El llibre de Puigdemont: notes de lectura

«Llegint el llibre, la sensació que el 2017 es va fer un salt endavant enorme, incomparable, que no sembla que puga tenir marxa enrere, resulta molt reforçada»

Vicent Partal
22.07.2020 - 19:51
Actualització: 22.07.2020 - 20:38
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Avui es posa a la venda, finalment, el primer volum del llibre del president Carles Puigdemont, M’explico. El llibre és un recompte d’allò que passa des de la investidura fins a les eleccions del 155. Puigdemont el va elaborar seguint una metodologia poc habitual a les nostres terres: el periodista Xevi Xirgo, director del Punt Avui, es va anar trobant de manera regular amb ell i va anar enregistrant i anotant tot el que passava. Aquest enorme volum d’informació, Xirgo l’ha triat i garbellat, aconseguint d’escriure un llibre fonamental, a curt i llarg termini. M’explico es fa llegir molt bé, però al mateix temps té la profunditat que el seu paper, indiscutiblement històric, reclama.

El mètode amb què s’ha fet el llibre és fonamental per a entendre’l. Segons que han explicat tant Xirgo com Puigdemont mateix, no hi ha res adulterat posteriorment. El Puigdemont que apareix retratat en cada moment és el Puigdemont de cada moment, no necessàriament el d’ara. I això li dóna un valor de testimoniatge únic que explica molt bé el personatge. Abans que polític, el president Puigdemont és –continua essent– un periodista, i per tant, hi ha coses que ni li passa pel cap de fer-les.

Llegit en el seu conjunt, el volum genera una imatge molt clara de la manera com va funcionar el govern de Junts pel Sí i dels dubtes i les certeses que ens van portar al Primer d’Octubre i a la declaració d’independència. Serà molt difícil, especialment en un moment com l’actual, on hi ha tants insults i tensió entre els independentistes, que aquest fragment o aquell altre no siguen usats com a munició. Aquest és un risc evident i un perill davant el qual només poden argumentar-se dues coses. La primera és que, malgrat tot, els fets són cada vegada més indiscutibles i difícils de rebatre. Tot allò que va passar i tot allò que no va passar. I la segona és que, a risc de tot, tothom té el dret i la necessitat d’explicar-se i, si de cas, és el lector qui ha de saber posar cada explicació a la casella corresponent.

Els anys de govern del president Puigdemont es van cometre errors, que ell és el primer de reconèixer, però també molts encerts. I llegint el llibre, la sensació que es va fer un salt endavant enorme, incomparable, que no sembla que puga tenir marxa enrere, resulta molt reforçada. El comportament fals i indecent, absolutament antidemocràtic, dels polítics espanyols queda documentat fins a uns extrems impossibles de rebatre. La misèria moral del poder fàctic català –en podríem dir així–, també. L’atenció que Europa fixa sobre el procés es veu més del que s’havia vist mai. Hi ha polítics independentistes que no n’ixen gens ben parats, de tots els partits, i hi ha episodis on el president Puigdemont mateix no queda gens bé –cosa que no fa sinó remarcar l’audàcia del mètode emprat. Però per damunt de tot emergeix la credibilitat del moviment per la independència i la seguretat que es van cremant etapes històriques. Llegir M’explico ens reforça en la idea que el 2017 va ser una batalla. Fonamental, perquè el Primer d’Octubre ja serà sempre l’inici de la República de Catalunya, però una batalla més, al cap i a la fi. I que s’han construït i activat molts dels elements que dibuixen com a factible la possibilitat final d’una victòria sobre l’estat espanyol.

Un d’aquests elements és, sens dubte, la tenacitat i la visió de Puigdemont. El president a l’exili ha volgut aturar la publicació del text fins passades les sentències del Suprem per no perjudicar els presos polítics. I això ha fet que no haja respost durant anys a acusacions intencionades que volien presentar-lo com una mena de fugitiu a la recerca d’una solució personal. Evidentment, qui vulga seguir amb aquest joc ho farà passe el que passe i explique ell el que explique. Però la rotunditat del llibre ho fa molt difícil –pendents, a més, del segon volum, sobre l’exili, en què segurament sabrem més coses. El vídeo publicat aquesta setmana per Puigdemont i que havia d’emetre TV3 en cas que fos detingut a causa del referèndum és revelador de la seua decisió d’anar a totes i de la seua voluntat de no rendir-se davant les amenaces –i un complement excepcional, per tant, de les coses que explica al llibre.

El llibre arriba, a més, en uns dies en què els presos polítics han començat una nova fase de més presència pública. Especialment, pel que fa al vice-president Oriol Junqueras. Que Puigdemont i Junqueras tornen a la primera fila del debat públic és important i enforteix molt els respectius projectes polítics, jo ho considere una bona notícia. En aquest sentit, M’explico parla del passat, però és evident que també projecta llums sobre el futur del país i ajuda a clarificar en què es diferencien, legítimament, els dos grans projectes que l’independentisme té avui davant.

Al final serem els ciutadans els qui decidirem a les urnes quin dels dos és el camí que cal seguir ara. I siga quina siga la tria, estic segur que tothom acceptarà el veredicte popular. Perquè la tria siga com més encertada millor, les explicacions sobre què va passar també importen. És veritat que no són la qüestió més determinant –espere que la més determinant siga el projecte de futur que els uns i els altres, i els de més enllà, presentaran. Però no crec que ningú puga discutir que, com més clar siga tot allò que ha passat aquests anys, molt millor.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
22.07.2020  ·  22:25

El llegirem.

Francesc Gilaberte
Francesc Gilaberte
22.07.2020  ·  22:44

Ja tinc ganes de poder llegir-lo!

Francesc Aguilar
Francesc Aguilar
22.07.2020  ·  22:58

Particularment no crec en les dues vies per la independència que presenta com les vies aquesta editorial: no crec ja ni en la via Junqueras ni en la via Puigdemont. No votaré cap dels tres partits que actualment representen institucionalment l’independentisme a les càmeres catalanes i espanyoles. La via catalana per la independència ha de emergir del poble.

Josep Salart
Josep Salart
22.07.2020  ·  23:13

Encara recordo quan parlava amb el pare d’en Xirgo. Per tant, tot això ve de lluny.

Ara només ens queda entendre tot el joc i continuar endavant sense que ens aturin petits discursos dels pactistes i autonomistes disfressats d’ independentistes.

Per fi Vilaweb sembla que obre un xic la finestra a la força del MHP Puigdemont. És el camí, és l’enemic número ú i això vol dir que votar-lo, ens aproparà a veure la debilitat de l’estat español.
Endavant ¡¡¡

Jaume Riu
Jaume Riu
23.07.2020  ·  00:01

Moments excepcionals, que no tenen precedents, com el Procés d’independència de Catalunya, tenen aquestes etapes gratificants quan el líder referent s’explica, i ho fa bé, amb tècnica professional.
Bona feina Xirgu i gràcies Puigdemont.
Per cert, he llegit que es parla de dues vies cap a la independència i no hi estic d’acord. És obvi que només hi ha una opció perquè des de l’altra ja han reconegut obertament i pública, que no ho són pas d’independentistes.

Gemma R.
Gemma R.
23.07.2020  ·  00:15

La gent també li hem demanat reiteradament explicacions sobre els fets d’ octubre 2017. Tampoc podía defugir-les. Tinc ganes de llegir-lo. Tots intuïm coses, però verificar si anem errats o encertem, és imprescindible. Així com saber quina visió del procés d’ independència es té dés de l’ exili, fora del país, allunyat del soroll, només sentir-lo si vols i obres la finestra digital.

jaume vall
jaume vall
23.07.2020  ·  00:21

El compraré i el llegiré.
Mentrestant, em fio de l’explicació i resum que en fa en Partal. Completament d’acord amb Josep Salart. Encara continua sent l’hora de Puigdemont.
ERC haurà d’esperar quan tingui un altre líder (Junqueras diem-ne que seria etapa Mas, quan aquest va deixar via lliure a Puigdemont.) L’Oriol Junqueras haurà de saber triar un successor “net, coratgós i poc partidista”, i es guanyarà a seva parcel·la d’història. Aquesta és la seva prioritat, la seva generositat, si realment és tan bona persona -i tan perspicaç-.
Parcialment d’acord amb Francesc Aguilar. Cap dels tres partits actuals es mereix el nostre vot incondicional. Encara hem de votar-ne un com a mal menor. Votem-los amb condicions.
Per exemple, que partir d’aquestes properes eleccions es comprometin a :

–parlar, no només per vanagloriar-se del bé que ho fan, del malament que ho fan els altres, sinó del seu projecte de futur: relacions amb Espanya / amb la UE / amb Israel / amb la Xina ; vigilància de la llibertat ciutadana, també digital, enfront a la seguretat i a la ingerència informàtica. És a dir, que comencin a triar bàndols, i encarar reptes majúsculs, com proposa Y.Harari als seus llibres i a la seva entrevista amb J.Basté. Sabem que no voldran mullar-se, però “ells” han de saber que “nosaltres” no voldrem donar-los un xec en blanc.

–comprometre’s a legislar per tal d’una llei electoral catalana, i facilitar que continuï la participació social per al procés constituent (la generosa col·laboració d’una patum amb autoritat moral com en Ll. Llach no pot perdre’s, no podem permetre’ns aquest luxe)

–comprometre’s a permetre llistes obertes, perquè d’una punyetera vegada hi hagi un govern dels millors, i no dels més ben vistos per les secretaries generals dels partits.

-comprometre’s a sotmetre’s a una avaluació anual per part de la ciutadania que desitgi fer-ho. Ja és hora que els representats posin nota i deures regularment als representats, ni que de moment només sigui a efectes indicatius.

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
23.07.2020  ·  00:22

Ja el tinc encarregat a la llibreria.

Joan Coll
Joan Coll
23.07.2020  ·  00:32

Finalment, algú parlant clar i sense embuts. Terribas, pren-ne nota.

joan rovira
joan rovira
23.07.2020  ·  00:50

A pleret o al galop, sense pors ni interessos, la llibertat és el camí i el comportament l’ombra que sempre ens acompanya.

Les ombres de cadascú són molt clares i ens indiquen per la seva profunditat l’altura dels qui avancen drets i dignes un pas endavant.

Que ens haurien de guiar per acompanyar, havent renunciat a seguir, en la recuperació dels nostres drets i llibertats individuals i col·lectius.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
23.07.2020  ·  02:26

perquè el Primer d’Octubre ja serà sempre l’inici de la República de Catalunya.

Si, això tindria que ser veritat, però crec que sou molt optimistes. Això triguará molt de temps en materialitzar.se, si es que arriba a fer.ho

Francesc Rosés
Francesc Rosés
23.07.2020  ·  04:54

No he llegit encara el llibre però tot el que he llegit sobre ell no em porta a entendre que el seu contingut hauria perjudicat els presos d’haver-se publicat abans del judici. Crec que el poble és mereixia explicacions sobre per què els polítics el van deixar tirat molt abans. Almenys el president Puigdemont les ha donades, les seves, el vicepresident Junqueras encara les ha de donar.

Magda Planelles
Magda Planelles
23.07.2020  ·  06:13

Està clar que tenim un lider ique ens ha d’il.lusionar i encoratjar.
No tots ho poden dir.

Anna Maria Porta
Anna Maria Porta
23.07.2020  ·  06:37

Benvinguda sigui l’esperança !! Estimat president Carles Puigdemont no defalleixin , ets el nostre nord . Cal que hi hagi un tsunami que capgiri tot el que tenim . Cal engrescar la gent del carrer. Si em permeteu , la meva ” veueta” fa dies que em repeteix dos noms; Mireia Boya i Mònica Terribas. Aquí ho deixo. Bon dia i bona hora.

Vicen Maupoey
Vicen Maupoey
23.07.2020  ·  06:43

Sens dubte el llegiré .

PAU BOLDU
PAU BOLDU
23.07.2020  ·  07:11

Ja es hora que surti i il.lusioni als independentistes, i no gaire als tripartidistes espanyolets de la tauleta de vergonya

josep ortinez
josep ortinez
23.07.2020  ·  07:22

Molt interesant el comentari i soposo que tambe ho serà (encara mès) el llibre.
Avui peró discrepare un xic amb vosté, Sr. Partal.
Per mi a l’hora de votar es mès important el que han fet que el programa que presenten les diferents opcions per la sencolla rao que prometre, es molt facíl i que moltes vegades els prometen coses que no es pensen cumplir, en cnvi el que has fet ho has fet i per alguna cosa ho has fet..

Albert Miret
Albert Miret
23.07.2020  ·  07:25

Sens dubte serà un recull d’història molt important en un Procés que continua endavant demostrant que la venjança i la perversió de la “justícia española” no serveix per aturar-lo sinó per a enfortir-lo. Que Puigdemont va ser i és la punta de llança més important del Procés és incontestable, sobretot després de veure la trista entrevista de l’Oriol Junqueres en pla fatxenda a la televisió ocupada i dirigida pel seu partit.

Jordi Torres
Jordi Torres
23.07.2020  ·  07:44

No crec que sigui molt freqüent la combinació de president i periodista, doncs les servituds del poder obliguen, per definició, a actuacions que no volen soroll. El que segur no és freqüent és que l’esperit del periodista s’imposi a la recança del polític i ens permeti gaudir d’una escletxa per on observar de primera mà uns fets tan trascendents històricament.

La qualitat, veracitat i el possible biaix del llibre ja els discutirem, però aprofitem-nos de l’oportunitat de disposar d’un llibre com aquest en el moment oportú.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
23.07.2020  ·  08:01

Volem un terra lliure, però lliure també vol dir carregada de valors i entre ells el respecte. Quan parlem del nostre President, fins que nosaltres ho diguem, cal fer-ho amb respecte. El MHP Carles Puigdemont, s´ha explicat en aquest magnífic llibre. Tampoc m´agradaria parlar del llibre del Partal.

Pep Agulló
Pep Agulló
23.07.2020  ·  08:44

PUIGDEMONT CORRESPONSAL D’ELL MATEIX…

El llibre és interessant també per com està escrit. A cop calent dels esdeveniments, sense correccions posteriors que ho maquillin. Això el fa transparent, ens ensenya les ombres de cadascú com diu Joan Rovira, i compromet moltes declaracions d’alguns protagonistes fetes per defensar les seves idees, evitant fets i actituds que les contradiuen. És clar que també obliga en Puigdemont i ens ensenya també, els seus errors ui febleses. D’aquí el valor del llibre. Cal llegir-lo.

PS. (Francesc Aguilar 22:58) mentre esperem que “La via catalana per la independència ha d’emergir del poble”, regalo el meu vot a l’enemic?… Una cosa no és incompatible amb l’altra, perquè encara que d’unes eleccions no en sortirà una avantguarda de la revolta, l’independentisme no es pot permetre perdre cap votació. Cap.

Joan Begue
Joan Begue
23.07.2020  ·  09:29

Em sumo al comentari del Sr. Agulló, no ens podem permetre perdre cap votació. I menys les del Parlament de Catalunya.
Com a poble hem de seguir aprenent i madurant el canvi que s’ha iniciat i que sens dubte es reflecteix amb l’1 d’octubre.
I crec sincerament que ja no hi ha aturador al procés.
Indiscutiblement tothom va posar el seu esforç uns a presó altres lluny de casa, altres orfes de lideratge i força manipulats, pero seguim en peu, amb una experiencia que cap enemic ens pot fer perdre-la per això i amb tot el que tenim el present és nostra.

david graupere
david graupere
23.07.2020  ·  09:49

Cal combatre les respostes personalistes dels partits.

Sempre hem de trobar-nos amb una presa de decisió personal?

Això és un malson democràtic.

Democràcia no és votar un paio perquè faci el que li surti de la carn d’olla en moments clau.

Imma Gassó
Imma Gassó
23.07.2020  ·  11:06

M’afegeixo al 100% del que ha dit en Francesc Aguilar.

Eduard Samarra
Eduard Samarra
23.07.2020  ·  11:18

M’adhereixo al que ha dit Francesc Aguilar. I afegeixo les paraules de Grosfoguel en aquest mateix mitjà: Pla de Salvació Nacional.

David Mascarella
David Mascarella
23.07.2020  ·  11:38

l’independentisme populista simplifica la realitat i crea falses expectatives. Evidentment, no em refereixo al Pr Puigdemont, sinó als que busquen una drecera que no existeix, que s’atorguen una autoritat del tot inexistent per expedir certificats bons i dolents, i que més endavant seran més negatius, com avui ja es comença a comprovar. Sense admetre que no hi ha solucions màgiques.

I una vegada més, no pararé fins que alguns opinadors valorin aquestes paraules: caldran molts anys per assolir la independència, i molta preparació en tots els camps: diplomàcia internacional, estructures de país, economia….ens necessitem tots sense exclusions. Dites per un dels nostres dirigents

maria serra
maria serra
23.07.2020  ·  11:51

Els nostres dirigents polítics els coneixem molt bé i sabem el que pensen i de quin peu calcen . Els que no creieu en la via dels dirigents polítics catalanistes, us podeu trobar que els que surtin del poble siguin conduïts per el gran poder de Madrid que per això en saben i tenen calés , molt alerta que pot passar, estan treballant intensament per minvar el nostre poder de majoria independent, ara crec que no és el moment de dividir-nos, ben segur que tenen falles els nostres polítics però s’han arriscat molt i això per a mi ja els dona una vàlua que els surtin del no res no sabem fins a on arribarien.

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
23.07.2020  ·  12:04

Llegirem, escoltarem, pensarem i quan sigui el moment votarem.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
23.07.2020  ·  12:23

Endavant República i sempre gràcies als que no paren de treballar-hi!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Joan Royo
Joan Royo
23.07.2020  ·  12:31

El dia 28 m’arriba el llibre. Puigdemont ha reconegut l’errada de suspendre la independència, confie que a la pròxima no caurà en la mateixa errada. S’ha de votar sí o sí els que podeu fer-ho, els valencians (catalans del sud) no ho poden fer. Puigdemont és un líder dels pocs que apareixen en cada generació, cal aprofitar-lo. Junqueras cada vegada em decep més, a l’entrevista de TV3 vaig trobar un excés d’ego (són honrat, sóc una bona persona etc…) només destacar que va dir que no pactarien amb els socialistes, però ho va dir d’una forma ambígua. Tant de bo jo poguera votar Puigdemont.

Federació de Comitès Poble Català Albert
Federació de Comitès Poble Català Albert
23.07.2020  ·  13:13

El meu comentari concerneix més al que ha escrit el Francesc Aguilar que a l’editorial de Vicent Partal, les seves bones “Notes de lectura” del llibre del President Puigdemont. Acord total amb en Francesc Aguilar quan diu “La via catalana per la independència ha d’emergir del poble”. Com molts sabeu, ho dic i ho publico, amb fonaments jurídics internacionals, des de l’ant 2001 (“Comitès Nació Catalana” i “Agència del Cens Nacional del Poble Català”). Basats en textos de Dret Internacional sobre dret dels pobles. A banda de que partits i diputat siguin més o menys aptes i encara que la vulguin, no son ells els que no serveixen per la independència de Catalunya. Les que no serveixen per fer-hi la independència son totes les institucions electorals que l’estat espanyol te a Catalunya, tampoc les autonòmiques. Altra cosa es votar o no votar les candidatures que es declarin independentistes. L’Abstenció d’electors independentistes fa baixar, a ulls internacionals el % del independentisme català en general. I l’estat espanyol, que ja està molt tocat, en surt internacionalment afavorit contra la independència. Però perquè en Francesc Aguilar i els que pensen abstenir-se votin independentista, cal que els partits que es declarin independentistes no facin campanya electoral criticant-se qui es més independentista i “treu mes pit” que l’altre en el mítings i a la TV. I que prometin que des de les institucions sota tutela de l’estat espanyol faran tots els possibles per ajudar, amb gestions internacionals i finances, al poble català de nació perquè pugui conduir, ell mateix, que en es el titular en Dret Internacional, el seu procés d’autodeterminació i de independència, amb el suport internacional, ja, ben merescut. Aquesta proposta de possible acord entre poble català, associacions i partits polítics independentistes, ja figura, des de l’any 2010, en la “Escriptura de Formalització del Pacte Nacional per a la Independència” registrada notarialment i pendent de més signatures, davant Notari, d’associacions i de les dels partits nacionalistes – independentistes. Respondre al comentari d’en Francesc Aguilar m’ho ha fet recordar i aquí torna a queda escrit.
Albert Bertrana i Bernaus

Josep Marrasé
Josep Marrasé
23.07.2020  ·  13:30

Sempre he estat d’acord amb els postulats d’en Puigdemont. La seva visió política és, si més no, clara, diàfana.
Molta gent va optar per desmerèixer-lo arran del no definitiu compliment de la independència. No ens enganyem,
molts dells, l’única cosa que volien era el seu empresonament, d’ell i de molts altres. La independència se’ls en fot.
No són altra cosa que uns gnoms miserables!!

MAGDA GIFRE
MAGDA GIFRE
23.07.2020  ·  13:36

Totalment d’acord amb Pep Agulló. Jo votaré tantes vegades com calgui i encara que m’enfadi amb els partits. Votaré el que m’agradi més o el que em faci enfadar menys, però mai deixaré de votar.
Per moltes raons, però principalment perquè no ens podem permetre que l’independentisme perdi cap votació i perquè una baixada del vot independentista dona afavoreix a ulls internacionals la postura repressiva de l’Estat.
Que pensaríeu vosaltres si això passés a l’estranger? Probablement no tindreu ganes de donar un cop de mà, contra la repressió d’un estat poderós, a un moviment que va a la baixa i s’està enfonsant tot sol, oi?
No. La única opció que ens queda és fer-nos forts i això vol dir que, voteu qui voteu, el percentatge de vot independentista ha de pujar.

Francesc Fortian
Francesc Fortian
23.07.2020  ·  14:07

Mireu…
Mentres ho hagin llistes tancades el valor del vot ciutadà queda en mans dels partits, que per desgràcia estan dirigits per professionals de la política fosca i que moltes vegades ni son electes.
Així que les figures emergents queden controlades per aparatos burocràtics que moltes vegades tenen l’ànima corrompuda. A cas creieu que el PDECat deixaria fer al Puigdemon si estigues dintre de la seva observança?
Llistes obertes per salut democràtica i amb el lideratge del MHP Carles Puigdemont, espero amb frisanse llegir el seu llibre i entendre el coitus interruptus de la Repùblica.

jordi Rovira
jordi Rovira
23.07.2020  ·  15:28

L’editorial d’avui no es posa pas en si cal triar Puigdemont, Junqueras o cap dels dos. Tampoc dóna ales al ” catalanisme emprenyat del 78″, o als qui ara arrufen el nas i diuen que no aniran a votar. En canvi, sí fa notar el pes històric del moment “referèndum més declaració independència”. Un pes innegable que encara porta cua, com el llast estira l’ham al lloc que li pertoca. Un moment carregat d’errors i amb algun encert; tal i com és preceptiu. Recordem: no es pot fer una truita sense trencar els ous, ni embrutar un plat. I mentres alguns van fent fàstics diversos, més o menys immersos en el rol de colonitzat perfecte; altres recullen la feina feta i la posen al lloc que s’escau.
Em sembla sensat repassar que els lideratges són bons; però és millor el convenciment i la constància d’un poble disposat. I francament, no em preocupa el que faran els líders, més del què farem la gent.

Roser Caminals
Roser Caminals
23.07.2020  ·  17:10

La política és l’art del possible, no de la perfecció. Els americans que es van quedar a casa el 2016 perquè la Hillary Clinton no és perfecte ens han donat Donald Trump. De la mateixa manera que les abstencions a les properes eleccions catalanes poden instaurar l’Iceta o algú pitjor.
En el terreny real, si no ideal, l’únic líder amb visió i mínimament conseqüent és Carles Puigdemont.

Oriol Roig
Oriol Roig
23.07.2020  ·  20:16

Mentre no hi hagi un front unit de l’indelendentisme, cal una opció per recollir el vot dels qui volem una Catalunya o uns Països Catalans independents, però no ens sentim representats pels partits actuals. Una associació d’electors o potser partit polític que simplement no reconegui la legitimitat de l’estat espanyol a legislar sobre els Països Catalans. Ni de dretes ni d’esquerres, simplement pro-independència. Els diputats/diputades, si en treu cap, no recollirien l’acta o ho farien i no anirien al Parlament/Congreso/Senado, o votarien AUTOMATICAMENT “no” a tot. Els sous de diputat anirien íntegrament a, per exemple, la caixa de solidaritat.

ernest ramos
ernest ramos
23.07.2020  ·  20:42

qui paga, qui subvenciona els partits ? EL GOBIERNO ! per tant, han de ballar la música que els hi marquen !!

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
23.07.2020  ·  20:51

Gràcies Ernest Ramos. Ho has explicat a la perfecció.

ramon Feixas
ramon Feixas
23.07.2020  ·  21:01

S’entén que en un medi d’una base de sacralitat competitiva i de liderisme que arruïna pobles i nacions no només afogant-los amb el deute, sinó també pervertint la cultura de tal manera que l’humà és el rival de l’humà i ha de vèncer el rival (porta mancances en la consciència d’espècie), gent que es diu independentista perdi la noció de la importància que té l’autodeterminació a la nació catalana. Alguns, com si estiguessin davant d’un espectacle competitiu es dediquen a triar quin és el bo i quin és el dolent dels que consideren líders, pensant que aquests líders han de tenir un a intel·ligència tan sobrehumana que han de ser un d’ells que ha de fer que el camí que proposa és el bo. Tota la resta apostem pel líder determinat i no cal que pensem gaire més, quan precisament la funció d’aquestes figures és precisament canalitzar la força de tots els que veuen imprescindible l’exercici de l’autodeterminació. Recolzar aquesta gent tant generosa vol dir confiar-hi (ho mereixen com demostra la presó i l’exili), però sabent que ells res poden fer sense la força del poble al seu darrere, o en alguns aspectes al davant. El camí és llarg i dur. Les batalletes per mirar qui la fa més grossa desgasten. Hi ha molta gent que ha assumit un preu alt. Ni que sigui per ells, reamar tots , encara que sigui en barques diferents i en trajectòries diferents rumb a Itaca és .
Ës port discrepar o fins i tot considerar dolentes algunes opcions, però quan això passa se sol dir “això” és bo o no és bo i defensar-ho o mostrar raons al contrari, però el que no és saludable socialment és que sigui la persona que sigui titllada de bona o dolenta i no el fet en qüestió.
Si l’estructura processista té bases culturals com les espanyoles però rivals, aleshores quin sentit té un República catalana amb el mateix grau de degradació cultural i ètica que ens va imposar el franquisme, però que costa i costarà de superar?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes