De sumes i restes

Carme Junyent
22.12.2015 - 02:00
Actualització: 22.12.2015 - 08:27
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Entre totes les xifres, estatístiques i més informacions que es donen sobre el futur de la diversitat lingüística, una de les més contundents és aquella que diu que el 4% de la humanitat parla el 96% de les llengües del món o, a l’inrevés, que el 96% de la humanitat parla el 4% de les llengües. Només amb aquesta informació ja en tenim prou per a concloure que ens cal la solidaritat dels parlants de llengües majoritàries si no volem que aquest reducte de la diversitat acabi absorbit en quatre dies. De fet, fa dues dècades les xifres eren el 95% i el 5%. No podem perdre el temps, doncs, si és que volem preservar la diversitat lingüística, i tothom és necessari.

La pregunta recurrent en vista d’aquest futur tan negre és com ens ho farem per sortir-nos-en i, entre les respostes habituals, no hi falta la independència com a solució miraculosa. Que la independència no és l’esperit sant que et beneeix amb el do de llengües ja ho sabem tots i, en aquest sentit, estem perduts si creiem que un canvi polític per gran que sigui revitalitzarà la llengua. Malgrat tot, no ens passa per alt que un nou marc de convivència ens permet de restablir les regles del joc i, sobretot, orientar la dinàmica de les llengües cap a la preservació de la diversitat. Ens allibera de la pressió d’un estat que és evident que menysprea la diversitat i ens permet de treballar per la revitalització de la llengua com a projecte compartit amb els que la tenen com a primera llengua i els que l’han adoptada i/o la volen compartir.

Si hi ha un tret que es destaca en aquest projecte col·lectiu –si més no, pel que fa a la llengua– és que els usos lingüístics no són (o no han estat) emprats com a arma llancívola. Un dels gran èxits que ja podem comptar és que hem compartit aquesta il·lusió amb catalans de tots els orígens sense preguntar-nos d’on venia ningú ni quina llengua parlava. I quin sentit tindria fer-ho després d’anys de convivència? Per això em va costar d’entendre l’aparició de Súmate. De cop i volta, allò que ja havíem oblidat esdevenia el fonament d’un grup independentista. En un principi, semblava que l’objectiu era buscar adhesions al procés entre els catalans que tenen el castellà per primera llengua. El perquè d’un objectiu ètnico-lingüístic, continuo sense entendre’l, sobretot perquè ells mateixos diuen que no importa l’origen sinó la destinació, però no cal entrar-hi. La qüestió és que en l’aspecte lingüístic i, més concretament, en la manera com s’havien de tractar les llengües en la Catalunya independent, Súmate era molt ambigu. Ara, però, a les seves pàgines pren posició sobre l’ús del castellà i el català a la futura república catalana, on tot continua essent molt ambigu menys una cosa.

S’apel·la a l’oficialitat de les llengües. Molt bé. L’oficialitat és gratis. Aquests darrers anys hem passat de menys de cent llengües oficials a tot el món a uns quants centenars, potser milers. Però les condicions d’amenaça no han canviat. Pots declarar oficial el que vulguis. N’hi ha prou amb el gest. Que això signifiqui alguna cosa ja depèn d’unes altres variables. Al capdavall, de l’oficialitat en sabem que és molt útil a l’hora d’imposar llengües dominants, però inútil per a recuperar llengües amenaçades.

Però després d’apel·lar a l’oficialitat, resulta que el català serà llengua ‘pròpia’. Doncs posats a evitar interpretacions interessades estaria bé que ens diguessin què vol dir ‘pròpia’ perquè el món és ple de llengües pròpies que han deixat de ser emprades. També es diu que el català ha de ser llengua vehicular. Atès que les llengües són vehiculars per definició, tampoc no és dir gran cosa. Però encara és menys clar això de ‘su reconocimiento en un sistema educativo inclusivo y universal sin distinción por lenguas’. No havíem quedat que era pròpia i vehicular? Si ho és, per què ha de ser ‘reconeguda’? No són els fills il·legítims i no pas els propis els que s’han de reconèixer?

Així, doncs, no queda gaire clar quin paper hi ha de tenir, el català, en tot plegat. Però quan arribem al castellà, no hi ha dubtes: ‘Aun así, también tiene que quedar garantizado el conocimiento del castellano en todo el territorio catalán y el aranés en la Aran.‘ Ho transcric tal com figura en el document de la web perquè no em diguin que mal interpreto o tergiverso que allò que s’ha de garantir és el coneixement del castellà a tot el territori català. No sé si el castellà queda exclòs de l’Aran pel fet de no ser territori català. I, com es garantirà? Torno a citar (fins i tot les negretes són d’ells): ‘Por lo tanto, el castellano será lengua oficial por el uso social de ésta y la República tendrá que garantizar los derechos lingüísticos de los ciudadanos en relación al aprendizaje y el uso de este.’ Ara potser sí que la diré grossa, però si m’hi esborren la República jo creuria que això ho han tret del programa de Ciutadans, o del PP i tot. Però no perdem el fil. Del català no es diu en cap moment que hagi de ser oficial, però del castellà sí. Del català es diu que serà reconegut en el sistema educatiu, del castellà es diu que s’hauran de garantir els drets lingüístics del ciutadans respecte de l’ús i l’aprenentatge. És a dir, que si hi ha d’haver cap coerció en els usos lingüístics serà en el cas del castellà. Del català, com que serà propi i vehicular, no cal que ens en preocupem. I, per si ens queda cap dubte, més endavant ens diu: ‘Desde este punto de vista, legislará las diferentes oficialidades administrativas estableciendo y diferenciando los usos administrativos del castellano, de la lengua de signos catalana y del aranés.’ És a dir, es legislarà per a totes les llengües que ara són oficials menys per al català.

De veritat calia que Súmate fes públic una posició com aquesta? Perquè, amb aquest plantejament, fa molt més la impressió de ser un lobby organitzat per imposar el castellà en la Catalunya independent que no pas un col·lectiu que vol participar de manera visible en un projecte. Em dol sentir dir a un candidat independentista que el fet que parli en castellà irrita els espanyols perquè és una mostra del seu fracàs. De quin fracàs parla? La independència no ha de ser un fracàs per a ningú i, si algú ho viu així, no seré jo que me n’alegri. I no entenc que el candidat d’ERC parli en castellà en un debat a TV3, com tampoc no entenc que parlin en català al congrés dels diputats: jo no vull parlar català a l’estranger, vull parlar català a casa meva. I que sigui ERC que utilitzi la llengua com a arma llancívola em sembla un misteri del tot incomprensible.

Però allò que de veritat em reca és una altra cosa: els ‘castellanoparlants’ no són un col·lectiu extraterrestre, són els nostres veïns, els nostres amics, els nostres parents, les nostres parelles. Som tots. I molts d’aquests en algun moment de les seves vides es van sumar al català sense condicions, en van fer la seva llengua de relació, el van transmetre als fills. A ells els devem que el català hagi arribat fins aquí i ho sabem de sobres. A mi no em passa pel cap ara segregar-los perquè se sumin, ni mai he pensat que restessin. Ja hi són, ja hi eren i la veritat és que jo ja no recordo si van venir o van néixer aquí, i segurament no ho recordo perquè no ho he sabut mai. Quina importància té si formen part de tots els meus records?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes