El dòmino de Boye, davant una prova quasi final

Els exiliats han guanyat molt clarament la batalla de fons contra l’estat espanyol, però de les decisions que els tribunals europeus prenguen aquestes setmanes dependrà molt el contraatac

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Aquesta setmana, dijous i divendres, hi haurà dues sessions al Tribunal de Luxemburg que poden ser determinants perquè els tres eurodiputats exiliats, el president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí, recuperen la part de la immunitat parlamentària que els va ser retirada pel suplicatori aprovat pel Parlament Europeu.

Són dos procediments diferents, formulats tots dos davant el Tribunal General de la Unió Europea, però que tenen molta relació entre si. Car formen part del trencaclosques jurídic bastit per l’exili durant aquests cinc anys amb la voluntat de derrotar la reacció violenta d’Espanya el Primer d’Octubre.

Per una banda, s’hi estudiarà la demanda presentada per Puigdemont i Comín contra el Parlament Europeu, que no va atendre la petició d’uns quants eurodiputats, encapçalats per Diana Riba, en què es demanava que els reconeguessen tots els drets com a diputats de la cambra, quan no foren admesos per culpa de les pressions espanyoles. Això serà dijous.

I divendres hi haurà la vista per la demanda contra l’aprovació del suplicatori al Parlament Europeu que els va retirar part de la immunitat a petició del jutge Llarena. Aquesta retirada d’immunitat, com deveu recordar, va anar envoltada d’acusacions de parcialitat i irregularitats en la tramitació. Les sentències sobre les dues vistes d’aquesta setmana tardaran mesos a arribar, però a final d’any és previst que arribe la sentència del TJUE en la causa per a determinar si les euroordres emeses per Llarena contra tots els exiliats són correctes o no.

Amb aquest conjunt de decisions, poc més de cinc anys després de començar la litigació, finalment tindrem una idea ben aproximada fins a quin punt aquell dòmino que Gonzalo Boye va dibuixar en un paper –quan pocs creien que fos possible res d’allò que defensava– funciona del tot o funciona parcialment. I dic “parcialment”, perquè del fet que funciona ja en tenim proves més que suficients.

Cinc anys després, els exiliats han guanyat molt clarament la batalla de fons, és a dir, demostrar que no hi va haver ni rebel·lió ni sedició, sinó que el procés d’independència era i és un procés polític legítim que no havia d’haver estat judicialitzat ni perseguit de manera violenta, sinó que ha de ser resolt políticament.

Les victòries judicials a Alemanya, Escòcia i Bèlgica i els informes demolidors de l’ONU i el Consell d’Europa han estat determinats. A tal extrem que ja hem arribat al punt que el mateix estat espanyol s’ha hagut de retre a l’evidència, primer no atrevint-se a jutjar els presoners polítics per rebel·lió i ara reformant el delicte de sedició, encara que haja provat de parar una altra trampa.

Tot això que ara hi ha en joc ja no alterarà aquesta victòria però hi tindrà una importància política molt gran, en clau de contraofensiva. Ja veurem què acaba passant, però és cert que una combinació de resultats adequada podria obrir la porta al retorn en llibertat dels exiliats a Catalunya, no per la gràcia de l’estat, sinó havent guanyat el torcebraç a l’estat. I si passa això –i ara com ara hem de ser molt prudents sobre les possibilitats que passe– no tinc cap dubte que veurem un salt de dimensió del conflicte que ultrapassarà clarament els límits judicials.

Perquè, tal com repeteix Gonzalo Boye constantment, la solució definitiva del procés d’independència de Catalunya no vindrà mai de la justícia internacional sinó de la política interna, nacional. El seu dòmino clarivident haurà fet una feina fonamental i imprescindible: haver cenyit a la baixa els límits de la repressió espanyola i haver lligat de peus i mans les seues opcions de resposta violentes. Però de la resta se n’hauran d’encarregar els polítics, entre els quals també els exiliats, i al final de tot –i de manera determinant– tots nosaltres, la gent.

 

PS. Dues pissarretes explicant Catar, en el context del boicot al Mundial de Futbol. En aquesta faig una introducció sobre el país i en aquesta explique el règim d’esclavatge laboral que hi impera. Aquest vespre en faré una sobre el paper del futbol en tot plegat, que no deixa gaire ben parat el Barça…

 

La premsa és al servei dels governats, no pas dels governants. Per això us demanem que ens ajudeu a ser més forts. Feu-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Marià Puig
Marià Puig
20.11.2022  ·  22:17

Quin neguit. La mala praxi dels polítics i la justícia espanyola i el fet de mirar cap altra banda de la UE, fa que no tingui gaires esperances d’un final feliç. Ho sento, soc un pessimista de mena i no puc evitar-ho. Desitjo tota la sort possible.

Josep Usó
Josep Usó
20.11.2022  ·  22:56

Esperem amb candeletes el proper divendres. Tot arriba, malgrat aquells que sempre pensen que no.

Jaume Riu
Jaume Riu
21.11.2022  ·  00:07

I ME’N FIO
La vista oral de dues sessions del Tribunal General de la Unió Europea previstes per aquest dijous 24 i divendres 25 a Luxemburg, encara que no consisteixen encara a dictar sentència perquè això ho farà el TJUE en els mesos següents, per mi és un moment històric que descriu el canvi de tendència.
Ja s’han desarmat les intencions de l’anterior president de l’Eurocambra David Sassoli que va perjudicar tant com podia la immunitat dels eurodiputats, i s’han desarmat també les intencions d’extradició que va intentar el jutge Llarena tant com podia, fins ara.
Vull recordar que el 2 de juliol de 2019, quan érem a Estrasburg esperant els eurodiputats Toni Comín i Carles Puigdemont que semblava que havien superar tots els entrebancs que els posava el regne d’Espanya i havien de prendre possessió de l’escó a Parlament Europeu en la sesseió inaugural d’aquell mandat, però després d’esperar a peu dret en la manifestació més gran que s’ha fet mai davant del Parlament Europeu, l’advocat Gonzalo Boye va fer abortar l’arribada perquè va tenir coneixement d’una operació dissenyada pel CNI espanyol per segrestar-los, i en pocs minuts els haurien embarcat en un avió llogat que tenien apunt a l’aeròdrom d’allà mateix per dur-los a Madrid. Ens vam sentir molt frustats però satisfets d’haver burlat de nou l’estratègia de l’altra bàndol, gràcies sobretot a la informació i les bones relacions de l’advocat.
Doncs bé, el mateix Gonzalo Boye quan en poques setmanes va tenir prou dades, va comunicar que ja havien començat a caminar per obtenir una sentència del TJUE amb bones perpectives, però que potser hauríem d’esperar tres anys o més. Sóm allà on va dir, ha guanyat moltes batalles, i me’n fio.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
21.11.2022  ·  00:56

Nosaltres, com a votants, hi hem d’intervenir defenestrant a tota una generació de polítics. Si no ho fem, el moment de la victòria judicial ens agafarà amb el pas canviat. I tenim un greu problema de falta d’opcions viables, també extraparlamentàries. És com si només ens quedés el no-vot massiu, amb els seus inconvenients. Però és cert que ja no espero cap ajuda de les institucions, només que tinguin la decència de no fotre’s pel mig com sí estan fent ara. La meva decepció amb els polítics és total. Al carrer només ens tenim a nosaltres. Però sense lideratges també podem fer feina…

Joan Ubach
Joan Ubach
21.11.2022  ·  06:04

És la independència estúpids!.
Tenim concretament tres partits polítics i dues associacions que van prometre pel dret i pel revés portar-nos a Itaca, ara tenim davant les mateixes cares. Després de la resolució dels tribunals europeus, potser serem més independents? Els exiliats tenen la barra de fer cua davant Llarena amb els mandats que s’han passat pel forro, i sense que ningú es posi les mans al cap, tornen a la política autonomista com si res. Som tan taüls que els tornem a votar pobrets.
I després què? Potser no entenc la política però és un San tornem-hi un altre cop. Ja s’ho faràn.

Carles Serra
Carles Serra
21.11.2022  ·  07:07

Ojala l’encerti’s Vicent, la llàstima que no fas esment d’un partit com ER i polítics que es fan dir democràtics i a més independentistes que col.laborant enblanquinar/maquillar de democràtics aquesta espaÑa i els seus polítics, que NO han ajudat gens a la lluità dels exiliats com ja ha denunciat la consellera Ponsatí.

Joan López
Joan López
21.11.2022  ·  07:28

Quin mal que fà la cùpula de erc als exiliats,bè a cuasi tots(Marta rovira es dels seus). Aquet govern que tenim,sa venut per salvar als seus,venent catalunya i als catalans. Ha destrossat tv3,catalunya radio,la ccma,ho està venent tot sense tindre majoria parlamentaria. Mai oblidarem,mai aquesta traiciò.

Albert Miret
Albert Miret
21.11.2022  ·  07:53

El problema amb què ens torbarem sempre, sigui quina sigui la sentència és que continuarem sense trobat indicis de vida intel·ligent entre els nostres estaments polítics tant d’espanya, com de Catalunya, que en realitat són el mateix. Donat que fa vuit anys en vam gaudir en abundància amb un president que ho era i un govern independentista amb cara i ulls que no el manava l’enemic, ara ens costa doblement saber-ne prescindir. Per desgràcia, tampoc podem confiar en la Unió Europea que tant presumia de defensora de la democràcia i al final la majoria de les vegades fa de defensora però del feixisme més descarnat, perquè s’ha deixat infestar per la plaga espanyola en tots els seus àmbits. Esperem que -si més no- el sentiment de vergonya els faci readaptar a la vida intel·ligent i democràtica de quan la senyora Ángela Merkel governava Europa i el MHPresident Puigdemont governava la nostra terra ocupada per la bèstia des de fa més de tres-cents anys.

Belén Solé
Belén Solé
21.11.2022  ·  08:05

David Sassoli es va enfrontar als espanyols per a complir la sentència del tribunal europeu i va reconèixer la condició de diputats als nostres exiliats.

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
21.11.2022  ·  08:32

No digueu blat fins que no sigui al sac… i ben lligat!!!

Certament, fins ara l’exili (amb Boye!) ha anat guanyant batalles a Europa, però de cara al torcebraç definitiu (euroordres / extradicions) el dictament de l ‘advocat general sembla suggerir una primera derrota a Europa. Ja veurem si s’hi arriba i quin serà el seu eventual abast.

Al front interior, en canvi, l’exili ha anat acumulant derrotes. Amb gran habilitat, l’adversari ha afavorit el vell principi romà del “divide et impera” fins a convertir en una olla de grills mal avinguts el que fa cinc anys era una imparable unitat d’acció. La suma vectorial de tots els esforços independentistes, que fa cinc anys donava la potentíssima resultant dels 1 i 3 d’octubre, ara és una resultant nul·la.

Cal trobar lideratges nous, que no siguin vassalls d’errors passats, que no tinguin comptes pendents amb altres companys independentistes de viatge. Ens hi posem?

JOSEP TORRA
JOSEP TORRA
21.11.2022  ·  09:32

Soc com en Marià Puig, pessimista de mena i d’Europa no n’espero res de bo. Tant de bo m’equivoqui

enric llopis
enric llopis
21.11.2022  ·  09:43

Jo també subscric la opinió de Marià Puig.

Antoni Sans
Antoni Sans
21.11.2022  ·  09:50

Escriu Rosa:
Ja s’encarregarà ER, els lacais del PSOE, de procurar fer descarrilar l’estratègia dels exiliats. Porten 5 anys fent-ho. Es van doblegar a l’indult (a canvi de vendre el país i el moviment) quan els tribunals europeus estaven pressionant Sánchez per què els alliberés. Sánchez va aconsegir que ER
desmobiltzés i dividís el moviment.

Ara passa el mateix amb el canvi de nom del delicte de sedició al de desordres agreujats, a canvi de la tornada de la Rovira i neutralitzar l’èxit de l’exili. Quan l’exili està a punt d’aconseguir una victòria ER la desmunta i es ven el país i el nostre futur a canvi del benefici personal dels seus.
Fins que no ens adonem que tenim l’enemic a casa i el neutralitzem, la feina de l’exili no els servirà ni a ells mateixos ni al futur del país.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
21.11.2022  ·  10:12

Jo no sé què diran els tribunals europeus i, encara que no les tinc totes perquè no crec en la justícia, sobretot quan es tracta de jutjar estats, “la solució definitiva del procés d’independència de Catalunya no vindrà mai de la justícia internacional sinó de la política interna, nacional” -Boye- i diria més, de l’estat d’ànim de la massa independentista que, sense desertar, no presenta a hores d’ara el tremp mínim necessari per un nou embat tot i que, per ventura, tornessin els exiliats al so del cant de la senyera. El moviment independentista està malalt, no es recuperarà d’un dia per l’altre perquè no està rebent el tractament adequat, ans el contrari. Com diu el president Puigdemont, la divisió i l’oblit de la DUI han desmobilitzat més que la repressió de l’estat.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
21.11.2022  ·  12:53

Sr. Riu, el Sr. Sassoli va ser un autèntic senyor i gran demòcrata que va reconèixer la condiciò de diputats als nostres exiliats.

El que va fer el que diu vosté va ser el Sr. (sic!) Tajani (actual Ministre d’Exteriors italià)

El Sr. Sassoli no es mereix que el confonguin amb un element com el Tajani

Aleix Gaus
Aleix Gaus
21.11.2022  ·  13:02

Es detecta un canvi dijous i divendres ho veurem més clar
Nosaltres també farem costat davant de una barbaritat de la marca ñ el temps posa les coses al seu lloc

Rubèn F.Pola
Rubèn F.Pola
21.11.2022  ·  13:03

Vist des de Madrid (i terminals), la unitat d’Espanya és més important que la veritat. Vist des de Brussel·les (o Estrasburg, o Luxemburg, tant és), l’estabilitat d’Espanya és més important que la justícia. Penso, doncs, que tard o d’hora s’imposarà la Realpolitik i Puigdemont i companyia seran lliurats a la justícia espanyola. Això, com apunta Partal, significarà “un salt de dimensió del conflicte que ultrapassarà clarament els límits judicials”. En teoria, l’exhibició pública de Puigdemont emmanillat a Barajas, com si fos un reietó bàrbar vençut, hauria de galvanitzar l’independentisme, però els partits independentistes estan ara en plena Guerre des boutons (Louis Pergaud, 1912) i la unitat d’acció (o de reacció) contra un enemic ‘extern’ és, ara per ara, impensable. La relació entre Esquerra i Junts està tan profundament malmesa que aquella unitat d’acció que va fer possible l’1-O no es previsible a mig termini ni tan sols resetejant les respectives cúpules. El salt de dimensió del conflicte, doncs, està controlat. Un cop consumat el ‘divide’ ara toca l’’impera’. Si la Realpolitik porta indefectiblement Puigdemont a la presó, la realpolitiqueta portarà, amb la mateixa impepinabilitat pavloviana, Illa a la presidència de la Generalitat, i, amb ella, quatre anys de Pax Autonòmica. El 155 de facto passarà a ser de iure. Sabent com paga Roma als col·laboradors necessaris, imagineu com no pagarà als col·laboradors quan ja no ho són, de necessaris. Digui el que digui Europa, per a Espanya castigar l’1-O és una qüestió d’honor, d’orgull, i ja sabem que la hidalga Espanya s’empassa abans un sabre que l’orgull. No es pot descartar, doncs, que els indultats tornin a la presó. Tampoc no es pot descartar que, un perquè hi va i l’altre perquè hi torna, Junqueras de Longueverne i Puigdemont de Velrans es trobessin junts a la presó-reformatori. I que s’abracessin, com a la novel·la d’en Pergaud. Seria un bon (re)començament i punt de partida per a l’Embat Democràtic 2.0. (Disculpeu la meva lamentable tendència a fer-me pel·lícules.)

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
21.11.2022  ·  16:19

Malauradament, pense que la idea-explicació de Rubèn F.Pola quan diu que “La relació entre Esquerra i Junts està tan profundament malmesa que aquella unitat d’acció que va fer possible l’1-O no es previsible a mig termini ni tan sols resetejant les respectives cúpules”, és una fal·làcia.

Mai va existir aquesta “unitat d’acció”, perquè tots dos actors tenien objectius diferents i, en qualsevol cas, els seus objectius no tenien res a veure amb la consecució i implementació de la independència, producte que sí que va ser venut a la massa d’independentistes votants que creien en la independència. És allò que en el món comercial s’anomena una estafa. Els motius profunds de l’estafa, crec que mai els coneixerem.

No hi havia unitat d’acció perquè ningú dels partits creia en la independència.

L’objectiu dels de ER era fer un sorpasso als ex-convergents dins l’autonomia, i l’objectiu dels de Junts era llevar-se de damunt l’estigma de “convergents”. Tot això amb la benedicció dels de la CUP que només existeixen si hi ha conflicte entre ER i Junts. Fora d’aquest conflicte són patèticament inexistents.

Doncs bé. Nosaltres els votants continuarem alimentant aquesta fal·làcia del tripartit pseudoindependentista?, o decidirem, no només fer foc nou, sinó cremar-los en les urnes de les eleccions vinents.

Josep Marrasé
Josep Marrasé
21.11.2022  ·  18:41

Company Jaume Riu. Dius molt encertadament que tu te’n fies de Gonzalo Boye. Jo també, i molt !! Ja he dit manta vegada que per als catalans ha estat una peça clau en la seva manera de veure i interpretar la justícia. Però, i pregunto, tu creus que Europa complirà amb la seva única manera de contemplar la justícia tal com hauria de ser? Amb la imparcialitat de un jutge que vol ser més just que no pas interessat? Pensa que hi ha molts interessos creats que, malhauradament s’interposen en l’afer.

Ferran Moreno
Ferran Moreno
21.11.2022  ·  19:38

Molt d’acord amb l’exposició de Juan Martin Alegria (16:19).

Els independentistes faríem bé de sortir del binomi ERC/Junts. Ja han demostrat que és indiferent qui presideixi la comunitat autònoma, uns ho destrossen tot i els altres no fan absolutament res. Mentre aquests partits tinguin els nostres vots cada cop ens instal·laran més i més en l’autonomisme.

Si volguessin la independència els (ens) hauria d’importar ben poc el que faci Espanya, per exemple, la reforma de les seves lleis. Però no, per a ells són ben importants perquè l’objectiu no és la independència sinó participar plenament i en el millor dels casos poder reformar Espanya mentre viuen dels privilegis que els proporciona el seu sistema autonòmic.

Amb aquests partits, per molt favorables que acabin sent les sentències europees, s’aprofitaran per a fer la DUI o simplement ens donaran un elevat percentatge de raó i quedaran com una nova victòria simbòlica?

teresa nebot
teresa nebot
21.11.2022  ·  21:07

en realidad es La DEMOCRACIA la que está en juego. ¿En realidad se cumple el art.1.2 de la Const y el pueblo es soberano? De el emanan las instituciones o es al revés ? Europa también está condicionada a esos poderes o es una Europa de y para los europeos? ¿ Las fuerzas de seguridad están para proteger a ls ciudadnos o SOLO A ALGUNOS ?çDemasiados casos en la actualidad q supuestamente existen( Doctora Pino, tema Andorra Cursah etc) Pienso como Boye que si tienes razón hay que luchar (sin violencia sino con la razón) para lograr los objetivos y no mirar hacia otro ladoOjalá su seguridad la tuvieran más persona

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes