El context d’un estrany tret al pit

  • Més que un projecte polític l’estat espanyol és un projecte econòmic. Concretament un projecte d’enriquiment escandalós d’unes elits que han saquejat l’estat, sense cap vergonya ni prudència.

Vicent Partal
19.07.2017 - 22:00
Actualització: 20.07.2017 - 09:13
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ahir ens va sorprendre a tots la notícia que havien trobat mort l’ex-president de Caja Madrid, Miguel Blesa, en teoria suïcidat per un tret d’escopeta al pit. Miguel Blesa havia estat condemnat el febrer a sis anys de presó per apropiació indeguda en el cas de les ‘targetes black’ de Caja Madrid, però encara no hi havia ingressat, en espera d’una sentència ferma.

El debat sobre si Blesa s’ha suïcidat o no s’ha obert pas de manera inevitable. La versió oficial és que es va matar ell mateix, però és evident que les circumstàncies de la mort són estranyes. I les sospites creixen encara més si tenim en compte un fet que, aquest sí, no admet discussions ni especulacions. Des que es va començar a investigar la trama corrupta del PP, l’estiu del 2009, han mort de manera sorprenent deu persones vinculades a operacions criminals que tenen com a denominador comú el finançament del partit o l’enriquiment dels seus membres. I si, al principi, va morir gent poc coneguda, aquests últims mesos les morts han estat d’un gran impacte mediàtic i polític: Rita Barberá i Miguel Blesa; i encara s’hi podria afegir l’ex-tresorer del PP Álvaro Lapuerta, en coma des del 2013 per una caiguda a casa després d’haver estat encausat.

Però posem tot això en context.

El moviment independentista català i el 15-M han incentivat, aquests darrers anys, l’emergència d’un discurs, d’una anàlisi crítica, sobre com funciona l’actual estat espanyol; discurs que ha trencat tòpics i que ha posat sobre la taula algunes de les claus més importants per a entendre què passa.

El mite de la modèlica transició a la democràcia pilotada pel Borbó s’ha enfonsat definitivament. I com més informació aflora sobre què va passar realment aleshores, i com més informació tenim sobre les raons per les quals l’estat s’ha gestionat com s’ha gestionat, amb més claredat se’ns apareixen les directrius rectores de tot plegat. Més que un projecte polític, l’estat espanyol és un projecte econòmic. Concretament, un projecte d’enriquiment escandalós d’unes elits que han saquejat l’estat, fent-lo servir sense gens de vergonya ni prudència.

Fa uns anys, Germà Bel va escriure un llibre imprescindible per a entendre tot plegat. Espanya, capital París retratava l’obsessió centralista i les maniobres fetes durant dècades per a convertir Madrid en un centre econòmic global, a costa de la racionalitat econòmica i inversora. Ara en el darrer número de la revista Eines, diversos autors fan una radiografia de la realitat de l’estat que encara va més enllà i que podrien haver titulat Espanya, capital Moscou. La comparació que fa Oscar Pazos entre el capitalisme rus i el capitalisme espanyol i el dibuix que fan Pedro Ramiro i Erika González del gran poder econòmic espanyol són tan feridors com impactants.

Dades sobre la taula. Parlant només dels fons europeus, sense comptar-hi l’espoliació fiscal, ens trobem que l’estat espanyol va rebre, entre 1985 i 2010, un paquet de 230.000 milions d’euros nets en ajuts europeus. Si, a aquesta quantitat, li restem l’aportació espanyola a la Unió Europea, el resultat és un benefici de 80.000 milions d’euros a favor de l’estat espanyol. Per posar-ho en context, el Pla Marshall va aportar a Europa 58.000 milions d’euros. És a dir, Espanya sola ha rebut de la Unió Europea més diners dels que tot Europa occidental va rebre dels Estats Units després de la Segona Guerra Mundial. Molts diners.

D’aquesta quantitat –que, des del 2010, ha continuat augmentat però que ja no ho ha fet tant com abans–, el 50% ha anat a finançar grans obres públiques. En teoria, per a modernitzar l’estat. Si ho mirem en detall, però, ens trobem que moltes d’aquestes infrastructures públiques, en realitat, no tenen cap sentit econòmic (penseu en l’absurda xarxa de l’AVE) o serveixen, sobretot, perquè unes quantes empreses privades guanyen diners executant una obra pública trucada des del primer dia (penseu en el cas del Castor).

Les empreses que s’han beneficiat d’aquesta pluja de milions són els emblemes del capitalisme espanyol. Aquest ‘capitalisme espanyol’ són sobretot les grans constructores (ACS, Acciona, Sacyr, OHL, Ferrovial i FCC), que han devorat amb un apetit insaciable diners públics. I també les grans empreses que actuen amb preus regulats que depenen del govern (Telefónica, Endesa, Repsol, Iberdrola i Gas Natural), explotant els ciutadans amb preus fora de tota lògica. I dos bancs que són al darrere, o al davant, de tot plegat (Santander i BBVA, amb CaixaBank intentant atrapar-los). I s’acaba. Al marge d’això, les grans empreses espanyoles es redueixen a cadenes hoteleres i un parell de corporacions tèxtils. Res més.

El fil mental que uneix aquest panorama i el ‘desarrollismo’ franquista és ben evident –constructores, turisme i regulació pública–. Entre 1940 i 1960, els projectes relacionats amb la construcció de grans infrastructures van ser la via més directa per a afavorir els empresaris més pròxims al franquisme. En el moment de la transició, segons les dades de l’historiador Emmanuel Rodríguez, dos centenars de famílies controlaven un terç del total de les accions cotitzades a borsa. La liberalització que va acompanyar l’entrada a la Unió Europea va renovar el panorama, però sumant a les famílies tradicionals sobretot l’entorn dels partits polítics. Com queda demostrat en el fet que prop del 40% dels ministres del període democràtic s’hagen incorporat, després, a les direccions de les grans empreses privades. I hagen protagonitzat operacions per a intentar crear megaempreses des de la política, intent del qual el cas de Caja Madrid és ben paradigmàtic. La torna, és clar, és la corrupció.

I d’aquesta barreja neix això que ens trobem avui. A l’estat espanyol, la política i l’economia es confonen a uns nivells impossibles de trobar en cap altre estat europeu. De fet, la política es fa servir per a mantenir els privilegis econòmics –l’única explicació per a entendre que el PP continua essent votat, malgrat la seua enorme corrupció, és que sap fer servir com ningú l’escut de l’inesgotable nacionalisme espanyol–. I allà on no arriba la política es posen en marxa els recursos de l’estat, privatitzats al servei d’un partit i d’una idea: la justícia o la policia. Tot val per a mantenir blindat un model d’estat que, sobretot, és un immens negoci per a uns pocs.

Per això, l’estat espanyol ha pres decisions econòmiques increïbles que només es poden entendre en aquest context. Com ara, regalar seixanta mil milions d’euros als bancs per al seu rescat, sense exigir-los res a canvi. Compareu-ho amb què va passar als Països Baixos, on el govern va injectar deu mil milions d’euros a ING per rescatar-lo, i els ha recuperat amb interessos i tot, de manera que n’ha guanyat sis mil.

Ara bé, l’alegria del model (recordeu quan Solchaga va arribar a dir que l’estat espanyol era el lloc del món on et podies fer més ric més fàcilment?) ha entrat en crisi per diversos motius, entre els quals la situació financera global és el més important. I de sobte, l’estat espanyol, i la tribu que el guia, es troba en una situació dramàtica, amb un deute disparat i ja impagable, amb els fons de reserva acumulats que ja s’acaben i amb el cor del poder real acorralat per les acusacions de corrupció i per una opinió pública que ja no els tolera tot el que fan. Tot allò que fa anys eren diners volant alegrement d’una caixa a una altra ara s’han tornat amenaces concretes i directes, a persones i des de persones concretes, que fan cada dia més visible com de podrit està l’estat i com n’és, d’irreparable. A menys de tres mesos, per cert, del principal projecte de ruptura al qual mai no ha hagut de fer front aquest estat, que és la independència de Catalunya.

