01.06.2023 - 21:40
El 26 de setembre de 1882 es van col·locar dos retrats a la galeria de Catalans Il·lustres, que llavors s’exposava al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. L’un era el de Bonaventura Carles Aribau, que amb la seva oda La Pàtria havia iniciat simbòlicament la Renaixença, símbol de la poesia del moment. L’altre era el d’un capellà i poeta barroc, malvist per l’acadèmia però d’una enorme popularitat. Es deia Francesc Vicent Garcia i era conegut per tothom pel càrrec eclesiàstic que va ocupar, el de rector de Vallfogona de Riucorb.
Aquells dos retrats, l’un al costat de l’altre, avui són a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i observen dels seus marcs daurats estant la taula vetusta entorn de la qual es reuneixen els periodistes per escoltar un savi. El savi és el catedràtic emèrit de la Universitat de Girona Albert Rossich i Estragó, màxima autoritat en literatura moderna a Catalunya i membre d’aquesta docta acadèmia. La convocatòria, però, no respon a la seva condició de membre de número de la corporació que té la seu al Palau Requesens, sinó que Rossich ho aclareix quan comença a parlar del poeta a qui ha dedicat quaranta anys d’estudis. Perquè va ser l’Acadèmia dels Desconfiats, predecessora de l’actual de Bones Lletres, la que va impulsar la primera edició de les obres de Garcia, “agudíssim ingeni, fènix de Catalunya, regalo de les muses i glòria de la fidelíssima i exemplar ciutat de Tortosa”.
Demolir el mite de la Decadència
Mort ara fa quatre-cents anys al poble on tenia confiada la parròquia, la vida del Rector de Vallfogona ha estat voltada de llegenda. Hom li ha atribuït tota mena d’anècdotes i vivències apòcrifes i se’n repetien errades biogràfiques. Com pot ser que un personatge tan popular sigui alhora tan desconegut, s’ha demanat durant anys Rossich, que explica que tot just fa dos anys que s’ha pogut documentar amb certesa que va néixer a Saragossa el 1579, de família molt arrelada a Tortosa, d’on sempre es va proclamar fill. De fet, quan es va col·locar el seu retrat a l’Ajuntament de Barcelona, es creia que es commemoraven els tres-cents anys de la seva arribada al món. La mateixa celebració d’aquella data rodona dóna el to de l’estimació popular que tenia aquell escriptor, malgrat que els saberuts romàntics arrufessin el nas. Una popularitat que ha hagut de passar per tot de purgatoris històrics, cosa que fa que fins avui no hi hagués una obra completa actual, disponible a les llibreries i per a tots els lectors, més enllà dels bibliògrafs i els lectors de volums de tres-cents anys.
L’anomalia històrica de tenir arraconat un autor central i canònic es comença a resoldre amb el primer volum de la poesia completa del Rector de Vallfogona, publicat per l’editorial Barcino, i que recull els sonets i les dècimes de qui es pot proclamar, clar i català, que és la baula entre la poesia d’Ausiàs Marc i la de Jacint Verdaguer, el nostre gran autor barroc. Un clàssic… però de molt difícil accés, a qui les circumstàncies no foren gens propícies. De fet, el retorn o emergència –o, potser resurrecció, per dir-ho d’una manera evangèlica– de Francesc Vicent Garcia va estretament relacionat amb la demolició del vell concepte de Decadència, que ens van ensenyar a classe de llengua. A l’hora d’ensorrar-lo, Rossich i la gent de literatura moderna de la UdG hi han dedicat grans esforços, piqueta en mà.
Sense aquesta operació, Garcia hauria romàs en l’ostracisme on el van enviar els romàntics de la Renaixença, per immoral, i els noucentistes, per vulgar. Calia tenir clar que fins a la guerra de Successió el català era la llengua de l’administració, de la burocràcia eclesiàstica i el notariat. “Durant el segle XVI i XVII el català és una llengua d’estat, amb diccionaris i tractats lingüístics –explica Rossich–. No és veritat que la llengua quedés dialectalitzada i castellanitzada. La submissió del català al castellà és molt més recent que no ens sembla. Els darrers que passen al castellà són l’Església i els notaris, gairebé al segle XIX.”
Ni la raresa d’un capellà rural ni els vicis d’un pornògraf
A la seva parròquia de Vallfogona, Garcia adapta els models de l’època, és a dir, els sonets i les dècimes, al català, i la modernitat de la seva obra causa un impacte impressionant. No té cap pretensió de crear escola, no viu del mecenatge de la noblesa castellanitzada i escriu en català per a un públic de lletraferits format per gent de lleis, pagesos rics i clergues il·lustrats com ell, amb qui es diverteix i bescanvia composicions. No és un tossut que es manté fidel al català en un moment decadent, ni tampoc un capellà de pagès rar que viu aïllat del món i es distreu fent versos, sinó un home que pren la decisió natural d’adreçar-se als seus lectors en la llengua que hi comparteix, en un sector culte i elevat de la societat. És clar que acull neologismes, que són en castellà, però l’element més important és la llengua viva de què se serveix. El fet és que, tot i no voler ser cap d’una escola, acabava creant l’anomenat vallfogonisme i esdevenint un personatge d’una popularitat llegendària, ja en vida, semblant a la que tingueren contemporanis seus, com ara els bandolers Perot Rocaguinarda o Joan Sala, Serrallonga, en qui la llegenda i el mite fa difícil de destriar la biografia.
La fama va fer que fos manipulat i falsejat, per bé i per mal. Tant per protegir-lo com per fer-lo famós. Dos dels seus grans temes, l’escatologia o l’erotisme, van ser alhora causa i conseqüència tant de la seva fama com del seu oblit, però cal entendre’ls en l’aire del seu temps. Com els castellans Góngora i Lope de Vega, fa servir la poesia burlesca; i, com el seu contemporani Quevedo, l’empra per atacar els vicis i les corrupcions del seu temps. N’és un exemple paradigmàtic l’atac als capellans sol·licitadors, és a dir, aquells seus confrares que aprofitaven el confessionari per aconseguir favors sexuals de tota mena de les seves devotes penitents. No ho fa per provocar el desig masturbatori a la manera de la pornografia italiana de final del segle XX, sinó com una denúncia d’una corrupció sistemàtica de l’Església del seu temps… De resultes d’allò, qui acaba condemnat és el poeta, no pas el vici que denuncia. La Inquisició va prohibir els seus llibres l’any 1782, només set anys abans que esclatés la Revolució Francesa!
De la Renaixença al Noucentisme, cent anys de purgatori
Amb l’objectiu de presentar-lo com “el Virgili de Catalunya”, els seus apologetes ja havien fet grans esforços per emblanquir-lo, i li havien atribuït poesies pietoses. Ja se sap que un poeta burlesc i satíric no s’adiu amb el cànon de poeta nacional, com ho és el lusità Camões. El gran autor de la literatura catalana moderna calia que fos esporgat d’allò que els seus editors del 1703 ja deien que no s’adequava al seu estat sacerdotal. Al costat de la condemna moral, s’hi afegí la literària. Els patriarques de la Renaixença van fer mans i mànigues per esborrar-lo, acusant-lo, com féu Marià Aguiló, d’haver enfonsat la literatura catalana en la mediocritat i la irrellevància: “Vallfogona feu mal a la llengua pel castellanisme, mal a la moral […], mal a l’art prostituint-lo, fent un bordell del Parnàs.” El vallfogonisme va ser considerat sinònim d’un passat decadent i vulgar que calia oblidar. No tan sols era bandejat amb l’acusació d’haver castellanitzat la llengua –en compte de veure que havia arribat a l’excel·lència en català en un moment en què els castellans vivien la seva edat daurada–, sinó, com hem vist, d’haver prostituït la poesia i haver degradat l’alta cultura. La poesia burlesca era de segona categoria i només va ser reivindicat pels elements més populars de la Renaixença i el modernisme, com ara Serafí Pitarra –que el va convertir en protagonista d’una de les seves obres de teatre– i Santiago Rusiñol.
Al segle XX, el Rector de Vallfogona és tot allò que no ha de ser la literatura catalana a ulls dels noucentistes. El barroc i la seva artificiositat de clarobscurs, a més, era l’antítesi de la mesura, l’ordre i l’herència clàssica. Els joves erudits de la República, com Martí de Riquer, Guillem Díaz-Plaja i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, s’hi van interessar, però un madur Riquer considera encara en la seva Història de la Literatura que hi havia molts autors per a estudiar i reivindicar abans que Vicent Garcia. El filòleg Joaquim Molas, que s’havia criat entre literatura popular, hi sentia simpatia, però no s’hi va dedicar. De fet, va ser el poeta Pere Gimferrer el primer que va alertar que no podíem renunciar a tres-cents anys de la nostra literatura. Rossich recorda que un dia li va trucar un jove poeta que volia parlar amb ell del Rector de Vallfogona. Era Enric Casasses, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Enguany, l’Any Rector de Vallfogona és encapçalat per un dels autors més brillats de la darrera deu poètica, Josep Pedrals.
“Si jo tingués tots els anys de vida al davant, hauria anat allargant més la recerca, però arriba un moment que has de posar el punt final”, confessa Rossich. La seva recerca li ha permès de fer troballes delicioses. Per exemple, el “peix sombrero” que provocava naufragis, al qual es refereix el rector i que el va tenir capficat. Fins que, gràcies a Google, va descobrir una referència a allò que actualment anomenem “orca”. Fa quatre anys, un poeta català ja parlava de l’orca Gladis, que ataca els iots i ensenya a les seves congèneres a fer-ho. Com voleu que no sigui un clàssic?
No ho volem deixar passar
Mentre hi ha qui malda per recuperar clàssics oblidats, desapareguts o proscrits, sembla que els espais públics encarregats de vetllar pel patrimoni no estan al cas. La temporada 2023-2024 del Teatre Nacional de Catalunya, dedicada, paradoxalment, a la memòria, no té previst de fer pujar a escena cap text del repertori clàssic català. Després de Xavier Albertí, que ens va malavesar, els mesos vinents no veurem ni Guimerà, ni Sagarra, ni Benet i Jornet, ni cap altre dramaturg canònic. Ni a la sala gran, ni a la petita ni enlloc. L’única excepció és La plaça del diamant de Mercè Rodoreda, que al capdavall és l’adaptació d’una novel·la, no pas una obra teatral escrita per a ser representada.
