Som davant d’un altre cas d’imposició de l’imperi de la llei… del mal menor, la mena de xantatge en què excel·leix el govern espanyol. Perquè així ha estat com els socialistes han arrossegat els socis habituals i els eventuals a acceptar la trista esmena: o voteu la llei o hi voteu en contra, els han vingut a dir, i si no la voteu, que us pesi a la consciència que no només en sortiran malparats els quissos de camp, sinó tots en general. Per tant, continuar sota la tutela de l’estat espanyol vol dir, també, que els gossos de caça del nostre país, els que ganyolen engabiats anhelant unes hores de pólvora i llibertat, continuaran compartint sort amb els seus desgraciats companys de passaport.

De tota manera, als Països Catalans tampoc no estem per donar lliçons. Tot i que la llei espanyola s’ha emmirallat en les més avançades de l’estat, tant allà com aquí tenim enquistats uns sectors pro-maltractament que saben com aplanar la voluntat dels legisladors amb el seu poder. Legislar a favor de les bèsties, en aquestes contrades sud-europees, encara és una qüestió de coratge. Els nostres animals guanyen protecció en la mesura que els considerem menys explotables, rendibles, utilitzables, comestibles. I la defensa plena dels seus drets, com passa històricament amb totes les defenses que qüestionen l’ordre establert, hi és combatuda en la mesura què la supremacia i la dominació es consideren valors cobejables i fins tradicions pàtries, com amb la segona esmena dels Estats Units respecte de les armes.

Per tot això, en aquesta mena de societats podem dir i amb raó que cada pas petit és un gran pas a celebrar. A l’estat on la tortura és cultura, qui es podia imaginar una llei de benestar animal com aquesta, fa vint o trenta anys? Però és clar, molts inconformats no podem ignorar l’existència d’un nord enllà on la gent és neta i noble, culta i etcètera, que ens fa impacientar en matèria legal. Perquè en aquest nord ens porten cada vegada més dècades i lleis d’avantatge, com per exemple al Regne Unit, el pioner de l’animalisme, on ja no només es consideren sintents els vertebrats, sinó també invertebrats com pops, llagostes i crancs; o els Països Baixos, que tenen una policia especial contra el maltractament animal; o Suïssa, on es prohibeixen les activitats degradants amb bèsties, fer-les servir per a espectacles o exposar-les a situacions d’humiliació o estrès.

Per als animalistes de l’estat espanyol, és mirar cap a aquest nord i demanar-nos quant falta per a arribar. Perquè van passant les lleis i no parem de ser lluny dels horitzons de la civilització des d’on una festa major amb correbous, els toros del bo cultural espanyol, però també uns Tres Tombs o els tancs de marisc del Bonpreu, es considerarien vestigis a eradicar d’una mentalitat d’altres temps.

Mentrestant, hem de veure com els valents que gosen anar més enllà del que el seu entorn pot suportar són objecte de burles i menyspreus medievals. Penso en la mare vegana viralitzada i escarnida a l’estat espanyol perquè no pensa disfressar sa filla de pescadora com li mana l’escola, i em vénen al cap els estudiants vegans de Cambridge que el novembre passat van aconseguir que la universitat retirés del seu menjador (i retornés al museu) una pintura del segle XVII que representava una carnisseria. Penso, més aviat, si els resultats de sengles gestos simbòlics haurien estat els mateixos si s’haguessin donat amb els països intercanviats. “Els vegetarians contra l’art”, van titular alguns diaris espanyols, per deixar clar com hi van, de despistats.

Per això diem que les lleis de benestar animal no són diferents de les que emparen les persones, que segons a qui toquen i on toquen ens poden traslladar a èpoques diferents dins d’un mateix present. D’aquí el xoc cultural dels qui defensen els vells valors del seu món fossilitzat contra la tendència natural a l’animalisme de les noves generacions, les que avui canvien els menús i les mentalitats de tantes cases del nostre voltant. Amb les seues contradiccions, com en tenim tots, és un jovent que avança amb la seguretat, la velocitat i la consciència global de cap on hem d’anar. És en aquest sentit que vull interpretar les excepcions cruels i persistents de les lleis de protecció dels animals: com el món vell que es resisteix amb dents i ungles a uns canvis que tard o d’hora han d’arribar.