I aquest és el context que explica els nervis d’ahir, i que podria explicar també les possibles decisions a la desesperada, que sempre són massa cridaneres. Lamente la llargada del text, però mirar de lluny vol espai i, ben sovint, aclareix la vista.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Antoni Oller
Antoni Oller
19.07.2017  ·  22:43

M’ha encantat l’editorial d’avui; he fruit llegint-lo, no se m’ha fet llarg en absolut. Però no diu res que no sabéssim o que no sospitéssim! Alerta, però, a l’eufòria, com deia el d’ahir. No dubto que els preparatius per l’1-O van a bon ritme, tal com la seguretat i optimisme que exhibia avui el portaveu del Govern Jordi Turull dona a entendre, encara que no es pugui explicar tot. Però alerta, que aquest estat espanyol contra les cordes es pot revoltar com una fera malferida. Nosaltres ferms i endavant a votar el 1-O una bona estona abans que obrin els col·legis electorals, armats tots amb les càmeres dels mòbils pel que pugui ser. Espero, confio, que no haurà fet falta acampar davant del Parlament abans, potser caldrà fer-ho després. Espero que no, però preparem-nos‘hi!

Antoni Elias
Antoni Elias
19.07.2017  ·  23:13

Un editorial que arriba al cor del problema espanyol.
Genial !

Només manca, encara, explicar que tot això no es nou, que el franquisme, per exemple, va ésser una forma més d’assegurar el control per part de la màfia depredadora.
Està passant des dels reis catòlics.

Marxem aviat, que ens estan ofegant … !

Josep Usó
Josep Usó
20.07.2017  ·  00:03

L’editorial descriu perfectament com està la situació financera de l’estat. I explica l’interès de mantindre una situació que ja és impossible de mantenir. El que trobe a faltar és alguna hipòtesi interessant sobre la mort dels personatges implicats. Encara que, a partir de l’entrada, cadascú ja pot anar pensant el seu propi argument. Però alerta; que per a un personatge com Miguel Blesa, entrar a presó devia ser una situació molt dura. El cas és que encara no tenia sentència ferma, pel que es veu. En fi; nosaltres a la nostra, que per al final de setembre només resten 72 dies.

Pep Canals
Pep Canals
20.07.2017  ·  00:54

La llargada del text més que justificada

Ramon Perera
Ramon Perera
20.07.2017  ·  00:55

Espanya, o la corona de Castella, és el lloc del món on l’estat ha fet fallida més vegades. Això malgrat la riquesa que l’atzar ha anat posant a l’abast de les classes dominants al llarg de tres segles d’història. Com que no hi ha cap llei natural que digui que una situació així és per sempre, podria molt ben bé ser que ara estiguéssim assistint a la fi d’aquest recorregut històric.
No m’alegro gens dels inconvenients que aquest fet pugui ocasionar als ciutadans espanyols, no voldria que l’independentisme català es pengés cap medalla pensant que ha contribuit a fer caure aquella colla d’indesitjables, només vull que, al menys de moment, una part del meu país pugui recuperar la seva independència.

Josep Martín
Josep Martín
20.07.2017  ·  00:55

Aclareix la vista.
Segons m’ha arribat, observadors estrangers no creuen en la versió oficial espanyola de suïcidi. Sembla que és molt difícil disparar-se un tret al pit amb una escopeta de caça. Les mans no arriben al gallet.
Blesa, molt bé, podia haver començat a cantar.

Josep Salart
Josep Salart
20.07.2017  ·  00:57

Li agraeixo lo que ha escrit a l’editorial d’avui. Miri, no passa di que no deixi de pensar com s’ho faran sense els nostres diners, sense el nostre IVA, IRPF i tot lo que comporta impostos directes (i indirectes).
Crec que desapareixeran les CCOO i la monarquia, i tanmateix en poc anys Espanya no la reconeixerà ningú.
Nosaltres també tindrem molta sort degut al gran deute que te l’estat espanyol.. Serà la clau de la negociació i que els bancs alemans puguin cobrar.

Ramon Sans
Ramon Sans
20.07.2017  ·  00:58

Pués lo primero ante ese panorama ES SACAR EL DINERO DE LOS BANCOS QUE NO SEAN CATALANES O EXTRANJEROS ,cambiar domiciliaciones , quitar LA DOMICILIACIÓN DE NÓMINAS DE BANCOS QUE OBEDEZCAN A LOS PARÁSITOS que se describen en el artículo, ¿con que bancos trabajan las instituciones catalanas ? …. el dia 2 O será tarde .

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
20.07.2017  ·  00:58

Que la corrupció impera a Espanya és un fet conegut, palès i, a voltes, jutjat. A banda de la frase de Solchaga -socialista i d’esquerres? que esmenta en Vicent, també es famosa una altre afirmació que va fer un il·lustre militant del PP del País Valencià: “M’he posat en política per forrar-me”. Tant l’una com l’altra, semànticament signifiquen la mateixa cosa: vull viure molt bé i la política és el camí per fer-ho i si puc arreplegar alguna cosa més del que legalment em toca, millor. D’aquí es desprèn el fet que hi hagi persones que si no estan bé en un partit o ha estat expulsat, busquin entrar amb un altre per continuar robant. I, efectivament, aquest és el fonament econòmic i polític de l’estat espanyol. Amb les excepcions que s’hi poden trobar. No solament roben a l’erari públic sinó que si et coneixen, t’inciten a fer el mateix i si els dius que això no es pot fer, et diuen que ets un ruc i que si tu no te n’aprofites, ja ho farà un altre. D’aquesta filosofia d’aprofitar l’avinentesa quan pots decidir sobre fons públics per lucrar-te, surten els centenars de casos de corrupció que ha anat apareixent aquest últims anys. I si aquest sistema ha durat tant i encara la gent els segueix votant és perquè han creat un entramat de favors, endolls, lloc de treball de funcionari entrant per la porta del darrere i sense concurs públic, mirant de posar en els govern no les persones que ho poden gestionar millor sinó les que tenen el carnet del partit dels qui l’ha posat i fet això, s’asseguren que mentre treballi allí, mai no deixarà de votar-lo. I això passa a ajuntaments, consells comarcals, diputacions, generalitats, ministeris, casernes de policia, l’exèrcit, governs i parlaments. És evident que aquesta manera d’entendre la política s’ha d’acabar de soca-rel quan tinguem la república.

Dídac Teixidor
Dídac Teixidor
20.07.2017  ·  03:48

L’enhorabona per l’editorial d’avui. No me’ls perdo mai, els editorials d’en Partal, però el d’avui m’ha semblat absolutament magistral. No es podia dir més amb menys paraules i d’una manera més clara.

Toni
Toni
20.07.2017  ·  07:02

No lamentis la llargada del text. És d’una clarividència i netedat d’exposició extraordinaris! Per què continua havent-hi il.lusos a l’esquerra mantenint aquest status quo? O potser no estan tant a l’esquerra…?

jaume vall
jaume vall
20.07.2017  ·  08:03

La raó d’avui , cal dir-ho ?, és la decència. Necessitem un clima social i polític més net per no convertir-nos en còmplices d’una misèria indecent i criminal que està ofegant els espanyols.

Jordi Serramià
Jordi Serramià
20.07.2017  ·  09:22

Vicent, per què no envies aquesta reflexió periodística, degudament documentada, al New York Times i al FT? Fora realment demolidor que ho publiquessin…

Josep Segura
Josep Segura
20.07.2017  ·  09:23

Explicant-ho als estrangers, com jo ho intento fer aquí a França, és fer-ho constatant el context cultural en el qual es sustenta la corrupció. A Espanya, aquesta està acceptada socialment, fins i tot encoratjada, com ho demostren els beneficis electorals del PP. A França també existeixen aquestes males pràctiques, però en canvi, la gran majoria de la societat la rebutja. Una mostra, el gran favorit a les eleccions presidencials François Fillon va ser durament eliminat pels votants per l’affaire Pénélope (la seva esposa), un fet infinitament molt menys greu que els més benigne dels que coneixem a can borbó & súbdits. Una societat que incorpora la corrupció dins la seva normalitat és una societat malalta, que també acceptarà amb tota naturalitat l’existència de clavegueres com a instrument legítim (jo ja he hagut d’escoltar-ho) i tota altra pràctica que demostra que el substrat social ha estat, és i serà sempre de naturalesa totalitària (Franco no va durar 40 anys per casualitat).

Albert Miret
Albert Miret
20.07.2017  ·  09:24

És tant bèstia el que aquesta gent estan fent, que sovint en el dia a dia no atines a pensar bé les coses que passen. Aquesta hiper-protecció de la classe dominant, i aquesta manca absoluta de sensibilitat per al seu pròpi poble no te res a veure amb l’amor a la patria que proclamen, ni en cap altre valor que per a nosaltres seria important. Simplement és pirateria molt ben organitzada i res més.
El teu editorial, que he trobat magnífic m’ha fet sentir una mica idiota, perquè m’he donat compte que he estat molt temps jutjant-los com persones amb una mínima humanitat i dignitat, i ara veig clar que son simples i rastrers delinquents insensibles que s’han fet amb el poder d’un país i que l’estan espoliant amb una bestialitat que se’m feia incomprensible. No és només a Catalunya a qui espolien, arrasen amb tot.
Em costava d’entendre que un partit com el PP guanyes les eleccions després d’haver fotut al país a la misèria. Ara ho entenc, eren vots comprats o vots de la por, com explicava un dia en Cotarelo.
Roben aquí a mans plenes i ho envien a paradisos fiscals, d’on ho recuperaràn el dia que el seu “cortijo” s’enfonsi. No és que endeutin al país, sinó que endeuten al seu poble, que pagarà pels segles dels segles, mentre ells seràn en un d’aquests paradisos vivint a cos de rei i robant al poble que hagi tingut la bona fè d’assilar-los. Per tant, la fè que tenim de que ens posarem a negociar després del referèndum és falsa. No tenen res a negociar. Els importa una merda que tot acabi sent misèria, ells ja hauràn acabat. ja serà tot erm.
No en tenen d’ànima, només son animals egòlatres amb molta mala llet. Castiguen i maten a qualsevol que s’interposi als seus desitjos, com els bandolers que omplenen la seva història. El dia, però que les seves pròpies forces repressives se’n donin compte, tindràn els dies comptats. Espero que nosaltres amb el nostre petit país ja faci temps que estiguem en un nou món.

Victor Serra
Victor Serra
20.07.2017  ·  09:41

Un editorial molt necessari i que descriu perfectament l’Estat Espanyol. Seria bo que corrés per totes les redaccions de mitjans internacionals i que el poguessin llegir personatges influents de la UE.

Pep Agulló
Pep Agulló
20.07.2017  ·  10:19

Vicent ens mostra molt bé l’oligarquia capitalista espanyola (l’Ibex 35), si afegim l’oligarquia terratinent, els especuladors del capital financer, els estament paràsits de l’Estat: Exèrcit, Esglèsia, la casta d’alts funcionaris franquistes, etc. Ens adonem com n’és de letal aquest Estat i ho fem des de la nostra consciència clarivident (per això som independentistes) enfront d’uns subdits espanyols completament alienats.

La història condemnarà Europa per la seva responsabilitat en “tolerar” el franquisme i en el neo-franquisme actual.

Andreu Fàbregas
Andreu Fàbregas
20.07.2017  ·  10:27

Molt ben definit, tot això. I l’editorial no s’ha fet llarg, ni molt menys. De vegades cal ampliar l’exposició per a veure clar el concepte des d’una perspectiva global; és allò d’apartar la visió dels arbres que no ens deixen veure el bosc.

No descarto que en tota aquella brutícia de gent s’hi produeixi una desbandada de ‘campi qui pugui’ per a cada un intentar salvar el propi cul; trepitjant tot el que calgui, incloent-hi el dels seus antics ‘leales compañeros’. Com les rates que abandonen el vaixell que amenaça enfonsar-se.

No oblidem tampoc que la oligarquia financera, en general i a tot arreu, és molt pragmàtica i vol les coses assegurades el màxim possible; gens donada a accions fortes i aventures de conseqüències imprevisibles per a tothom; ni és procliu a pegar-se un tret al cap (bé, algun es veu que s’ho fa al pit, per a variar, la excepció confirma la regla).

Es que potser em descuido de que un animal embogit quant es veu mal ferit es capaç de qualsevol barbaritat? És clar, que no se’m marxa del cap! Ens esperen un temps no aptes per a cardíacs o potser, no; ves a saber.

Per altra banda, veig als nostres dirigents molt i molt animats, ho diu clarament el seu llenguatge corporal. I això, per a mi, es d’una extraordinària validesa.

Blanca Anguera
Blanca Anguera
20.07.2017  ·  12:49

Moltes gràcies per la seva editorial tan clara i que va al moll de l’os. Cal marxar

Antoni López
Antoni López
20.07.2017  ·  13:51

L’hi trobat curt, però esta tot entes. Salut.

Melitó
Melitó
20.07.2017  ·  15:20

I malgrat tot, l’Estat Espanyol i el Gobierno de España es continuen endeutant i continuen reben diners europeus per mantenir aquesta situació tant injusta per les persones.Perquè?

Andreu Sancho
Andreu Sancho
20.07.2017  ·  15:40

He xalat com un mico! Aixó ha de correr per tot el Planeta! Millor no és pot explicar!

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
20.07.2017  ·  23:39

Es veritat. Per a una part de gent no ens resulta res de nou l’evidència de la putrefacció i la toxicitat del estado ezpaññol, però ho oblidem massa sovint, no ho valorem com cal i no obrem amb conseqüència. Fa segles que la dreta ezpañññola expol.lia, maltracta i assassina a la gent que els perjudica, els acusa o els fa nosa. Però el estado no està acostumat a trobar-se amb l’afrenta de que es revoltin pacíficament els que els mantenen i enriqueixen, sense donar-los motiu per a una repressió al seu gust i exemplar. El grandíssim problèma amb que s’ha d’enfrentar el eztado ezpañol i màfies dirigents o associades, es que es quedarà sense suport econòmic, i això per a ells es tan greu i impensable (no ho païràn mai fins que sigui un fet consumat), que ja s’ha oblidat de la llei, de la pàtria, dels juraments o promeses que han fet, de l’honor, de la democràcia. Nomes els importa mantenir el xollo al preu que sigui, i que la factura la paguin els altres, qualsevol que no siguin ells, i de més a més encara ens volen fer creure que viuen en gràcia i en temor de Déu.

Enric (EPM) Pelegrín
Enric (EPM) Pelegrín
21.07.2017  ·  00:51

Jo també el trobo encertat l’editorial, però veig que en ampliar el focus s’endevinen millor les grans línies, però es perden els detalls que proporciona el traç fi. Grosso modo el trobo encertat, tot i que també podria anar bé entrar en detalls. Per altra banda, aquí a Catalunya, com a d’altres territoris també hem tingut, i tenim, la nostra casta i no ho hem d’oblidar. Del que passava en general a Espanya aquí teníem el nostre correlat i també d’aquest, especialment, cal fer net.

pep gaya
pep gaya
21.07.2017  ·  10:05

Si la UE actúa preventivament contra Polònia per la seva deriva en la presumpta manca de divisió de poders, esperem que algún dia no massa llunyà ho faci contra el govern espanyol per la seva real falta de divisió de poders, d’on prové la impunitat en que actúa el govern de les Espanyes que els hi permet d’anar per lliure en les desfetes provocades a tots els territoris en general i a Catalunya en particular, magistralment descrites pel nostre estimat director. Gràcies per la complicitat d’aquest valencià insigne pel que fa als Països catalans.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes