Davant el mirall de “el diví marquès” de Sade: una exposició per a pensar (si tens més de 18 anys)

El juliol del 1789, Donatien Alphonse François de Sade era presoner a la Bastilla. Des de la finestra del presidi, arengà les masses i les animà a assaltar l’odiós edifici, on en aquell moment hi havia uns quants aristòcrates engarjolats com ell. Els seus crits descrivint tortures horroroses i crims abominables van alertar el governador, que el va fer traslladar al manicomi de Charenton. Diuen que els soldats que l’hi portaren no el van deixar vestir i hi va arribar tal com havia arribat al món. Pel camí també va perdre el seu tresor més preuat, el manuscrit d’Els cent vint dies de Sodoma, l’obra en què treballava d’ençà que havia estat empresonat acusat d’uns quants escàndols i que ell va donar per perduda.

Però, en realitat, l’obra havia estat recuperada de la runa de la presó i venuda a una altra família aristocràtica que la va conservar durant tot el segle XIX, fins que la va acabar venent al psiquiatre alemany Iwan Bloch, que la publicà plena d’errors. L’any 1929 va passar a una descendent del marquès, la vescomtessa de Noailles, que n’edità una versió de bibliòfil per evitar el pes de la censura. I de motius en tenia: l’any 1957 l’editor Jean-Jacques Pauvert va haver d’anar a judici per haver publicat Justine. L’obra va viure una sèrie de peripècies fins a ser recuperada per un bibliòfil francès. Entretant, el darrer film de Pier Paolo Pasolini, Saló o els cent vint dies de Sodoma, va consagrar aquella història de les perversions a les quals quatre aristòcrates sotmeten un grup de nois i noies mentre són tancats en un castell de la Selva Negra, traslladat pel director italià al règim de la República Social Italiana, el règim titella dels nazis que va operar al nord d’Itàlia amb Mussolini com a líder, una vegada derrocat com a duce del regne d’Itàlia.

El segle XX, el segle de Sade

Com va predir Guillaume Apollinaire, el segle XX ha estat dominat per aquest aristòcrata llibertí, que, tot i ser considerat un capdavanter de la llibertat, va sofrir l’empresonament en l’antic règim i durant el terror revolucionari –va sentir de prop el pujar i baixar de la fulla de la guillotina–, abans de morir al manicomi durant el govern de Napoleó, l’emperador consagrat per la Revolució Francesa. Va caldre que arribessin les avantguardes per recuperar l’obra d’un autor controvertit i polèmic, que va ser llegit –potser en secret– a la seva època, com demostren les edicions clandestines de la seva obra, i que durant el segle XIX havia desaparegut del mapa. La psiquiatria finisecular el va recuperar, però per batejar una patologia, el sadisme, malgrat que ell havia afirmat que s’havia imaginat tot allò que era possible, però que no ho havia portat mai a la pràctica, car era una llibertí però no un criminal.

Ara “Sade, la llibertat o el mal”, una gran exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, dissenyada pels catedràtics Alyce Mahon, especialista en història de l’art modern i contemporani de Cambridge, i Antonio Monegal, responsable de teoria de la literatura i literatura comparada a la Universitat Pompeu Fabra, ens proposa de resseguir la influència del més discutit dels escriptors francesos. Per uns, tot un filòsof il·lustrat –així es veia ell–, un d’aquells cultes llibertaris que va atacar el poder de l’Església i l’estat i va permetre la llibertat de pensament de la Il·lustració. Per a uns altres, un escriptor que amb la seva obra va trencar tots els límits de les fantasies sexuals, el desig i la violència. Un transgressor de tots els dogmes que va avançar totes les revolucions sexuals o un model dels perills de la racionalitat pura i la llibertat absoluta? Un apòstol de l’emancipació liberal o un visionari que descriu la violència inherent a la condició humana?

Les contradiccions d’un llegat pertorbador

“Un centre de pensament ha de pensar el mal”, justificava la directora de l’espai, Judit Carrera, en la presentació d’aquesta mostra, que més que resseguir la biografia de qui André Breton anomenà “el diví marquès”, es proposa de resseguir-ne la influència, tant dins el pensament com en la creació artística, que l’han acabat convertint en una icona cultural. “Aquesta exposició no el vol ni reivindicar ni condemnar, sinó que el pren com un mirall”, afegia Carrera, tot i que visitar-la causa una angoixa difícil de descriure. En temps de l’anomenada cultura de la cancel·lació, Sade ha de ser incòmode per força i els responsables de l’exposició ni ho amaguen ni ho defugen. “Cal reivindicar l’art com un espai de llibertat, i per això preferim fer una exposició i no pas un llibre”, reblava Monegal. Ja ho havia alertat la pensadora feminista Simone de Beauvoir: Sade no s’ha de cremar, s’ha de llegir, destacant-ne com a valor suprem la capacitat de pertorbar-nos.

Les passions, terme en què es divideix, precisament Els cent vint dies de Sodoma, defineixen els diferents àmbits de l’exposició, on el llegat de Sade s’observa de tots els punts de vista. Dels artistes, com Man Ray, Luis Buñuel o Salvador Dalí, i dels pensadors, amb noms com Georges Bataille, Maurice Blanchot, Jacques Lacan, Michel Foucault, Charles Deleuze i Roland Barthes, fins a la cultura de masses més underground, per mitjà del cinema –impossible de no pensar en La taronja mecànica, Funny Games o, d’un punt diferent, Secretary– o el còmic, que no li han llevat capacitat de provocació. D’aquesta manera, es pot rastrejar Sade tant al món del BDSM i les pràctiques sexuals consentides entre adults, com en l’univers queer, tant en la publicitat com en els best-sellers, passant per la premsa groga que barreja sexe i violència.

Però l’exposició no vol quedar-se aquí i fa un pas més en la reflexió sobre el mirall de l’horror, l’abús, la violència i el domini que proposava l’aristòcrata i escriptor, com també la petja del sadisme en la política. No és casualitat que molts autors veiessin en el món descrit per Sade la llavor del feixisme, com a fill bastard de la Il·lustració que impulsa els drets humans i, alhora, el colonialisme. Però Pasolini ja alertava que el seu Saló no era solament una al·legoria del feixisme criminal, sinó també d’una societat de consum que per satisfer qualsevol desig acaba deshumanitzant l’altre i el converteix en mer objecte de plaer. Un nou feixisme, com no s’estava de dir abans que l’assassinessin.

El destí d’un clàssic

Tanmateix, el marquès de Sade va morir tancat per boig i va ser enterrat, contra la seva voluntat, en lloc sagrat i d’acord amb els ritus de la santa mare església catòlica, apostòlica i romana. Abans, però, va tenir temps de muntar unes quantes obres de teatre amb els seus companys de reclusió. És l’ambient de Marat/Sade, de Peter Weiss, que va portar al teatre i al cinema Peter Brook. Per això, al costat de l’obra d’artistes visuals d’aquí i d’allà, com Joan Fontcuberta, Laia Abril, Robert Mapplethorpe, Susan Meiselas, Andrés Serrano, Laia Abril, Quimera Rosa i Post-Op, els curadors no obliden l’interès per Sade en dos dels creadors catalans més internacionals: la directora de teatre Angélica Liddell i el director de cinema Albert Serra.

La mostra, que s’anuncia per a majors d’edat, hauria de servir perquè, com deia Beauvoir, el llegíssim. Proa va recuperar Justine o les dissorts de la virtut, amb traducció d‘Albert Mestres, amb motiu del bicentenari de la seva mort. No sé si se’n va fer gaire cabal, però seria hora que el recuperéssim. No fos cas que passés com a Retour de Sade, de Bernard Noël, amb el qual es tanca l’exposició, en què Donatien Alphonse François ressuscita per a descobrir que s’ha convertit en un clàssic. És a dir, algú que no llegeix ningú tot i que la seva obra sigui, pràcticament, una descripció realista del nostre món.