El president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, va ser ahir a Barcelona, on va fer aquest discurs, realment important. Hi demana de reforçar l’aliança entre el País Valencià i Catalunya per a encapçalar des d’aquesta commowealth –l’expressió és seua– la construcció d’una “Espanya diferent”, que presenta com una “oposició a l’Espanya macrocefàlica de Madrid“. Puig vol crear una alternativa contra les “pulsions atàviques d’un nacionalisme espanyol que no és hegemònic”. I el pas que fa amb aquesta proposta no és xicotet, tot i que segurament ell mateix no ho veu, o no ho vol veure, o no pot veure’n les conseqüències. Però l’independentisme català, molt particularment, crec que hauria d’entendre l’abast històric del text.

La visió fàcil és interpretar el discurs de Puig pensant que ell és el “policia bo” del règim. Perquè, evidentment, tot allò que hi diu se centra en la voluntat que el Principat torne a ser part d’Espanya, torne a sentir-se partícip de la idea d’Espanya, com més intensament millor. I per tant va contra el procés d’independència. Però la qüestió és que en el fons del discurs hi ha molt més i és precisament allà on emergeix la part interessant.

El País Valencià ha basculat el darrer segle, geostratègicament, entre dues úniques possibilitats: els Països Catalans, l’Arc Mediterrani o qualsevol altra variant que es vulga fer servir per a indicar aquest espai comú, i l’absorció per Madrid, teoritzada per la FAES amb aquell Eix de la Prosperitat Madrid-València-Palma. L’economia real, la llengua, la lluita per les llibertats i la cultura han estirat sempre en favor de l’eix València-Barcelona, mentre l’economia especulativa, l’autoritarisme i el poder de l’estat maldaven per construir l’eix València-Madrid.

Tanmateix, aquest combat geostratègic tenia una dificultat essencial en la comoditat, si més no aparent, amb què la majoria dels valencians acceptaven acríticament el poder espanyol. Una comoditat que ara s’ha trencat i que Puig insisteix a posar sobre la taula quan explica que hi ha un “problema valencià”. El salt que va de cantar allò de les noves glòries a Espanya a considerar-nos un problema crec que és fàcil de copsar.

Durant tot aquest darrer segle, al País Valencià els nacionalistes hem estat minoritaris sempre i hem tingut la influència que hem tingut, malgrat l’esforç enorme que hi hem dedicat. Però, veges per on, ara apareix un president de la Generalitat, que no és de Compromís sinó del PSOE!, i que diu que això no pot continuar així, que “és inajornable acabar l’abús d’eixe ‘efecte capitalitat’ que converteix Madrid en una gran aspiradora de recursos i infrastructures, de població, òrgans i institucions públiques i privades, de funcionaris estatals, de contractació pública i de xarxes d’influències” i que està d’acord que cal “un projecte de país alternatiu al dominant”. Tot citant “l’enyorat Pasqual Maragall” i el seu visionari article “Madrid se va“.

No sé fins a quin punt Puig n’és conscient, però aquella crítica demolidora de Maragall, ara fa vint anys, va ser determinant perquè l’independentisme prengués cos en la societat catalana, a partir del convenciment que és més senzill posar fi a aquesta injustícia, a aquesta dominació, fent la independència que no construint una impossible Espanya alternativa, que entre més coses el Tribunal Constitucional ja es va encarregar de fer inviable amb la sentència contra l’estatut proposat precisament pel president Maragall.

Que, poc menys de vint anys després, el president dels valencians vinga a Barcelona a dir allò que va dir aleshores el president Maragall hauria de preocupar molt Espanya, vist què ha passat aquestes dues dècades, i ens hauria d’alegrar molt als independentistes, sobretot els valencians: perquè no és poca cosa que el president dels valencians avise de Barcelona estant que la situació és insostenible i que els valencians no aguantarem més temps la “deriva centralista de Madrid que ha madurat en un ‘procés invisible’ de la capital que atempta contra la igualtat dels territoris que conformem Espanya”.

No és poca cosa si tenim en compte què ha seguit la desafecció del Principat i cap on camina Espanya després del 2017, que és exactament la direcció contrària cap a on Puig, amb la millor voluntat del món, la voldria fer anar.