04.01.2018 - 22:00
|
Actualització: 05.01.2018 - 07:32
L’any 338 aC Roma va derrotar la Lliga Llatina, una confederació de tribus dirigida per Alba Longa, que integraven una trentena d’assentaments a la part central de la península Itàlica. Després de la derrota, els vencedors es van encarar a una qüestió preocupant: com controlar el territori de la Lliga, per evitar que ningú més en prengués el control? Ho van fer sembrant discòrdia entre les trenta ciutats. En van fer entrar unes quantes a l’imperi, en van deixar fora unes quantes més, van retallar els dominis arbitràriament en alguns casos, els van augmentar en uns altres. Què cercaven? Enfrontar totes aquestes ciutats les unes amb les altres, que es barallassen i que competissen, ensems, pels favors de Roma, convertida així en la capital indiscutible de l’imperi. La jugada, brillant i tremendament eficaç, va ser el motor de l’expansió territorial de Roma i va restar encunyada per sempre en el famós ‘divide et impera’ (‘divideix i impera’, o ‘divideix per vèncer’), atribuït erròniament segles després al gran Juli Cèsar.
Explique això per avisar que la maniobra d’enfrontar Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, aquesta que intenten ara el govern espanyol i els seus corifeus mediàtics, és d’una eficàcia provada i que, per tant, cal anar-hi amb molt de compte. Encara que també siga cert que la intenció no pot ser més òbvia i que això, en el nostre cas, no els ajuda.
Siguem clars: l’estat juga a confrontar-los l’un amb l’altre, a explotar l’evident poca sintonia que hi ha entre ells dos i a fer servir l’animadversió que alimenten mútuament alguns sectors de tots dos partits independentistes. Però no ho fa per prioritzar aquest o aquell, sinó exclusivament per guanyar ells. Amb aquesta fórmula provada, amb aquesta fórmula comprovada ja fa tants segles.
En aquest país la pulsió partidista sembla sempre inevitable, però, precisament en un dia com avui, cal reconèixer que no ha arribat mai fins a l’extrem de destruir el projecte conjunt de la independència. I això és molt important de remarcar-ho ara. Perquè vull pensar i creure que continuarà essent així. Després de la gran bufetada que va clavar aquest país a Mariano Rajoy i al bloc del 155, seria imperdonable que ara els nostres polítics no fossen capaços de prioritzar, per damunt de qualsevol altra cosa, la formació d’un govern a l’altura del que el país espera. Del govern que hauria de capitanejar l’enfrontament amb un estat que ha perdut unes eleccions però que no pensa afluixar. Ben al contrari.
Que l’acord de govern no és feina fàcil, ho sabem tots. Però també tots som conscients del desastre històric que significaria ser incapaços de restaurar el govern legítim després d’haver fet la part més difícil, després d’haver estat capaços de guanyar les eleccions. Vivint en l’estat d’excepció que vivim, és lògic i natural que els negociadors estiguen obligats a imaginar moltes opcions, algunes de sorprenents i tot. Però això estaria bé, demane, que ho fessen de manera discreta i sense caure en la provocació –no cal fer piulades, cal bescanviar-se papers i negociar. Una certa premsa madrilenya ja fa temps que especula amb la idea d’un govern presidit per Junqueras, com la darrera manera d’evitar el retorn del govern legítim de Catalunya presidit per Carles Puigdemont. Ells, com la Roma del segle IV, fan la feina que han de fer: ja que no ens han pogut derrotar en el camp de batalla electoral, miren si ara ens poden derrotar a còpia de dividir-nos. Però el parany és tan evident que l’hauríem de superar fàcilment.
Junqueras i Puigdemont no tenen dret, avui, a no entendre’s. Em sap greu dir-ho d’aquesta manera tan rotunda, però estic segur que molts lectors comparteixen aquest sentiment, aquesta presa de posició. I tots dos, i sengles partits, saben que això vol dir que hi ha actituds que cal evitar, com ara la de donar pàbul i versemblança a les maniobres del govern espanyol o a les filtracions interessades dels mitjans al seu servei i al servei d’aquest estratagema desesperat.
I és ben clar que no cal ser tan curt de mires per a fer servir una maniobra evident com aquesta per arrapar uns pocs vots a qui menys cal arrapar-ne, a aquells amb qui es compartirà govern i s’hauria de compartir projecte. Perquè Junts per Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, la CUP –i amb ells tothom– val més que siguen conscients d’una cosa: després del debat d’investidura, de cap manera no ens espera una legislatura plàcida de quatre anys, sinó més aviat l’enfrontament més decisiu, potser el definitiu. I la força de tothom, la que és representada en els 2.079.340 vots, serà més necessària que mai. Unida. Unida. Unida.
