Fa pocs dies, arran de l’acusació que els treballs acadèmics de Pedro Sánchez els havia escrit algun ‘negre’, un parell d’organitzacions van demanar empara, una vegada més, a la Real Academia Española. La Red Española de Inmigración y Ayuda al Refugiado va demanar que s’indiqués el caràcter racista d’algunes accepcions de ‘negre’ o que s’eliminessin directament. El col·lectiu Afroféminas ha encetat una campanya per a demanar això mateix.

Per començar, no deixa de sobtar que col·lectius en principi progressistes s’encomanin a institucions tan ràncies com la RAE per resoldre problemes, però és encara més sorprenent aquesta fe que, canviant el diccionari, poden canviar el món. Potser perquè és més fàcil que no encarar els problemes reals?

Segons les notícies, una de les accepcions que demanen que se suprimeixi és l’equivalent a ‘persona que fa treballs literaris per a un altre, que és qui se’n presentarà com a autor davant el públic’ del diccionari del IEC. Pel que diuen, aquest significat es va originar a França durant el segle XIX en oposició a ‘négrier’, que era qui signava. Ara proposen de substituir-la per ‘escriptor fantasma’, un calc de l’anglès ‘ghost writer’, sense pensar que, almenys en castellà, ‘fantasma’ també té l’accepció ‘persona envanecida y presuntuosa’ i que, d’escriptors fantasma, tots en coneixem algun i ben segur que signa totes les seves obres.

És racista, aquesta accepció? En francès, hi ha una oposició clara entre ‘nègre’ i ‘noir’, on la primera és despectiva. L’escriptor guineà Camara Laye, quan va posar títol a la seva novel·la més famosa, no va fer servir el terme ‘nègre’, sinó ‘noir’: L’enfant noir. Però l’ivorià Bernard Dadiè publicà Un nègre a Paris i Opinions d’un nègre amb la intenció ben clara de posar-se al lloc on el veuen. Aquesta oposició s’ha traslladat a altres llengües (‘black’/’nigger’, ‘Schwarz’/’Negger’) i en tots els casos el terme incorporat es refereix als africans o als afroamericans i és despectiu. Però si s’incorpora aquesta accepció en castellà –i en català–, el valor racista es difumina perquè conflueix amb el terme de color fins al punt que els diccionaris no ho consideren com un cas d’homonímia sinó de polisèmia i per això apareixen sota la mateixa entrada.

Un exemple paral·lel és el de ‘cafre’. Fa un temps, David Fernández va fer servir el terme a Twitter i els benpensants habituals s’hi van llançar al damunt. De l’intercanvi de piulets es veia clarament que el cupaire no entenia la tempesta i s’atenia a la definició del IEC segons la qual un cafre és una ‘persona bàrbara, brutal’. Però els qui li retreien l’ús d’aquesta paraula es remetien a la definició de la RAE, segons la qual un cafre és un ‘habitante de la Cafrería, antigua colonia inglesa en Sudáfrica’. De fet, ‘cafre’ és una paraula d’origen àrab que significa ‘infidel’ –els nuristani de l’Índia també són coneguts com a ‘cafres’. El recorregut de la paraula és fàcil d’imaginar. Els portuguesos demanen als musulmans de la costa oriental de l’Àfrica qui són els qui viuen més al sud i els responen que són els infidels. Els portuguesos incorporen la paraula amb les connotacions esmentades i els anglesos i alemanys en fan un ‘país’ (terra d’infidels). Com que, amb el pas del temps, la paraula ja no té cap sentit lligat a l’original, a ningú no li sembla estrany que la docta institució s’inventi un país com la Cafreria.

Però la reivindicació no es refereix tan sols a l’accepció de ‘escriptor a l’ombra’, sinó als significats ‘oscurecido, deslucido’, ‘muy sucio’, ‘una sensación negativa’ o ‘infeliz, infausto y desventurado’.

Aquesta història no és nova. Fa uns anys, un anglès va començar una campanya per a eliminar expressions com ‘treball negre’, ‘diner negre’, etc., amb l’argument que eren ofensives per als africans. Ja ho diuen que el monolingüisme és una malaltia que s’hauria d’eradicar. Només que s’entretinguessin una mica a analitzar les llengües africanes s’adonarien que les connotacions negatives del ‘negre’ són les mateixes que trobem en les nostres llengües. Quin és el secret de tot plegat? Doncs que els africans no són negres.

Això dels colors de la pell és una percepció clarament induïda des de fa segles. S’han fossilitzat topònims amb el significat de ‘negre’ (Sudan, Guinea) o ‘cara cremada’ (Etiòpia). El concepte de raça de l’antropologia física també les va designar segons els colors (?) de la pell. Jo encara havia estudiat que les races del món eren cinc: blanca, negra, amarilla, cobriza i aceitunada. La mateixa antropologia, abans que la genètica, ja va explicar que el concepte de raça no era aplicable als humans (i segurament tampoc als gossos, però ara no cal que ens hi posem). Els cobrizos i aceitunados ja ningú no sap qui eren i rarament es parla de la raça groga (com deia Pere Calders, el qui va dir que els xinesos eren grocs devia haver topat amb un amb icterícia). Però el blanc i el negre sembla que no tenen solució. El poeta zulu Mazisi Kunene, quan el convidaven a algun congrés de literatura ‘negra’, declinava la invitació amb l’argument que ell no era negre. I és que això dels colors de la pell és ben bé qüestió de percepció. Obama –fill de kenyà i americana– diuen que va ser el primer president negre dels EUA, però Ian Khama, el president de Botswana –fill de botswanès i anglesa– resulta que, al seu país, és percebut com a ‘blanc’. Frantz Fanon explicava l’experiència –compartida amb molts antillans– d’haver descobert que era ‘negre’ quan va arribar a França. No seria molt millor alliberar-nos d’aquesta percepció que ens fa classificar les persones sense cap fonament?

Quan diem que tenim la negra, o que tot ho veiem negre, o que el dia que van empresonar els Jordis va ser un dia molt negre, o que hi ha gent que ha de tenir l’ànima molt negra, això no té res a veure amb els africans, més ben dit, a ells també els passa. Però si algun dia aconseguim no estigmatitzar ningú per les seves característiques físiques, aleshores no caldrà fer cap campanya per canviar les definicions del diccionari. Ja ho faran, si són professionals. I si no, passarà com en el cas de ‘cafre’: es posaran en evidència i sabrem que l’alliberament és cosa nostra i no dels acadèmics.

Carme Junyent és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb